martes, 29 de septiembre de 2015

Ses Basses

Feia temps que estava en el llistat de deures. En Ramiro va anar a cercar la bassa amb altres fa uns anys i no la va trobar. I es va quedar com a oblidat. Em va comentar el fet i fa uns dies vàrem pegar un bot per la contrada. Aquesta bassa surt fotografiada a les Rutes Amagades i en ell es diu que els excursionistes bebíen aigua quan passaven!! Avui aquesta bassa està a punt de convertir-se en un caramull de pedres. Hem tengut la sort de veure part d´ella. D´aquí uns anys ja no serà res. Es troba en el terme municipal de Mancor, entre el puig de sa Creu i el puig de sa Fita, en un lloc dit pla de ses Basses.
PD. El nostre amic de Toponimia de Mallorca ens informa que fa 33 anys encara va poder veure aquesta bassa sense cap enderroc, i ens explica en una publicació el topònim Cocó.
http://www.toponimiamallorca.net/index.php?option=com_content&view=article&id=108:coc&catid=21&Itemid=131





lunes, 28 de septiembre de 2015

Tomir la nuit.

Los últimos rayos de cálida luz del sol acompañan a tres intrépidos raconers hasta las faldas del Puig Tomir, y se despiden de ellos ya subiendo por el pas de sa paret.




Bajo la penumbra alcanzan la cresta comentando anécdotas de La montaña caníbal, excelente novela de nuestro Fernando Alomar, que no en vano ganó el premio Desnivel de literatura de montaña, viajes y aventura de 2007, mientras a nuestras espaldas centellean los rayos de la tormenta que se aproxima.
Alcanzado el lomo del coloso se abre ante nosotros un panorama espectacular. La luna casi llena está en alto y nos permite prescindir de la iluminación artificial. Coronamos al gigante tantas veces pisado, casi conocido piedra a piedra, y cenamos a resguardo del fresco viento que desviaba de nosotros la tormenta, pero acercaba otra por poniente. Una pequeña nube se transforma en amenazadora niebla que en pocos minutos alcanza la estatura del Tomir amenazando con engullirnos, y decidimos huir de ella. Bajada tranquila por Binifaldó, comprobando que el cableado estropeado ha sido sustituido por relucientes cadenas, y un agradable paseo a la luz de la luna hasta la finca de Menut.
¡Qué lástima no tener el talento de Marcos Molina para poder mostrar a nuestros lectores el espectáculo que pudimos disfrutar!

 Pura churra: un rayó descargó en el momento de hacer la foto.

Una mica d’historia; El Funicular del PUIG MAJOR


Imatge actual Plataforma - Cortesia ARNI
Segurament molts de noltros hem començat o acabat les nostres trescades per les terres de Binis, Cals Reis i Sa Calobra al costat de la coneguda com Plataforma des Funicular, situada en a uns centenars de metres del Coll de Cals Reis.





Alçat Estació Inferior
Planta Estació Inferior
Es tot el que queda del projecte del genial enginyer Antoni Parietti Coll (1899-1979) per edificar una atracció per els nostres visitants que el inici de la guerra civil i la posterior postguerra varen acabar ajornant fins esvair-se en la boira de la memòria. Just desprès de acabar la monumental carretera de Sa Calobra (1928-1934) va iniciar els estudis per aquesta iniciativa.   

De forma casual hem localitzat imatges de la documentació presentada com a expedient en el ministeri de Foment per tal d’iniciar les obres. Segurament molts de vosaltres ja les coneixeu però hem pensat en donar-li forma d’entrada per compartir-les.

Alçat Estació Superior
Dues sorpreses han sorgit, que palesen la cura i dedicació de Parietti en aquesta extraordinària aventura. 
La primera es la de que el enginyer de camins Antonio Torroja Miret i el seu despatx varen ser els dissenyadors de la obra civil prevista en el funicular, sota la direcció de Antoni Parietti. El senyor Torroja va ser guardonat el any 1932 amb el Premi Nacional d’Arquitectura i es considerat com un dels més eminents enginyers civils mes destacats i reconeguts del segle XX. Avui en dia un institut de recerca adscrit al CSIC porta el seu nom.
La segona es la aparició de un dels plànols elaborats per la empresa alemanya Adolf Bleichert & Co. Aquesta societat, avui encara existent, era la constructora de funiculars als Alps, a Noruega, als Estats Units i a Sudàfrica. A la Espanya dels anys 20 i 30 va dissenyar i construir els funiculars de Montserrat i del Port Vell, avui en dia encara en funcionament.
Planta Estació Superior
La capacitat de Parietti i la robustesa del seu projecte es demostren amb la cerca de dos col·laboradors de primer nivell mundial per un projecte que, del cert, hagués merescut millor sort i acompanyament per part de la societat de aquells dies.
Com a curiositat vereu en els plànols que a la estació inferior hi havia previsió per instal·lar els excusats pero que en la estació de dalt, al cap cucurull del Puig Major, just es plantejaven, segon resa la llegenda uns “Eventuales WC”. Aixó si, la caixa per cobrar les entrades amunt i avall.

