lunes, 28 de mayo de 2012

El Casc Daurat

Una crònica subjectiva i desequilibrada de una FOSCA experiència.

Redimonis ! Aquesta primera empitada remuntant Es Camí des Burgar costarà, ja t’ho dic!  Sembla  com si la motxilla encara anés plena de freda aigua. Atura un moment i ara a marcar un ritme més tranquil deixant volar les idees dins el cap. Xino, xano... i sort encara que anem per l’ombra!

El dia esperat, temut, desitjat, odiat ha arribat.

Els arcs del aqüeducte que alimentava la oblidada i enrunada central elèctrica de Turixant s’en riuen de les nostres curolles mentre anem repassant i ordenant el material a veïnat del berenador de la cruïlla. Les motxilles van plenes i lo que ho hi cap és col·loca amb lligams de fortuna penjant de qualsevol lloc. Comencem a baixar cap a la llera del Torrent pel la pista que condueix fins a la fàbrica d’electricitat, als peus de Turixant d’abaix. Botem dins el jaç, sec en la seva totalitat excepte alguns gorguets i bassiots aïllats  que van puntejant el descens. A la dreta les alzines que tanquen Es Sementer D’Alt arriben fins a l’ampla avinguda des Torrent des Gorg Blau mentre anem perden metres i augmenta el caos de roques i encletxes. Per la esquerra compareix el Torrent de Turixant que avui no aporta ni gota. Arribem ben aviat a la sortida per la dreta cap al recorregut dels Balcons de Sa Fosca, desprès de superar un parell de gorg plens a les que ja hi corre un filet d’aigua. Es Capità Toni decideix que ha arribat el moment de posar-se l’equip i fer una darrera menjada. Cadascun se’n va a un racó, a soles amb el seu neoprè i les seves idees. Es mal menja un poc de fruita que avui no te gust a res, mentre s’intenta posar-se el vestit sintètic sense 
perdre massa temps ni dignitat. Una vegada equipats, un gelat bany ritual per batiar-nos en les aigües que seran companyes nostres per molta d’estona. Gotes de suor cauen sense que sigui la temperatura el seu origen. Es Capità dona ordres i estableix protocols just abans de partir. El primer “Vamos, vamos...” s’escolta alt i net. Les coses clares; es cap posa corda, baixa per comprovar el recorregut i assegurar al segon, aquest assegura al tercer que, a la seva vegada, ajuda al darrer. En acabar els dos darrers recuperaran la corda mentre els altres progressen per començar de nou. Primer rappel, sense aigua, sortida fàcil, crits d’ànim, veus de “...més a l’esquerra ...alerta a la dreta ... ficat dins la canal ... evita el forat” mentre la corda mossega les mans.  A partir d’aquí esment i esma. No massa aigua, la justa. Condicions ideals, segons l’expert. Salt des Pas, Salt des Ninot, El Laberint, El Balconet ens van veient passar. La claror fuig i aixecant els ulls contemplem la meravella del Pont Natural, gegantina llosa encaixada entre els cingles amb un jardinet exuberant a la seva part superior. Per si no tinguéssim prou, un poc més enllà altre penyal caigut del cel, posa sostre al torrent, Es Pont den Pep. Ambos suposen la connexió amb les Cases Velles des Garaus, via habitual del recorregut “esportiu” del Torrent. S’ha acabat l’escalfament.
 

Perd pistonada i els altres me van agafant distància. Les maleïdes retirades per aquest carritxar m’han fet odiar aquesta contrada, porta d’entrada a extraordinàries aventures i alguna desventura. Clink, clonk, clink, clonk... els ferros que duc penjats piquen com baules enfollides per el contingut ball del cos. Caxindenà, i ara sortim de s’ombra  !

Vamos, vamos !
Posa corda, agafa-la amb la mà, passa-la per el vuit, no així, no, inútil, a l’inrevés !, enganxa al mosquetó, Has posat el bloquejador, si? no? Tornem a començar! Ala, penjat, amollat, poc a poc, amb suavitat, uep, ja vola’m, posa peus, nota l’escalfor de la corda a la ma, alerta amb l’altra mà, no te l’engrunis!, l’aigua colpeja el casc i penetra en les obertures del neoprè, la panxa tasta la temperatura del vuit fins arribar a l’aigua, ara treu la corda, no així, no, pardal! Ara va bé, estira fins que surti tota, crida “lliure” a ple pulmó. Un altre més. Hòstia puta.

