Racons de Tramuntana: Mortitx dona per molt !

Avenc des Llorers

Cota 371 (Puig de la Corda) i Cota 474 (Serra Mitjana de La Malè)

El retornat Correcamins ens acompanyarà aquesta jornada en una trescada de descoberta per les amples terres de Mortitx.

Corda al Pas

Negociant el Pas amb l'ajut de la Corda Blanca

La vinya de Llevant en mostra els ceps encara amb els sarments per eixermar d’un color vermell amb sabor de tardor. Agafem el camí en direcció al Sementer de Sa Coma baixant tot seguint la paret que ens separa per la esquerra de la serreta del Avenc dels Portuguesos. Arribats als primer pins de Sa Coma de Mortitx, l’amiga Diana, fent honor al seu referent mitològic –la deessa de la caça i protectora de la natura- al primer cop d’ull ja destria un bonic esclata-sang, el primer de la jornada. Esperonats per la troballa, ens dirigim a visitar el Avenc de S’Aigo. En aquest fondal és precipiten les aigües de tres torrenteres per la seva boca de vuit per quinze metres fins arribar als 133 metres de profunditat. Una gran sala lateral de més de 1000 metres quadrats d’extensió s’obri en un lateral a uns 40 metres de profunditat. En la ineludible obra de Mascaró Pasarius s’esmenta com Avenc Fonda.

Puig de la Corda i Coma del Torrent de Mortitx

La difícil visita a aquest prodigi ens convida a atracar-nos a una altre de més senzill accés i espectacularitat assegurada molt a veïnat; el Avenc des Llorers. Per això superem un portell, passem per el costat dret per damunt un crui al camí i, ben seguit, ens desviem a la esquerra tot seguint unes fites que ens conduiran a un collet amb una paret que el marca i, darrera aquest, la depressió que pregona la boca del pou, endomassada de heures, llorers i figueres amb les fulles de color d’or vell. La curiositat ens fa adonar d’un encletxa a la que s’arriba fent travessia per la dreta tot seguint unes rapisses que just exigeixen una grimpada còmoda. El collet descendeix una mica i un adelantat s’aventura per veure com continua, trobant-se amb el abisme ben aviat. De retorn, amb la cua entre les cames, una veu surt del grup: “I aquesta corda, a on deu dur?” Una corda dinàmica de color blanc penja de la paret per damunt unes mates. Ja ho diuen els clàssics, “Veure no es mirar” .La pregunta del perquè de la presència de la corda just es pot contestar pujant-la. Desprès de verificar la seva consistència el més lleuger i valent del grup s’enfila. La corda just assegura una passat de tres-quatre metres que disposa de bones presses. Un trio s’encaramel·la i assoleix la cota 371 que es el putxet situat damunt la boca del avenc i que domina S’Estret des Torrent i el inici del Torrent de Mortitx. Una més d’aquestes elevacions sense nom ni historia que ens proporcionen extraordinàries i inèdites vistes de terres llargament conegudes. Queda batiat, modestament i sempre a l’espera de millor i superior opinió, com el Puig de la Corda.

Vista des de Puig de Sa Corda

Tornem al camí de Es Rafal d’Ariant i, arribats a la zona més planera, sortim a la mala per la dreta per anar, tot superant un pas clarament marcat, a pegar a una coma estreta i terrosa poc enclotada que va guanyant alçada de forma suau enmig d’una mar de càrritx. Es tracta de la Vall de Llebeig de La Malè més coneguda amb el neotopònim de Sa Coma de S’Indi. Una vegada superada una serreta que la xapa per la dreta, ja veurem la Cova de Sant Canut, penjada a unes penyes del costat nord, en les faldes de la Serra Mitjana. Com que encara es prest decidim enfilar-nos fins a la carena que neix darrera la cova i intentar arribar al més alt de aquest Serra Mitjana. Un parell de grimpades no gaire exigent i un itinerari sinuós però efectiu ens col·loquen en pocs minuts en el punt culminat, situat en la cota 474, estranyament ample. Descriure la visió des de aquesta talaia seria pervers i avorrit per el lector que ha tingut la paciència d’arribar fins a aquest punt de la crònica. Just convidem a la contemplació de les imatges i esmentem alguns topònims per tal que els descobriu vosaltres mateixos. Puig dels Moros, Pa de Figa de Pedruixella, Puig Gros de Ternelles, Les Dents del Diable, Puig de Son Massot, Es Tel de Ceba, ...

