domingo, 30 de mayo de 2010

Cala En Gossalbe-Cala Murta
















Es Fumat, Cala En Gossalba i Cala Murta

Desprès d'una decidida proposta del CAT (Costitx Adventure's Team), Ses Cases de Cala Murta ens acullen en un matí ventós i fred, propi d’aquesta llarga i humida primavera de la que ens ha tocat gaudir. La ja clàssica confusió sobre el lloc d’inici ens consta una bona estona que compartim fent petar la xerrada amb tres reconeguts trescadors, també a l’espera. Posats ens marxa, en dirigim cap al Coll de Sa Creu. En arribar al túnel, observem la peculiar capelleta dedicada a Nostra Senyora del Etern Retrovisor i Poderós Taparodes. Superem el túnel per l’esquerra, fent servir l’Escala de l’amo En Joan Cerdà, unes estretes i desfetes escaletes de formigó sobre la timba, que en un temps disposaven d’uns passamans per assegurar-se, ara esmicolats, rovellats i menjats per la salada brisa marina. Es un goig veure com el retrobat JMallorqui ha tornat ple de forces, carregat d’energia. Ni la proximitat del lloc de la desfeta el fa enrere. El primer premi son unes vistes peculiars sobre la Cala Figuera, guardada en la seva punta per Es Cap de Catalunya. Ara toca progressar per un coster empinat, que va apagant de mica en mica les converses iniciades estona abans. En arribar a un collet a on ja es veiem la imatge del Far de Formentor, sortint de les faldes de Sa Roca Blanca, girem a la dreta per anar a fer els darrer metres cap Es Fumat (325 m). Unes cabres ens fan companyia, desprès de constatar que no portem res més perillós que una bona suada. Ens situem a sotavent del piló geodèsic, per evitar la ventada marina i gaudir del berenar. Orientats cap a Llevant es veu el blau de Cala En Gossalba, mentre el Puig de les Butzes amaga Cala Murta. Anem a cercar el Coll de la Bretxa, el tall a on el camí de les Voltes del Català ja veu Sa Roca Blanca. Seguim un senderoi mig amagat que baixa amb contundència. Arribats al collet, divisió raconera habitual. Un parell descendiran per el Torrent de les Àguiles, que desemboca a la caleta, mentre els altres seguirem la carena que neix a la Bretxa, per anar a cercar el Puig Garballó. Mentre la mar guanya presencia en el horitzó, anem transitant per la divisió entre les dos vall que desemboquen a les dos cales. Arribats al coll que separa Es Garballò de Les Butzes, girem cap a l’esquerra, just localitzar les restes de dos barraques de incert origen. En la cerca de la llera del Torrent anem trobant restes de camí molt perduts. El sol sembla decidit a guanyar la partida i comença a estirar-se darrera els núvols que circulen ràpids empesos per el vent. El Torrent de les Àguiles es constitueix en una manera perfecta d’anar fent camí. La frescor de les seves pedres encara xopes de la serena del matí, refresca i avança la visió de les aigües marines. L’arribada a la caleta ens deixar sense aler. Es inútil intentar descriure la serenor i bellesa de les aigües i el lloc. Una pàl•lida idea ens les donaran les imatges fotogràfiques. Mentre Es Senyor de Sa Torre es cruspeix una ració de conill a l’ombra, d’un en un anem gaudint d’aquest regal, fred i refrescant al hora. El Morro del Punt tanca l’entrada a la badiola per la esquerra, a on es troba situada una platja més ampla a on va a morir el Torrent de En Gossalba, que recull les aigües del Puig des Morro. El Coyote recorda un parell d’avencs situats al Pla de Ses Basses, just al darrera, mentre un cerca infructuosament l’entrada a un Avenc que agafa el nom de sa cala.

