domingo, 30 de septiembre de 2012

Integral al Torrent de Regana

 Part inicial Pas den Capet, damunt Racó den Vives amb el Penyal del Migdia al fons
 Pas den Capet mirant cap al Cornador Petit
 Pas superior del Pas den Capet, posible conexió amb Pas den Pep Serra
 Dinar al Cami de S'Estepareta

Sortida Pas den Capet i Telefonada al Pas de Sa Servera amb Raco den Lloca a la esquerra
Rotes den Lloca
Una tronada ens fa canviar les cases del Rei Sanç, El Pacífic (construïdes pel seu pare Jaume II per curar la seva asma a inicis del segle XIV), per la imperial Vall de Sóller. Arribem al inici del Camí de Ses Rotgeres, allà a on travessa el Torrent de Sa Regana(1), davant un portell metàl·lic que dona via a la finca de Sa Salrana, famosa per l’estància de l’actriu Hale Berry durant la gravació de les escenes de la pel·lícula Cloud Atlas, d’imminent estrena. En una caminada per la finca, va rebre les carícies de Tramuntana en forma d’una fractura de peu (2).
Llosa de Can Mametes


Entaulats a la caseta d'en Sebastià
Encapçalats per el nostre amfitrió Sebastià seguim les seves passes pujant a estones per un camí de pedra en bon estat per evitar la pista que va perdent amplada i ciment a mida que guanyem alçada. Una servera en plena saó ha adornat el terra amb els seus fruits. Unes rajoles pintades indiquen l’entrada a Ses Rotgeres, quan abandonem definitivament el camí per seguir el tiranyet a estones empedrat, de vegades enllosat,  que enllaça una marjada d’oliveres rere l’altre. De mica en mica, els pins  comencen a fer la seva aparició. En un punt el camí sembla dur cap a la dreta, però hem d’observar una estreta canal esglaonada amb lloses gairebé invisibles sota les mates de càrritx que es el punt clau per agafar el inici del Pas. A la seva part superior el camí segueix endinsant-se en un bosc d’alzines. A la esquerra, una cresta que comença amb Es Cornador Petit, ressegueix amb el Puig Major i el Penyal des Migdia per acabar amb Sa Comuna de Fornalutx amb les dentetes de Montcaire al ben mig.  Mentre algú, envejós de l’actriu nord-americana accidentada, rep assistència, en Guapetón i Es Jefe acompanyat del nadiu Sebastià intenten comunicar amb unes paretetes que s’albiren sota un collet a l’extrem esquerra i que ens separa de Ses Rotes den Lloca.  Un filferro situat a una canal dona certes esperances, que s’esvaeixen aviat amb la verticalitat dels cingles. Una coveta amb una pareteta al seu davant i un petit pou al seu interior marquen el caminoi que s’enfila finalment fins a un coll que ens proporciona una sensacional vista des de Es Teix fins al Cornador Gran amb la vila de Sóller i els seus llogarets com a senyores de la vall.  En aquest mirador destriem una baixada cap a un coll de tords i la sortida del pas que el amic Emilio Alonso, en una crònica del passat  any (3), va recórrer i descriure com l’autèntic Pas den Capet. En Sebastià ens fa notar que te noticies de l’existència d’una altre pas, conegut com Pas den Pep Serra, que encara no ha ubicat i que esta  situat cap a Ponent. Tornem al camí i seguim pujant fins arribar a una paret de partió amb una esbaldregada que ha estat convertida amb l’ajut del ciment en una còmoda escaleta per passar al altre costat. A l’esquerra es veu una bellíssima construcció  feta al voltant d’un antic rotllo de sitja, amb cisterna i forn de pa. Una llossa identificativa que ens indica que som a Can Mametes a veïnat de S’Estepar. Ben aviat enllacem amb la pista que ens portaria cap a la dreta al Coll de S’Ullastre i el Camí de S’arrom,  per continuar cap a l’esquerra agafant com a referència Es Cornador Petit. Un pavelló perfectament arreglat es la fita per agafar el camí que en suau descens ens manarà fins al Pas de Sa Servera, conegut per nosaltres com Pas de S’Estapareta. Unes roques arrodonides ens fan de balconada sobre Es Torrent de Sa Regana mentre recuperem forces. Al altre costat es veuen dos porxos i la possible paret que hem vist al matí al inici del Pas den Capet. Un caminet en bon estat sembla portar cap Es Pas de S’Escala, guiant cap el naixement del torrent. En Guapetón te ganes de fer una incursió cap a la zona, però en la baixada decidim que la trescada per les Rotes den Lloca quedarà per més endavant, sense que se’ns pugui associar l’accepció més pejorativa del nom (“Home inactiu o cobard”). En tocar el primer porxo, descendim ràpidament enmig de olivars en el que estant fent neteta de coníferes. Una clàssica pèrdua, ens fa fora camí, baixant a la mala. Una relliscada den Sebastià acaba en una estirada “palomitera” de quelcom que vola al seu damunt topant genolls i crani amb la única pèrdua, trivial a la vegada que significativa, de dignitat i pell als malucs. P’habernos matao ! que diria un castís. Finalment assolim la pista del Racó den Vives, enmig d’argelagues, batzers i altres plantes dificultoses. El amic Sebastià ens ensenya el olivar i l’hort familiar, oferint-nos el regal d’un refresc al interior de la caseta discretament restaurada. Asseguts al voltant de la taula seriem l’enveja dels millors actors de Hollywood, atrinxerats rere reixes, filferros punxeguts i càmeres de vigilància en les seves mansions de portada de revista.  

