martes, 28 de enero de 2014

CLOT DE MINER

 miner petit
 camino miner petit a sa mola
 clot
 clot

 clot en el centro izquierda
 Font o bassiol de miner petit
 camin a...
un raconet molt guapo

lunes, 27 de enero de 2014

Pas des Sinever

Xerrar del Pas des Sinever és sinònim d'aventura, i si demanan a tots aquells "raconers" que alguna ho altra vegada ho han fet ho podràn corroborar, encara que per aventura la del dia de l'obertura.

Una vegada més decidirem pegar un bot fins aquest indret salvatge de la costa de Tramuntana, perquè els nous raconers el poguessin "tastar" de primera ma i aquells que encara no havien tegut l'oportunitat també fer-ho. Els que ja el coneixiem a gaudir una vegada més d'aquest espectacular recorregut ara que el pas està ben equipat i assegurat. A títol personal he de dir que ha esta el pic que m'he trobat amb les condicions més delicades a causa de la roca banyada durant les grimpades d'accés fins el pas.

Partirem novament de Mortitx i aquesta vegada ferem una variant d'aproximació, davallant per les vinyes i el Torrent de Mortitx. En arribar a l'entreforc amb el Torrent de s'Hort des Molí primera sorpresa del dia el torrent duia aigua i ens va tocar sortejar els gorgs per damunt de les pedres i pels costats.

Aquí es va produir el primer "ensurt" del dia quan Bergant va patinar i va caure dins un gorg i va acabar completament xop. En arribar a Rafal d'Ariant aprofitarem per berenar i eixugar la roba d'en Bergant amb el foc que va encendre Coyote.

Començant el recorregut un cop més a Mortitx.


Sortejant els gorgs del Torrent de Mortitx.

Continuarem davallant cap a la Caleta d'Ariant on es comença a veure tot el recorregut que ens quedava pels penyassegats del Cingle Verd. Des de la font de la Caleta continuarem avançant cap el Pas des Pinetó, tot i que abans hi va haver el primer "aperitiu" del dia en la primera desgrimpada un poc delicada.

Després de passar el Pas des Pinetó arribarem a la vertical de la canal que puja al Pas de sa Roca Llisai seguirem pels costers de càrritx inclinats fins les proximitats del petit "refugi" de pescadors just als peus del Salt des Miracle que regalimava aigua.

Aturada al Rafal d'Ariant.


Davallant a la Caleta d'Ariant, al fons el nostre objectiu.

Primeres "emocions" del dia.


Bergant al Pas des Pinetó

Arribant al "refugi" de pescadors.

Ara començava en realitat l'excursió. Seguirem avançant en la mateixa direcció i després de passar pels peus de l'Udró iniciarem el recorregut per les repises de roca, clarament indicat per la gran fita col·locada per Trepador la darrera vegada que haviem vengut.

La primera part del recorregut era senzilla i encara estavem a pocs metres sobre el nivell de la mar. Un primer passet en travessia va posar "alerta" als manco avessats. Després d'un nou tram còmode arribarem als dos gorgs meravellosos que hi ha.

A mesura que ens acostavem al "tram clau" anava vegent que la roca estava bastant banyada. Des dels gorgs una travessia sobre roca banyada va marcar l'inici de les dificultats. Guaitant al que ens esperava, amb la roca negra i plena de degotissos vaig veure que la cosa seria complicada. Tothom a posar-se arnés per assegurar la progressio.

Una grimpada vertical amb roca humida iniciar el tram més compromés de la jornada. Una primera desgrimpada que amb la roca eixuta sempre haviem fet sense dificultat estava molt delicada. Col·locarem corda per primera vegada després de trobar un bon pont de roca per ajudar a la desgrimpada.


"Ara comença l'excursió"

Primeres grimpades a ran de mar.

Racó meravellós.


Començaven els problemes amb la roca banyada.


Però no acabaven aquí els "problemes". Acabaven de començar. La següent grimpada ja estava ben "banyada" i Coyote va haver de suar per pujar adalt i assegurar els altres amb la corda. I tot per veure que ens haviem equivocat i haviem de seguir per abaix... però aquest no era el problema, el problema era la grimpada que teniem a davant per una placa que no es que estàs humida es que regalimava aigua.

Moments de nirvis i indecisió. Més d'un ja pensava en tornar enrera i en fer de nit en arribar al cotxe. "Y si miramos de hacer travesía por arriba" comentava Coyote. "No, tiene que ser por la canal allí està la marca" li contesta Pmmp

Aleshores Pmmp va començar la delicada grimpada, que en eixut haviem fet sempre sense problemes. La part bona era que les preses de mans eren molt grans i tot i regalimar d'aigua em podia fiar. El passet de sortida el més complicat en tenir poca presa i adherència nula. Superat el pas un bon pont de roca serví per poder assegurar la pujada a la resta, uns amb Jumar, altres assegurats des d'adalt, altres per la corda. Encara no haviem sortir del "merder" però el que quedava la roca ja estava més eixuta, aixó si aquesta era de qualitat més dubtosa.
Arribavem al punt crític.