Amb recança, agafem un caminoi que surt a la dreta de la cala i que va guanyant alçada. De mica en mica, els pins ens deixen admirar tota la badia, just abans de començar a arribar als penya-segats de Les Butzes. Una moruna ocupa la part de la costa més propera al Morro del Punt, testimoni de l’activitat pesquera tradicional. Un pi sembla emmarcar la primera imatge de Cala Murta i el seu tret més característic; Es Castellot. Homo Graphicus dispara a tot lo que es mou, intentant recuperar els temps perduts aquests mesos passats. Remuntem fins al més alt del Puig de Les Butzes, per seguir un seguit de fites perfectament prescindibles cap a l’esquerra. Cala Murta es l’objectiu proper i anem perdent alçada entre roques i pins, entre ombres i llums, entre mates de romaní i càrritx, entre bromes i veres. Al costat de les cases hi ha una terrassa que ens permet admirar la Cala mentre compartim menjars salats i dolços. Les embarcacions semblem estar suspeses al aire, mentre la flaire salada i fresca ens conforta. Acabats de dinar, es produeix una amistosa separació. Els que quedem anem a cercar Es Castellot. Un caminet molt trepitjat ens porta per la dreta de la Cala en direcció a aquesta Torre que tanca la Cala. Arribats al mirador des de el que se domina tota la costa, ens adonem que el proper objectiu, Cala En Feliu, queda bastant enfora. Alguns han d’estar d’hora a cases i no convé fer massa putades. Algú demana com es diu una cova gegantina situada en direcció a Pollença, just a veïnat d’una altra moruna perfectament arranjada; Cova de Sant Domingo es la resposta. A la fi decisions, tornarem a la platja per gaudir d’un bany d’aigua i sol. Una estona de esbarjo i molló, just gaudint de la companyia.

Quan retornem per la pista de Cala Murta, deixem a l’esquerra el camí de terra que ens portaria a Cala En Feliu; fins a una altra, que no t’escaparàs, no ! Tenim ocasió de certificar les habilitats per a la retransmissió radiofònica de carreres de bicicletes den Paw, en Italià ! La frase “E alhora, la maglia rossa parte in volata per vincere al gruppeto inseguitore” serà recordada per Unamas sempre més! De fet per tots, fins que s’ens passi l’esbraonament per les rialles que hem amollat !

Una estoneta més tard som a l’ombra d’un canyís consumint refrescs i gelats. Al costat, una efígie recorda la figura d’Anglada-Camarassa, integrant de una generació de pintors que varen descobrir i donar a conèixer la llum, el color i els matisos de tota aquesta costa prodigiosa. En el palau que corona la punta de L’Avançada es solien reunir als inicis del segle passat per compartir experiències, talment com ara noltros mateixos fem, recordant el fets de la jornada sota el sol, amb la presència d’aquells que haurien volgut compartir camí  i no han pogut, sempre atents i cordials. El mon tampoc ha canviat tant i per ells, com per nosaltres, el infern també era la maledicció que condemnà a alguns habitants del paradís a no adonar-se de on son. Nosaltres si ho sabem. Els altres, que s’ho facin mirar.

I conte comptat, conte acabat !

Hora Inici = 09:30 Hora Final = 16:10

PD.- Ben tornat, Pep !

martes, 25 de mayo de 2010

Mai hem romput un plat.

Moltes vegades trobam restes de ceràmiques, sovint plats romputs, però... no hem estat noltros!

lunes, 24 de mayo de 2010

Morro de Sa Vaca i volta al Turmàs




Per començar content perquè alguns raconers que teníen pendent el pas de ses piquetes vulguin iniciar la ruta per aquest indret. Després la volta clàsica i tranquila pel llevant des Turmàs i pujada al Morro de Sa Vaca, on ens creuam al grup Esquirols de Consell que ja estan de tornada. Una altra vegada al coll des Bancalet, les meves propostes per sortir de la rutina: baixam al racó de sa vaca i tornam pel ponent des Turmàs, i les costitxeres se queden amb ganes de fer el pas des racó, amb els seus pertinents 2 rapels. Allargam la ruta per fer s´Argamassa que en Victoriano duia 40 anys sense tornar i que li costar una miqueta.

