He oído tanto sobre él, me han comentado tantas anécdotas, que no podía más que sentir curiosidad por realizar su recorrido: “El pas des Sineuer”. Es un día de Abril claro y caluroso, nos reunimos en la “Gloria”, como de costumbre, pero en esta ocasión somos pocos: Trepador y Ana que fueron protagonistas de aquella épica aventura, Coyote que se ha movido por estos lares al realizar una variante no menos árdua, César y yo. Dejamos un coche en el inicio de la carretera de sa Torre d’Ariant y empezamos nuestra excursión en Mortitx, pas des Garrover, la Malé. Allí reponemos fuerzas a la sombra de un “ullastre”. Por el pas de sa roca Llisa iniciamos el descenso hacia el mar, dejamos a nuestra izq. Las “fites” que se dirigen al caló d’Ariant. Junto al mar una pequeña cavidad habilitada a modo de refugio de pescadores o contrabandista, ahora recibe a seis excursionistas que disfrutan de la grandeza de este recóndito paraje. Desde aquí Trepador nos avisa, ahora empieza lo bueno. Y así es, nuestra ruta circula por un terreno escarpado buscando con inteligencia repisas y canales que arriba, abajo o en horizontal nos hacen progresar no muy lejos aún del mar que en ocasiones observamos con recelo desde alguna altura mientras atravesamos por estrechas cornisas. Parece que la travesía se corta y sin mucha confianza emprendemos la subida ganando altura rápidamente por un terreno muy empinado, más propio de una vía de escalada que de un paso de contrabando, que parece ser lo que fue. Ponemos mucha atención, la ruta en algunos tramos no es muy evidente y Trepador intenta recordar, pero llegados a un punto donde la rampa se va encontrando con una pared vertical, y sólo una canal pudiera dar acceso al paso, Trepador comenta “No es por aquí, estoy casi seguro, teníamos que seguir algo más cerca del mar, allí abajo.” Nadie dice nada pero seguro que la idea de descender por estas escarpadas paredes, a todos se nos suben ... Trepador inicia el descenso y le seguimos Cristiana, yo y Ana la última, ya que César y Coyote, algo más arriba pugnan con la posibilidad de hallar una salida por la canal. Así que después de descender unos cuantos metros se nos ofrece las disyuntiva de dos posibles salidas por lo que Trapador decide explorar la ruta que él da por buena y que le hará descender peligrosamente hasta el mar para llegar a la arista y Coyote intentará alcanzar la parte alta de la canal. Sentados los tres en mitad de la pendiente en exiguas plataformas esperamos con la esperanza de que el camino a elegir nos lleve hacia arriba; descender hasta el mar, mejor ni pensar en ello. Hace tiempo que hemos perdido de vista a Trepador, espero que le esté yendo bien.. El tiempo va pasando. Luisss, Juannn. Nada, que no responden. Un poderoso imán parece atraernos, o tal vez es el canto de las Sirenas que desde el mar que se abre a nuestros pies intenta convencernos de que nos lancemos al abismo, sea lo que sea es que con el paso del tiempo nuestra inquietud va a más y en vez de adaptarnos a nuestra situación nos sentimos más inquietos. Por fin Trepador aparece allá abajo dando los últimos pasos antes de la arista que despejará la incógnita. Al tiempo cuando parecía que con el brazo nos haría señales para que emprendiéramos el peligroso descenso, Coyote desde arriba, a gritos nos dice -Por aquiiiií, apenas le oímos pero es así porque Juan al unísono nos indica que no hay paso. No hay duda estamos en el buen camino. Todos nos reunimos sobre la canal, ahora todo se ve más claro la sonrisa ha vuelto a nuestros labios. Aún nos falta el paso pero parece no importarnos, es la hora de comer. Nos ponemos el arnés y nos acercamos al paso, una arista nos tapa el abismo que se abrirá a nuestros pies, por fin aparece el tan deseado pasamanos que nos permitirá pasar con comodidad esta travesía colgada sobre el vacío; no hago más que pensar en aquellos intrépidos Raconers capitaneados por el Sineuer pasando por aquí sin más ayuda que manos y pies y la necesidad de pasar o la imposibilidad de retroceder.
domingo, 10 de abril de 2011
martes, 5 de abril de 2011
Ses Ferles o Ses Fel·les
Una pallissa d´excursió. Lo dit terreny molt fotut, però a canvi els premis són generosos.
El pas que feim de pujada des de Sa Calobra crec que deu ser el Pas d´en Maiol, segons consta en el llibre de la Costa d´Escorca. En el mateix llibre en parla del porxo de la cala, "que en el parèixer va formar part de la infraestructura del cordó sanitari; servia per vigilar els que venien de Barcelona i que tenien la pesta".
També tenía ganes de veure s´udró de ses ferles.
Un 10 d´excursió. Novament un altre deure fet.
