Torrent des Lli

Un grapadet de “raconers” amb gràcia i estil, adobat amb moltes rialles, feren aquest torrent, que té un parell de salt espectaculars.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

 

Raconers a Pirineus: Maladetas

Aquest darrer cap de setmana del mes de maig, els raconers Guapeton i Pmmp partirem cap a Benasque, el Chamonix de Pirineus. L’objectiu principal era ascendir a la Maladeta (3308m), i tenint en compte les previsions meteorològiques incertes firmavem poder fer al manco aquest cim, la resta que vengués ja ho veuriem.

El dijous horabaixa arribaren a La Besurta, amb molta de calor, propia d’un dia de ple estiu i tenguerem la primera imatge de la cara nord del Massís de la Maladeta, ben carregat de neu. Per mi que era el primer cop va ser una imatge fantástica. Uns nigulots amenaçadors estaven a l’altre costat de la vall, sobre la zona del Perdiguero. Arribaren al  refugi amb el temps just per sopar. Erem només vuit persones dormint aquell dia allà i es va agraïr la tranquilitat.

Aparcament de La Besurta.

Pujant cap a la Renclusa.

La previsió per l’endemà era d’un dematí seré però amb formació de tormentes l’horabaixa, així que decidirem matinar i a les 5:15 sonava el despertador i a les 6 començavem a caminar (segur que l’amic Fter hauria partit una hora abans ;-) ).

D’entrada molt poc fred per ser de matinada i això es notava en l’estat de la neu, molt blana ja en aquelles hores del dematí i que feia que ens enfonsassem a cada passa. Es preveia una jornada molt dura.

Poc a poc anarem guanyant altura per pendents nevades i el sol va guaitar començánt a encalentir encara més l’ambient. Alguns esquiadors ens adelantaren ja que es puja molt més ràpid i més amb la neu blana.

6 del dematí preparats per l'ascenció.

Pujant cap el Glaciar de la Maladeta.

A mesura que guanyavem altura es començava a notar l’esforç i a la fi entrarem dins el glaciar de la Maladeta, tenguent ja a la nostra vista tota la cresta de les Maladetas. El nostre objectiu estava a l’esquerra, just per la dreta de la cresta dels Portillones i ja podiem veure la canal del Collado de la Rimaya per on haviem de pujar.

En sobrepasar l’alçada clau dels 3000 metres la neu es començava a trobar en més bones condicions i decidirem posar-nos els crampons. En aquest tram final d’aproximació a la canal avançarem més ràpidament.

Glaciar de la Maladeta.

Ja veiem la canal del Collado de la Rimaya.

Deixarem  a la base de la canal les raquetes i el material innecessari per no pujar tant de pes i començarem la pujada per la canal. La part baixa amb neu molt blana però a mesura que guanyava en verticalitat (a prop dels 50º) la neu es posava més dura.

Guapeton comentava “me has engañado esto es más difícil de lo que decías”. Jo era el primer sorprés en que tot i que de pujada i amb els crampons i piolet ho veia bé, pensant que la canal no havia d’agafar tanta inclinació.

Canal del Collado de la Rimaya.

Pujant per la canal.

En el tram final de pujada uns  inoportuns niguls començaven a cobrir-nos., Així aribarem a la cresta somnital, enmig de la boira. Continuava el meu etern idili amb la boira i les vistes nules als cims (Monte Perdido, Pica d’Estats…).

A la fi després d’una incomda cresta en trams en mitxte amb els crampons arribavem al cim de la Maladeta. Per moments le niguls ‘sobrien una mica i ens deixaven veure la fantástica panorámica cap a l’Aneto i el seu glaciar per on discorria una “processó” d’esquiadors. Ràpidament i abans de que el cel es tornàs tancar ens ferem la foto de cim.

Cim de la Maladeta. Al fons l'Aneto entre niguls.

Per moments el cel es tornava a tapar i en previsió de que empitjoràs iniciarem el descens. Per tal de baxiar més segurs decidirem encordar-nos i davallar un poc assegurats. En començar la davallada comprovarem com l’estat de la neu permetia baixar amb més confiança. Els esquiadors que havien pujat darrera nostre havien fet més petjada i la neu estava més blana

.

En ser abaix de la canal i per variar els niguls desaparegueren i el cim va quedar novament net de niguls. Ens esperava ara una llarga davallada primer pel Glaciar de la Maladeta. Com que el el dia no s’acabava d’espenyar decidirem davallar aferrats a la cresta i anar a guaitar al Portillón Superior cap a l’Aneto.