domingo, 23 de mayo de 2010

Es Morro de Sa Vaca; un extrem del mon


L’atalaia privilegiada de Sa Torre de Lluc ens havia permès gaudir setmanes enrere de la visió del poderós Morro de Sa Vaca, projectat com un barram petri sobre les aigües de la Mediterrània. Avui tocava. Aliats amb la dimissió temporal dels mascles alfa i esperonats per l’arribada den Bergant, Cesar i Trepador, marxem cap al Portet de Sa Calobra a una velocitat endiablada, amb un cotxe pilotat amb un estil de conducció que un creia propi de les carreteres africanes. Convé tancar els ulls i encomanar-se a la Mare de Dèu. En tornar a obrir-los, la llum d’un mati fresc de blau cel els omplirà de goig. Les nostres primeres i solitàries passes per Sa Calobra son retornades per les parets dels cingles que la rodegen, mentre transitem per la part baixa de la Penya de Sa Torre des Bosc, que projecta la seva ombra en les aferrades aigües verd obscur i turquesa de la badia. La mola des Morro es retalla altiva i casi a tocar de ma. La llum fantasmagòrica dels túnels que franquegen el pas a la boca del Torrent de Pareis, es rendeix davant l’esclafit de colors que la primavera ha concedit a aquesta Porta del Cel. A tota pastilla, sense badar massa, travessarem S’Olla per accedir a petita llacuna que hi ha a l’esquerra segons es puja, un poc més enllà de la baixada des Pas des Racó. Som als peus del Pas de Ses Piquetes, la primera dificultat del dia. Arribats al indret, toca sessió tècnica. Avui ens assegurarem. Amb paciència franciscana en César i Bergant ens donen les indicacions sobre el material a emprar i com fer-ho. Amb Trepador en el primer tram, Cesar en el segon i en Bergant de porter a la sortida, no hi pot haver cap problema. D’un en un, cadascun amb les seves forces i estil personal, esperonats per l’aler dels companys i alguna que altra conya marinera, superem els vora 70 metres de desnivell d’aquest extraordinari pas, farcit de barres de ferro encaixades a la pedra que li donen el nom. No hi ha sensació més gratificant que la de fer allò que més t’agrada, en un lloc extraordinari, sabent que la corda de la que penges esta assegurada per algú que hi posa tota la seva anima en que tot vagi be. Com no podia ser d’altre manera una tancada ovació per el equip tècnic es el just premi a la seva feina.

Un glop d’aigua i per amunt que encara hem de fer veta ! Les restes d’un pi enorme ens queden a l’esquerra, com a gegantina fita que marca el Pas des Racó, mentre anem guanyant alçada dins la llera d’un torrent encaixonat. Poc a poc el queixal de Es Turmàs va agafant volada al costat mentre anem a cercar un conjunt únic de pinots que, encara drets i verds, sura damunt la mar de càrritx. Arribem al Pla des Pi a on aquests gegants ens donen ombra al costat d’un parell de companys caiguts fa temps. Un berenar amb abundància de fruita, dolços i altres llepolies, acaba amb mitja dotzena de raconeres i raconers fent demostracions gimnàstiques completament fora de to, penjants de les branques més baixes. I vaja quina guarda de penjats !

Al crit ja habitual de Au, partim ! marxem en direcció nord per rodejar Es Turmàs per la dreta i anar a agafar un collet al peu d’aquesta muntanya. Ens mantenim més o manco a nivell, sense perdre alçada, fins que als nostres peus ja veurem Es Bancalet i el seu coll. La mola cònica de Es Morro de Sa Vaca s’alça, guanyant volum de mica en mica. Les obscures aigües estan puntejades per les formes de les embarcacions que han sortit a gaudir d’una jornada de pesca i esbarjo. Alguna s’ha protegit a l’ombra des Morro de Ses Bledes i sembla surar sobre una mar calma, neta, color turquesa. Baixem cap Es Coll des Bancalet, per sortir al costat esquerre, just a on els pins desapareixen per donar pas a una roca trencada, punxeguda, esmolada per maltractar les nostres botes en la pujada. Dues fotos, una ullada sobre Es Coll de Sant Llorenç a Llevant, una altra a la nostra amiga encara dreta, Sa Torre de Lluc a Ponent i ... per amunt he dit ! Mitja hora més tard som al costat de la creu que marca els 277 metres de lo que els afamats Germans Sastre anomenen amb justícia com “...un extrem del món”. Els inclinats costers, la calor, l’esforç, les rapinyades, ... s’obliden amb la contemplació del mon des de aquesta cadira dels deus. Rebem la benedicció de admirar i contemplar gran part dels llocs que formen part del nostre ADN raconer; Punta Capellans, Morro den Bordils, Torre de Lluc, Morro den Llobera, Cingles des PI, Puig Roig, ... Alguns son arrastrats per les emocions i pretenen evangelitzar-nos a cops de creu, amb sermons plens de veus que semblen trons. Mare de Déu, quina l’hi ha agafat a Es Senyor de Sa Torre amb aquests escolanets !

