lunes, 6 de abril de 2015

Pas de Can Fusimany- Galera- Teix- pas des Racó.

Partim de Deià, qualcuns amb sos ànims pen terra per sa falta de son, però tanmateix dispossats a fer dissabte. Una dona des poble ens intercepta i mos indica es nou camí que hem de seguir per sortir cap a sa muntanya, que cada pic queden menos sortides. Mos enfilam darrera s'inalible Senyor de Sa Torre que mos du cap a sa rosseguera que ens conduirà cap a n'es pas den Fusimany. Pes "camí" trobam una acollidora bauma, coses de no anar sempre pes mateix puesto ("desorientar-se" és una paraula massa lletja).

A dalt de sa rosseguera berenam i degustam uns deliciossos crespells, mentres veim la mar plana i es solellet que fan tentacions de tornar baixar, canviar els plans per un bon capfico. Però un raconer mai recula. Si un cas, fa mitja volta i continua avançant.
Tanmateix tornen comparéixer els niguls, i seguim cap amunt fins que arribam a n'es pas, aeri, espectacular, però sense problemes (en banyat deu ser una altra història).





Decidim (vol dir, es Senyor decideix i noltros anam darrera darrera) pujar a Sa Galera. Foto de rigor, i Correcamins ens diu "fins dissabte", ha de tornar prest i baixa cap a n'es coll des puig des Moro per fer via arribar a n'es poble.


Allà quedam, amb un aire apocalíptic de decadència des grup, lo que hem estat i lo que hem tornat, etc, que si falta sang nova, que si anam a fer una cervesa i cap a cases...
Però es Raconer Comú té una característica molt peculiar, i és que, per molt cansat que estigui, falta d'ànims o son, quan veu que es moment de sa tornada s'atraca, sempre troba alternatives a sa baixada. Normalment, pujades. Quan pareix que s'excursió s'acaba, és quan comença de veres.
Així, crestejam fins es puig des Vent per anar a cercar es pas de baixada, amb un agradable ambient pre-tormenta que semblaria invernal si no fos per sa temperatura, que a pesar des fred vent no era baixa. Un ambient que fa ganes pujar muntanyes! Tots els verds de s'herba semblen més vius, sa terra més roja, i es Teix que mos diu "ja que sou aqui, no pujareu?" Vaaaaaale, pujam! Una altra filosofada "en la cumbre" i cap abaix.



Ara seguiem es torrent per anar a cercar es pas des Racó. A un moment donat, sembla que hem perdut es rumbo. Però queda més elagant dir que cercàvem rutes alternatives per anar a n'es mateix puesto. Baixam a la mala per una pendent impossible de no ser pes càrritx fins que arribam a sa llera des torrent i ja trobam ses fites que ens duran a n'es pas. Ja hi ha gana, pero es Senyor vol arribar primer a n'es pas i així ho feim. Tanta sort que hem cregut, perquè es puesto per dinar és espectacular, just damunt Deià. Dinam, unes quantes batalletes des temps den Príam, i cap abaib falta gent.
Sa baixada pes pas des racó se podria dir que és una vertical de sa que te vas despenjant aferrat a nes càrritx. Un pas també espectacular i recentment equipat (gràcies, reis!). A sa sortida, però, mos tornam emmerd... cercar rutes originals, i acabam lluitant contra càrritx i branques i desgrimpant marjades, per finalment anar a pegar a un camí, que per descomptat en Senyor coneixia, i que baixa directe a Deià.






Però no s'havia acabat s'excursió. A devers 50m des poble, barreres tancades amb cadenes gruixades i panys, i tot tapat de per tot per fer impossible es bot. Quin sentit té, això?! deixar gent atrapada? Fins i tot es pont des torrent està tot enrequillat per no poder accedir al poble!
En fin, uns darrers contorsionismes per passar per davall fora banyar-se, i ara ja sí, amollar bolla fins a n'es bar a prendre uns sucs, cafès amb llet i ensaimades, que no se digui que els excursionistes no duen cap benefici.