Pero a mesura que davallavem la neu es començava a posar cada cop més sopa. Primer amb pendent suau davallarem bé amb les raquetes però més abaix i amb més pendent les raquetes molestaven més que ajudar.

Davallant pel glaciar,

 Vaig renunciar a guaitarel Portillón. Mentres tant els esquiadors gaudien de la rápida davallada (qui pogués sebre esquiar).

El descens final es va convertir en un suplici. La neu estava tan blana que t’enfonsaves més enllà dels genolls i com que el lloc es un pedregarl inmund més d’una vegada acabarem dins un forat amb un bon cop a l’espinilla. En arribar  la Renclusa cervesa merescuda per celebrar l’èxit. L’horabaixa va estar amenaçant tot el temps èro no va acabar ploguent.

Celebrant l'exit.

Tocava pensar en el següent objectiu. Tot i que ens havien recomanat les Maladetas Occidentals (Cordier i Sayó) decirirem provar amb el Pico de Alba, en teoría més curt, ja que la previsió novament era de formació de tempestes a partir de migdia.

Aquest vespre es va acabar la tranquilitat ja que el refugi estava ple. Però no tendria perquè ser així si la gent fos com toca. Per començar hi havia dos grans grups de més d’una vintena de ¿muntanyencs? Que ja al sopar varen armar més bulla de la que desijtaria, però bé fins aquí tampoc es pot dir res.

Pero a l’hora d’anar a dormir allò es va convertir en un autèntic galliner, enlloc de mirar de fer el manco renou possible, rialles i crits fins gairebé mitja nit. Això és el que passa per estar al refugi de la “normal” de l’Aneto on per descomptat anava tota aquesta marabunta.El dematí mateixa historia, no va fer falta que sonàs el despertador, ja s’encarregaren de fer-ho els nostres “companys” d’habitació.

El dia va sortir bastant més ennigulat que l’anterior, no era bon presagi però a mesura que començavem a pujar cap el Collado de la Paderna, en solitari i enmig d’un grandiós ambient d’alta muntanya i lluny de la processió i el rebombori que partia cap a l’Aneto els nigusl s’anaren desfent poc a poc.

Es notava i bastant l’esforç del dia anterior en la dura pujada cap el Collado de la Paderna sobretot perquè la neu estava tant o més blana que el dia anterior. En superar el coll el pendent va disminuir però va seguir essent feixua la pujada.

Pujant cap el Collado de la Paderna.

Cap el Collado de la Paderna.

Collado de la Paderna, al fons les Maladetas Occidentales.

Seguint les petjades del dia anterior ens plantarem a la base d’una canal que permetia accedir a la cresta del Pico de Alba. Allà novament deixarem les raquestes per reduir pes. En aquesta ocasió la neu estava tan blana que no ens posarem els crampons, únicament progressarem amb el piolet com element de seguretat ja que el pendent era novament important, rondant els 40 graus.

Així passarem a l’atre costat de la cresta des d’on ja veiem la pujada final per una pala de neu bastant inclinada i a més a l’ombra, senyal de que segurament estaría gelada. Aquí per “peresa” de posar-nos els crampons decidim tirar cap a la cresta i tenguerem “mitja embarcada” ja que no duiem la corda. Al final tocava baixar fins la pala de neu i posar-se els crampons.

La pala de neu efecitament estava bastant dura però hi havia petjada del dia anterior cosa que va facilitar la pujada. Ai´xi arribarem a l’avantcim del Pico de Alba, amb fantàstiques vistes cap a les Maladetas Occidentales. Només ens quedava l’esmolada aresta de 10 metres  fins el cim.

Canal d'accés a la cresta del Pico de Alba.

Pala final.

Cim del Pico de Alba.

Fotografia de cim i per avall, creuant-nos amb un parell d’esquiadors bascs. La davallada sense cap problema amb la petjada que ja haviem fet entre tots. Anàrem davallant per neu fins el pas que abans haviem fet en pujada.

Aquí la neu estava ja tan blana que era el principal inconvenient però baixarem sense problemes fins el lloc on haviem deixat les raquetes que ara ens havien d’anar bé en el tram de suau davallada.

Haviem pensat de pujar fins el Pico de la Paderna però en qüestió de minuts el temps havia canviat radicalment i uns nigulots molt lletjos començaven a  tapar les Maladetas. Era hora de baixar ràpidament per tal de no banyar-nos.