Retrobant aquells dies en el que les excursions acabaven amb una passejada per la vila  abans d’agafar el tren o el correu i abusant del nostre guia, fem una volta per l’alqueria del Comte i el seu moli, els rentadors amagats a la riba del Torrent Gros, Can Prunera i el carrer de Sa Lluna, amb la casa que li dona nom (4), presidida des de fa més de cinc segles per la enigmàtica escultura sobre el seu portell. Senzillament encisador !

Les giragonses de la carretera del Coll de Sóller ens engronsen mentre l’aire fresc i encarà banyat entre a bafarades. Olor a terra humida, a pluja, a molsa, a tardor. Les quatre estacions de Vivaldi tenyeixen de color aquest horabaixa estirat, premi a la paciència, a la companyonia i als gusts senzills, discrets i esforçats.

I es que com dia la dita (una mica modificada): Cinc coses hi ha de la millor qualitat; Llenya d’alzina, vi de sarment, oli d’oliva, pa de forment i amistança fina.


(1) REGANA f. La part inferior de l'espinada; cast. rabadilla.
 «En estar cansat de batre, tenc sa regana qui em sua i a s'ombra de sa barraca, ves ací si el diable se l'endua!»
 (2) Noticia DBalears i accident Hale Berry
 (3) Crònica Emilio Alonso a Mis días de montaña
 (4) Descripció de la Casa de la Lluna, els seus origens i evolució

MASSIS DES TEIX - RUTA SUD ORIENTAL

Ruta: “Massís des Teix – zona sud-oriental”. Puig del Rei Sanxo, Puig de Sant Pere, Coll de Pastorix, Coma de ses Sitges, Coa de Sa Rata, Puig de Sa Font, Pas de sa Fessa, fins a Biniforani

A pesar de la minsa pluja, compareixem un bon grapats de raconers, dispostos a fer una ruta “suau”, sense relleu càrstic. El massís del Teix i els seus cims secundaris pareix una bona opció

Aviat es produeix la divisió del grup, ja que mentre berenem a les proximitats de les cases del ‘rei sanç’ se senten trons a la llunyania -¿per Eivissa?- el que provoca moments de pànic, confusió i espantada.

Els 4 valents (¿?) seguim, la ruta inicial; però ben aviat “perdem el nord”; quatre som i quatre opinions tenim. Ni la brúixola acceptem. Al final, Coyote domina i li fem cas.

El dia millora per moments ... es va obrin el cel i la llum neta que entra dins l’alzinar un poc humit en fa sentir molt bé. La temperatura molt agradable. El ritme és intens.

Arribats al la “coma de ses Sitges”, anirem pujant cap la part baixa peu de la serra (cresta de “Coa de sa Rata”), cercant la “cova de sa Rata”; i la trobem. És petita, però el lloc i les vistes a la finca de “Pastorix” valen la pena.
Per tal de canviar de vessant (cap a Bunyola), cercem el coll que puja a la coa de Sa Rata. En un moment veiem un pas, collet ample. Pareix fàcil.

Nou pas: “Pareix fàcil”. En-marronats als 10 minuts, ni amunt ni avall. Estem penjats a la paret, amb 20 metres de possible caiguda. Coyote va davant, sense corda, indicant les preses. El “Senyor de sa Torre” se acomiada als Sants. ¿com es possible que ens compliquem la vida tant ràpidament?. Mantenint la serenitat però, i amb un cordino de 5 metres, anem sortint del perill poc a poc.

Pugem a la cresta de “coa de sa Rata” i seguim sense incidents, amb la ruta inicial, cap al “Puig de sa Font” i finalment “pas de sa Fessa” i “Biniforani”.
7 hores de caminar intens, aventura i companyerisme.