Es temps de fer el dinar i es decideix tornar al Coll des Bancalet, per girar a la dreta i anar a cercar la caleta des Racó de Sa Vaca. La baixada es fa per un torrentet, fresc i còmode a l’ombra de la pinada que per el que discorre. Es Racó, res més que una endinsada rocosa, en rebrà amb aigües netes, fredes, de qualitat vítria. La presencia de grumes que en ensumar-nos es precipiten a fer-nos pessigolles, impedeix el bany i just permet refrescar-nos. En justa venjança, en Trepador deixa uns quan exemplars llefiscosos fent el darrer bategot damunt les roques. Que es fotin !

Tocar dinar, cosa que fem arrecerats als peus d’una penya al costat sinistre des Racó. Mengem poc i discutim molt ! Desfer camí no fa il•lusió a ningú i l’esperit raconer aposta per anar a cercar una via per l’altre costat de Es Turmàs, damunt Es Pas des Morro. Anem guanyant alçada fins sortir del bosc de pins i desprès marcar una diagonal entre el càrritx en direcció a una collada situada a la dreta. Sorprenentment trobem una fita aïllada que sembla no portar enlloc, mentre anem guanyant alçada amb certa comoditat. En arribar al coll, som just al damunt de la Cala. La Torre des Bosc, al altre costat serà el nostre vigia particular que no ens perdrà ni un minut de vista. La cosa ha anat d’allò més be i ara toca perllongar per les faldes de Es Turmàs, sense perdre alçada i anant a cercar Es Pla des Pí. En divisar els arbres que li donen nom, sense arribar a ells, girem cap a la dreta fins topar amb el tirany que ens porta cap Es Pas de S’Argamassa, que s’alça vertiginós sobre Es Torrent. A bon ritme, anem progressant cap a aquest Pas, un del més anomenats de la zona i que ha patit un procés accelerat de deteriorament que fa que als històrics els hi costi reconèixer-lo. El Pas ens comunica amb la llera del Torrent de Pareis, just sota Sa Covassa de Sa Pols i davant la Cova de Ses Voltetes, inici del camí de S’Hortet. Uns filferros i algunes cordes instal•lades fan més fàcil el transit per els punts més delicats, mentre tots deixem suor i esforç sobre la grisa pedra. La solidaritat raconera queda palesa una vegada més.

El Torrent de Pareis ens acull amb una brisa fresca que porta un toc de sal i gust de mar. Un privilegi. Arribats als túnels, un parell o tres eixelebrats decideixen que avui toca Es Carrer Nou i donar un cop d’ull al inici des Pas de S’Aranya, i per allà que hi van, per continuar gaudint de la frescor que fa créixer figueres i heures de colors lluents i transparents.

Unes begudes ens refresquen al costat del mollet del Port de Sa Calobra. Els acudits den Paw, les historietes de Es Senyor (i la seva malaltissa obsessió per les tronyelles) i la expectant atenció de la resta permeten gaudir d’un digne final a una jornada habitual per els raconers; bella, exigent, sorprenent, divertida i, sobre tot, compartida. Fins i tot, per aquells que des de la distancia ens vigilen i guarden !

I conte comptat, conte acabat !