Davallant cap a La Paderna.

La davallada no va ser tan incòmoda com la del dia anterior tot i que la neu estava igual de blana. Finalment tot i amenaçar el temps ens va aguantar fins el Refugi de La Renclusa. Hora de recollir tot el material, pagar i baixar cap a Benasque. Finalment es va posar a ploure just en arribar a l’aparcament de La Besurta que estava ple a reventar. El vespre un bon sopar d’homenatge per celebrar l’èxit.

El viatge havia estat ja un èxit però encara ens quedava el diumenge dematí per fer una cosa curta, el problema era que des d’abaix hi havia poca cosa.  L’encarregat de l’albergue El Run on dormirém l’horabaixa ens va recomanar la ferrata de Foradada del Toscar i cap allà partirem.

A les 7 i mitja del dematí  ja erem a peu de ferrata cosa que va anar bé per iuna banda per no passar calor i per altra per ser els primers i no haver de “fer cua”. La ferrata ens va sorprendre gratament per la seva verticalitat i traçat. Es pot dir que la millor que he fet des de que vaig anar  la Regina.

Inicialment guanya metres per un esperó ben vertical i després d’aficar-se a una canal arribava a un primer descans. L’equipament excel·lent  en tot moment. Després d’un nou tram vertical i en travessia arribavem a un primer pont tibetá bastant curt.

Primera part vertical de la ferrata.

Travessia amb un bon "pati".

Pont tibetà.

Des d’aquí s’enfilava a la part superior d’una agulla des de la qual hi havia unes vistes i un pati espectaculars. Ara tocava desgrimpar precisament l’agulla i fer una llarga travessia per terreny vertical que va ser el tram més estètic de tota la via des del meu punt de vista.

Passada la travessia desgrimpada per terreny una mica descompost i arribarem a un llarg pont penjat on acabava la primera part i la millor de tota la ferrata. A partid a’quí perdia verticalitat i anava superant diferents resalts amb més vegetació i a trams amb roca descomposta. Aquí era tan senzilla a trams que fins i tot vaig anar “·escalant” utilitzant unicament les preses de roca.

Arribant adalt de l'agulla.

Travessia amb molt d'ambient.

Final de la via.

En ser adalt tocava baixar per una empinada canal una mica descomposta. Ens havien assustat amb aquesta davallada però es veu que per la Península no coneixen els llocs per on ens aficam els “raconers” i per on baixam a pel. Va ser un autèntic passeig de cabres.

Un èxit total de viatge.

TORRENT DEL LLI

Untitled http://vimeo.com/43018739

MALADETA

Mayo del 2012 .
Hemos llegado a Barcelona. Coche y para Benasque.
A las 19 horas estamos en el refugio de la Renclusa, media hora antes de la cena. Perfecto.

La predición meteorológica no es  clara. Se supone que por la mañana hará mejor tiempo y que por la tarde puede empeorar mucho, formandose tormentas, ¡¡que bien!!, con lo que me gustan..., por lo tanto hemos de madrugar. Diana a las 5,15 h.

A las 6 empezamos a subir rumbo al glaciar de la Maladeta  .  Mas arriba ya veremos el pico de la Maladeta , a su derecha el collado de la Rimaya y entre ellos la canal inclinada por la cual hemos de subir. Desde lejos parece una canal con pendiente suave pero de cerca se presenta mas vertical de lo esperado. Además esta bastante helada y el crampón no entra tanto como deseariamos.

Detrás de nosostros subirán varios esquiadores, esto hará que para bajar la pendiente esté menos helada y nos resulte algo menos problemático.

El viaje ya ha merecido la pena...

Al dia siguiente iremos al pico de Alba. de 3107 m.  Hoy no ha sido necesario poner el despertador. El refugio esta lleno , la gente no para de acostarse y levantarse y ademas hay un roncador profesional...

Ya es el último dia , tenemos la mañana para hacer algo mas corto y nos decidimos por la ferrata de Foradada del Toscar . Resulta muy entretenida y espectacular.

Pronto Pedro nos deleitará con su reportaje.

 Al fondo izquierda pico de la maladeta, collado de la rimaya y canal

 esa diagonal nevada es por donde hay que subir

 Desde el Maladeta

 Vista desde la cima del pico Alba

 ferrata de Foradad del Toscar

El Casc Daurat

Una crònica subjectiva i desequilibrada de una FOSCA experiència.

