sábado, 30 de agosto de 2014

Travessa per la serra de Cadi-Moixeró

Sortida prepirenaica de quatre Bergants.
No hi havía res previst, però la fortuna va fer que es realitzàs aquesta aventura. A la correcuita preparant la travessa, que reconec que no coneixía gens el terreny, i sobretot la tenía que preparar adaptant-la a l´edat del "menut". Una vegada preparada era de pensar que es feia una mica curta, cert, però aquests quatre dies de travessa va fer molta calor i una vegada acabada pens que vaig encertar amb el programa.
Primer dia. Comença la travessa a les 13 hores en el poble de Bagà, que es troba a la carretera principal abans del túnel del Cadí. Per pista asfaltada anam cap al santuari de la Mare de Deu del Paller. En un prat dit Paller de Dalt feim una bona aturada, becadeta inclossa. I a les 18´12 arribam al refugi de Rebost. A destacar la calor que patirem. El gps ens diu que acumulam 1000 mts de desnivell positiu i 200 de negatius.
Segon dia. Sortim a les 9 del refugi i feim part de ruta de la nombrada Cavalls del Vent. Passam pel mirador dels Orris. Per allargar anam per la ruta de la marmota fins el coll de Pal, amb la intenció de fer cim al Puigllançada, però tornava a fer una calor exagerada i no hi havía cap ombra en el coll. Decidim seguir camí cap al nostre destí: refugi del Niu d´âliga on arribam a les 14'30. Uns altres 1000 mts de desnivell positiu i quasi 200 de negatius.
Tercer dia. Sortim a les 8'40 del refugi amb molta de boira i fred, ens trobam a 2520 d´altitud. Previsió de pluges a partir del migdia. Seguim el Cavalls del Vent. Feim cim al Penyes Altes, el qual fa partió entre les provincies de Girona, Barcelona i Lleida, i en el coll dit de Moixeró abandonam el camí principal i en forta baixada i per un tirany poc marcat anam al refugi de Sant Jordi on arribam a les 15'50. Al final, dia sense pluja, però a estones amb molta de boira, i com no, molta calor. El gps ens marca 500 mts de positiu i 1470 de negatius.
Quart dia. Sortim a les 8'30 del refugi amb un dia esplèndid. Farà calor, tornam a la civilització. Una ruta fantàstica pels Empedrats. Un camí per bosc travessant continuament el riu, amb uns gorgs i cascada preciosos. N´Illan va ser l´únic valent que va fer el capfico. Darrers kilometres de l´excursió per pista de terra i per asfalt. Quina calor! Arribam a Bagà a les 12'45. Tenim temps de dinar bé.
Impressions finals dels al·lots:
Illan: Se m´ha fet curt. Faría una travessa més llarga.
David: Ha estat dur. (Referint-se a la calor i amb tota la raó). Però li ha agradat.
Joan (8 anys): M´ha agradat molt fer aquesta travessa amb els meus germans.
Quins Bergants!!!!!!
 Cim del Penyes Altes de Moixeró

 Refugi de Sant Jordi

 Bergants en el Penyes Altes

 Cascada a l´estret de L´Escriu

 Per la carena en direcció al refugi del Niu d´Àliga, el qual està al fons

 Baixada en fred del matí i boires

 Dins el bosc

 Refugi del Rebost

 El Pedraforca


Grimpant

viernes, 29 de agosto de 2014

SA BOMBARDA POR LAS CUERDAS

Me habia dicho JM que era facil y que estaba justo en la vertical del estret de Valldemosa.

Empezamos en el Estret y en vez de seguir el camino normal , giramos totalmente a la izquierda y en un minuto empezamos a subir todo tieso para arriba practicamente por el filo ( un poco a nuestra derecha) y llegaremos a una zona rocosa pseudovertical donde encontramos la primera cuerda fija con nudos  que mide  unos 15 m, Inmediatamente despues hay otra de 8 m . Sigue una trepada por roca  de 3 m y en seguida se sale a la base de un pequeño circo rocoso vertical.  Hasta aqui no es que sea muy dificil pero facil facil tampoco. Con las cuerdas se puede hacer ..pero es bastante inclinado ( ya empezabamos a dudar de que fuera por ahí...)

Una vez en la base del circo rocoso vamos a la izquierda donde hemos visto mas cuerdas y empezamos a subir por un tramo inclinado relativamente facil pero despues la cuerda se pone vertical estricta y nos entra un acongojo responsable que nos invita a dar la vuelta ( ...como es que este tio me habia dicho que era facil...)