Després de deixar a la dreta les maromes del Sostre de Sa Fosca , progressem fins a Sa Gran Platja. La Gran Canal ens engana, llarga i tortuosa encletxa inundada. La estretor fa difícil per els amples d’esquena el seu transit. Aigua verda, neta i clar, amb llum tamisada per les parets gegantines, mentre un filet de celest blau dibuixa una retxa irregular sobre els nostres caps. Ara més bots. Salt des Bony, el primer bot dins S’Esclat per arribar al Llenegacans. En la sortida cap Es Gorg Eixut comprovarem totes les costures de les botes des Capità Toni, car no hi ha manera més bona de sortir que aferrar-nos fort a les mateixes. Ajudem a un grup de francesos que ens han atrapat i aturem dos minuts al Pas des Duro, amb els seus esglaons metàl·lics clavats a la roca. En Toni ens recorda l’aventura que va suposar traure fa una setmana un home de gairebé 140 quilos atrapat en una canal i la feinada dels bombers per remuntar els més de 200 metres de desnivell amb aquell gegant enganxat a la llitera. Quines feines, Déu meu! Els francesos baden boca i fan mamballetes amb les orelles.
 
Es Capità Toni m’observa des de una penya en el camí. Ja m’ha demanat un parell de vegades si li vull posar la corda i jo li he contestat que, si ella m’ha ajudat a baixar, be jo l’he de poder pujar. Mentida. Amb més cara que vergonya li pas la corda i partim. Ell com si no res, jo alleugerit, derrotat, empegueït. El camí torna dolç i ses cametes s’animen. Ni una ombra, ni una aturada, ni un bri d’aire que es mogui. Tira, cabró, tira per amunt !

Un parell de bots i salts per arribar al Tobogan d’en Balti. L’expert ens comenta que el nom es de un que, per no assegurar-se, llenegà i es precipita volant els 18 metres de desnivell fins caure dins el gorg. Encara es viu. A nosaltres se’ns tanquen els esfínters. Ara toca Tobogan del Parany, dos botets més i ja som a S’Entreforc de Sa Fosca, al inici del Pas de S’Acollonament. Es Capità es gira i ens diu, “Ara comença lo bó”. Aferrats als passamans de seguretat, mentre instal·lem el material, la frase de George Washington a les seves tropes abans de creuar les glaçades aigües del rius Delaware, rebota dins el cap. Victoria o Mort ! “Pues va a ser muerte. Vale, pero antes un poco de ñaca-ñaca.”, com diu l’acudit ! Descens fàcil que es complica amb una panxa que obliga a volar fins a una platja de codols mentre la llum s’esvaeix. Frontals en marxa per apreciar les parets verdes i blaves i l’espectacle de formes inversemblants que es revelen al nostre entorn. Ja som al regne dels nostres sons, bons i dolents. Baixada per S’ Escopidor per entrar de cul a Es Foradí. Branques clavades, obscures i esmolades, es retallen i eviten amb cura. El cansament fa acte de presència i convé extremar les precaucions. Ara es el moment. Tot lo que hem après, toca posar-ho en practica. Les llacunes es combinen amb els estrets, els passadissos, les endinsades... fins que la memòria es perd, confusa i malmenada. Toquem no veient, intuïm no apreciant. Olor d’aigua fresca i estancada. Alguns records; Renou de l’aigua botant ací i allà, el bidó metàl·lic encaixat enmig del camí amb aigua per tot, el tronc infernalment negre de formes monstruoses, les parets treballades per el fuster diví, la ma forta i amiga al Pas des Cavallet (somera dirien uns altres), els instants de pànic en quedar encaixat el casc a flor d’aigua, la imatge fantasmal de un tel de llum penetrant a centenars de metres, allà dalt, mentre descansem panxa al aire, la emocionant travessia del Pas de  S’ Albergínia, els Jujusss, els Diossss, Geronimos i Vamos, vamos, rebotant a la negror mentre ens capfiquem a les aigües i un llumet vermell que no s’apagava mai...