On començaren les maniobres amb corda.

El pas crític amb la roca "regalimant"

Correcamins superant el pas


Darreres grimpades.

Arribarem al collet des d'on ja es divisa Punta Beca i continuarem aproximant-nos al Pas des Sinever. Abans reposarem forces per afrontar-la amb energies renovades. Reemprenguerem la marxa que ja era entrat l'horabaixa tot i que anavem bé de temps a pesar del que haviem perdut als trams delicats.

Després de fer lo d'abaix el pas va ser pràcticament "bufar i fer ampolles" i més amb la seguretat que dona ara al cable, tot i que encara a més d'un segur que la impresió li va poder per uns moments. Els nous raconers i raconeres superaren la prova amb molt bona nota.

El llarg cingle de càrritx abans del Pas des Sinever


Agafant forces abans del pas.

Coyote iniciant el pas des Sinever


Bergant al punt clau.

Acabant de superar el pas.

Superat el pas partirem cap amunt per un coster ben dret i molt incòmode, cercant les millors opcions i intentant seguir les fites deixades les altres vegades. Al tram final ens desviarem cap el gran i espectacular coval que serveix de referència a la pujada (jo en desconec el topònim) , un altre racó de Tramuntana.

Ja amb els darrers rajos de sol, el dia ens va regalar un horabaixa espectacular a la meravellosa Vall d'Ariant, on ferem la darrera aturada a la Font de la Mare de Deu, per menjar un poc i omplir les cantimplores.

Per amunt s'ha dit.


Pujant al coval.

Ariant meravellosa com sempre.

Font de la Mare de Deu.

A l'alçada del Coll d'Ariant la darrera sorpresa agradable del dia en forma de posta de sol espectacular amb els niguls de vent ben encesos. Ja només quedava la llarga i interminable pista en la penombra fins als cotxes.

domingo, 26 de enero de 2014

Pas des Sinever



MOTO: Temblor muscular muy difícil de controlar causado por el miedo, normalmente en las piernas.

De un diccionario básico de escalada he leído esta definición.

Ayer hubo “carreras de motos” al pie del “Cingle Verd”, es decir, la ruta que conduce a un lugar que algunos hemos llamado “Pas des Sinever”, en los confines de la costa de Escorca, donde se une a la costa de Pollença, un lugar poco transitado (de verdad de verdad: muy poco transitado).

Y es que el mar bravo rugía bajo nuestros pies, como “lamiendo” las suelas de nuestras botas, como si quisiera engullirnos sin piedad. Al no poder hacerlo, el mar lanzaba “humedad” sobre las rocas por las que íbamos trepando y des-trepando con niveles de escalada, supongo de grado II, aunque debido a la humedad, el grado pudiera ser considerado un III-    pero para algunos que no somos escaladores parecía simplemente un “grado peligroso de cojones”.

Tras mi primera trepada sobre roca húmeda, que tenía forma de tobogán con caída de espalda directa al mar, alguien me agarró de la mochila cuando ya estaba iniciando el retroceso fatal (ah¡¡ aquí no hay càrritx, por desgracia). Mi “moto” se puso en marcha y mi cara denotó bastante preocupación. Algunos lo notaron. Otros simplemente tuvieron bajada de tensión. Otros estaban ajenos a la situación, pues su dominio de la técnica de movimiento en terreno vertical y valentía les daba una buena ventaja.

Luego, ante el agravamiento de la situación (humedad constante en las rocas), los guías decidieron usar cuerdas, con lo cual la situación mejoró notablemente, salvo para el primero, que tenía que colocar la cuerda (gracias Pedro y Luis).

Ya dije que esta ruta era “la madre de todas las excursiones” y sigo manteniendo la misma opinión.

Además del tramo que acabo de describir, algo exagerado dirán algunos, el resto de la jornada, tanto la aproximación a esa zona, como la subida al “pas del Sinever” y la subida final a la finca de Ariant, es realmente un lugar “especial”, donde abundan plantas endémicas y “balmas o covals”, grandes cuevas abiertas con vistas al mar. Son lugares donde la actividad humana no se nota, es leve de verdad, es la residencia de “cabras y voltors”. Si alguién creyera en lugares “mágicos”, que baje hasta el “pas del sinever al atardecer”, el recuerdo es inolvidable.

El “pas des sinever”: Después de mis preocupaciones por abajo, recorrí el temido paso sin apenas darme cuenta. Y es que el paso equipado con el cable “ha perdido emoción”, pero no espectacularidad.

