Petits Raconers

Futurs “raconers en formació”. Ahir, una curta sortida amb l’única intenció d’arribar a la coveta que hi ha a la zona compresa entre “Es Pou de la Malé” i “Ses Voltes de s’ullatre”, diguem també zona de Mortitx.

.

Puig Batiat

Tramuntana ben tapada

6 raconers en el cim del puig Batiat

Cara nord del Batiat. A la seva dreta es veu la canal emprada per pujar

Es Castellet o Penya Blanca

Torrent des puig des Galatzó

Érem 11 raconers a l´inici. Un dia preciós per començar, pero...

Hem entrat a la finca pública de Galatzó. Hem passat per les cases, hem berenat a les taules que hi ha abans d´arribar al pou de ses Sínies. Just després del pou ha començat l´aventura del dia; en lloc de seguir el camí principal que puja pel comellar de ses Sínies i que du a les proximitats de l´Esclop, hem agafat un altre camí a la dreta que es mor poc després pero que enlaça amb el torrent del puig des Galatzó. Una primera part del torrent plana, ens creuam amb un magnífic camí que creua el torrent, pero que ho deixam per una altra ocasió, llavors el torrent s´estreny i venen unes grimpadetes. Aquest torrent té uns quants de brancals. Inicialment la idea era arribar al collet que separa la moleta rasa i el Galatzó, però alguns raconers han fet de les seves i finalment ens hem desviat a la mala cap a l´esquerra, anant a fer cim al Morralás. Abans d´arribar he fet el comentari que sempre que havia estat en aquest lloc m´intrigava la posibilitat de que hagués alguna baixada directa cap a les cases de sa coma d´en Vidal. Idò, dit i fet, els més exploradors hem dedicat una estoneta a cercar posibles vies. Les hem trobades, però com que la resta del grup esperava a dalt, també deixam això per un altre dia.

Continuam ruta per tota la serra dels pinotells. Es migdia i el dia comença a embrutarse. En arribar al camí que puja de la coma de ses Sínies 5 raconers agafan el camí de baixada per tornar prest a cases.

Quedam 6 raconers. Pujam cap al Castellet o Penya Blanca. No pujam a l´Esclop. Avui no interesa. Ja està bastant repetit i a més el Galatzó té un capell molt gris que no m´agrada (les previsions són de pluja).

Ara vé una part de ruta que la tenia pendent i que m´ha agradat bastant:

Des del Castellet hem anat al coll que separa l´Esclop i el Moletó, lloc on hem dinat, hem pres café i el senyor de sa Torre ha fumat la seva pipa tranquilament mentre escoltavem els trons. Llavors hem fet tota la cresta cap a sa cadira del Bisbe, mirant cap a l´esquerra es veien alguns llamps, tramuntana estava negra, i per Costitx plovia. Hem pujat al puig Batiat per una canal xula. Hem seguit baixant cap al penyal des Migdia i hem enlaçat amb el camí de sa Vinya de la finca de Galatzó per tancar el circuit.

8 horetes i NO ens hem banyat gens.

ULTIMO AVISO

DARRER AVIS

LAST WARNING

LETZTE WARNUNG

DERNIER AVERTISSEMENT

ULTIMO AVVISO

Τελευταία προειδοποίηση

最後警告

Amigos y compañeros raconers, deseo vuestra participación en "de punta a punta". Tengo pocas plazas en el refugio de Deiá, por lo que me gustaria contar con vuestra participación para la etapa del día 9 de mayo, sábado, que realizaremos con salida del Conservatorio de Música, calle Capitán Salóm. Tenemos un autobús con salida a las 5 de la mañana.

Por favor si estais interesados contactar conmigo por email ó teléfono.

chamorromallorca@hotmail.com

tlf. 605252913 y 871945326

Saludos, Fernando Chamorro

travessa de tramuntana

Nosaltres, es Jefe i jo, vàrem caminar amb els xots per la serra; no vàrem tenir ni un dia de bon temps, amb boires, pluja i un fred que pelava. Això sí, bona companyia i les vistes, espectaculars.

PEDRAFORCA

Cima

Vista del Pedraforca con su caracteristica enforcadura, cara por donde subimos

Esta Semana Santa hemos subido a la segunda montaña mas bonita de los Pirineos: el Pedraforca.

