domingo, 30 de noviembre de 2014

Puig de ses Bruixes.

Davant les previsions meteorològiques que donaven un cap de setmana passat per aigua, aquest dissabte els raconers aprofitàrem per fer el dinar de germanor entre companys habituals de les sortides.

El dematí aprofitant que el temps encara aguantava ferem una matinal "cultural" pels voltants de Llucmajor seguint les passes de Nomisx que ens va dur primer fins la balma del Puig de s'Escola on ens va ilustrar amb la història arqueològica d'aquest indret.

Prosseguirem la nostra ruta del dia visitant el Qanat musulmà de Son Reus per després iniciar la pujada fins el Puig de ses Bruixes on al seu cim el fort vent i el cel ben gris i encapotat ens va privar de les espectaculars vistes des del centre de l'illa.

Abans que arribàs l'anunciada pluja iniciàrem el camí de retorn completant la volteta arreplegant un bon grapat de gírgoles d'estepa i de carboner que varen anar ben bé per condimentar l'arrós brut que ens va preparar el nostre "chef" del dia en Nomisx.

A la taula moltes històries, rialles i bona companyia en tot moment.

Pujant cap el Puig de s'Escolà.


Escoltant la història de la balma del Puig de s'Escolà.


El Puig de ses Bruixes.


Pujant al Puig de ses Bruixes.


Raconers al Puig de ses Bruixes.


Iniciant la baixada.


Preparant l'arroç raconer.

Demostrado que los raconers no perjudican al buitre negro.

¡Estamos de enhorabuena!

Según declaraciones de Juan José Sánchez a un importante medio propagandístico, la población de buitres negros ha prosperado en la "mítica" (sic) finca de Ariant. De una a cinco parejas nidificantes. "Además, se han observado tres parejas de águila calzada y una población importante de halcón de Eleonor, y también una fuerte presencia del ferreret".

Es decir, en una de las zonas más queridas, exploradas, pisadas y trepadas por los raconers -aunque muchas veces prefiramos no hacerlo público porque corremos peligro de extinción-, los buitres no solo no se han extinguido, sino que han prosperado de manera importante, junto con las otras especies. Casi se podría decir que los buitres, es ver un raconer y ponerse a procrear. Somos verdaderos afrodisíacos para las especies en peligro.

Para este santuario raconer, tantas veces visitado y venerado por nosotros, no somos pues un peligro, sino una bendición.

Estamos felices de saber que no solo no hemos perjudicado a las especies mencionadas -además de la humana-, sino que hemos posibilitado su expansión, y esto a pesar de no haber cobrado ni pagado.

Hay que decir que en muchas otras partes de la nuestra serra donde no ha prosperado la FVSM y sí nuestra especie, también ha prosperado el buitre negro de todas formas. 



El raconer común (Raconerus Tramuntanensis), tan integrado en el medio ambiente, indudablemente beneficioso para la buena imagen internacional de nuestra comunidad a través de sus formidables instantáneas de unos paisajes desconocidos por los mismos mallorquines y que contrarrestan otras deplorables realidades que perjudican al turismo, es y debe ser considerado, no como una alimaña, sino como una parte integrante del ecosistema, sin la que desaparecerían caminos, y hasta lugares, al dejar de existir incluso sus nombres por falta de uso.

Protejamos pues al raconer común, siempre al borde de la extinción por barreras sin botador, alambradas, escopetas, tíquets y otros "custodios", y también al raconer MDC (Raconerus Malaltdecordensis), y no permitamos que dejen de alegrar nuestros montes tan singulares criaturas.


domingo, 23 de noviembre de 2014

Una muntanya de mentides (II, torn de replica)

Resposta a Tramuntana


Algunas puntualizaciones a su amable escrito. 

No se obvia nada. El publirreportaje deja bien claro que la propiedad es privada (¿quién lo ha puesto en duda?) y los daños causados al entorno por algunos desaprensivos. Aprovecharse de la actuación de una mínima parte para descreditar, deslegitimar, perseguir y criminalizar a la mayoría es el problema. Si usted entiende que necesita ser controlado, no me opongo, pero sí a que eso me afecte a mí y al resto de senderistas. 