Volvemos a la base del circo y vemos un senderillo en direccion contraria que nos lleva a un agujero en la roca y detrás del agujero....detrás esta la salida , se gira a una losa rocosa inclinada a la izquierda , facil , y que encima tiene  una cuerda fija para ayudar.

Despues ya no hay problemas y se llega al morro de sa Bombarda   .
 la primera cuerda
 cuerdas a la izquierda del circo rocoso, no hay que ir por ahi
 circo rocoso
 lugar donde la cuerda pasaba de inclinada a vertical,,,nos dimos la vuelta
 el forat..y abajo la ultima rampa rocosa facil

martes, 26 de agosto de 2014

PAS DES BOUS ...Y 3 MAS

Recomiendo que visiteis el seductor blog "secrets de tramuntana" del extraordinario Tomàs Mut. Una de sus últimas entradas es el pas des Bous.

Empiezo en la plataforma del Funicular. De ahi en pocos minutos al coll donde está el porxo esbucat. Desde aqui ya se ve una posible subida ( antes de llegar a la coma fosca). Sigo el camino en bajada pocos metros( menos de 50) y me desvio a la izquierda en ascenso y por una ancha canal con restos de camino ( paso 1) llego a la zona alta donde hay una pared de separacion de fincas ( Bini ). Si se sigue hacia la derecha unos 50 m hasta que acaba la pared ,se observa otra bajada ( restos de otra pared ) hacia el camino dels cingles ( paso 2). En estos dos "pasos" hay algunas escasas fitas.

De momento no bajo por este paso 2 sino que paso la pared medianera y desciendo muy poco a la derecha  y encuentro dos canales muy juntas Por la de la derecha quizas se pueda bajar ( deberes próximos) , por la inmediatamente a su izquierda no se puede. 50 metros todavia mas a la izquierda hay otra canal con restos de pared ( paso 3 ) por la que si desciendo . Cuando ya he pasado la parte mas inclinada ya intuyo a mi izquierda la barrancada por donde va el pas des bous ( paso 4) . Subo por ahi con un trozo de camino magnifico, llego a una ladera de carrits que subo hacia la izquierda y vuelvo otra vez a la pared medianera del principio (Bini) . Ahora para cerrar el pequeño circuito bajo por el paso 2  
 Ese collado en la cresta es por donde llega el paso 1
 paso 1
 zona mas alta del paso 2
 paso 2
 canal del paso 3
 piedras colocadas en el paso 3
 este primer comellar escondido a la izquierda es el pas des bous,... abajo detalle

viernes, 22 de agosto de 2014

Peña Foratata

El darrer dia només teniem temps per fer una matinal ja que ens esperaven quatre hores de cotxe i hi haviem de ser abans de les cinc de l'horabaixa. Després de dormir a Piedrafita de Jaca ens desplaçarem cap a Formigal amb les primeres llums del dia per ascendir un cim que tots dos teniem pendents des de feia molt de temps: la Peña Foratata. 

Aquest cim es mostra desafiant des de l'embassament de Lanuza i es ben cert que no te cap via fàcil i a totes hi ha al manco que grimpar per terreny bastant delicat. Noltros ferem en teoria la més senzilla però no en té res de fàcil tampoc, sobretot amb la pobre qualitat de la roca i l'exposició de la canal per on es fa la pujada.

Després d'aparcar adalt de tot de Formigal i d'haver de demanar on començava el camí perquè no el trobarem indicat per enlloc, agafàrem el PR que puja fins el Collado del Forato. Ens pensàvem que aquesta seria una pujada suau i res més lluny, ja que en la primera part el pendent era ben fort, així que ràpidament ens varem deixondir.

Caminant entre autèntics camps d'Iris dels Pirineus i observant com els primers rajos de sol del dia il·luminaven la Sierra de la Partacua i la zona de l'Anayet arribarem al Collado del Forato. Els niguls baixos es feien cada cop més espessos i sobretot tapaven els cims més alts (Palas, Balaitus, Infiernos...)

Pujant cap el Collado del Forato.


Formigal anava quedant enrera.

Collado del Forato.

Des del coll giràrem a la dreta seguint les fites i un tirany impossible de perdre. Un poc més amunt ja començarem a veure el nostre objectius guaitant pel seu vessant nord. Les fites i el tirany ens permetrern apropar-nos a la seva base, amb una petita degrimpada i deixant a la dreta el cim de la Foratata Occidental.

