Ara s'està cremant la nostra estimada Serra de Tramuntana.
És una catàstrofe. ... Torrent des Rajolí, Mola de s'Esclop, Cala Ortigues, Serra des Pinotells, la Trapa, ... tot cremat i arrasat per molts anys.
Cada vegada que passa un avió per damunt de casa se m'encongeix més el cor ...
i van dos dies.
Quan es crema un bosc, hi perdem tots i moltes coses.
Espero que no se repitan desatres como éste, debido a negligencias que atentan contra el tesoro más preciado que tenemos(nuestra Sierra de Tramuntana).
ResponderEliminarJo crec que no me recuperaré mai. S'ha cremat i s'està cremant una part de sa meva vida :-(
ResponderEliminarEsteim tots fotuts.
ResponderEliminarMolta pena. No me surten les paraules.
Pels qui només veuen muntanyes i arbres ja és una tragèdia, però pels que coneixem els racons, colls, fonts, comellars, sitges, balmes, crestes, torrenteres, etc. amb noms i llinatges... vos acompany en es sentiment!
ResponderEliminarPaisatge de foc i ràbia,
ResponderEliminarcremen segles de natura sublim,
Paratges de cendre i savia,
moren arbres que avui ja no sentim.
Tramuntana plora llàgrimes incandescents
memòria viva d'un altre temps
santuari verd d'alzina i roca
tribuna altiva davant el cel.
La mar s'arronsa i brama intensa
els seus ulls ho banyen tot
deixa nua l'escorça viva
calma i cura el terra fos.
Aire gris de cendra fosca
t'escampes brusc dins s'horitzó
tenyint de plor ses meves branques
arbre mut sense color.
Ahir eres temple d’antigues glòries
vida intensa abraçant miracles
Refugi viu d’ànimes febles
Terra fèrtil d'un mon millor.
Avui ets ombra, silenci i boire
pell morta d’un passat joiós
resurgiràs com un jardí amb memòria
renaixeràs encara més poderós".
Sergi Cànovas Blanch
29 d'Agost de 2013
Dedicat a tots els herois anònims que han lluitat contra les flames
ResponderEliminarEnhorabona Sergi per la teva poesia, que descriu amb perfecció a la Serra de Tramuntana, davant aquest terrible incendi.
Els que tenim la sort de conèixer els “racons” d’aquest territori abrupte d’un petit món, els que coneixem els camins perduts, roques i balmes, arbres singulars, fonts amagades, passos desconeguts, els que estem bocabadats entre el blau intens de la mar i els colors de les roques calcàries, o amb les oliveres centenàries i els 206 km2 de terrenys marjats durant 1.000 anys per persones que respectaven la Natura (per què formaven part d’ella), els que a la tardor sentim la crida de les fades renaixent, o els admiradors dels paisatges de l’aigua, tots, tots estem tristos quan crema la Serra.