Por lo que respecta al tema de los caminos públicos o privados, me ceñiré a una opinión fundamentada. Mi amigo de la judicatura indica que debemos recordar que de acuerdo con el Código Civil, un camino abierto y demarcado que haya estado abierto al público y se haya utilizado durante 20 años constituye una servidumbre de paso continua y aparente. Por lo tanto, incluso con la puerta cerrada, sigue siendo un camino abierto al público, por más que les pese a los propietarios, al Ayuntamiento o al Consell. Estos dos últimos deberían garantizar que así fuera, de hecho. Se recomienda una lectura del Título VII del Código Civil, especialmente el art. 537, y que traten, por una vez, de ajustar su actuación a la ley en beneficio de todos. Esto no es opinión, es norma jurídica con jurisprudencia extensa y convertida en doctrina por el Supremo. Pacta sunt servanda. Los derechos a la propiedad privada deben son respetados, por supuesto, haciéndolos compatibles con el resto tal y como marca nuestro ordenamiento jurídico. 
Hay una pregunta clave, ¿qué hay detrás de toda esta organización? Un uso interesado de los valores ecológicos para limitar, prohibir y perseguir, al tiempo que se obtiene acceso a los fondos públicos para financiar las obras acometidas. En mi opinión, que usted no ha rebatido.
Por cierto, cuando usted reclama un voto de confianza me siento legítimamente autorizado a demandarle, al igual que al resto de propietarios, la misma confianza hacia un colectivo que ha demostrado más que sobradamente su compromiso con la protección de la Serra, su mantenimiento y preservación, compartida con un uso responsable y sostenible. ¿Por qué me lo niega, entonces? Se obtiene más de la colaboración que de la confrontación. 
Para cerrar, la historia nos dice que cuando se deja pasar el tiempo, el resultado final suele ser decepcionante. Los que dominan la agenda y gestionan el tiempo, los poderosos, vencen. El tradicional fatalismo mallorquín expresado con la expresión “Tanmateix!”. Yo soy más de “Més val un per si de cas, que un ja t’ho havia dit” y por supuesto de “Dèu ens guard d’un ja esta fet”.


Resposta a JBAD

Apreciado JBAD

Siempre que alguien invoca el derecho a la propiedad privada, consagrado por la Constitución del 78, recomiendo leer el artículo 33 COMPLETO. El texto dice:
1. Se reconoce el derecho a la propiedad privada y a la herencia.
2. La función social de estos derechos delimitará su contenido, de acuerdo con las leyes.
3. Nadie podrá ser privado de sus bienes y derechos sino por causa justificada de utilidad pública o interés social, mediante la correspondiente indemnización y de conformidad con lo dispuesto por las leyes.
Tenga presentes esos conceptos. Función social. Causa justificada de utilidad pública o interés social y, por supuesto, indemnización. Uno podría tener la sensación que usted se detiene en el apartado primero. Al proclamar el imperio de la ley (y yo lo suscribo) entiendo que debe referirse a todas las leyes y no a una parcial e interesada aplicación de las mismas. Y le recomiendo el artículo 45, que habla de los principios rectores de la política social y económica. Empieza así “Todos tienen el derecho a disfrutar de un medio ambiente adecuado para el desarrollo de la persona, así como el deber de conservarlo”.

Algo más adelante acusa a un amplio colectivo de maleducado, inconsciente, desagradecido e integrantes de un conjunto de bestias que se apacientan y andan juntas (como dice la RAE de la acepción ganado). Nunca olvide que su mensaje lo va a leer otro ser humano con sentimientos que usted puede herir. Y está claro que usted no se atrevería a decir estas barbaridades en la vida real. Sus palabras le califican y definen. Respete y respétese a sí mismo rectificando.  

lunes, 17 de noviembre de 2014

La muntanya del Voltor.