Hora Inici = 09:45 Hora Final 18:00
Referències
Mallorca Vora Mar, Marines de Tramuntana II J.Sastre & V.Sastre

Imatges cortesia den Trepador (Gràcies, Joan)

sábado, 22 de mayo de 2010

MIRAMAR











Itinerario : Posesion de Miramar-Baños de s´arxiduc-Sa Foradada-son Marroig

lunes, 17 de mayo de 2010

Sa Fosca


El día no acompañaba.
Después de muchas dudas hemos emprendido el descenso hacia el “Pont Natural”. Préviamente dos grupos de amigos Raconers, que por casualidad iniciaban sus excursiones en Escorca, no hicieron más que sembrarnos de dudas sobre la conveniencia de iniciar nuestra aventura. Un gélido viento y algunas gotas bajo un cielo amenazador no hacían más que darles la razón.
Pero las ganas pudo más que el sentido común.
Enhorabuena a los dos nuevos “Fosqueros”.
















domingo, 16 de mayo de 2010

Torre de Lluc i Cala Codolar

Desprès de derrotar una feble oposició de Es Jefe, el únic mascle alfa present, un cop d’estat incruent i desvergonyit ens porta en aquest dia que s’ha aixecat tapat, ventós i fresquet cap a Escorca, per fer un intent a la llunyana Torre de Lluc. Allà arribats altres raconers, uns preparats per fer Sa Fosca, altres ja en camí cap Els Forats Grossos, ens donen la benvinguda. Ens tapem aviat, el vent bufa fort i ens acompanya mentre transitem per l’alzinar que fa d’avantsala a la baixada pel Camí des Burgar. Cinquanta vegades haurem fet aquest recorregut i les cinquanta ens ha rebut de forma diferent. Avui toca admirar totes les tonalitats i varietats del gris dels núvols que, espitjats per la Tramuntana, venen de la mar per anar a intentar tapar Es Puig Roig, Sa Serra de Ses Farines i el macis central de la Serra, amb el Puig Gros de Son Torrella com el seu pilar central. El torrent de Lluc ens rebrà amb un respectable cabdal d’aigua que va minvat mica en mica, a ulls vista. Sense més demora que l’espera dels ressagats, iniciem l’escomesa al Pas des Torrent des Boverons. Animats per la fresca temperatura i les expectatives d’alguns que mai han anat a la Torre, anem seguint les fites a excel•lent ritme fins atrapar als companys en ruta cap Els Forats Grossos. S’imposa un berenar distès en bona companyia, amb temes habituals a les converses raconeres; a on hem anat, a on volem anar i a on anirem ! En tornar a posar-nos en marxa, cordial comiat i desitjos de bon camí per a tothom. En sortir cap es replà des de on ja es veu Es Quarter de Carabiners i Ses Cases de Cosconar, escoltem com la musica de part superior del Torrent, amb aigua que corre pausadament, sense frissar gens ni mica per agermanar-se amb la que ve de la Vall d’Aubarca. Els costers que defensen el Collet sobre els que esta situada la construcció des Quarter son superats amb decisió i precisió gairebé militar, mentre un afortunat te ocasió de rebre una més que interessant lliçó de dret civil i les diferencies jurídiques sobre el significat de les expressions possessió pacifica i bona fe. El crit habitual de “Au, partim” (ja registrat comercialment, ens informen fonts dignes de tot crèdit), ens amolla com una ramat de cabres boges per un coster a la cerca d’uns pinots situats a la part superior del Torrent dels Ferrerets. Superada la seva llera, anem resseguint restes d’antic camí desviant-nos progressivament cap a la dreta, emprant uns pins solitaris com a gegantines fites. Ja no tenim defensa contra el vent, que bufa i ens porta la frescor i humitat de la mar, que apareix clivellada de efímeres muntanyes blanques. Ara agafem un comellar presidit per un quer molt gran i just al darrera començarem a trobar fites que ens portaran cap al mig de una zona plana en la que una pareteta completament desfeta ja mostra el inici del antic camí dels Torrers. Aquest passa per el costat esquerre de Es Turmas, una petita elevació que oculta les dimensions del Morro den Bordils. Baixem aviat i fent xarrameca fins arribar a un coll a on ja veiem la primera imatge de Es Morro de Sa Vaca per l’esquerra i Es Morro den Llobera per la dreta. Es temps de decisions; la secció femenina tria anar per l’esquerra seguint un caminet que passa per esquetjars i rellars a on els antics habitants de la contrada varen col•locar lloses per facilitar el transit ocasional. S’ha de parar esment a mida que ens anem atracant al Collet, donat que la dificultat s’incrementa en tant que el pati i els xaps augmenten. Coneixement, vista, experiència... i la presencia, sempre, d’una ma amiga fa que el transit es faci agradable i divertit.

