domingo, 26 de septiembre de 2010

Puig de Ses Vinyes i Pa de Figa de Son Torrella













La zona central de Tramuntana ens acull sota un cel gris, amb núvols baixos i una temperatura continguda, mentre el vent ens porta humitat i ens fica el fred en els ossos. Partint de un punt a mig camí entre Sa Base Militar i la Font des Noguers ens enfilem cap a Es Coll des Xoriguer que separa Es Pla d’Almallutx del naixement des Torrent des Gorg Blau. Desprès de localitzar restes d’un antic camí que va morir a les rodalies d’una sitja, deixem Es Sementeret a la dreta i començar a transitar per la carena que acaba en el nostre objectiu inicial; Es Puig de Ses Vinyes (1105 m). La marxa segueix un enfilall de fites situades de forma esporàdica que marquen el més que evident camí. A estones una pluja fina i emprenyadora ens obliga a aturar i posar roba per, uns minuts més tard, tornar a aturar per llevar-la. La progressió lenta, constant, amb esment als aïllats forats i avencs, les esmolades pedres i altres irregularitats del terreny, no es inconvenient per admirar algunes de les més espectaculars vistes de Tramuntana. A la dreta, es veu des de Es Tomir al Ofre, passant per tots els més destacats integrants de la Serra; Galileu, Massanella, Ses Bassetes, Tossals, Puig de Sa Font, Rateta, Franquesa, Ofre, Alfabia. A L’esquerra, les parets del Pa de Figa no amaguen la part superior del Puig Major ni l’esquena de Sa Serra de Na Rius. Al fons, la mediterrània brilla sota el sol de la tardor, mentre l’ombra de Cabrera Gran es retalla finament. Les parets de Es Cingle Verd i Es Cingle Llarg ens separen de la llamina de les baixes aigues de l'embassament des Gorg Blau, amb signes evidents de l'estiatge.

Arribats a Sa Penya des Migdia (986 m), el punt més alt de la cresta abans del cim final, en Paw ens mostra la canal que hem de superar. Sembla impossible que es pugui transitar amb seguretat però... cap allà anem! La collada anterior la superem per l’esquerra alguns, mentre Spiderfrau posa de manifest les seves habilitats escaladores en una travessa horitzontal un pel exposada. A bon ritme assolim el inici de la canal de pujada. La part inicial es estreta i no ens deixa tranquils el comentari den Paw de no recordar exactament el nivell de dificultat, ja que la darrera vegada la va fer a obscures i amb l’ajut d’un frontalet, i les dues anteriors amb neu i gel a les sabates !! Grimpan a la part inicial, amb bones presses per tot i la progressió esdevé tranquil•la, reposada, una vegada que constatem que, malgrat el desnivell i el pati existent, es tracta d’un lloc perfectament transitable, això si, amb esment i seny. La darrera paret ens permet destriar, a escassos 100 metres el caramull de pedres que marquen el cap cucurull de Es Puig de Ses Vinyes. Helios ens premia amb un bon bany de sol del que gaudim estesos damunt les pedres, a cobert del vent. Tots aconseguim identificar llocs amb importància per a nosaltres; les rodalies de Manacor, els voltants de Costitx, les costes de Migjorn, ... Una excel•lent xocolata i algunes disquisicions sobre els futurs plans per les rodalies de Oliana ens entretenen una estona. EPG ha aconseguit el seu primer objectiu.