 

sábado, 29 de septiembre de 2012

PAS DE´N CAPET

 desde el pas de´n capet
 camino de bajada
Hem fet el berenar bajo truenos amenazantes al lado de la casa real. Esto ha propiciado la división . Los menos valientes hemos vuelto al coll de Soller .

Despues se han abierto grandes claros y hemos ido al pas de´n Capet subiendo por el olivaret de´n Sebastian en el raco de´n Vives. Vuelta por el pas de s´ estapareta (ignoro como se escribe correctamente) . Como de costumbre hemos apuntado un puñado de deberes pendientes por esta zona.

martes, 25 de septiembre de 2012

Cota 374 o "Penyal dels Raconers"

Aquesta cota ja la teníem fitxada ja fa mesos, i des d´ençà la batíarem com a penya dels raconers perquè sabíem que sería "nostra" algún día. I lo dit, tan aprop i no feim el punt més alt per un xap bestial. Si algú s´anima a dur una escala d´aqueixes que es coloquen per l´Everest...
 En baixar del penyal pegam a un coll tancat per una paret de marge molt ben conservada i també hi ha un tancat pel bestiar, suposam. Terreny molt brut, ple d´aritges. Recordau-me que dugui els calçons llargs quan hi torni.

 En el cim accesible


 La cota més alta. Tan aprop i tan enfora!

 Collet

 A l´interior del xap entrant des del coll.


PENYAL DES RACONERS

Hoy fuimos a la cota 374 en la cara norte de la sierra de Montcaire que en los mapas esta innominada.Tambien se podria llamar penyal Rexapat.

Bajando del pas des marge 1 se ve este peñal llamativo que desde el camino de sa costera no se evidencia por que se camufla con el resto de los acantilados de la cara norte de la sierra de Montcaire.

Empezamos en el camino de sa costera y comenzamos a subir el camino al pas des marge 1 para a mitad subida salir a la derecha y dirigirnos a una canal de carritx, la mas a la derecha, que parece que sube hacia el penyal.

En la parte alta tuvimos una sorpresa. En realidad no estamos en la cima , faltan unos 5 metros y es imposible  pasar ya que hay un xap ,falla o (mega)diaclasa tremenda. Nos hemos quedado a un paso de lo mas alto, si es que somos asi de humildes y modestos. Y  asi es esta montaña, modesta , escondida...de ahi el nombre que le hemos dado ... ( ¡¡ os estoy viendo que os estais riendo...!!).

 El penyal es la "muela " justo antes del marcado "collado" de la izquierda . Via de subida en oscuro y de bajada en  rojo( la de rojo bastante mas fácil, aunque de lejos no se ve)
 detras el queixal y pa de figa
 al llegar a la parte alta nos sorprende el marcado xap
 en la parte posterior ( sin segundas) se ve la raja.. si os fijais en la extrema izquierda se ve el 2º xap
desde la "cima"

lunes, 24 de septiembre de 2012

CRUZANDO EL LÍMITE

             Cruzando el limite, frase que refleja lo que ocurrió el sábado.
             Después de bajar hacia la cova de sa campana, por Clots d`infern,
             La intención era seguir la misma cota, hasta el comellar del
             Infern, todo  pintaba bien, un par de fitas dio ánimos a seguir.
             La cosa empezó a ponerse complicado y parte del grupo decidió
             Darse la vuelta, el resto continuo no sin grandes apuros, Vitoriano
             Decidió subir por una canal, el resto continúo en la misma línea,
             El terreno de cada vez se complicaba mas, intentamos por distintas
             Canales sin éxito, yo empecé a subir por un espolón que pintaba bien
             Un poco mas arriba la cosa cambio, el resto cansados de dar vueltas
             Fue a buscar el cami des hort, yo seguí ya que bajar seria mas difícil
             A medida que subía lo que parecía fácil no lo fue, numerosos paso de
             III+,y algún -IV me hizo sudar, arriba Vitoriano se sorprendió cuando
             Llegue, no se esperaba que nadie subiera por ese lugar, estas loco, me
             dijo, por lo menos hay 150 m, descase un poco y comenzamos con lo
             Que seria una subida rápida,se convirtió en un autentico infierno, después
              de cientos de grietas y numerosas grimpadas y desgrimpadas llegamos
             Agotados física y mentalmente al nudo de sa corbatas, mas de cuatro
             Horas de penurias por un terreno que ningún ser humano ha pisado.
              Bajamos a recoger a  nuestros compañeros que nos esperaban en
             sa calobra que también tuvieron su dosis de penurias, una cervezas
              alivio nuestro maltrechos cuerpos .Hasta la próxima enmerdada.