Poc abans d'arribar a un marcat coll i ja gairebé als peus de la cara nord verem com els tiranys es bifurcaven el de l'esquerra anava cap el "pas" de la cara nord (que es una grimpada de III grau) i el de la dreta, el nostre pujava cap un marcat coll.

Amb la cara nord de Peña Foratata al punt de mira.

En arribar al coll unes vistes espectaculars cap a Formigal. A continuació haviem de baixar una empinada canal on trobàrem a faltar el nostre estimat càrritx. Girant a l'esquerra començava una espectacular i aèria faixa que haviem de recorrer en tota la seva longitud.

Canal de baixada al vessant de Formigal.


Faixa d'accés a la grimpada final.


Recorreguent la faixa.

Al final de la faixa una marca vermella marcava per on començava la grimpda final, per una canal ben vertical i semblava que bastant descomposta. El principi de la grimpada va ser el pas més complicat, haguent de pujar primer per la dreta per després atravessar a l'esquerra amb un moviments molt aèris i evitar uns blocs encaixats.

Després la canal baixava en dificultat però tot era molt descompost i ple de pedra solta. Seguint algunes marques vermelles i ancoratges per rapelar guanyàrem altura ràpidament fins un punt on girarem a la dreta per una espècie de fessa i amb un "pas de fe" canviarem de canal. Quedava la grimpada final amb un altre passet bastant delicat. "Esto no es de grado facil ni de coña" mos diguerem tots dos.

Les dificultats tècniques acabaven però no encara el terreny descompost fins arribar al cim amb unes vistes espectaculars. Llàstima dels niguls que seguien tapat els cims més alts. Unes quantes fotografies al cim i començarem la baixada ja que no teniem molt de temps.


Començant la grimpada.


La canal es ben vertical.


I amb molt d'ambient.


Cim de Peña Foratata.

Ja d'entrada varem treure la corda, tot i que es pot desgrimpar es molt delicat així que al manco decidirem rapelar els dos resalts més delicats, el primer d'adalt de tot i el darrer per arribar novament a la faixa. Ara ja només haviem de desfer les nostres passes.

Rapel de baixada.


Rapel de baixada.


En arribar novament al coll trobarem una nombrosa cordada de francesos que començaren a pujar pel vessant nord. Això si anaven tan lents que quan erem ja gairebé al Collado del Forato encara estaven al principi del pas de III.

Poc a poc els niguls s'anaren desfent i abans de començar la davallada cap a Formigal poguerem contemplar majestuosos el Palas i el Balaitus. Deures pendents per tornar a n'aquests dos grans cims pirinencs i altres de la zona (no acabaríem mai)

Davallada a Formigal on ens esperava una més que merescuda i refrescant cervesa abans de preparar les maletes i partir ca a l'aeroport d'on ens separaven 4 hores de cotxe.

Baixant a Formigal.


Baixant a Formigal.


miércoles, 20 de agosto de 2014

Cresta del Gourgs Blancs

Just davallar de l'autobus al Plan de la Senarta ja començarem a fer les motxilles per pujar fins el Refugi d'Estós. Per l'activitat de l'endemà si que ja necessitavem més material ja que voliem fer tota la cresta dels Seil derra Baquo - Portillón de Oô. Així que casc, arnés, cordes i material de protecció entraren dins la motxilla.

La pujada per la Vall d'Estós preciosa amb la llum de l'horabaixa, però llarga, molt llarga. I més amb el cansament acumulat de la pujada als Russell i el pes extra a la motxilla. A mesura que ens acostavem al refugi pogurem veure el recorregut previst per l'endemà. Jo ja dubtava de si podriem fer-lo amb el cansament del dia anterior al ser un recorregut més tècnic.

Arribarem al refugi d'Estós ja amb el primer torn del sopar. El refugi era ple de gom a gom i ens tocava el segon torn. Esperarem a la terrassa gaudint d'una cervesa i intentant que no ens menjassin els moscards.

Preparats per pujar cap a Estós.


Pujant a Estós.

L'endemà començavem també prest, a les 6 del dematí amb les primeres clarors del crepuscle. Es veien totes les estrelles. Es presentava un dia radiant, perfecte pel recorregut que teniem previst.

Ben carregats iniciàrem la pujada cap el Puerto de Oô, don ens separaven més de 1000 metres de desnivell. Poc a poc i a mesura que guayàvem metres els primers rajos de sol començaven a il·luminar els cims més alts.