Puig de Ses Abelles
Escorca - Camí des Burgar - Torrent dels Boverons - Quarter de Carabiners - Coll Coma de Ses Cases - Cami des Morro de Sa Vaca - Puig de Ses Abelles - Quarter de Carabiners - Font dels Polls - Cases de Cosconar - Comellar de Cosconar - Pas del Cingle de Amer(*) - Pas de Sa Mata - Pas des Torrent de S'Ullastre den Ferrer(*) - Camí den Benet(*) - Escorca
Hora Inici = 09:30 Hora Final = 18:50
(*) Neotoponims a l'espera de més documentació
Retorno a Obi




El domingo regresé con unos aspirantes a raconers al Cingle/Font de S'Obi. (ver entrada del 5 de marzo). Sólo que esta vez en sentido inverso (Soller-Coma Carnicera-S'Obi) y regreso por S'Arrom y el Pas den Capet.
Para los interesados, aquí van las coordenadas de la Font de S'Obi (UTM - WGS84) : 31S 0476310 / 4400017. Altura aprox. 440 mts. Subiendo por la pista de la Coma Carnicera hasta esa altura, o algo menos, hay un desvío a la izquierda fitado y un camino razonablemente visible. Más adelante deja de haber fitas pero la huella, estando atentos, se mantiene. Para la fuente hay que desviarse un poco hacia la base del cortado de la derecha, tirando de GPS.
Saludos
Fernando S-C
lunes, 4 de abril de 2011
SES FEL-LES - VÍDEO
Paisajes inéditos y otros conocidos, no menos bellos, de la Serra de Tramuntana. http://vimeo.com/21891966 .
domingo, 3 de abril de 2011
SES FEL.LES - Integral Mola de Tuent
.
Jornada amb bon temps i bona temperatura.
.
En ‘Bergant’ tenia deures pendents, com sempre, i ens volia dur a fer la “integral de la Mola de Tuent”, però amb l’objectiu especial i principal d’arribar a “SES FEL.LES”, cala de difícil accés, que es localitza entre Sa Calobra y Cala Tuent.
La ruta es molt similar a la que férem els “Raconers” el 16/05/09 i aquí teniu els enllaços amb les cròniques d’aquell dia, si bé, sense baixar a dita cala.
.
Deixem cotxes al Coll de Sant Llorenç, iniciem ruta pel camí que passa pel llogaret de les cases de “Sa Calobra”, i seguim fins a “La Calobra”, on ens dirigim al pas fàcil i espectacular (diagonal esquerra pujant), que en poc temps ens deixarà damunt “La Calobra” amb vistes realment precioses.
Després de la “berenacíó”, seguim pujant per un terreny “pedregós, fotut i brut de vegetació arbustiva i llenyosa”, que dificulta notablement el caminar; fins arribar a un lloc marcat como “Ses Estepes”.
Aquí, es produeix la primera i previsible escissió. Uns pocs es dirigiran a la “Torre de sa Mola de Tuent” i la resta (6) seguirem cap a la Cala de Ses Fe.les.
Comencem a baixar, per un terreny amb forta pendent, amb molta vegetació, arbres caiguts i sense camí. La primera part d’aquesta baixada la fem per dins d’un torrentó. Ja molt abaix, a uns 100 metres damunt la mar, el torrent fa un salt impracticable sense cordes. Fem marxa enrere i remuntem, seguint la paret que ens acompanyava de molt amunt, trobem (a la dreta baixant) l’inici d’un comellar que pinta bé, fins a on la vista arriba. Aquest comellar ens condueix sense problemes a la cala. La baixada recorda molt a “Cala Codolar”.
Aquesta cala es un “autèntic racó de Tramuntana”.
Increïblement (¡¡) hi ha restes de construccions, algunes pareixen molt antigues. Fem un capfico a aigües fredes. Està tot filmat, inclòs la roba interior del “coyote”, modelo anti-Bouton.
Remuntem el comellar, única via per arribar i sortir d’aquest lloc tan especial i ara sense arribar a dalt de la cresta (Ses Estepes), mantenint altura, per un terreny “hostil”, anem fins a la zona de S’HORT D’EN ROM, després de retrobar-nos amb un dels membres dissidents. Ara decididament anem a cercar el “PAS DES COCÓ”, pas que aparentment no és evident, però que ja l’hem en altres ocasions.
El trobem i amb la “típica elegància raconera”, el fem ens pocs minuts. Abaix, trobat el camí de ciment, fem el darrer objectiu, fins a Es Racó de Sa Coma, on repetim el capfico, en aigües fredes i calmades; un lloc també especial i encisador.
Ja només queda anar al Coll de Sant Llorenç, on ens esperen els companys que se separaren al matí.
Al final, el balanç: Jornada intensa, sense incidents i amb un nou objectiu aconseguit: SES FEL.LES, un lloc especial, per gent especial. Un lloc quasi-verge, quasi salvatge. .
.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)



