En los alrededores del pueblo de Saldes cogimos la pista asfaltada que nos llevo hasta el mirador del Gresolet donde aparcamos. Empezamos subiendo por el sendero hasta el refugio Lluis Estasen ( 1668 m) y ahi seguimos el sendero que nos llevo a la tartera del Pedraforca. La tartera presentaba un bonito manto de nieve que además hacia mas llevadero la ascensión . Una vez en la enforcadura giramos a la derecha para llegar al Pollegó Superior (2506 m) .

Vuelta por el mismo camino, la ruta del coll des verdet estaba muy complicada por gran cantidad de nieve.

s'ESPASA

Este jueves salimos un par de “raconers” con la intención de descubrir nuevos rincones de esta tan ansiada y amada Serra de Tramuntana. Parece mentira que haya rincones aún por descubrir, por ver, sin que hayamos pisado antes.

El plan era salir desde Cala Sant Vicens, hacer el “pas des pescadors”, coger pista hasta las proximidades del “Castell del Rei”, lugar de inicio de la exploración. Sabíamos que teníamos que cruzar por terreno prohibido, terreno propiedad de personas encadenadas a las miserias de sus riquezas materiales y también a la ignorancia del clamor de una parte del pueblo que simplemente desea estar ahí para encogerse de hombros ante el espectáculo de las montañas esculpidas por milenios de tempestades y de lluvias, a los pies de la gran madre, de color azul infinito.

La presencia de los guardas de dichas cadenas nos impidieron hacer dicho paso, por lo cual retrasamos la incursión al valle prohibido, haciendo casi cumbre en la “Serra de Cornavaques”, donde a pesar de la niebla y lluvia fina, encontramos un pequeño paso precioso, marcado, que nos permitió descender sin problemas a la pista. Como ‘apestados’ o como un ‘comando de una absurda guerra’, fuimos evitando la pista, hasta llegar a los pies del castillo, calados por la fina lluvia “calabobos” y machacados por el terreno infame.
.

.

A partir de este punto, nuestra imaginación se puso en marcha, para buscar una canal, casi imaginaria, o una cova avistada desde lejos (desde “Botilla”), que estaría a medio camino entre la altura del Castell y el mar. Sin embargo, pronto las vertiginosas pendientes, la humedad, el frío y el tiempo (necesitábamos regresar antes de las 18 horas), fueron haciendo mella para disuadirnos de la empresa.

No obstante, tras renunciar a la canal y a la cova avistada semanas atrás desde “Botilla”, vimos una posibilidad de bajar por una canal muy vertical, en la que a la mitad, más o menos, había un PICO de unos 15 metros, plantado de forma vertical sobre el acantilado, que convenimos en llamarlo “s’espasa” (o que podríamos llamar “el diente” o “es dent”; o como queramos, pues creo no actualmente no tiene nombre; pues nadie baja por allí ... ¿a quién se le puede ocurrir bajar hasta allí?). Comenzamos a bajar, agarrados del càrritx. Se trata de una zona parecida entre el “Racó den Figuera” y el “Pas du porc”. Muy vertical (parece que eso nos gusta), pero dentro del límite posible, aunque con peligro real de caída de piedras. Tras llegar a la “espasa”, sólo accesible mediante técnica de escalada, vimos que lo que quedaba era bastante (2 horas de ida y vuelta del trozo que quedaba), sin garantías de ser accesible del todo, quizás haga falta alguna cuerda.

En fin, media vuelta. Queda pendiente de terminar de “explorar” esta bajada, junto con otras posibles de la zona, en este ESPECTACULAR tramo de 2 km de costa mallorquina, que va entre el Castell del Rei y el “Coll des Coloms”.

Para quien no lo sepa, o para quién tenga una absurda curiosidad por la zona, podemos decir que se trata de un lugar donde dominan los “grandes monumentos”, grandes formas, dramáticas, puras y hurañas, lugar de la morada de los dioses, quizás.

Todo paisaje de la Tierra está hecho a la medida del Hombre. Lo que debe saberse es para qué hombres está hecho el paisaje, para qué ojos, para qué sueños, para qué empeños. Sólo allí está la respuesta, os lo aseguro.