Ara toca descendir fins a la Font dels Joncs per fer una visita ràpida. Baixada vertiginosa i ràpida, per contemplar les aigües marrons, tèrboles, d’aquest toll situat a veïnat de la paret de partió amb Turixant. Girem cua i ens dirigim cap Es Coll de Ses Vinyes, enmig d’un bosquet de pins plantats fa una dotzena d’anys i que ja alegren la vista i els cors amb la seva creixent presència. Des de el coll ens dirigim directament cap al botador que ens permet superar el filferro que corre a la nostra dreta. L’objectiu esta clar. Pujar per Es Pas de El Paredón fins al circ a on es situa Es Frare i Sa Monja Prima, a veïnat del Pas X. El ritme es alt. En Paw no ha estat mai, Spiderfrau te una gana que l’alça i la resta no amollem es mac de cap de ses maneres. A mida que pugem, el cel es va tancant i algun tel de boira ens rodeja per uns instants. Sortits del Pas, ens dirigim a bon ritma cap a la balconada des de la que admirem la verticalitat de Es Frare. Bocins de meló, llenties estofades amb ou dur, assortit de galetes, xocolata i altres exquisideses ens fan recuperar forces mentre el temps empitjora de mica en mica. La grisor que ens revolta es puntuada per el vol sempre admirable dels animals més emblemàtics de Tramuntana, els voltors. De un en un, en parelles i, fins i tot, en un grup de vuit exemplar, van i venen aprofitant les corrent d’aire que es formen en estimbar-se el vent contra les parets de roca. Un ràpida conversa descarta l’objectiu inicial de enfilar-se per el pas X fins al cim del Puig Major i ens decidim per anar a cercar el més proper i desconegut cim del Pa de Figa de Son Torrella (1255 m) també conegut com “El Paredón” per els escaladors. Sense perdre massa alçada anem a cercar el collet previ al cim. La boira ens atrapa entre les seves fredes i grises mans en el replanet previ al cim. Deixant motxilles a terra, pugem en un dir “Jesús!”. No es veu un pebre i les espectacular vistes anunciades quedaran per una altra ocasió. No es pot tenir tot en aquesta vida ! Dues fotos i cap enrere a recollir trastos. En el coll, Spiderfrau suggereix baixar per l’altra costat. El record d’una pujada amb El Coyote i Follow_Me com a capdavanters, ens anima a cercar el pas de baixada. Dit i fet, comencem a descendir. Spiderfrau s’aferra al costat de El Paredon a la recerca de la encletxa que ens ha de permetre baixar fins a la aparentment propera carretera militar. Les primeres favorables impressions s’esvaeixen aviat. El desnivell es elevat i no es veu pas. Una fita situada més enllà de la gegantina rosseguera que baixa del cim ens dona esperances. La desil•lusió s’apodera de tots en comprovar que es tracta d’un pas de pujada, perillós i que requereix d’un equipament millor que la ronyosa corda que es situa allà. Decidim dedicar mitja hora més a cercar i, si no apareix el pas, abandonar i retornar desfent camí. Allà a on mirem, timbes, cingles vertiginosos, territori impossible. Els esforços desesperats de Paw i Spiderfrau no tenen més èxit que localitzar un cementeri d’ossos nets i escurats, segurament per alguns dels voltors que ens observen amb atenció des de la llunyania. Com no hi volem fer part del seu menú, ens dirigim cap el collet des Pa de Figa sota una persistent pluja fina. Costa més pujar que baixar i avui més, amb la sensació de fracàs que silenciosament estreny els cors i refreda els cossos. Aturem per reunir forces i tenim bones noticies den Guapeton. La seva veu en la distància ens alegra i confirma la existència del Pas no localitzat. Un contundent “ ! Volveré ¡ ”, es l’auguri de intenses jornades per vindre. La baixada del Pas des Pa de Figa es fa més llarga que la pujada. El cansament i la temperatura han fet efecte i conviden a anar tira, tira... recordant la dita italiana “Piano, piano, si arriva lontano!” El bosquet previ a Es Sementer de S’Escudella, veïnat al antic camp de tir de la base, es la darrera fita. Beines metàl•liques buides, rovellades, son el testimoni del peculiar ús d’aquest indret en temps passats. Desprès seguim la pista que ens porta per Sa Plana cap a Son Torrella. La visió de les parets que hem volgut superar en confirmen que la localització des Pas requereix ajut expert o més temps per la seva identificació. Ja hi tornarem, no passem ànsia.

Una estona més tard som dins el cotxe viatjant cap a cases. Un silenci només trencat per les notes de El Piano den Michael Nyman capfica a cadascun en els seus pensaments, amb un punt de melancolia. Al cap i a la fi es lo que aquestes primeres sortides de tardor tenen, amb el contrast amb el lluminós estiu.

Jornada llarga, dura, exigent, bellíssima, de descobertes, de fracàs, de satisfacció... i com sempre, per registrar en la memòria. Com be va dir en Paw just abans de iniciar la recerca del Pas, “Avui un recorregut extraordinari, si trobéssim es Pas, senzillament inoblidable!” Idó si, Paw, no ho oblidarem ... i molt menys amb els tres bocins de pastis que ens hem cruspit a Es Coll de Sa Batalla !