Tras el paso, la “mágia” de la que hablaba. Atardecer sereno. El mar, lejos ya a allá abajo, ya no daba miedo, sino todo lo contrario. Y la entrada en Ariant (subiendo desde el mar) indescriptible sensación, contemplando el sol como se escondía entre las pequeñas cimas de porte cárstico, dejando entrever mil matices del mejor cuadro del mejor artista.
.
 

jueves, 16 de enero de 2014

ESCORCA-SERRA DELS TEIXOS

En el año 2008 desde el puig del Castellot d´en Coll vimos una subida que parecía evidente a la serra dels Teixos. --Un dia de estos tenemos que ir por ahí...

Aprovechando que queremos conocer el pas de Escorca, ideamos un circuito.

Desde el restaurante de Escorca vamos a la Font de Escorca, subimos unos minutos por el camino -pista de son Nebot y en una bifurcación cogemos otro camino de carro a la izquierda ( fita ) que nos sube hasta una zona de cultivo enmarcada por una pared (perfectamente visible en el mapa Alpina).Desde el contorno superior de dicho cercado vamos subiendo por un " comellar-roseguera"(el pas de Escorca) que nos lleva a la parte alta de la vaguada que viene del coll del Telegraf
 en rojo subida. en verde bajada realizada hace un año, en azul paso improvisado
 subida por el pas de EScorca
 la diagonal de subida a serra teixos
 pasito improvisado de bajada en serra teixos
 año 2008 , detrás de Bergant , se ve la diagonal a la serra teixos  .

Después vamos al portxo y seguiremos hasta que estemos muy cerca del collado y pared que nos separa de las tierras de Cuber. Es ahí donde giraremos a la izquierda por una diagonal ( paso de las ovejas) que nos sube a la serra dels Teixos .

Después de hacer gran parte de la cresta de la serra dels Teixos bajaremos por otro "paso" (sin todavía nombre adjudicado) que nos devuelve     cerca del Portxo y de ahí iremos al pas de son Nebot para cerrar el circuito.

PD . : las ovejas hacen senderismo. El alpinismo es para las cabras.

domingo, 12 de enero de 2014

Torrent Fondo de Mortitx

Darrera activitat raconera del GDC (Grup De les Cordes) de l'any 2013.

Guiats novament per l'incombustible Toni Sinever (i per molts d'anys) anàrem fins a Mortitx amb la intenció d'acabar l'any amb un capfico refrescant al Torrent Fondo.

Iniciarem l'aproximació clàssica per les vinyes de Mortitx per després davallar per l'inici del torrent. Passada la confluència amb el Torrent de S'Hort des Molí començarem a trobar els primers gorgs, nets ja que fins feia pocs dies havia corregut l'aigua.

Poc abans d'arribar al Bec d'Oca l'aigua va començar a fer acte de presència i ens va obligar a sortejar pels costats per no haver de posar-nos els neoprens abans d'hora. Després d'un petit passet per evitar l'aigua abans de la travessia del Pas del Bec d'Oca arribarem a l'inici de l'engorjat del Torrent Fondo, on ens ajuntarem amb altres torrenters.

Iniciant l'aproximació.


Vorejant el primer gorg del torrent.



Pas del Gorg des Bec d'Oca.

Després de la fotografiar de grup ens submergirem dins les aigües del primer gorg del torrent, fredes però no excessivament. A partir d'aquell moment a gaudir de la increible bellesa del torrent on es succeixen els petits bots i gorgs meravellosos. El caudal del torrent a més era l'ideal per disfrutar sense cap complicació.


Preparats per començar el Torrent Fondo.


Coyote rapelant un dels primers salts,


Nedant a un dels gorgs.


Spiderfrau rapelant un altre salt.

Ja a la part final del torrent arribarem al Salt Gran, de 20 metres seguit del Morro Escotorrador on els més "valents" pegaren un bon "llongo" per botar dins el gorg. La temperatura agradable ens va permetre gaudir del torrent amb tranquilitat.

Ja estavem a davant la sortida del Pas d'Iràs i no Tornaràs però abans pegarem una ullada a la desmbocadura abans d'iniciar la grimpada pel pas.


El Gran Salt.


Trepador botant al Morro escotorrador.


El grup al final del torrent.

Toni Sinever iniciant el Pas d'Iràs i no Tornaràs.

Seguint el traçat del pas, més fàcil de seguir amb els cables de seguretat que hi ha des de fa ja uns quants anys anarem guanant altura per les parets de la dreta hidrogràfica del torrent superant diferetns resalts i canals.

Pas d'Iràs i no Tornaràs.

Pas d'Iràs i no Tornaràs.

En el tram final del pas uns crits que venien des de l'altre costat ens alertaren. Eren la resta de companys raconers que davallaven des de Lavanor. Ens ajuntarem tots a l'inici de l'engorjat i mentre uns encada gaudien del dinar els altres iniciarem el retorn seguint el mateix camí de pujada.

Tornant a passar el gorg del Bec d'Oca.

Tram final del recorregut.