Ara tornem a la cova per tal de retrobar i agafar forces. El modest espai que ha donat cobro des de l’antigor als habitats de la nostra illa ens acull rialler. Un bon foc ens reuneix a taula per compartir queviures i contarelles. Els bolets agafats al mati son apreciats per la seva finesa i tast. Les llepolies i la xocolata acompanyen la crònica del somni del nou senyor de Morneta. Enhorabona, Correcamins i per molts d’anys!

Vista des de Serra Mitjana de La Malè

Ara hem de fer veta. Des de la cota 474 hem vist un parell d’alternatives per tirar pel dret en direcció cap al Pas des Garrover superant un roquissar ple a vessar de rellars i esquetjars. Lapiaz i carst de qualitat optima a trencar. D’aquell que allisa les soles com la millor de les pedres tosques. Cap allà ens dirigim i tenir la sort de cara en superar un collet sense molta dificultat. La baixada cap el comellar paral·lel a La Malè es més complicat. Pedra solta, inestable i doblega turmells. Amb calma i una mica de sort arribem al inici de la coma que pica per amunt a la dreta. El terra esta banyat i ple de estepa. En la empitada pendent observem un xap en el cingle que puja sense problemes. Cap allà ens dirigim. De mica en mica s’estreny i complica fins que ofereix una sortida cap a la esquerra amb una fàcil grimpada.

Vista des de Cota 474

Cota 474 i La Malè

Ara som a poc més d’un centenar de metres de Pas del Garrover però es ben igual que si fossin a mil quilometres. El terreny es complicadíssim i les heures que pugen per aquí i per allà ens fan ensumar que els forats son profunds i perillosos. Decidim seguin en direcció cap a Ponent, relativament a prop del cingle, fent pujades i baixades de no massa exigència tècnica fins arribar a un punt en el que localitzem una encletxa que ens dona una fàcil sortida cap a la part superior del Pas, a pocs metres d’una enorme fita. Deu minutes d’emoció i d’anar per feina. En aquest tràngol i en les ocasions en que pensem que no ens en sortirem sempre surt una veu alegre que crida “Aixo ès el que ens agrada!” que ens encoratja i esperona. Gràcies, Pau.

Bec d'Oca

Baixada ràpida i sense entrebancs cap a Sa Coma de Mortix, tot intentant –i aconseguint- destria Sa Balma de Llebeix i Sa Balma de S’Olivera, per arribar a la Vinya amb la llum tenebrosa de la posta de sol embellint la silueta poderosa del Tomir.

Quan les botes trepitgen de nou el negre asfalt algú s’atraca i me comenta fluixet, fluixet; “T’has adonat? No hem vist ni hem topat amb ningú en tot el dia. Que et sembla company? I és que Mortitx dona per molt!” mentre un somriure de nin dolentó aflora.

Te raó... i per molts d’anys!

Posem senyals de pedra pels camins,

senyals concrets, de fonda plenitud.

Compartirem misteris i desigs
d'arrel molt noble i secreta, en l'espai
de temps que algú permetrà que visquem.
Compartirem projectes i neguits,
plaers i dols amb dignitat extrema,
l'aigua i la set, l'amor i el desamor.

Tot això junt, i més, ha de donar-nos
l'aplom secret, la claredat volguda.
Convertirem el vell dolor en amor
i el llegarem, solemnes, a la història

Miquel Martí i Pol