Hora d’inici= 09:30 Hora Final=18:30
Referències
20 Itineraris Alternatius per la Serra de Tramuntana (I), Ll. Vallcaneras
Mascaro Pasarius, lamina 4W
Mapa IGN Sóller 670-II

sábado, 25 de septiembre de 2010

avui "tocaba" excursio en globo

Dylan nos repetía: "The blowing in the wind". Paule Salomon dice en uno de sus libros: "Amo la profundidad de las preguntas". LA BELLEZA DE ESTE MOMENTO DE NUESTRA HISTORIA ESTÁ VINCULADA AL HECHO DE QUE TODAS LAS VIDAS SE CONVIERTEN EN EPOPEYAS PARA AQUELLOS QUE DESENREDAN LA TRAMA.

confia!! dejate llevar por el viento y disfruta!! confia en la conciencia!! GREAD FREEDOM






domingo, 19 de septiembre de 2010

Sa Roca Llisa


La jornada es presenta moguda i assortida en les opcions. Matinal curta, intensa per Son Cabaspre i rodalies, Sa Fosca en eixut i en parella torrentera i, tot un clàssic, Sa Roca Llisa entrant per La Malé i sortint per Es Rafal d’Ariant.
Les vinyes de Mortitx, en les que s’està a punt d’iniciar la verema, ens acullen sota un cel que s’endevina no gaire estable. Agafant el camí a la dreta, que travessa les fileres de vinya carregades amb raïms de gra petit, obscur i amb un punt d’acidesa, ens dirigim en direcció cap Es Clot de Ses Someres, travessant els marges del antic olivar de Mortitx.
L’ample camí segueix amb sentit clarament descendent entre pins i mates, mentre es fa evident al fons el Coll de S’Era, la Collada que separa Mortitxet del Olivar de Pedruixella Petit i la Serra de Pedruixella. Arribats a una cruïlla de camins sota una gran pedra, tirem per avall a l’esquerra per arribar a un ampli clar entre els pins emboscats, veïnat d’una paret seca amb filferro. A partir d’aquest moment, amb el guiatge de Es Jefe i l’ajut de fites, anem a cercar l’inici del Pas des Garrover, pujant a bon ritme entre el ferest terreny típic del nostra karst. Guanyant alçada ens adonem que la climatologia es disposa a fer-nos una mala jugada. Ja fa estona que els nuvols baixos han començat a pentinar el cims del Puig Ciurò i el Puig de Ses Moles, mentre la llunyana mar desapareix sota un sostre gris. Arribats a les rodalies del inici del Pas des Garrover, comença a ploure. De mica en mica, sense adonar-nos, l’aigua va calant les nostres robes d’estiu. Una arruixada de vint minuts, suficient per banyar bísties i mates. Es un bon moment per aturar i tapar-se, mentre Es Jefe juga una estoneta amb el GPS. A bon ritme assolim el coll que presideix l’entrada a La Malé. Una roca gegantina a la seva entrada i un comentari, disparen l’esperit aventurer i competitiu de Christianne i Paw, que s’enfilen en un dir Jesús! (ozú, en andalús) fins a dalt de tot. Les seves robes de colors trenquen l’ambient grisenc que porta la boira que comença a entrar. Descens ràpid i humit amb una ullada i dos comentaris a Sa Coma de S’Indi. La Figuera de La Malé esta carregada de fruits, massa alts per servir-nos per massa cosa més que augmentar la gana. Aturada per berenar al costat del Pouet, gairebé sense aigua. Dues mossegades ràpides, un parell d’acudits i Au partim, que hi ha un jornal a guanyar ! La bassa situada a la sortida, en el Corral de Ses Cabres, esta completament buida, testimoni d’un estiu intens. Superant el portellet veïnat, tot d’una sortim cap a l’esquerra en direcció a la mar, resseguint el camí que comunicaria amb Es Rafal d’Ariant. Fites, punts blaus i restes de senderoi ens ajuden a perdre alçada en direcció cap a la mar. En poc menys de mitja hora, localitzem l’inici del Torrent que ens guia fins a la Roca Llisa. L’estretor i els