Arggg, Ouafff, Ouchhh, plafff... Tres cossos estirats a una volta del camí intentant compassar cor i pulmons sota el sol de primavera. Es Capità Toni, camieta fora, gorra calada fins al ulls, mirant a la mar per damunt es coll des Quarter dels Carrabiners. Temps per escoltar i aprendre dels que més en saben, apreciant el privilegi que tenim els que hem pogut anar més enfora per que ens hem fet recolzat damunt les esquenes de gegants. Be, de fet, més que damunt les esquenes ens hem aferrat a on bonament hem pogut, sense massa manies ni gens d’estufera. Dalí cebes, que ara ve lo bo!

Concentrats en la progressió no ens adonem de que la llum ha tornat. De mica en mica la foscor esdevé clarobscur per migrar a ombra i acabar en contrallum. La Plaça des Tremolor dona pas a un parell de gorgs mig plens i el terreny comença adquirir un altre aspecte, amb gegantins caos de roques i acumulacions de troncs i vegetació. El cap es gira per ultima vegada per capturar la darrera visió del xap negre de on venim. Desgrimpada va, desgrimpada ve, ara per allà, ara per aquí, fins arribar al Pas des Caçadors a on farem el darrer rappel. El cansament i el verdet castiga amb una patinada amb resultat d’un parell de blaus que afegir al compte. Un “Ja esta fet” amb veu greu i profunda ens fa adonar de que s’ha aconseguit. Hem acabat. No ens ho creiem. Tots els mecanismes de l’eufòria es posen en marxa i la caminada fins a S’Entreforc es converteix en romeria festiva i deixondida. Varem començar quatre i hem acabat com un! La foto de grup de rigor ens la fa un grup d’anglesos que han sortit darrera nostra. Impressiona l’afirmació del seu líder; “I’m totally exhausted. Most difficult life’s experience.” Ben diferents les seves cares a les nostres. Mai S’Entreforc m’ha semblat tan càlid i polit. Ara toca menjar, beure, llevar roba, parar motxilla, desfer trastos... mentre la conversa deixa pas a la sensació de cansament i acompliment. No m’estranya. El rellotge, que ningú ha consultat en tot el recorregut, es implacable; hem invertit 7 hores i 40 minuts. El meu cap no ho sabia, el meu cos, si. La màgia del Torrent ha afectat el sentit del temps. Els novençans hem pensat que tot havia passat molt més aviat. Toni somriu d’orella a orella. Santa Innocència!  El darrer “Vamos, vamos...” ens convida a iniciar la remuntada fins a S’Ermita de Sant Pere d’Escorca. Ara patirem, vatua!
Risss, Rasss, Swooosh,... mou l’aire les fulles de les alzines de la capella d’Escorca, mentre la conversa va i ve. Tocar descansar, mentre esperem a recuperar el vehicle amb la ajuda generosa d’algun cotxe de turistes despistats, la claror i les xerrades s’esmorteixen. Si alguna vegada haguera somiat com fer Sa Fosca, no hauria gosat demanar lo d’avui. Climatologia perfecta, temperatura ideal, cabdal d’aigua just, poca gent, grup petit amb el expert que tothom vol i s’estima, amb  tres amics i companys de llarg recorregut, excel·lent esperit, sempre amb el somriure a la cara. Tres debutants i un mite del barranquisme. En total més de 200 baixades de Sa Fosca, en promig 50 cadascun. Demostració empírica, evident, de que les estadístiques menteixen. Fa mitja hora que esperem que s’aturi algú. Una cançoneta d’Ossifar ha esdevingut l'himne de la jornada....

No en volem cap de pardal
ni cap que sigui un poc bleda,
maldament venguis totsol, da-li cebes!
Da-li cebes.
Da-li cebes.
No et tallis un pèl i da-li cebes.


Els sacs, les motxilles, les cordes i altres trastos son pel terra, donant color al asfalt gris. Un detall sobresurt i crida l’atenció. Dos cascos blaus, un blanc i un groc viu,llampant, pràcticament daurat. El mateix que ens ha guiat com un far en l’obscuritat.


Bon títol per una mala crònica.
  
Hora d’inici= 09:00 Hora Final=19:30

Referències
Torrents Clàssics de Tramuntana, M. Trias

3 comentarios:

pmmp dijo...

Fantàstica crònica!

T'has superat i mira que és difícil.

Enhorabona per es "bateig" fosquer.

coyote dijo...

Felicidades a los valientes raconers
ya queda menos retos animo

arni dijo...

Desprès de llegí aquesta crònica, tan sols puc di...... fantàstic, vaja crònica.