(Algunas expresiones están tomadas del libro “Los confines del Hombre”).

"" EN DEFENSA DE NUESTROS CAMINOS ""

El pasado día 7 de abril (martes), invitado por Bernat Fiol, portavoz de la Plataforma Pro Camins Públics i Oberts, asistí en representación de senderistas y montañeros de Mallorca, a una reunión con la Presidenta del Consell Insular de Mallorca Francina Armengol. El punto principal en el largo debate y exposición de lugares conflictivos en materia de cierres de caminos públicos, se centró en el camino de S´Empeltada de Lluc a Pollença, como bien sabeis cerrado de forma unilateral por su propietario y concediendo el paso por un lugar intransitable y del todo inadmisible.

En segundo lugar, no por ello menos trascendente, desmenuzamos y ofrecimos todo tipo de soluciones en torno a la comunicación con la recien adquirida finca de Planicia.

En ambos casos y en otros que tambien se iran tratando, la Presidenta mostró gran interés por solucionarlos de la mejor manera y con total justicia.

Quedamos en reunirnos dentro de 3 semanas.

Igualmente insistimos en que no bajaremos la guardia y seguiremos luchando por los Caminos Públicos Abiertos.

Espero y ruego de este maravilloso grupo nuestro, colaboración y presencia en cuantas luchas estaremos convocados por estos buenos amigos de la Plataforma Pro Camins Publics i Oberts.

La página que menciono a continuación, del Diari Balears resume nuestra reunión.

http://dbalears.cat/arxiu/pdf/326/15

Sigamos luchando.

Saludos.

Fernando Chamorro.

Fartaritx II

Fartaritx-Ca de Miner-Llinas

De Fartaritx a Can Sion

Como cada uno le pone un nombre nuevo a la excursión, aqui va el mio. El continente puede cambiar, pero el contenido, la excursión, ha sido la misma: una pasada.