desnivells ens exigeixen posar en marxa les nostres minses qualitats acrobàtiques. Anem a bon ritme i les converses surten de forma espontània, com l’aigua rajant d’una fonteta. Una en particular, esbojarrant, surrealista, en la que Paw recorda el visionat de la pel•lícula Spiderman en una república ex-soviètica situada al Asia Central doblada al rus en fa petar de riure. En sortir del barranc del torrent, tombem cap a la dreta a la cerca d’una canal estreta i inclinada que ens comunicarà amb un replanet. Les fites ens guien, de nou, per amunt, fins a un collet. Arribats al mateix, Spiderfrau i Correcamins ja cerquen com arribar a una cova situada a la dreta, mentre la resta admirem la caiguda del Torrent del Miracle en la llunyania i les parets gegantines del Cingle Verd. Un arc retallat en la distancia  fa venir a la memòria la esgarrifosa jornada de la descoberta del Pas del Sineuer. I és que, saps que ens va venir de just aquell dia !
Es Jefe va a donar un cop d’ull al inici del Pas per comprovar que el vent ha eixugat la humitat. La mar esta moguda, plena de muntanyes d’aigua amb crestes blanques que avancen sense descans per estimbar-se a les roques. Comença’m a baixar, cercant el canto esquerre de la timba. Un petit caminet, sostingut amb paretetes de marge, ens facilita la progressió sobre aquest conjunt de pedra diàfana i neta . Quan som al extrem i girem cap a la dreta per afrontar la darrera part, veiem a SpiderFraü que ha decidit intentar una directíssima al pas sense encomanar-se ni a Déu ni al Diable. Com no pot ser d’altra manera s’encinglarà ben aviat. Tota contenta es deixa retratar en aquesta situació abans de tornar a camí. El Pas es una repiseta estreta que es deixa transitar amb precaució i esment per uns 20 metres abans d’arribar a una canal que ens deixa als peus d’una figuera borda i les seves verdes fulles. Ara toca seguir baixant per la una torrentera cap a la mar, amb tendència a seguir el costat esquera. Es Coal de Ses Morenes i L’Escull desapareixen sota la grisor marina. Ben aviat destriarem el que Correcamins denomina un “Pi fotogènic”, solitàriament penjant de un cingle. El vent ens porta el bram de la mar batent la costa i, inversemblantment , algunes gotes salades. En dirigim per senders evidents i marcats amb fites cap els peus del Pi, perdent alçada de mica en mica. El cap cucurull del Musclo de Ses Cordes i la seva companya obscura i gegantina Sa Cova de Ses Bruixes es projecta sobre l’aigua, esdevenint referència i companya permanent a partir d’ara. El Pas des Pi es una petita desgrimpada situada sota un petit exemplar d’aquesta espècie, darrera unes mates. Es tracta del punt més baix del nostre recorregut que ara comença a pujar, per anar a cercar el Pas des Forat, situat sobre una endinsada esbaldregada, desprès d’un passadís estret i curt entre dues penyes gegantines, als peus de Sa Cova des Romani. Ens acostem i als seus peus destriem un petit marget. Abans hem baixat, ara toca pujar. En Paw comprovarà que el terreny s’esmicola i amolla una pedra per avall. Seny i coneixement ajuden a superar aquesta dificultat. La imponent presencia des Morro de Ses Cordes i Sa Cova de Ses Bruixes capta tota la nostra atenció, sols alterada per la visió d’unes cabres d’aspecte mefistofèlic. Spiderfrau protagonitza un moment “espurna de la vida” amb l’ajut d’un xarop obscur i ensucrat, just al damunt des Penyal de S’Udró. Darrera una volta, i als peus d’un quer situat sobre un marget, apareix Sa Font de Sa Caleta. La font raja poc a poc banyant aquesta balconada prodigiosa sobre Sa Caleta d’Ariant. Compartim menjar, beguda, silenci i admiració de la contrada. Una musiqueta rondina dins el cap. La tonada de “Rumores de la Caleta” al piano  de Isaac Albeniz es la banda sonora ideal per aquests instants. Quina meravella ! Quin goig !