Ja som al Collet i l’esperit raconer es destapa. Un grupet descendirà per l’esquerra fins a Cala Porxo (també anomenat Es Descarregador de Lluc), mentre els altres seguirà la ruta tradicional que supera els a prop de 150 metres de desnivell que ens queden. Els decidits per la versió clàssica, comença’m a avançar seguint al inici restes d’un excel•lent camí que es va esvaint poc a poc fins desaparèixer a mida que la Torre es va posant al nostre abast. La part final suposa un parell de estirades i contorsions per obtenir el premi. De la construcció només queda la seva paret més occidental, la que mira cap Es Morro den Llobera. El seu estat es cada vegada més precari i un te la sensació de que el seu procés de degradació s’ha accelerat des de la darrera visita. La visió sobre la part oriental ens mostra una de les imatges més encisadores de la nostra costa;Cala Porxo, Sa Marjal de Lluc, la desembocadura del Torrent dels Ferrerets, Cala Capellans, la Punta de Capellans, Es Morro de Ses Bledes, Es Bancalet... per acabar amb l’estampa des Morro de Sa Vaca, sempre atraient i que fixem com a propera destinació en setmanes a venir. El vent bufa fort i sense descans i el cobejat dinar amb vistes, l’haurem de fer des de un punt inferior, a recer, i amb Cala Codolar i els espadats del Puig Roig com a referent visual. Ben aviat l’altre grup, encapçalat per en Paw i Trepador son de la partida i poder compartir aliments i histories. Bocins de pinya, galetes de mantega, amanida dolça, xocolata... fan la seva feina mentre escoltem embadalits les histories marroquines recents de Es Jefe. Quina (sana) enveja ! Sentim l’absència des vi des Senyor de Sa Torre i el te amb herbes (o herbes amb té, no ho tinc clar) de El Coyote.

