domingo, 22 de septiembre de 2013

Cingle des Niu des Voltor

Este sábado 21 de septiembre hemos hecho la “última excursión del verano”, pues oficialmente el domingo ha comenzado el otoño.

Hemos iniciado la ruta en el NU DE SA CORBATA, para dirigirnos al CASTELLOT, uno de los dos, conocidos popularmente como “SES MAMELLES”. Hemos accedido al que está más a poniente, cuya altura es de 752 metros. La vista espléndida. Para los que estuvimos, podemos recordar que en cualquier dirección que miramos, pudimos divisar las rutas “más raconeras”.

Nuestro siguiente objetivo es llegar al lugar conocido como CINGLE DES NIU DES VOLTOR, punto extremo ubicado verticalmente sobre el s’ENTREFORC (en el torrent de Pareis), al cual vamos llegando lentamente, cruzando distintas “dolinas”, con su vegetación típica. Sorprende en esta zona que la mano del hombre parece casi nula, al menos aparentemente, pero de “construcció de pedra en sec”, nada de nada.

Para quien le pueda interesar, estas “dolinas”, relativamente abundantes en esta zona, son depresiones circulares o elípticas que se producen por “disolución” de las rocas calcáreas, formando estas cubetas, que si se pudieran cortar y ver en sección, se verían como EMBUDOS, rellenos de “terra rossa” o arcillas procedentes de la descalcificación. Destaca y predomina en su vegetación el BRUC (erica arbórea), con el cual, según nos cuentan, se hacían “pipas de fumar” con la raíz, que por lo visto es muy dura.

ESCISIÓN: Llegados a las proximidades del CINGLE, hacemos una parada para replantear la ruta, en cuyo momento se producirá la escisión del grupo. Resulta que el siguiente objetivo (en el regreso) es bajar por una especie de “diagonal” por un sendero imaginario, que a base de hacerlo quizás se convierta en un futuro en sendero real, pero actualmente es un simple "precipicio". Quizás para los que abandonaron no resultara demasiado interesante dicha “aventura”, pues ciertamente “impresiona”, o simplemente había mejores planes, lo que confirma que en este grupo la libertad de opción es uno de sus rasgos principales, dentro de las normas del más exquisito compañerismo.

A partir de este momento el terreno deviene una pista americana: trepar y des-trepar. Nos ponemos a prueba, buscando constantes pequeños pasos, todos con un peligro potencial, pero que con la debida prudencia y “cierta práctica” que ya tenemos, vamos superando con éxito. Las afiladas rocas y la vegetación espinosa irán marcando nuestra piel.

Reglamentaria parada para comer, en el colladito junto al precipicio, que da inicio a la “diagonal” de bajada. Sentados, mejor dicho, hundidos en “càrritx” abundante, verde y frondoso (tipo sofá), reponemos fuerzas, mientras vemos las nubes que presagian tímidamente la lluvia, que posteriormente nos caerá de lleno.

INICIO BAJADA: Aquí el guía (Trepador) toma totalmente las riendas, pues además de dudas, hay un poco de “CAGUE”. La verticalidad de la bajada impresiona. Sin embargo, una vez nos metemos en la primera canal (muy vertical, pero a salvo del vacío) vamos comprobando que la realidad es más algo más “leve” que lo que presagiaba la vista inicial desde arriba. Poco a poco nos metemos en los mejores pasos y el càrritx –como casi siempre- resulta providencial. También las grandes fitas, dejadas por nuestro grupo y creo que reforzadas posteriormente, nos marcan claramente la ruta. Un pequeño error, nos complica y obliga a poner cuerdas para salvar unos 10 metros.

La satisfacción personal y de grupo va en aumento. Se crea una atmósfera casi “épica”, totalmente subjetiva, pero que como tantas cosas de la naturaleza humana, resultan agradables, aunque cortas y efímeras. Una aspirante a "raconera" ciertamente hoy se ha ganado la camiseta, podemos dar fe de ello: enhorabuena.