I es que el mon ha donat moltes voltes des de el 1936!

Gaudiu-ne!

 Font Centro de Estudios Historicos de Obras Publicas y Urbanismo
http://www.cehopu.cedex.es/etm/expt/ETM-159-001.htm


  

domingo, 27 de septiembre de 2015

Pas den Pep Serra

Jornada de passos per la obaga de Sóller. Partim del IES Guillem Colom per agafar el Cami de Ses Rotgeres seguint la llera del Torrent de Sa Regana(rabadilla, solc que separa les dues anques) Aturada al olivar del amic Sebastià per admirar un racó que proporciona una balconada prodigiosa. Per amunt, tira tira, amb seny, silenci i coneixement per connectar amb la part baixa del Pas den Capet (persona amb el cap lleuger, que obra al seu capritx i sense miraments, casquivano). El camí del pas s’eleva damunt a l’ombra per comellars que enllacen petits promontoris. En una collada destriem un portellet i examinem la baixada descobrint uns curiosos arrambladors que seran objecte d’un exploració posterior. A la sortida del Pas den Capet tenim la oportunitat de visitar les cases reformades de Can Mametes en las que els seus propietaris ens regalen una visita al seu interior per gaudir de la estima, gust i senyoriu que han tingut en arreglar i preservar aquest indret. Gracies de tot cor.

En continuar, seguirem les instruccions per localitzar el Pas den Pep Serra. Dubtes, anem amunt i avall, fins destriar el seu inici (més tard comprovarem que hi ha més d’un punt d’entrada). Esglaons d’inici, seguir una paret per l’esquerra fins localitzar un pas, seguir un camí fitat per uns para-xocs que han trobat una segona vida com a elements integrant al bosc, una caseta amb vistes construïda entre dos penyes i, darrera un collet de tords, el inici del bonic camí del Pas den Pep Serra. Final discret de nou per no molestar ningú i dinar entre ombra i sol al porxo den Sebastià. Herbes per tancar i llimones al sarró.







 

miércoles, 23 de septiembre de 2015

Pirineus Setembre III: Verglas de matí i ristra de tres mils.

Durant la nit al refugi de Portillón varen continuar les ràfegues de vent huracanades i novament va ploure amb força durant estones. En aixecar-nos el dematí amb les primeres clarors del dia una imatge molt maca però a la vegada preocupant: per damunt dels 2800 metres aproximadament tot era cobert d'una fina capa de neu.

Per primera vegada en els dies que erem allà el cel era ben blau i pareixia que el vent havia encalmat bastant però la petita capa de neu i verglas complicava l'objectiu del dia que era fer la Cresta del Gourgs Blancs.

De sortida del Portillón teniem la pujada fins el primer cim del dia, l'arrodonit Tusse de Montarque, amb unes vistes fantàstiques a la cara nord del Seil dera Baquo, Portillón, Gourgs Blancs amb la fina capa de neu que els cobria. Pujant a la Tusse ja trepitjarem les primeres clapes de neu i comprovarem lo delicat que estava el terreny. Cap a França mar de niguls entrant per les valls.

Partida del Refugi de Portillón.

Pujant a la Tusse de Montarque.


El Perdiguero enfarinat.


Tusse de Montarque (2884m.)


Breu davallada per tornar a pujar al Collado del Pluviómetro des d'on esquivarem un gran never i ens dirigirem cap el Puerto de Ôo. Per darrera el Gourgs Blancs començaven a rondar els niguls baixos novament.

Esquivant nevers.

En direcció al Puerto de Ôo.

Aturada al Puerto de Ôo.

Al puerto d'Ôo es descarta la cresta i únicament Pmmp fa un intent de pujar al Jean Arlaud, però la placa de III grau de pujara està banyada i amb restes de neu. Massa delicat per pujar a pel sense assegurar i es reuneix amb la resta vorejant el Gourgs Blancs pel sud en direcció al Puerto de Gías.

Arribats al Puerto de Gías una breu aturada per descansar i començam la pujada a la primera punta de tres mil metres, el Camboué ja enmig de les boires que ronden sobretot el cim del Gourgs Blancs. A poc a poc els niguls es van fent més espessos.