Aixecant els caps es presentaven imponents els Caps dera Baquo, objectius inicials, pero un poc més amunt també il·luminats pels primers rajos de sol, els cims de la zona del Gourgs Blancs, destacant la piràmide del Jean Arlaud i la seva imponent cara est.

Primeres llums del dia sobre la cresta del Bardamina.


Pujant cap el Puerto de Oô.


La piràmide del Pico Jean Arlaud.


Ja feia temps que haviem deixat el terreny herbós i ens moviem entre blocs de pedra evitant els nevers. Sortirem així a la cresta que des del Puerto de Oô cap a la dreta ens havia de dur al Pic d'Audoubert. Hora de posar-se el casc i els arnesos. La cresta es mostrava ben esmolada i després d'una primera part cercant la millor opció arribarem a un pas molt exposat on haviem de cavalcar un bloc bastant descompost. I se suposava que això era l tram fàcil. Si haguessim duit els crampons hauriem pogut pujar pel never de la cara nord fins un poc més envant al cim per continuar la cresta però no els duiem.


Per la cresta cap el Pic d'Audoubert.

Decidirem doncs retrocedir per la cresta i anar a pujar el Gourgs Blancs. El tram de cresta fins el Puerto de Oô va ser també interessant però sense complicacions, amb algunes desgrimapdes aèries i amb bones vistes cap al nord al Gourdon i Spijoules.

Ara teniem a davant la imponent cara est del Pico Jean Arlaud. Allà ens trobàrem amb dos muntanyecs valenciasns que no sabien molt bé per on tirar. Encara que duien el track no teniem per mi molt clares les dificultats que es trobarien. Ens demanaren tot d'una per on era i quan em veren a mi preparant cordes i material s'asustaren un poc.

Vaig començar la grimpada fins arribar al pas clau, un diedre de III amb molt bona roca. Adalt vaig assegurar als dos valencians i en Ramiro i ja des d'aquí continuarem la grimpada fàcil però aèria fins el cim del Jean Arlaud. Primer tres mil de la jornada.

Adalt vistes espectaculars amb el dia que feia. Jo menjant-me les ungles en veure que el Corredor Estasen de l'Aneto encara era pràcticable.


Desgrimpada amb vistes.


Pujant al Jean Arlaud.


Grimpada aèria.


Cim del Jean Arlaud.

Des del Jean Arlaud desgrimparem amb compte al coll que el separa del Gourgs Blancs (se pot rapelar, pero la instalació no era gaire bona i la desgrimpada tampoc la verem molt complicada). Des del coll continuarem caminant fins el cim del Gourgs Blancs en companyia dels valencians. Adalt la placa dedicada a Jean Arlaud ja gairebé no es pot llegir ja que està xapada en uns quants bocins.


Desgrimpada al coll.


Cim del Gourgs Blancs, ambl els companys de València

Els niguls començaven a creixer i ara tocava el tram més complicat on haguerem de treure l'instint raconer per cercar els millors llocs per evitar el tram de cresta on va morir Jean Arlaud el 1938. Les fites van indicant però hi ha un poc de desgavell i el terreny és molt abrupte i vertical.

Per una canal bastant vertical i seguint algunes fites ens enfilarem a la Torre Armengaud, estreta i aèria. Ja teniem el tercer tres milr de la jornada. Ja només ens faltava continuar per la cresta fins a la Punta Lourde-Rocheblave, el quart de la jornada i amb vistes impresionants cap a la cara nord.

Torre Armengaud.


Punta Lourde-Rocheblave.


S'havia fet bastant tard sobretot amb el temps perdut a la cresta cap el Seil dera Baquo així que des d'aquí decidirem ja començar la davallada, despedint-nos dels valencians que continuaven cap el Camboué. Ens agraïren l'ajuda per haver-lis fet "de guia" al tram més complicat.

Des del Puerto de Gías començàrem la llarga i eterna davallada fins Estós, passant primer per l'Ibón de Gias. El dia cada vegada s'estava ennigulant més i no sabiem si ens acabaríem banyant.

Baixant a l'Ibón de Gías.


Davallada a Estós.

Arribant al refugi.

Després d'una breu aturada a Estós per beure i reposar forces continuarem la suau i llarga davallada fins a Benasque, ja amb el cel ben tapat i amenaçant sobre la zona del Perdiguero. La jornada no acabava aquí sinó que encara haviem d'anar amb cotxe fins a VAlle de Tena.

Davant la Cabaña de Turmo (si la dels Celtas Cortos ;-) )


Baixant cap a Benasque.