Finalmente, llegada al torrent del GORG BLAU y comienza la lluvia, que en pocos minutos se convierte en un buen chubasco, casi torrencial, llegando al coche totalmente empapados, pero eufóricos. El verano ha concluido.

También dejo un enlace a la entrada del BLOG en el 2007, cuando fuimos al PAS DE S’ARGOLLA y al NIU DES VOLTOR, con algunas fotografías espectaculares.
















Por la selva de Escorca

Frondosa dolina cercana al Niu des voltor

Cuco foradet cerca del Castellot

Panorámica Coma Fosca desde el Castellot

Atribulada destrepada

Bañada trepada
Todos sabemos que Entreforc fora cami, hacia cualquiera de sus puntos cardinales, es roña de primera categoría. Ayer, una porción de los masoquistas habituales, con ingenua invitada, caminamos (es un decir) por la zona del Niu des voltor. Desde el Nus de sa Corbata fuimos al Castellot y de ahí, ignorando a ratos las fitas, hacia el Niu des Voltor. Ahí hubo la segunda división de la jornada. El grupo A bajamos a la cara B de los balcones de Sa Fosca, con las aventuras habituales, una agitada destrepada en el primer tramo y un par de húmedas (debidas a un desaprensivo chubasco, no malpenseis) trepadas cerca ya de Sa Central. Si nos hubieramos retrasado una hora mas no sabemos por dónde habríamos salido.






viernes, 20 de septiembre de 2013

Ordesa - III

El dissabte tocava matinar novament. La previsió meteorològica ens deia que es podia embrutar el dia l'horabaixa així que començarem a caminar novament amb les primeres llums del dia, avançant cap a l'oest per la Faja Luenga.

Tota la primera part del recorregut presentava poc desnivell però en canvi haviem d'avançar molta distància hortizontal. Encara a l'ombra però amb els rajos de sol il·luminant ja els cims arribarem al Cuello de Millaris des don davallarem cap a la Plana Millaris deixant a la dreta el camí que puja cap a la Breche de Roland, per on davallariem l'endemà.

Començant a caminar amb les primeres llums del dia.

Pujant al Cuello de Millaris.


Plana Millaris.

El sol ens começava a encalentir camí del Collado del Descargador, i amb el Pico Blanco com a referència i que haviem de rodejar per la seva esquerra. Superat el coll davallarem cap a les meravelloses Planas de Narciso.

El camí recorregut ja era llarg, en un constant puja i baixa i el dematí havia avançat. La Pujada cap el Collado de la Catuarta ens va deixar un petit ensurt en separar-nos a la pujada i no trobar el Senyor de Sa Torre. Tot va quedar en un ensurt.

Planas de Narciso.

Cap el Collado de la Catuarta.

Bordejant el Pico Blanco trobarem un tram incòmode a mig coster,  sense camí i cap fita per no haver de baixar fins els Llanos de Salarons. Abans de la pujada final aturada per berenar per reposar forces i iniciarem la pujada cap el Cuello de Gabieto, per un tirany ben fitat i amb fort pendent on pujarem cadascú al seu ritme.

En arribar al coll fantàstiques vistes cap a la vertent francesa i el que queda (ben poc) del Glaciar dels Gabietos. Deixarem les motxilles i partirem crestejant cap els dos Gabietos. El Senyor de Sa Torre ens decideix esperar al coll.

Pujant cap els Gabietos, amb el Mondarruego al fons.


Aproximant-nos al Cuello de Gabieto.

En un moment els niguls baixos comencen a apareixer per fer-nos la guitza en arribar als cims. Curiosament es dona l'efecte contrari a sempre i mentre a França fa un bon sol a la vertent espanyola es cobreix tot de niguls.

Sense cap complicació arribam al cim del Gabieto Oriental, primer tres mil de la jornada. Els niguls ens comencen a tapar les vistes cap el Taillón i abans de que engoleixi el Gabieto Occidental, partim a tota cresta cap allà.