Redimonis ! Aquesta primera empitada remuntant Es Camí des Burgar costarà, ja t’ho dic!  Sembla  com si la motxilla encara anés plena de freda aigua. Atura un moment i ara a marcar un ritme més tranquil deixant volar les idees dins el cap. Xino, xano... i sort encara que anem per l’ombra!

El dia esperat, temut, desitjat, odiat ha arribat.

Els arcs del aqüeducte que alimentava la oblidada i enrunada central elèctrica de Turixant s’en riuen de les nostres curolles mentre anem repassant i ordenant el material a veïnat del berenador de la cruïlla. Les motxilles van plenes i lo que ho hi cap és col·loca amb lligams de fortuna penjant de qualsevol lloc. Comencem a baixar cap a la llera del Torrent pel la pista que condueix fins a la fàbrica d’electricitat, als peus de Turixant d’abaix. Botem dins el jaç, sec en la seva totalitat excepte alguns gorguets i bassiots aïllats  que van puntejant el descens. A la dreta les alzines que tanquen Es Sementer D’Alt arriben fins a l’ampla avinguda des Torrent des Gorg Blau mentre anem perden metres i augmenta el caos de roques i encletxes. Per la esquerra compareix el Torrent de Turixant que avui no aporta ni gota. Arribem ben aviat a la sortida per la dreta cap al recorregut dels Balcons de Sa Fosca, desprès de superar un parell de gorg plens a les que ja hi corre un filet d’aigua. Es Capità Toni decideix que ha arribat el moment de posar-se l’equip i fer una darrera menjada. Cadascun se’n va a un racó, a soles amb el seu neoprè i les seves idees. Es mal menja un poc de fruita que avui no te gust a res, mentre s’intenta posar-se el vestit sintètic sense 

perdre massa temps ni dignitat. Una vegada equipats, un gelat bany ritual per batiar-nos en les aigües que seran companyes nostres per molta d’estona. Gotes de suor cauen sense que sigui la temperatura el seu origen. Es Capità dona ordres i estableix protocols just abans de partir. El primer “Vamos, vamos...” s’escolta alt i net. Les coses clares; es cap posa corda, baixa per comprovar el recorregut i assegurar al segon, aquest assegura al tercer que, a la seva vegada, ajuda al darrer. En acabar els dos darrers recuperaran la corda mentre els altres progressen per començar de nou. Primer rappel, sense aigua, sortida fàcil, crits d’ànim, veus de “...més a l’esquerra ...alerta a la dreta ... ficat dins la canal ... evita el forat” mentre la corda mossega les mans.  A partir d’aquí esment i esma. No massa aigua, la justa. Condicions ideals, segons l’expert. Salt des Pas, Salt des Ninot, El Laberint, El Balconet ens van veient passar. La claror fuig i aixecant els ulls contemplem la meravella del Pont Natural, gegantina llosa encaixada entre els cingles amb un jardinet exuberant a la seva part superior. Per si no tinguéssim prou, un poc més enllà altre penyal caigut del cel, posa sostre al torrent, Es Pont den Pep. Ambos suposen la connexió amb les Cases Velles des Garaus, via habitual del recorregut “esportiu” del Torrent. S’ha acabat l’escalfament.

 

Perd pistonada i els altres me van agafant distància. Les maleïdes retirades per aquest carritxar m’han fet odiar aquesta contrada, porta d’entrada a extraordinàries aventures i alguna desventura. Clink, clonk, clink, clonk... els ferros que duc penjats piquen com baules enfollides per el contingut ball del cos. Caxindenà, i ara sortim de s’ombra  !

Vamos, vamos !

Posa corda, agafa-la amb la mà, passa-la per el vuit, no així, no, inútil, a l’inrevés !, enganxa al mosquetó, Has posat el bloquejador, si? no? Tornem a començar! Ala, penjat, amollat, poc a poc, amb suavitat, uep, ja vola’m, posa peus, nota l’escalfor de la corda a la ma, alerta amb l’altra mà, no te l’engrunis!, l’aigua colpeja el casc i penetra en les obertures del neoprè, la panxa tasta la temperatura del vuit fins arribar a l’aigua, ara treu la corda, no així, no, pardal! Ara va bé, estira fins que surti tota, crida “lliure” a ple pulmó. Un altre més. Hòstia puta.