Una muntanya de mentides

Un bon amic dies enrera me va fer arribar un exemplar del dominical que acompanya a un dels diaris de la nostra comunitat més llegits, publicat no fa massa temps. La lectura del article de portada (de fet un publireportatge grosser) m’ha convidat a la reflexió. Una reflexió personal i que just expressa la meva posició. Quedi clar. Vagi per davant que m’he empipat una mica (o bastant) amb lo que he llegit i lo que qualsevol lector mitjanament informat pot albirar.

Ara resulta que no basta amb els camins tancats, la caça major com a reclam per limitar l’accés, la manca de manteniment del camins i les (poques) senyals, els refugis tancats  (Sa Coma den Vidal), privatitzats o convertits en hotelets sorollosos i atestats de cap de setmana low cost que escupen a la cara del esperit del excursionista tradicional. No, són insaciables, volen més. Ara toca suportar Fundacions sorgides com a Custodis del Territori, amb patronats plens de grans noms, amb bons contactes i connexions amb qui mou les cireres del paner (de les subvencions pot ser?). Una entitat en la que participen alguns dels més obstinats limitadors del gaudi lliure i responsable de la nostra natura. I a on les absències els retraten. A on esta la Federació Balear de Muntanya? I els serveis de protecció i conservació de especies de la Conselleria? I les entitats privades conservacionistes més conegudes? I els professionals del guiatge i les activitats en el medi natural? I els clubs i agrupacions senderistes més reconegudes?

Ens han de salvar a tots, volguem o no, ja que ens han d’ensenyar a fer senderisme responsable, ens han de guardar de nosaltres mateixos, pobres ignorants. Mare de Déu, si fins i tot recuperen un topònim esvaït per apropiar-se d’un territori que sempre ha estat la pàtria del senderisme mallorquí. El lloc a on el patriarca Benigne Palos va trescar fins els seus darrers dies i que va descriure sensacionalment en la seva obra. Els paisatges a on molts de nosaltres varem néixer com a muntanyencs gaudint de la herència del primer ecologista de Mallorca, L'Arxiduc.

Son els mateixos que aposten per una serra plena de corralets, tanques i filferros punxants. Son els que fan del senderisme una activitat mig clandestina, punible, perillosa, a perseguir, a exterminar. Son els que prostitueixen les paraules tot recordant la neollengua inventada per la societat del Gran Germà en la novel·la terrible 1984 de George Orwell. No digui Vigilant o Guarda, digui Guia Mediambiental. No digui prohibir, digui restringir l'accés a algunes zones. No digui cobrar, digui visitar en grup prèvia reserva per telèfon o correu electrònic.  No digui mentir, digui tenir una versió alternativa de la veritat.


Tal volta ha arribat el moment de passar a la clandestinitat. De convertir-nos en Maquis de Tramuntana. De fer com el vell general xinés recomanava als dèbils; Aparèixer com el vent, partir com el llamp, deixant la remor de les nostres passes com a testimoni. 

domingo, 16 de noviembre de 2014

El bosc d'Escorca - Numina

Hubo un tiempo en el pasado, lejano, en que cada río, cueva o montaña tuvieron su cualidad única y la fuerza -su inherente Numen-.
La cooperación y el respeto a la Numina era esencial para el bienestar de aquellas tribus primitivas.
Y algunos lugares eran lugares de potencia especial, como un resorte de curación o un bosque sagrado ... como quizás el “bosque de Escorca”.
Ver vídeo:


Sa Tossa Corba

Un mati fresc de tardor ens agrupa a la zona recreativa dels Pixarells per començar a trescar en direcció nord cap a Sa Cova de Menut i el seu bosc. Tot seguint ens dirigim cap al Clot des Cirerer descendint per una canal ben aparent. Un bosc de pins mesclat amb càrritx banyat per els intermitents ruixats ens acompanyarà en el caminar anant de fita a fita. Ben aviat les fites tenen al cap cucurull restes de test que son l’origen del topònim amb el que son conegudes aquestes ombries terres; Sa Terra de Ses Olles. Arribats a un paret de partió ens dirigim cap a la caseta de caçadors dels Pins Escapçats tot progressant i resseguint una tanca metàl·lica. Al final un trio de xiprers ens dona pas a un comellar que desemboca en el Torrent de Binifaldó. Ara toca anar per la seva llera banyada i relliscosa amb seny de bístia vella per no fer malbé turmells i cames. El cel s’agrisa i els déus de la pluja compareixen. Ens refugiem sota una protectora alzina per fer passar l’arruixada i fer reserva de forces esmorteint el talent amb delit. El cel clareja i just al davant Sebastià destria unes restes de marge o camí que son en la bona direcció. Sortim, idò, en direcció nord cap a un collet. El càrritx banya les cames. En un dir Jesús arribem a la pareteta que tanca la collada. En la dolina del darrera agafem cap a l’esquerra en direcció nordoest. Arribats a la primera balconada veiem la nostra destinació. El porxo amb la teulada passada per ull que es a la ribera dreta del Torrent de Alqueda. Ara es tracta d’anar progressant en aquella direcció perdent alçada per un caos de pedra, dolines i ullastres. De forma inversemblant anem trobant restes d’indústria carbonera molt evidents; sitges, barraques, paredats, ... testimoni de la necessitat suprema que obligava a cercar-ne el cuinat allà a on es pogués en temps no massa llunyans.
Sestadors de Sa Rota de S'Estret
 Una sortida raconera no ho seria sense la habitual etapa de dispersió. Com el poeta Joaquim Ruyra digué Tot seguit ens escampàrem alegrois per la muntanyola“. Si ho diu el que Salvador Espriu va considerar com “Potser el més gran escriptor que de qualsevol llengua fins avui he conegut” que voleu que afegeixi un cronista de tot a un euro ! El resultat es que cadascú parteix per un vent. El que subscriu recorda una paret a ma esquerra  i va en demanda de ella per arribar en un descens ple de dificultats a Sa Rota de S’Estret. Un parell de esclata-sangs trobats davall d’unes mates conforten les ferides que argelagues, càrritx, coixinets de monja i altres plantes dissenyades per el Marques de Sade ens han regalat. Som arribats al Torrent de Alqueda. Si seguim en direcció cap a l’esquerra arribarem al entreforc que uneix les aigües del Torrent de Binifaldo i les d’Alqueda. És tracta d’un d’aquest racons que ja fa molts d’anys encalça’m animadament. Poca cosa per a molts, una alenada de frescor per les nostres animes.
Pou de Sa Rota de S'Estret
A veïnat del porxo esbucat descansem una estona; uns aprofiten per visitar un agre d’esclatasangs proper, aquells es fan un bon gaiato de olivera i aquests parlem de properes sortides...
En tornar a caminar sortim per el portell que s’obre a pocs metres del porxo en direcció a la collada situada a la dreta. Hi ha un vell camí que ens porta a una collada. A pocs metres, a la dreta, en Correcamins fa una descoberta fenomenal. Un pou excavat en la roca, ple d’aigua, amb les falgueres tocant la làmina aquàtica i amb un fondària de més de metre i mig. Una petita obra mestre que captiva la imaginació.  A la collada un altre portell darrera el qual girem a la dreta cap a un camí excepcional. El seguim just per damunt des Racó des Mateus,   abastant tota l’amplada del Clot d’Almadra i ses cases de Sa Plana. En un punt el camí va a pegar a uns sestadors i continuant una micona arribem a una bassa de magnifica factura. El camí s’esvaeix i just queda anar enllaçant una marjada amb una altre fins pegar a un camí de pocs més de un metre d’amplada que va pujant fent voltes fins desembocar en una ample pista. Ara sortim cap a la esquerra, seguint la pista per uns centenars de metres per arribar a un ample portell. A poques passes un estret camí empedrat surt a la dreta. Si el seguim arribarem en pocs minuts a un porxo i sestadors sense teulada a on un portell s’obre sobre les marjades de S’Hort de Sa Plana. Uns pocs fruiters escampats ací i allà (pereres, pomeres, cirerers, figueres, ...) acompanyen a tres gegantins castanyers que donen ombra a la mina que alberga al final del túnel el ullal a on l’aigua clara i cristal·lina exsuda de la pedra.  
Bassa des Sementer de Mossa
Protegits per les fulles del castanyers dinem asseguts a un pedrís veïnat de la Font. El terra esta entapissat dels peluts i punxats fruits dels arbres. Bon dinar compartit i millor companyia. Com sempre, com mai.
Hora de partir. Sense perdre alçada ens dirigim cap a un portell situat a l’esquerra dels castanyers. Aquest portalet s’obre a la llera el Torrent que baixa cap a les cases. Hem de intentar no perdre alçada i anar cercant el millor camí enmig de argelagues, pins esbucats i marges derruïts. Aquest terreny per damunt Sa Rota den Jordi es perdedor i cal anar tira, tira fins arribar a una paret de partió que separa Mossa de Sa Plana. A pocs metres una pista s’obre enmig de les alzines que conformen el Bosc des Pi de Sa Biga. Els cingles de les primeres parets del Puig Roig s’alcen a la esquerra.
Clot d'Almadra
Una figura destaca ben aviat, a la dreta. El majestuós Pi de Sa Biga s’alça solitari a pocs metres. Els seus més de 30 metres empetiteixen les nostres figures. Fins a sis persones per abraçar aquesta meravella hem de menester. Es conserva prou be per tenir més de 150 anys. Es una sensació estranya estar a l’ombra d’un esser viu que va néixer quan Abraham Lincoln era president dels Estats Units, en plena guerra civil, a Espanya regnava Isabell II (la “chata”, li deien), Canovas governava i Escorca tenia un cens de 299 habitants, dels quals sols 9 (els més benestants) tenien dret a vot. Cap dona, per cert.




