Talaia de Sa Torre de Lluc
El nostre inestimable amic Correcamins ens ha permès
participar, ni que sigui com espectadors privilegiats, en la iniciativa Talaies
de Mallorca: Torres de defensa pels Drets Humans, organitzada per el IES
MARRATXI i la Societat Balear de Matemàtiques SBM-XEIX.
Cert es que RACONS DE TRAMUNTANA va decidir cessar
en les seves publicacions. Un esdeveniment extraordinari com aquest sembla
una bona manera de interrompre aquest silenci auto imposat, ni que sigui per
una vegada. Ho farem talment com una rondalla.
--------------------------------
Tinc el morro d’atzabeja, els ulls redons del color
de la mel, les orelles dretes i sempre despertes. El coll curt, gruixat, al
damunt d’una pitera ample, la part frontal d’un cos quadrat i musculós, amb
anques arrodonides i quatre potes curtes, fortes i acabades en uns peuets de
llebre, prims i delicats. De pell fina i aferrada al cos, un pel curt i llis me
cobreix de negre, amb unes taques de foc a les galtes i una mica de blanc al naixement
dels bigots. Soc un Ca Rater, me diuen Fosca i visc amb Matilde i Jaume. Amb ells
he tingut l’ocasió de conèixer paisatges i territoris anant amunt i avall acompanyant-los
en les seves excursions.
Ara us vull contar la darrera i peculiar sortida.
En baixar del cotxe veig que avui no serà un dia
normal. Fa fred i trèmol mentre vaig amunt i avall en el pati d’una vella
construcció situada enmig de un paisatge a on no s’endevina cap altre animal.
Uep!, avui hi nous animals de dues cames! Als habituals FTER, el homo impertorbable i
tranquil, Pedro, el somriure i l’alegria encarnada, i els meus estimats Matilde
i Jaume, s’han afegit un grup de quatre nouvinguts. Per començar a fer
coneixença aprofitaré les nirvioses carreres per fer les primeres ensumades. Com
gairebé tots els humans que he conegut, s’entesten en passar-me la ma per el
llom, xiuxiuejant en una gerigonsa incomprensible mentre creuen encaixades de
mans i algunes expressions contentes. Sort que FTER arranca a caminar i comencem
a baixar entre una extensió inenarrable
de càrritx en direcció cap a una torrentera amb uns pins aïllats al ben mig,
amb la mar grisa al fons.
Ells caminen amb dificultats, lluitant contra els
matolls i el terreny. Jo tinc la sort de que els meus avant-passats es varen
criar entre marjals i canyissos, allà a les Albuferes del Llevant, als arrossars
i hortes, i me’n desfaig be entre els túnels i els forats que queden entre els
matolls. El no ho passen tan bé. Quina llàstima ser tan grans i maldestres!
Això de caminar damunt només dues cames no es gens natural, ja m’ho deia la
mare! Ells intenten seguir un vell camí gairebé esvaït, envaït de males herbes
i pedres. Jo no tinc massa dificultats, ja que la flaire deixada per altres
persones m’indica el bon camí. Ells no tenen tan bon nas però al manco hi ha bones
cames i alegria, ja que la baixada es fa a bon ritme, entre converses i
rialles. Per no avorrir-me massa, vaig amunt i avall, per marcar-los el bon
camí però, ca barret, que et penses que fan cas d’un animaló de vuit lliures i
dues unces que no aixeca dos pams del terra? No way, my friend!
Arribem a una
clariana de pedra des de la que es sent bategar a la mar allà baix. Ells
senyalen cap a una punta punxeguda a la que el llum del sol comença a batiar. Sembla
que es el objectiu d’avui. Ara comencem a baixar per uns costers de pedra grisa
i freda. Soc valenta i disposta i ja m’he trobat en moltes d’aquestes curolles,
però avui m’anirà be traure les ungles i aferrar-me fort. Ben aviat arribem a
un conjunt de roques esmolades, amb un cert ambient i pati. Puc ensumar com els
nirvis dels meus protegits de dues cames es disparen i he d’agafar el
comandament. Ben valenta, vaig davant, davant, fent que m’ajudin a superar
alguns buits en les que les meves cames, musculoses però curtes, no arribem.
Finalment arribem a un coll en el que la mar es veu per ambdós costats. Una
formació amb una forma de morro de rumiant peculiar destaca al fons, sobre la
mar. Damunt el cap cucurull de la punta
a la que ens dirigim, mal que be, s’endevina una construcció feta malbé, de
color rogent i amb esquerdes. En arribar he d’esperar-los i animar-los amb les
meves corregudes per afrontar les darreres costes. 
Tinc set i Matilde me proveeix d’aigua bona i
fresca i una mica de menjar. M’ho he ben guanyat tirant d’aquesta colla de
animalons poc hàbils i desmanyotats! Semblen tenir una fixació en un punt
situat al damunt d’un turo distant al que senyalen i apunten amb les mans i un
tubs negres que es van passant d’un al altre. Jo estic a la meva, atalaiant des
de aquest punt en el que pocs dels meus congèneres hauran arribat. De sobte el
grup s’esvalota i trauen uns objectes de colors llampants i olor a sofre. Puc
notar com l’ambient es tensa i les emocions afloren. Fan la mateixa olor que
aquella vegada que vaig anar al jardí d’infància a jugar amb els cadells d’aquesta
espècie estranya. D’alegria i emoció continguda amb una descoberta. De cop algú
pega un crit i, tot estirant una anella, un bot comença a treure un fum de un
intens color de posta de sol. Al altre turonet una taca del mateix color guanya
volum i alçada. Al cap d’una estona una maquina sorollosa que vola ens passa al
damunt i un altre d’aquells maleits pots es encetat per produir més fum i més soroll.
Quina creu, Déu meu! Una parella de voltors que fan niu pel redol, ens
contemplen fent voltes al damunt dels nostres caps, amb tranquil·litat sorpresa.
Ens mirem i coincidim; son ben estranys aquests animalons!  |
| Torre de Son Palou encesa |
Ara podria parlar de la divertida baixada cap a
la collada, del dinar compartit en el que me’n vaig atipat de dolç i salat a
balquena, de les expressions contentes i divertides de aquests peculiars companys
de viatge, de la dificultosa i llarga sortida cap al punt de partida, mentre el
sol es posava i la temperatura baixava ràpidament. De la lluna que sortia damunt una muntanya de color rogenc i or vell. De la majestuositat del
paisatge que vàrem trobar, ben diferent al del mati.
Mes estic cansada i ho deixaré per un altre
dia.
Però el que no puc acabar
d’entendre es com, mentre jo anava en les faldes de Matilde, ben calenta i
protegida dins el cotxe den Jaume, aquells nouvinguts anaven a la caixa
descoberta del tot terreny del guarda que ens havia vingut a cercar, ben contents
i divertits, mentre el fred i els vent els fuetejava sense pietat, pegant bots
i castigant les seves anques.
I mira que ho es d’estranya aquesta espècie “reina
de la natura”.
Paraula d’un autèntic ca rater.