Arribam al cim Bergant, Guapeton i Pmmp novament, ja entre abundants niguls. Foto de cim i ràpidament iniciam la baixada flanquejant per davall el Gabieto Oriental, fins arribar al coll on ens esperen els nostres companys. Fa bastasnt de vent i fred.

Guaitant cap el nord, amb el Taillón a darrera.

Cim del Gabieto Oriental.

Cim del Gabieto Occidental.

Tornant al Cuello de Gabieto, ja entre niguls.

Començam a crestejar cap el Taillón amb una primera punta interessant i entre la boira i seguint les fites anam pujant fins assolir un pas molt elegant en travessia que ens deixa al costat del Pico Royo amb la carena final al Taillon a la vista.

Els niguls ens donen una treva però segueix fent bastant de vent i fresca. Arribam així al concorregut cim del Taillón en una pujada on notam els esforços del dia anterior. Llàstima dels niguls que ens priven de les vistes cap el Circ de Gavarnie.

Crestejant cap el Taillón..

Tram final de pujada.

Cim del Taillón.

Iniciam la davallada cap a la Breche de Roland per un camí que es una autèntica autopista. Els niguls es comencen a dissipar (com sempre) i començam a veure l'espectacular Grande Cascade. Passam per la base del Dedo de la Falsa Brecha on Pmmp es queda amb les ganes d'enfilar-s'hi.

En passar al vessant sud de l'inexpugnable  Pic de Bazillac canvi radical de temps. El vent s'atura i comença a fer una calorada. Pels voltants de la Breche de Roland la gent està preguent el sol fins i tot. Allà feim una aturada ja que encara es prest.

Davallant per la normal del Taillón.

Aproximant-nos a la Falsa Brecha.

Deixam enrera el Dedo de la Falsa Brecha,

Arribant a la Breche de Roland, a la dreta el Casco de Marboré.

Iniciam la davallada cap el nord on tocava atravessar un never que es troba a l'ombra bona part del dia. Però no suposa cap problema especial a n 'aquella hora. Abaix i a vista d'ocell tenim el petit Refuge de La Breche on arribam després d'una llarga davallada.

Passam l'horabaixa a la terrassa del refugi descansant i contemplant les meravelloses vistes mentre els niguls es fan cada cop més amenaçadors però sense acabar d'amollar. Sopar de luxe al refugi.

DAvallant el never de la cara nord.


Refugi de Sarradets.


A la terrassa del refugi, amb el Cirque de Gavarmie de fons.

miércoles, 18 de septiembre de 2013

Ordesa - II

El segon dia era el "dia fort" del viatge i on teniem l'ambiciós objectiu de pujar les Tres Sorores en el dia: Soum de Ramond o Pico Añisclo, Monte Perdido i Cilindro de Marboré. I ja que hi erem arrodonir la jornada amb els cims secundaris Punta de las Escaleras i Pitón SO del Cilindro.


A les 6 sonava el despertador, encara amb fosca negra. El cel estrellat i ben net ens pressagiava un magnífic dia assolellat. Començarem a caminar amb les primeres llums del dia pujant per la "normal" del Monte Perdido, per al cap d'una mitja hora desviarnos a la dreta per una marcada canal que ens havia de dur al Grao de las Escaleras.



A partir d'aquest punt i seguint les fites anarem superant els diferents resalts (escaleras) que ens oferia la pujada amb diferents grimpades. Una ruta molt elegant que ens va deixar, ja ben aprop del cim de la Punta de las Escaleras, i amb el Soum de Ramond a la vista.


Preparats per començar el recorregut a davant el refugi.

Primera part per la pujada "normal" a Monte Perdido.

Contrallums camí de la Punta de las Escaleras.

Deixarem les motxilles i ens enfilarem fins el cim de la Punta de las Escaleras, primer cim de la jornada, amb fantàstiques vistes cap a les Tres Sorores. Tornarem a baixar al mateix lloc i avançarem cap a la base del Soum de Ramond on encara hi havia un important never que sortejarem cadascú de la millor manera possible.