En partim anem cap el Coll de la Caleta per un senderoi que puja entre pedres obscures, algunes d’elles tacades de verd, molt diferents de les que hem recorregut fins ara. Arribats al collet, darrera mirada enrere per dir fins a la vista al Cingle Verd i a Punta Beca, que tanca la línea de costa per la dreta. En dirigim cap a la Font des Rafal d’Ariant anant a cercar la llera d’un torrent que trevessa aquestes terres que, segons diuen, conformaven horts i camps de conreu. Mal de creure avui en dia, veien créixer sols càrritx i mates ! Arribats a la Font, amb la seva elegant mina i capelleta final es temps tenim temps per destriar la cova que guarda Es Musclo dels Llorers, amb un foradet veïnat de una balconada sobre una timba de més de 200 metres.
Les cases de Es Rafal d’Ariant ens rebran rere Es Coll de S’Era amb la dignitat d’aquells que saben que han perdut la batalla, més no la cara. Abandonades als anys 50, habitades esporàdicament per pastors, caçadors i senderistes, la desídia i l’oblit dels humans l’ha condemnat al seu estat actual. Sense sostre, amb les parets a punt de caure i fer el darrer bategot. Quin lloc més extraordinari per fer un refugi, un acolliment... però, com ja sabem, els que de veritat entenen d’aquestes coses, no els agraden els refugis al que no es pugui arribar en cotxe. Es Rafal ens ofereix figues just abans de partir per Es Comellar Llarg, en direcció cap al Torrent de Mortitx. Es Sementer dels Ametlers ens guarda l’esquerra del torrentet, com a testimoni d’un passat que roman en el fons de la memòria i les fotografies en blanc i negre. Un parell de branques verdes palesen que la lluita per la vida d’alguns exemplars, vells, amb l’escorça trencada i obscura, rodejats de males herbes, encara continua. Bona sort, companys !
Arribem al Torrent de Mortitx just al costat de Es Bec de S’Oca. En Paw s’entesta en baixar a gaudir de la seva imatge, el que aprofitem per descansar una estoneta i per admirar el desastre de botes que porta Es Jefe. Reunits, anem desfent camí seguint el curs eixut i ombrívol del Torrent. Recorregut divertit, variat, ple de sorpreses que acaba un hora més tard al Estret des Torrent, amb la visió del Tomir com a premi. L’horabaixa es esplèndid, lluminós i brillant, preludiant la proximitat de la tardor. En arribar a la pista que baixa del Refugi, girem cap a Ses Cases. El ritme viu, ansiós de vegades, ens porta a vorejar la vinya en la que s’han desenvolupat les feines del veremar. La flaira del raïm fresc, sotmès a la primera premuda per extraure el most ens envesteix en transitar al costat del celler. El vent esta ple d’aromes de terra, d’aigua, de roca... de tramuntana.
Es tracta d'un recorregut clàssic, de nivell, per fer amb poca gent, bons companys i sense frissar. Es el que tenen els clàssics: mai deceben i sempre es treu alguna cosa nova, interessant, que no s'havia descobert abans.
Asseguts davant unes begudes per recuperar forces, poc a poc tenim noticies de la resta de companys. Tot ha anat be. Toca parlar, planificar, estudiar... que farem aquesta temporada just encetada. Un no pot més que admirar la saviesa i experiència senderista i tramuntanera d’aquestes raconeres i raconers. Déu meuet, quina ens espera quan tornin tots els mascles alfa !!