Des del Camboué ens va fer una mica de peresa crestejar fins el Saint Saud i retrocedirem per pujar fins la Punta Lourde-Rocheblave on entre boires que anaven i veniem poguerem contemplar l'espectacular cresta cap el Gourgs Blancs i les impresionants parets de la cara nord.

Pujada al Puerto de Gías.


Enfarinada.


Cim del Camboué (3043m,)



Punta Lourde Rocheblave (3104m.)

Retorn fins el Puerto de Gías y a partir d'aquí Bergant, Guapeton i Pmmp continuen el periple de cims ascendint als tres Clarabide i finalment el Gías. Des del cim del Gías es veu cap el sudest una altra punta que sembla tenir prominència suficient. Guapeton creu recordar que els "cazafantasmas" n'havien parlat i ens enfilam a ella. Compleix la prominència (el coll em marca 2984), pero no me passa de 2998 metres. El GPS de Bergant per uns segons ens mostra la mítica cota. Deixam en suspens si aquesta punta es pot catalogar com a tres mil...

Cim del Clarabide Oriental (3012m.)

Cap el Clarabide Central.


Cim del Clarabide (3019m.)


Clarabide Occidental (3008m.)

Pujant al Pico de Gías.

Pico de Gías. (3011m.)

Bergant sobre la punta SE del Pico de Gías. (2999m?)


Amb 6 tres mils a la jornada i tot i no poder fer el plan original ens donam més que satisfets i iniciarem el llarg descens fins el Refugi d'Estós on passaríem la darrera nit.

Davallant cap a Estós.

Terrassa del Refugi d'Estós.



martes, 22 de septiembre de 2015

Pirineus Setembre II: Ventada i xopada.

Durant la nit a la Soula va ploure i va bufar el vent amb molta de força. Tant que les finestres pegaven fort contra la paret. No semblava un bon auguri. A primera hora del dematì però no plovia i tot i els abundants niguls el fort vent semblava de moment alluynar les possibilitats de pluja.

Partirem així de la Soula en direcció al Lac de Caillauas. La sensació de fresca i fins i tot de fred era acusada amb el fort vent. Teniem per davant més de 1000 metres de desnivell fins el Col de Gourgs Blancs.

Partida del refugi de La Soula.

Deixant enrera La Soula.


Pujant al Lac de Caillauas.


Lac de Caillauas.


La idea inicial era pujar per la Brechê Belloc i fer la cresta dels Bellocs a Spijeoules i Gourdon, però les ràfegues de vent ho desaconsellaven. Així i tot no perdiem l'esperança de fer algún cim aquest dia.

Passats els Lac des Isclots i el Lac du Millau descartàrem definitivament els Belloc i decidirem pujar directament cap el Col de Gourgs Blancs. Semblava que els niguls es feien més espaiats i començàrem a veure el sol per primera vegada en dos dies. Això si es mantenia al fort vent.

Petites encletxes de sol entre els niguls.


El Lac de Caillauas quedava abaix.


Amb el Gourdon a la vista.


Camí del Col de Gourgs Blancs.

Després d'atravessar uns quants nevers residuals, a la cara nord de l'impresionant Gourgs Blancs, amb el seu glaciar moridbund i pràcticament extinguit. arribarem al Coll amb unes vistes fantàstiques només un poc enterbolides pels niguls baixos que tapaven alguns cims.

Aquí divisió entre els que estaven amb "mono" de fer cim (Pmmp, Guapeton) i la resta que ja decideix iniciar el descens cap el Refugi de Portillón.  Des del Cim del Pic Gourdon ferem "ruta raconera" per enllaçar amb la pujada fins el Pic Spijeoules donada la perillositat de la cresta amb el fort vent.

En arribar al cim de l'Spijeoules ja es vislumbrava el "marró" per darerra el Gourgs Blancs. Davallada a tota metxa cap el Lac du Port d'Ôo però ens va agafar de ple el ruixat d'aigua neu i fort vent.


Nevers residuals.

Col de Gourgs Blancs.


Pujant al Gourdon.


Cim del Gourdon. (3034m.)

Cim del Spijeoules. (3065m.)

Ja xops com a polls continuarem fent el chemin des miners amb uns quants passos molt interessants que ens permeteren enganxar amb la pujada normal al refugi de Portillón on ens reunirem amb els altres companys que tampoc s'havien salvat de la xopada,

De baixada ens va agafar l'aiguaneu i la ventisca.

Pas al Chemin des Miners, baix una intensa pluja.

Arribant al Refugi de Portillón.

Refugi de Portillón.