Per arribar al corredor NO per on haviem de pujar ens trobarem amb el principal obstacle del dia, una cinquantena de metres amb fort pendent i verglas. Pmmp es va encarregar d'obrir camí cercant els punts febles i aprofitant la rimaya del never per arribar a la base del corredor. Pujada pel corredor molt descompost i amb fort pendent que ens va deixar a la cresta final que sense cap problema ens va dur al cim del Soum de Ramond o Pico Añisclo. Panorama espectacular.

Pujada final a la Punta de las Escaleras.

Cim de la Punta de las Escaleras (3027m).


Atravessant el never que hi havia a la base del Soum de Ramond

Superant el tram d'accés al corredor.


Cim del Soum de Ramond (3254m).

Per davallar haviem d'anar cap el nord, perdent altura per desviarnos cap a l'esquerra. Però tots els tracks i camins ens duien cap un gran never i per evitar-lo Guapeton va treure l'instint raconer i ferem un flanqueig just per davall de la cresta que ens va dur al Cuello de Monte Perdido. Des d'aqui un a fàcil grimpada i ens situarem a la feixuga pala final de pujada al cim de Monte Perdido on ja notarem l'esforç del desnivell acumulat.

Guapeton estudiant l'itinerari a seguir.


Flanquejant cap el Cuello de Monte Perdido.

Semblava increible que haguessim pujat per aquí


Pujada final a Monte Perdido.

Cim de Monte Perdido (3355m).

Davallada per la Escupidera en direcció al Ibon Chelau que no va presentar cap problema ja que la neu es podia evitar fàcilment, i de rossegueres a Mallorca n'estam acostumbrats a davallar. Els niguls baixos varen comenár a fer acte de presència.

El Senyor de Sa Torre decideix abandonar aquí el recorregut resentint-se ja de l'esforç els seus genolls i JMitch decideix acompantar-lo, mentre Bergant, Guapeton i Pmmp afronten la pala de pujada cap el Cilindro de Marboré que a n'aquestes alçades es convereix ja en un esforç titànic.

Els niguls comencen a tapar els cims de manera intermitent privant-nos de les vistes cap a Monte Perdido. En arribar al coll deixam les motxilles i ens enfilam al Pitón SO del Cilindro, quart cim de la jornada. Foto rápìda i retorn cap el coll ja que els niguls es comencen a fer més espessos.

Davallada per la Escupidera.

Pujada cap el Cilindro.


Cim del Pitón SO del Cilindro (3194m).


Ara tenim a davant les dues xemeneies de pujada. Decidim agafar la de la dreta ja que ens dona més solidesa la roca. Grimpada elegant però sense complicacions. Un poc més amunt Pmmp se n'adona que s'ha deixat el GPS al cim del Pitón SO i desgrimpa la xemeneia per anar a cercarlo i tornar a grimpar-la després.

En el tram final la boira ens envaeix. Aquesta pujada final s'ens fa eterna. Al cim del Cilindro, un petit clar entre els niguls ens permet fer la foto de cim i vislumbrar l'agonitzant glaciar de Monte Perdido. Davallada entre le boira novament cap el coll on utilitzarem la corda per ajudar-nos en la desgrimpada ja que la duiem.

Guapeton grimpant la xemeneia.

Bergant al tram clau de la xemeneia.

Cim del Cilindro de Marboré (3325m).

Baixant la xemeneia.

La baixada final cap el refugi es va fer llarga, molt llarga, després d'una jornada dura però ben contents per l'èxit aconseguit. A la terrassa ens esperaven JMitch i el Senyor de Sa Torre amb els que celebrarem junts l'èxit. Sopar i a dormir prest que l'endemà teniem una altra dura jornada.

Davallant cap a Góriz.

Arribant a Góriz després de més de 11 hores.