S'Hort de Sa Plana
Sa Font de S'Hort de Sa Plana




Sa Coma de Mossa

Es Puig Major 


Es Pi de Sa Biga
De forma discreta baixem cap a Sa Coma de Mossa i cames ajudeu-me, superem la llera del Torrent i iniciem la travessia del massís de Sa Tossa Corba. Es tracta de un conjunt de dolines enllaçades que van ascendint de mica en mica i ens obliguen a botar amunt i avall superant encletxes, cruis, xaps, feses i altres formacions rocoses en direcció cap al collet a on al mati ens hem sortit del Torrent de Binifaldó. A prop de Sa Costa un engolidor amb fam esta a punt de empassar-se a un raconer sense avisar. Esglai, acollonament i sort de tòrax ample i càrritx a ma. Una estona més tard la maquineta den Correcamins ens certificarà que som a punt de tancar el cercle iniciat al mati. El Puig Major esta obscurit per núvols de pluja mentre el Puig Roig brilla amb les darreres llum de la tarda. Dia de contrastos per tenir el ulls badats.
Retorn cap els cotxes per el camí del mati amb una aturada a les roques al costat de la Cova de Menut per tal de que uns entusiastes del Boulder ens deixin bocabadats amb les seves habilitats. Gracies companys !
Sa Tossa Corba

Descans al Coll de Sa Batalla en companyia dels germans de DobleVuit per fer moure la sense os superior i escalfar els cors i les panxes. Rialles i contarelles a tort i dret. 

miércoles, 12 de noviembre de 2014

Serra dels Pinotells (bis)





 Día extraño, por las dudas existenciales de varios participantes, pero que dejó algunas estampas bonitas.