Deixant la Torre en la seva lluita perduda contra els elements, resistint en solitari i abandonada per els homes que la crearen i als que va donar protecció i aixopluc, descendim cap el Collet, per sortir per la seva esquerra i seguir la via fins el que anomenem (no sabem el seu nom real), Pas de Sa Cabra Boja. Enmig de pedres esmolades, romaní i càrritx anem a cercar un enfiloi de fites que ens porten en direcció a Cala Codolar sense perdre massa alçada i en un recorregut bellíssim. El passet, una curta travessia sobre la timba, no gens exposada ni perillosa, la superem sense adonar-nos abans de baixar fins a la Cala desgrimpant al costat d’una covota i acabar al tram final de un Torrent que baixa de Es Cingle Pla des Puig Roig. Una estona de descans per admirar la contrada, demanar-se el per que del nom de Es Armaris per una formació situada al darrera de Es Murteret (una obsessió per en Bergant i, ben aviat, per noltros). Sortim del Torrent per anar començant a guanyar alçada enmig d’un grup de pins en el que es destrien minsos i ocasionals restes de parets i tancats. Hem decidit progressar fins el final de la torrentera, deixant de banda l’opció habitual que ens portaria als peus del Es Turmás, desprès de passar a prop de Sa Cova de Ses Freixures, visitada anteriorment per Trepador i Correcamins. No hi ha camí i el desnivell es elevat. Ocasionalment botant de pedra en pedra, de vegades transitant per rossegueres i altres submergits entre el càrritx anem guanyant alçada, mentre la encara dreta Torre de Lluc ens guarda les esquenes i vigila la Porta de Mar. El més de 300 metres de desnivell fins arribar al final des Comellar son compensats per la visita a una coveta mig preparada en la que en Paw i Trepador ja agafen mides per fer un bivac i algú es pega una bufetada per mirar al terra enlloc de davant. Encara que hi ha ganes, no fem massa esforços per ubicar la Font des Nespler. Un descans damunt una de les innumerables pedres llises del recorregut ens serveix per poder dir fins a la propera a la nostra estimada Torre, amb el dubte de si la trobarem encara ferma en tornar-hi. Hem sortir darrera el Turmàs i just queda seguir un enfiloi de fites que ens porten al quer situat al comellar del mati. Per evitar fer el mateix camí, anem a cercar la part més alta del Comellar fins que destriem el Quarter i, mantenint alçada, anar a cercar la pista. De sobte un renou i un crit. Unamas ha caigut. Com una taca blanca sobre el càrritx s’aferra un turmell adolorit. Desprès d’una petita cura, aquesta valenta dona sense por (al cap i a la fi, esta acostumada a aguantar la dura mar del Sud d’Inglaterra i a nen JMallorqui. No sabem que impressiona més!) retorna a la lluita. Arribats al quarter es temps de decisions. Anem per la pista fins a la Font dels Polls per carregar aigua. Anem curts i falta camí. De pas acompanyarem a Unamas i TPippos, que es retiraran per la pista per assolir Lluc tranquil•lament, xino xano. La visió de l’aigua sortint de la canonada de la Font, omplint l’abeurador mentre les algues verdes es mouen en el seu fons, i el sol ens escalfa es d’aquestes que s’agraeixen i recorden. Els just cincs minutets que el nostre líder màxim (que ha tornat a agafar el comandament amb ma ferma) ens permet, acabem quan comença’m a desgrimpar a la mala per el costat dret del torrentet que neix a la Font i que s’uneix amb el seu cosí dels Ferrerets a la planura que veiem allà baix. El altiu i esquiu arc de la Serra de Ses Farines ens mira amb condescendència mentre baixem a mata de cavall cap el torrent. Una vegada a la vista, una sorpresa. Algú diu “Jo conec aquest culet. Es d’en Follow_Me”. Efectivament, els fosquers del matí ja han sortit del Torrent i s’estan estirant al sol mentre arribem. En arribar-hi es produeix una d’aquells moments que només la muntanya ens pot regalar; un grup d’amics compartint les experiències de la jornada, els ja més que escassos queviures, sense frissar, gaudint cada instant mentre el nostre astre rei ens escalfa i lleva els mals del cos atupat de l’esforç. Arrosegant els peus anem partint de retorn. Ara un grupet de quatre, desprès un per aquí, tres per allà, cadascun al seu ritme, segons li rota. El vent es fa present tot d’una que assolim una certa alçada i pentina el càrritx i els ullastres. La darrera mirada cap a S’Entreforc capta la llum del sol fent un contrallum meravellós en el Arc des Cingle des Niu des Voltor, sota Els Castellots. El darrer tram, quan ja sentim els renous de lo que anomenem civilització, ens divertim amb en Paw, fent una versió peculiar de algunes expressions de la nostre llengua (ca barret = perro sombrero, per exemple) i que fan anar de bòlid algunes eines informàtiques. En fem un panxó de riure !

Acabant de replegar aquestes quatre lletres, la vista es posa sobre un llibret recomanat per, qui si no, el inefable Guapeton ja fa uns anys i que s’ha convertit en una de les meves lectures favorites. Escrit per Walter Bonatti, el millor alpinista de la seva època, esta ple d’històries i aventures d’aquest escalador mític. El que m’emprenya es que aquest egocèntric i excèntric italià va tenir l’encert de trobar el millor títol que mai he pogut imaginar; Muntanyes d’una Vida. Malparit. A més d’escalar, sabia escriure com els àngels !

I conte comptat, conte acabat !

Hora Inici = 09:30 = Hora Final 18:10