Enrevoltant la Mola de s'Esclop

En aquesta ocasió el grup de raconers es va desplaçar al l’extrem de ponent de la Serra de Tramuntana. Partint de la Caseta de l’Amo en Biel, a l’inici de la Finca Publica de Galatzó

.

En arribar al camí de les Cases de Galatzó ens desviarem a l’esquerra per iniciar la pujada cap a l’extrem sud de la carena que s’exten cap a la Mola de s’Esclop, el punt culminant de l’itinerari. Breu aturada a la Font de s’Obi per recuperar un poc l’alé i en arribar a la casa de roter restaurada moment per berenar i gaudir d’unes quantes “històries de la mili”.

Començant el recorregut.

Font de s'Obi.

Hora de berenar.

Sense temps per perdre ja que encara quedava molt per recorrer iniciarem la pujada per la carena, amb en Coyote i en Follow_me marcant el ritme. Aquí va començar a acompanyar-nos el fort vent de llebeig que no ens abandonaría fins a final del dia.

Després de passar per la Penya des Migdia, iniciarem la dura pujada sense cap tipus de camí que ens havia de dur al cim del Puig Batiat on cadascú va començar a pujar al seu ritme i ràpidament hi va haver una bona escampadissa de raconers. El señor de sa Torre que “estava fet mistos” remugava als que anaven davant que esperassin.

El vent cada cop era més fort i incòmode i tot i que la temperatura realment no era molt freda si que contribuia a refredar bastant l’ambient. Tot i que el dia estava tapat la visibilitat era bona i es podía veure perfectament la silueta de l’illa d’Eivissa, sorgint entre la mar amb aspecte “brumós”.

Cap el Puig Batiat.

Cim del Puig Batiat.

Des del Puig Batiat iniciarem el descens cap el Coll ds Vent que feia honor al seu nom. Els “tres mosqueters” agosarats (Coyote, Pmmp i Sinever) per una canal vertical fàcil però delicada per la roca humida, i els més prudents davallant netament a l’esquerra.

Novament el terreny es tornava a posar costa amunt tot i que amb un pendent una mica més “humà”, sempre al costat de la reixa que delimita la finca pública de Galatzó de la de s’Alqueria. Així arribarem fins el següent cim del dia, la Cadira des Bisbe on al vessant de llevant i a raser del fort vent aprofitarem per fer una nova aturada.

Canal de desgrimpada del Puig Batiat.

Cap a la Cadira des Bisbe.

Arribant a la Cadira des Bisbe.

Cim de la Cadira des Bisbe.

A partir d’aquí el llom es tornava més estret i rocós i agafava un aire més “esportiu” però a la vegada obligava  a extremar les precaucions amb el vent cada cop més fort i fred que obligava a fer algún tram “ a quatre potes”.

Novament els “mascles alfa” es destacaren de la resta del grup que es va tornar a estirar. El tram final de pujada fins el “Moletó” novament va obligar a utilizar les mans en més d’un punt. El sol volia començar a il·luminar-nos tímidament mentre esperavem al cim a l’arribada de tots els membres del grup.

La carena s'estrenyia camí del Moletó.

Arribant al Moletó.

Cim del Moletó.

Davallada novament cap el Coll Ciuronar on els més veterans del grup decidiren anar directament a mitjan coster fins l'Era de s’Esclop mentre la resta desafiava el vent amb ràfegues huracanades i seguia pujant pel llom nuu que ens havia de portar al cim de la Mola de s’Esclop.

La Caseta de n’Aragó ens oferia un poc de cobertura d’aquest fort vent tot i que no completa i aprofitavem per fer una nova aturada, abans d’arribar al vértex geodèsic de la Mola i treure la fotografía de cim “d’aquella manera” per no trobar la càmera devers Formentor.

Ràpid descens pe la pujada normal fins les proximitats del Castellet i la Caseta de s’Esclop, on els companys que no haviem pujat ja ens esperaven ben raser del vent pel dinar i gaudir de tot tipus de luxes gastronòmics.

Observant el panorama al Coll Ciuronar.

Pujada final a s'Esclop.

Raconers al cim de la Mola de s'Esclop.

Davallada cap a l'era de s'Esclop.

S’havia fet més tard del que haviem calculat i encara quedava la part més esportiva. Així el grup es va dividir i els més agosarats ens encaminarem cap el Castellet a la recercar d’un punt “feble” per enfilar-nos-hi, situat al costat que dona a la Font des Quer just davora una gran mata.

Mentre preparavem material en Toni Sinever ja s'havia enfilat a mitja pujada fins arribar al pas clau on el seny recomanava asseguar-se amb corda. Ja assegurat puja en Coyote que aconsegueix arribar fins el final de la pujada, equipada amb alguns claus vells.

El vent continua molestant i escalant el temps s’ens dispara. Decidim deixar per un altre dia el muntatge per pujar a tot el grup. Toni Sinever i Pmmp s’enfilen assegurats per Coyote i ràpidament monten el rapel per tornar a la base. Queden poques hores de llum i encara falta davallar pel Torrent de s’Esclop.

Escalant al Castellet.

Escalant al Castellet.

Amb els rajos de sol de l’horabaixa i amb l’equipament per fer el torrent tornam sobre les nostres passes i passant pel lloc on haviem dinat i ens endinsarem  per una marcada canal que comença en aquell punt en direcció sud.

Poc a poc la canal va oferint una serie de resalts desgrimpables i bastant bruts de vegetació que anarem sortejant de la millor manera posible. Al fons la canal ja “intuia” la primera vertical important de les dues que ofereix.

Cap el principi del torrent.

Primera part del torrent.

En arribar-hi, Follow-me que anava al capdavant ja ens esperaba assegut a la capçalera. Un passamans ens permetia arribar al primer ancoratge de rapel. Toni Sinever que juga a una altra divisió desgrimpa aquest primer salt que anam superant tots els membres del grup  sense gaire complicació.

Tot seguit el següent resalt d’una quarantena de metres, que vaig equipar mentre la resta encara davallaven l’anterior per guanyar temps ja que la llum començava a minvar.  Al peu d’aquest resalt venia un nou tram sense cap dificultat  insalvable.

Primer rapel del torrent.

Toni Sinever davallant sense corda.

Els tons rogencs sobre el Galatzó delataven la proximitat de la posta de sol i encara ens quedaba la darrera gran vertical, aquesta la més estètica i a millors vistes de tot el torrent, que es salva amb dos rapels de 35 i 20 metres més verticals i amb la sortida un poc més complicada que dona alguns problemes als manco avesats, sobretot el darrer, però que amb l'ajuda de Toni Sinever ho superen amb nota.

Tram intermig desgrimpable.

Darrera vertical.

Encara amb llum però ja amb penombra arribarem a la Font de ses Sinies i ens treguerem tot el material. Queda encara un bon tram per pista fins el punt d’inici, però aquí el terreny ja es fácil. Arribada amb fosca negra a l’aparcament després d’una llarga i molt completa jornada.