Vall d’en Marc i Vall de Can Aixartell, per el Puig de Ca de Miner i La Mola

Massa vegades haurem passat de llis per la Vall d’en Marc admirant les carenes que guarden el seu costat de migjorn. Avui era el dia que tocava apamar aquelles terres. Partint de les rodalies del Refugi des Pont Romà a Pollença, comença’m a caminar per el sender del GR221 fins que passat el Pas den Barqueta agafarem el primer desviament a la esquerra per anar a travessar un altre vegada el Torrent i ,deixant-lo a la nostra dreta, caminar fins a la finca de Can Huguet. Una imatge ens captivarà en aquestes primeres passes; l’aigua de la font de Llinás es precipita cap al fons de la vall a la dreta del conjunt de molins que al seu dia aprofitaven la seva força per moure els seus enginys. Es nota que les pluges de la setmana han estat profitoses i els camps son plens de basses i rierols per on camina l’aigua. Arribats a Can Huguet tenim ocasió per passar davant de la madona a la que saludem amb un bon dia i un somriure. Un poc mes amunt, unes cases en procés de reconstrucció ens permeten descansar i carregar forces per afrontar la pujada fins a Fartàritx Gran. Un parell de pomes, una grapada de bessons, un glopet d’aigua... i per amunt he dit ¡¡ El caminoi puja inicialment entre un bosquet de alzines a on els restes de l’industria carbonera son prou evidents. Poc a poc anem guanyant alçada i el camí es transforma en pista una vegada que superem un portell. Els arbres han desaparegut casi per complet, permetent-nos una visió de la Vall den Marc, Ternelles i la Serralada del Cavall Bernat que regala els sentits. El caminoi torna dolent a estones i pica per amunt amb força entre argelagues punxants i ullastres. Un ritme constant i ràpid ens permet arribar a la part superior de la vall en una cinquantena de minuts, pegant de dret a les cases de Fartàritx Gran al veïnat de les de Fartàritx den Roig. Un ramat d’ovelles i la solitut de la contrada ens reben com a unics testimonis. Les cases estan deixades de la ma de Déu i una rovellada maquina de batre posa el contrapunt modern. A partir d’ara l’aigua agafa protagonisme i entendrem com a l’altra vall, les Fonts Ufanes han tornat a brollar amb força tel·lúrica. Agafant un caminoi a la dreta, arribem aviat a fonteta de Fàrtaritx (també dita de L’obi, diu en Guapeton) que mana tranquil·lament. Un tirany corre entre terres grogues banyades en sentit cap a un conjunt d’arbres format per polls i pins que amaguen sota les seves ombres les restes de un sestadors que conformen Fartàritx den Vila. La seva presència es fa evident per l’aigua d’un torrentet innominat que hem de travessar per arribar a la contrada. A la seva part superior un fasser guarda un petit aljub que s’alimenta d’una fonteta que recull l’aigua de la Cuculla. Un hortet amb cireres i pruneres convida a visitar aquest lloc mes endavant per gaudir dels seus fruits. El Jefe em fa evident el Pas de l’all que s’observa com una canal entre la boira que, poc a poc, va baixant cap a la vall, mentre el Coll de Miner i la seva barrera es dibuixen com a partió entre els dos contraforts de la Cuculla i el Puig de Cà. El sender ha esdevingut pista ampla, enrajolada de verda herba, que ens porta fins a les cases de Fartàritx des Racò. La presencia de un parell de vehicles ens fan desistir de visitar les ruïnes del seu Talaiot Rectangular, veïnat a la part dreta de la pista. Superada la desviació cap a la esquerra que porta al Coll de Miner, prosseguim una estoneta fins arribar a les immediacions de la Font de La Roda. Inicialment ens dirigim cap a ella superant torrentets i rieretes que neixen al costat de Tramuntana dels costers del Puig. Ben aviat ens perdrem i nomes la presència del Coll de Fartàritx i la intuïció den Guapeton ens faran retrobar el bon camí. Poc a poc la cosa s’embruta, s’ha tancat el cel i encara que el desnivell es fort, la roba d’abric es necessària. Esbufegant i quan algun que altri demana, però encara no hem arribat ? fem un aplec a la casa de Neu del Pujol, també anomenada, de Fartàritx situada en una coma plena de càrritx, estepes i romeguers, una vegada superades les costes. Es moment per afrontar el darrer desnivell i patina que patinaràs, en 10 minutets de no res som al Coll que separa el Tomir del Puig de Ca. La situació climatològica ha canviat radicalment i la boira ens acarona amb la seva freda ma. Nomes la decisió des Jefe i en Betubedeu ens fan persistir amb l’intenció inicial de coronar el Puig de Ca. Des de el mateix coll un senderoi parteix a cercar els cingles inferiors del Puig de Ca en direcció a una paret de partió, passant al costat del Pas de les Tres Nous. Arribats al muret només queda resseguir un tiranyet mig esvaït per anar a cercar el pas que dona accés al replà superior. Unes restes de paret situades a la vessant de migjorn, unes desenes de metres per damunt de la pista que baixa cap a Miner, ens permeten descobrir l’ubicació (fins ara desconeguda per aquest que escriu) de la Casa de Neu de Ca de Miner o de Lo Avenc, avui arruïnada entre càrritx, estepes i pedres caigudes i abandonades ja des de meitat del segle XVIII. La canaleta que ens porta fins a la planura que separa es Mes alt del Puig de Ca del Coll de Fartàritx exigeix un cert