Després de deixar a la dreta les maromes del Sostre de Sa Fosca , progressem fins a Sa Gran Platja. La Gran Canal ens engana, llarga i tortuosa encletxa inundada. La estretor fa difícil per els amples d’esquena el seu transit. Aigua verda, neta i clar, amb llum tamisada per les parets gegantines, mentre un filet de celest blau dibuixa una retxa irregular sobre els nostres caps. Ara més bots. Salt des Bony, el primer bot dins S’Esclat per arribar al Llenegacans. En la sortida cap Es Gorg Eixut comprovarem totes les costures de les botes des Capità Toni, car no hi ha manera més bona de sortir que aferrar-nos fort a les mateixes. Ajudem a un grup de francesos que ens han atrapat i aturem dos minuts al Pas des Duro, amb els seus esglaons metàl·lics clavats a la roca. En Toni ens recorda l’aventura que va suposar traure fa una setmana un home de gairebé 140 quilos atrapat en una canal i la feinada dels bombers per remuntar els més de 200 metres de desnivell amb aquell gegant enganxat a la llitera. Quines feines, Déu meu! Els francesos baden boca i fan mamballetes amb les orelles.

 

Es Capità Toni m’observa des de una penya en el camí. Ja m’ha demanat un parell de vegades si li vull posar la corda i jo li he contestat que, si ella m’ha ajudat a baixar, be jo l’he de poder pujar. Mentida. Amb més cara que vergonya li pas la corda i partim. Ell com si no res, jo alleugerit, derrotat, empegueït. El camí torna dolç i ses cametes s’animen. Ni una ombra, ni una aturada, ni un bri d’aire que es mogui. Tira, cabró, tira per amunt !

Un parell de bots i salts per arribar al Tobogan d’en Balti. L’expert ens comenta que el nom es de un que, per no assegurar-se, llenegà i es precipita volant els 18 metres de desnivell fins caure dins el gorg. Encara es viu. A nosaltres se’ns tanquen els esfínters. Ara toca Tobogan del Parany, dos botets més i ja som a S’Entreforc de Sa Fosca, al inici del Pas de S’Acollonament. Es Capità es gira i ens diu, “Ara comença lo bó”. Aferrats als passamans de seguretat, mentre instal·lem el material, la frase de George Washington a les seves tropes abans de creuar les glaçades aigües del rius Delaware, rebota dins el cap. Victoria o Mort ! “Pues va a ser muerte. Vale, pero antes un poco de ñaca-ñaca.”, com diu l’acudit ! Descens fàcil que es complica amb una panxa que obliga a volar fins a una platja de codols mentre la llum s’esvaeix. Frontals en marxa per apreciar les parets verdes i blaves i l’espectacle de formes inversemblants que es revelen al nostre entorn. Ja som al regne dels nostres sons, bons i dolents. Baixada per S’ Escopidor per entrar de cul a Es Foradí. Branques clavades, obscures i esmolades, es retallen i eviten amb cura. El cansament fa acte de presència i convé extremar les precaucions. Ara es el moment. Tot lo que hem après, toca posar-ho en practica. Les llacunes es combinen amb els estrets, els passadissos, les endinsades... fins que la memòria es perd, confusa i malmenada. Toquem no veient, intuïm no apreciant. Olor d’aigua fresca i estancada. Alguns records; Renou de l’aigua botant ací i allà, el bidó metàl·lic encaixat enmig del camí amb aigua per tot, el tronc infernalment negre de formes monstruoses, les parets treballades per el fuster diví, la ma forta i amiga al Pas des Cavallet (somera dirien uns altres), els instants de pànic en quedar encaixat el casc a flor d’aigua, la imatge fantasmal de un tel de llum penetrant a centenars de metres, allà dalt, mentre descansem panxa al aire, la emocionant travessia del Pas de  S’ Albergínia, els Jujusss, els Diossss, Geronimos i Vamos, vamos, rebotant a la negror mentre ens capfiquem a les aigües i un llumet vermell que no s’apagava mai...

Arggg, Ouafff, Ouchhh, plafff... Tres cossos estirats a una volta del camí intentant compassar cor i pulmons sota el sol de primavera. Es Capità Toni, camieta fora, gorra calada fins al ulls, mirant a la mar per damunt es coll des Quarter dels Carrabiners. Temps per escoltar i aprendre dels que més en saben, apreciant el privilegi que tenim els que hem pogut anar més enfora per que ens hem fet recolzat damunt les esquenes de gegants. Be, de fet, més que damunt les esquenes ens hem aferrat a on bonament hem pogut, sense massa manies ni gens d’estufera. Dalí cebes, que ara ve lo bo!