martes, 11 de noviembre de 2014

VALL DE COLONYA

Començam a caminar des de l´església del Roser Vell a Pollença. La idea es pujar al coll d´en Patró per enlaçar amb la serra de la Coma. Alguns camins ens apropen al coll, fins i tot un senyalitzat com a camí vell de Lluc pel coll d´en Patró, però les propietats privades ens barren el pas. Això sí, hem pres nota de certs indrets per la propera exploració per la zona.
Empipats una mica anam transitant per la vall de Colonya direcció Lassarell, quan començam amb la recerca d´unes fonts que teníem pendents. La primera catalogada serà la font de l´hort d´en Moro, amb un safareig i dos pous de ventilació. En això, que estànt en aquesta font en Guapeton destría uns plataners a uns 150 metres al nord. Anam cap allà i sorpresa, localitzam una font de mina, que no teníem noticies d´ella. De moment la posarem el nom de "font de l´hort d´en Moro 2" ja que es troba a la mateixa finca que la primera. Aquesta té un pou de ventilació amb una fondària espectacular de devers 25 metres i metro i mig de diàmetre. Tornam a la font anterior i destriam des dels pous de ventilació restes d´una canaleta. La seguim i amb la curiositat que a una distància d´uns 375 metres aquesta canaleta arriba a la següent font catalogada: font de l´alzinar. Aquesta font es troba aprop del cami que puja a la cova Morella, però com que seguim d´exploració trobam unes escales metàliques que ens porten a uns colls de tords i que ens fa pas per damunt els penyassegats. Ja per damunt la carena feim recorregut circular i baixam posteriorment fins a la coneguda cova Morella, tancant el circuit i deixant com sempre més deures per altres sortides.
 font de l´hort d´en Moro 2
 font de l´hort d´en Moro 2
 pou de ventilació de la font de l´hort d´en Moro 2
 font de l´hort d´en Moro
 escales que ens porten als colls de tords
 coll de tords
cova Morella

lunes, 10 de noviembre de 2014

Serra des Pinotells

Iniciam la ruta en el camí que puja a la boal de ses serveres i ens desviam pel camí de sa coma d´en Vidal. A les cases berenam i afrontam el que hem vengut a fer: pujar a la serra dels pinotells per la seva cara de ponent per qualque canal practicable o per allà on poguem. La pujada la feim directa des de les cases per un coster amb els arbres cremats de l´incendi de l´estiu passat, on tot està desfet. Una grimpada fàcil i ja som a dalt. Anam per damunt la serra a veure les canals, les quals les trobam verticals i molt exposades, el terra i les pedres està tot desfet i sembla una imprudència ficar-se per elles. I aquí pareix que s´acaba l´excursió. No hi ha una idea clara per on anar. En PMMP se´n torna cap a cases, ell venía només per a una matinal. Els altres agafam les fites que ens condueixen en sentit cap a s´Esclop. En arribar al camí de sa coma d´en Vidal hi haurà dispersió general. Uns per la pista cap als cotxos. Alguns pujaran a la serra que separa la coma d´en Vidal del coster de ses cases des Grau. A la cresta més dispersió. En Bergant segueix sol cercant pas cap al Grau fins que el troba!!! Es tracta d´una fesa on està tancada per una paret de marge i fil ferro amb tres escalons que defineixen el camí. Baixa novament a les cases de la Coma on informa de la troballa al grup, i únicament en Coyote s´anima a explorar. Aquests dos, Coyote i Bergant, fan el pas per la fesa i es planten a la cara de ponent de la nova serra (sense nom), on metres més avall es troben les cases des Grau Gran i Grau Petit. Baixen en diagonal cap al nord, trobant restes de camí, molt perdut, en direcció a les cotes 491 i 501 del mapa alpina. A la dreta d´aquestes cotes un coll, el qual es troba tancat amb paret de marge i fil ferro. I des d´allà per un comellar molt brut de vegetació cap a la carretera, on tanquen el circuit.
collet devora la cota 501

 Pas-fesa
Escalons
pas-fesa
Restes de camí al vessant des Grau
grimpant per la serra dels pinotells
canal de la serra dels pinotells
canal de la serra dels pinotells