esforç físic que no tècnic. Decidim resseguim les fites col·locades ací i allà fins arribar al caramull de pedres que corona el Puig de Ca. Una plaqueta fosca i rovellada certifica l’alçada i la ubicació. El vent fred i fort ens fan desistir de la primera intenció de fer la menjada forta ací dalt. Les fort bufades tenen com a resultat que la finestra del bon temps (com diu en Joan Bomber) s’obre i la nostra perseverança te el premi de unes visions espectaculars sobre tota la serralada que neix al Puig Major i acaba a la Serra de Sa Coma, amb les Dues Badies que constituiran a partir d’ara la nostra serena companyia. El descens per la carena ens portarà per un terreny càrstic, típic de aquesta terra. En uns minuts ens durem un bon esglai; una avenc profund s’obri de cop i volta, amb molta mala idea, ja que no veus el forat fins que ets al ben damunt. Una heura trepa per la seva part exterior, mentre el pou es perd entre la foscor. Na Cristianne casi hi pega dedins davant l’estupor de Sa Padrineta(1). Corpresos i amb seny de bístia vella anem baixant fins arribar al Coll de Miner. Dues fotos i la decisió de fer la menjada principal als voltants de les cases de La Mola, per aprofitar el sol que a la fi ha decidit fer prevaldre la seva condició de astre rei. Arrecerats en un collet que ens permet gaudir de la visió bucòlica de la vall de La Mola al peus de El Moletó i La Moleta, en el qual pasturen ovelles i cavalls, a prop del naixement del Torrent de Maçana que recull l’aigua de la Font de la Mola a la dreta, al Gorg dels Voltors fem us dels queviures i d’una ben guanyada horeta. Esperonats per els nostres guies, decidim apropar-nos fins a les cases. Es ben curiosa la seva conformació. Hi ha una sèrie de construccions modernes en bon estat que sembla es fan servir per donar aixopluc a les bísties i el seu menjar, fetes amb un sentit estètic horrorós, amb elements arreplegats d’ací i d’allà (com una porta d’ascensor i uns capitells dòrics propis del decorat d’una pel·lícula de baix cost). Un cavallet ens contempla sense por, mentre arriben a les cases principals. Això ja es una altre cosa. La comparació amb les imatges captades per el mestre J. Garcia Pastor es brutal. Nomes dos magnífics exemplars de Lledoner resten de lo que existia als anys 70 del segle passat. La resta ha estat modificada; això si amb gust i senyoriu que es lo que s’ha de tenir quan un te la butxaca plena. Un portalet ens dona pas a una camí mig esvaït que comunica amb la Rota de la Mola, una zona a la que trobem restes d’un ampli camí, una bassa i sitges per fer carbó a partir de les mates i ullastres que allà existeixen. Anem amb una certa tendència a la dreta per anar a cercar un promontori conegut amb el nom de Tossa del Llamp. Arribats a aquesta balconada prodigiosa, s’obre l’espectacle de la ciutat de Pollensa, la seva badia, Es Cavall Bernat, Formentor, l’albufereta, Alcudia, l’altra badia, Es Barcarés, Cap Pinar, ... en un començar i no acabar de noms evocadors. La mar ha agafat un color que presagia el millor de la estrenada primavera i el sol ha guanyat la partida definitivament. Una separació feta amb malla metàl·lica i postes vells del mateix material ens marquen el camí cap el nostre nou objectiu; un collet mig amagat entre pins que queda a la nostra dreta i que agafa el nom de Coll den Tibora. El descens es fa fora camí amb la troballa ocasional de restes de sitges enmig d’un terreny dur i exigent. La cosa esdevé complicada quan decidim seguir les indicacions del GPS des Jefe per localitzar la Cova de Can Sion, el nostre proper objectiu. La natura s’emprenya amb la tecnologia i no tenim mes remei que lluitar, ara et rapinyes un braç, desprès pegaràs amb els morros a una mata, mes enllà toparàs amb una arrel, amb lo que alguns anomenen el Mato Grosso de Mallorca. Betubadeu batia a la maquineta diabòlica com Grans Perdudes, aSsegurades poc abans de localitzar la pista que puja des de Can Terrassa i Can Sion. L’agafem en sentit ascendent, cap a l’esquerra, per arribar poc minuts desprès al seu final. Segueixen uns moments de desconcert, que son aprofitats per la majoria per prendre el sol i arreglar el mon amb una xarradeta. Enfrontats al fracàs, en Guapeton es rebel·là, no hi pot donar passada i dona un ultimàtum; si en 10 minuts no ha tornat, podem començar a baixar. No gens estranyament en cinc minutes sentim els seus crits que proclamen la troballa. Un grupet descendim cap a la boca d’entrada i ens enredem una estoneta en les seves primeres sales ja que nomes disposa’m de tres frontals de no massa capacitat. Convidats a tornar ben aviat, ben equipats i amb la topo amb la má, tornem al camí, deixant fites per als propers visitants. El descens a traves dels boscos d’alzines es fa per pistes amb un excel·lent estat de conservació, en ocasions construïdes sobre parets de mes de cinc metres d’alçada en una demostració de la capacitat constructiva dels nostres padrins. Ben aviat arribem a lo que en Guapeton proclama com l’aixopluc mes gran de Tramuntana (¡¡), vorera Can Sion, per agafar una pista que ens porta fins a la carretera a l’ombra del Puig de Caselles, a la qual arribem just al davant de l’entrada al agroturisme de Can Guilló, al ben mig del Vall de Aixartell.