Hora d’inici= 09:30 Hora Final=16:30

Referències
Mallorca, 12 excursiones-aventura H.Heinrich
Rutes Amagades de Mallorca #6, J. Garcia-Pastor
Mascaro Pasarius, lamina 1W
Mapa IGN Son Marc 644-III

Si voleu escoltar la tonada de “Rumores de la Caleta” clicau sobre el destacat anterior

sábado, 18 de septiembre de 2010

Matinal a la mina Malgata d'Esporles

El grup de marxa curta, encara que ràpida, ha partit cap a Son Cavaspre. Hem pres el comellar que baixa pel costat Sud del moletó i amb l'encertada guia de Fernando Cahmorro hem explorat les dues cavitats de la mina Malgata. Està situada entre So n'Antic i la Cimentera de Canet. Cercant a Google es pot trobar una extensa informació sobre l'explotació minera que tingué succesives aplicacions. Després hem pres un comellar oposat a les cases de so n'Antic, hem pujat fins a un coll i hem connectat amb la pista que puja des de Son Pacs pel comellar del Mal cuinat. Finalment una volta per damunt la Mola de Son Pacs i tornada a Son Cavaspre.

domingo, 12 de septiembre de 2010

Torrent des Corral Fals

Jornada per retrobar-se desprès del descans (!?) estiuenc.
Recorregut clàssic partint de Ses Cases de Massanella, passant per Can Bajoca i anant a cercar un tirany veïnat de la part final del Torrent des Corral Fals, que ens connecta amb el Camí que porta de Mancor a Ses Cases Velles de Tossals per el Coll de Pinetons. Un poquet més enllà de les cases, i desprès d’admirar el restaurat Pou de Sa Bassola, descens fins al tàlveg del Torrent, que en aquest bocí agafa el nom de la Font del Prat de la que recull les seves aigües. Baixada pegant bots fins a sortir per la dreta i anar a cercar la Cova dels Ossos, a on s’observen algunes mostres d’aquests.
Reiniciat el recorregut, ocasió per que tots decideixin si volen emprar els camins, baixar els bots a la valenta o anar sobre segur i ben fermats. Hi ha públic i opcions per a tothom. La bellesa de la contrada es combina amb la frescor i bon ambient, distes i un pel desvergonyit. Balmes, timbes, espadats , cocos... substitueixen avui als habituals esquetjars i rellars d’altres terrenys freqüentats per els raconers. No patiu, tindrem temps per a tot ! Sortida per la pressa que barra el pas a les aigües quan aquestes van crescudes, a on tenim ocasió de discutir el mèrits i demèrits dels seus constructors.
Dinar a l’ombra de l’encanyissada de Can Bajoca fruint de la companyia i planificant la entrant temporada.

Fins ben aviat !

domingo, 5 de septiembre de 2010

Vídeo del torrent des Gorg des Diners



Aquí dejo el enlace al vídeo grabado hace unas pocas semanas en este magnífico torrente. Rappels a tope y paisaje espectacular.

http://vimeo.com/14711622

Si lo descargáis al PC, lo veréis en alta definición (resolución de 1280x720p).

En Toni “Sinever” ens va transmetre temple addicional amb una espècie de cant ‘rondalla’ damunt la trista “Mort de na Margalida” ... impressionant escoltat entre gorgs, sons metàl·lics de vuits, figueres i contrallums.

Fins aviat.

sábado, 4 de septiembre de 2010

Via ferrata Roca Blanca

La corda fitxa que veig, però que no puc arribar
Delta de l´Ebre
Un pasamans ja més amunt de la hipotètica via
Terreny inexpugnable de plantes punxants baix la paret
La paret vista desde enfora on teníem que fer la ferrata
Darrera sortida amb els meus al·lots aquest agost. Sortim de Sant Carles de la Ràpita, per anar a la serra de Montsià, ben aprop. Per fer aquest ferrata seguiré únicament les instruccions donades al llibre "Nuevas ferratas y caminos equipados, 51 itinerarios" de na B. Forés, D. Sánchez i X. Sánchez.
L´accés sense dificultat, i l´aproximació a la via cap problema al principi. Totes les dades que se donen ens porten a la paret, PERO, en acostarme a la paret MAI trob un senderoi que m´arribi a acostar del tot a la paret. Quina passada de plantes punxants, entre els garballons i altres males herbes que fan mal. IMPOSIBLE tocar la paret. Després d´un intent bestial entre la verdor, veig una corda a la paret, que podría ésser l´inici de la via, però no puc arribar de cap de les maneres. He de tornar enrere. a veure més amunt del camí que seguíem. No ho entenc, no ho trob. Tornam al cotxo derrotats, i mirant tot el camí desfet a veure una posible ramificació que me porti a la paret. He de concloure que la via está abandonada a no ser que algú me pogués indicar on vaig poder fallar. Intentaré contactar amb algun grup excursionista de Tarragona per aclarir l´asumpte.
Al manco vàrem tenir unes grans vistes del delta de l´Ebre i de la mar.

miércoles, 1 de septiembre de 2010

Via ferrata La Trona







Després de les ferrates a Tivissa (Tarragona), anam cap a Reus, i cap a La Mussara, on ferem aquesta ferrata l´horabaixa.
Es tracta d´una ferrata molt entretinguda, la que més m´ha agradat en aquestes vacances amb els al·lots, amb un tram molt aeri, un rapel, i un pont nepalí.
En acabar anam a pasar el vespre a San Carles de la Ràpita, per fer una altra ferrata al dia següent, però això serà una altra història.