Concentrats en la progressió no ens adonem de que la llum ha tornat. De mica en mica la foscor esdevé clarobscur per migrar a ombra i acabar en contrallum. La Plaça des Tremolor dona pas a un parell de gorgs mig plens i el terreny comença adquirir un altre aspecte, amb gegantins caos de roques i acumulacions de troncs i vegetació. El cap es gira per ultima vegada per capturar la darrera visió del xap negre de on venim. Desgrimpada va, desgrimpada ve, ara per allà, ara per aquí, fins arribar al Pas des Caçadors a on farem el darrer rappel. El cansament i el verdet castiga amb una patinada amb resultat d’un parell de blaus que afegir al compte. Un “Ja esta fet” amb veu greu i profunda ens fa adonar de que s’ha aconseguit. Hem acabat. No ens ho creiem. Tots els mecanismes de l’eufòria es posen en marxa i la caminada fins a S’Entreforc es converteix en romeria festiva i deixondida. Varem començar quatre i hem acabat com un! La foto de grup de rigor ens la fa un grup d’anglesos que han sortit darrera nostra. Impressiona l’afirmació del seu líder; “I’m totally exhausted. Most difficult life’s experience.” Ben diferents les seves cares a les nostres. Mai S’Entreforc m’ha semblat tan càlid i polit. Ara toca menjar, beure, llevar roba, parar motxilla, desfer trastos... mentre la conversa deixa pas a la sensació de cansament i acompliment. No m’estranya. El rellotge, que ningú ha consultat en tot el recorregut, es implacable; hem invertit 7 hores i 40 minuts. El meu cap no ho sabia, el meu cos, si. La màgia del Torrent ha afectat el sentit del temps. Els novençans hem pensat que tot havia passat molt més aviat. Toni somriu d’orella a orella. Santa Innocència!  El darrer “Vamos, vamos...” ens convida a iniciar la remuntada fins a S’Ermita de Sant Pere d’Escorca. Ara patirem, vatua!

Risss, Rasss, Swooosh,... mou l’aire les fulles de les alzines de la capella d’Escorca, mentre la conversa va i ve. Tocar descansar, mentre esperem a recuperar el vehicle amb la ajuda generosa d’algun cotxe de turistes despistats, la claror i les xerrades s’esmorteixen. Si alguna vegada haguera somiat com fer Sa Fosca, no hauria gosat demanar lo d’avui. Climatologia perfecta, temperatura ideal, cabdal d’aigua just, poca gent, grup petit amb el expert que tothom vol i s’estima, amb  tres amics i companys de llarg recorregut, excel·lent esperit, sempre amb el somriure a la cara. Tres debutants i un mite del barranquisme. En total més de 200 baixades de Sa Fosca, en promig 50 cadascun. Demostració empírica, evident, de que les estadístiques menteixen. Fa mitja hora que esperem que s’aturi algú. Una cançoneta d’Ossifar ha esdevingut l'himne de la jornada....

No en volem cap de pardal
ni cap que sigui un poc bleda,
maldament venguis totsol, da-li cebes!
Da-li cebes.
Da-li cebes.
No et tallis un pèl i da-li cebes.

Els sacs, les motxilles, les cordes i altres trastos son pel terra, donant color al asfalt gris. Un detall sobresurt i crida l’atenció. Dos cascos blaus, un blanc i un groc viu,llampant, pràcticament daurat. El mateix que ens ha guiat com un far en l’obscuritat.


Bon títol per una mala crònica.

  

Hora d’inici= 09:00 Hora Final=19:30

Referències
Torrents Clàssics de Tramuntana, M. Trias

Ses Ferles

Aquesta vegada he guiat als meus amics del GEM a ses Ferles, transitant pel pas d´en Maiol i el pas des Cocó. Un dia de calor, però tenguerem l´oportunitat de nedar a la cala de ses Ferles i més tard en el racó de sa Coma.
Pareix mentida, però en tota la mola de Tuent, encara me queden uns quants deures pendents. Es inmensa!

 Fonteta a la cala de ses Ferles. S´observen unes pedres colocades. Corria una mica d´aigua

Aljubet preciós

Posiblement la cala Fotuda des del cingle d´en Perot

Canyaferla (Ferula communis)

Es frare de Can Guiem, dins sa Coma. Aquí es feia escalada clàssica a ´l´inici dels 70, segons m´informaren.

Vaig trobar coses noves en el lloc dit sa Falconera o sa Falconereta: una era, un aljub cobert de volta al qual s´arriba per un caminet i munts de pedra molt significatius (clapers?)