Mentre esperem la tornada dels xofers amb els vehicles, tinc ocasió de gaudir de la benedicció del deu del sol a la cara i fer una amable mirada al companys; n’hi ha un que aprofita per agafar espàrrecs i plantes aromàtiques, dos a l’ombra que discuteixen avantatges i inconvenients dels diferents tipus d’habitatge; un poc mes a prop, dues estirades damunt el calent asfalt, tan valentes elles que per dues vegades estan a punt de sofrir un atropellament insòlit. Aferrats a una paret seca altres intentem trobar sentit a unes estranyes escultures de mida gegantina que estan escampades enmig dels camps de conreu o simplement sentim les frontisses cansades, rovellades, els peus calents i l’esquena humida. Hi ha temps per parlar de lo que hem fet i de lo que volem fer.

Si el mon hagués d’acabar avui, tampoc no seria mal final ¡¡¡

(1) En la estimable web http://www.esconatura.com/cavidades-pollenca.htm, hem pogut localitzar fins a cinc noms possibles a partir de la situació aproximada del avenc; com son Avenc de L’Eura UTM 495480/4410540-840, Avenc Gros de Miner UTM 495280/4410690-855, Avenc Molsós UTM 495510/4410550-840, Clot de Mina Gran UTM 495880/4410120-600 i Avenc de les Nines UTM 495060/4410470-830. Tenim per triar, encara que a jo m’agrada bastant el darrer, per el sentit poetic que te ¡

Algunes imatges a http://s137.photobucket.com/albums/q235/fjsn/20090404PuigdeCa/?albumview=grid

Hora Inici : 09:00 Hora Final: 18:00
Referències

Mascaro-Pasarius, làmines 5 i 6
Mapa Alpina Tramuntana Nord
Rutes Amagades de Mallorca, exemplar 11, 36 i 82 J. Garcia Pastor
Les Cases de Neu de Mallorca, Antoni Gorries

PUIG DE CA DE MINER

Vista hacia la bahia de Pollensa y de Alcudia

Modorra postpandrial

Cara norte del Puig de Ca de Miner

Cami a Fartaritx

Salto y molinos de Llinas

Hoy hemos salido de Pollensa para por camino excelente llegar hasta can Huguet. Ahi cogeremos el precioso camino que nos llevara a Fartaritx gran y después a Fartaritx d´en vila y Fartaritx des racó.Desde aqui empezamos una larga subida hasta la casa de nieve de Fartaritx des racó y al coll de Fartaritx.Hasta aqui ha sido un itinerario clásico ... es hora de darle un poco de marcha raconera. Empezamos por subir el puig de Ca de Miner (876 m) que será la cima del dia. Después iremos bajando por la cresta hacia el coll de Miner . En la bajada localizamos un avenc muy profundo que Cristina casi consigue medir . Una vez en el collado nos dirigimos hacia las proximidades de sa Mola para comer. Mas tarde bordeamos las casas de sa Mola , dejandolas a nuestra izquierda y vamos cresteando por terreno mas o menos comodo , a veces con resto de camino, hasta la vecindad de la tossa des llamp. Aqui seguimos una pared medianera que nos llevara hasta el coll d´en Tibora (?)( no se si es el nombre adecuado ni que significa). En este collado practicamos el zarzing estilo matto grosso...esta muy sucio de vegetación y se hace eterno atravesar los doscientos metros aproximadamente que nos separan del camino que sube de can Sion. Una vez en el camino lo cogemos hacia la izquierda hasta que muere en pocos minutos, entonces descendemos 5 minutos y llegamos a la cova de can Sion.

Una vez visitada la entrada de la cueva volvemos al camino que de manera relajada nos llevara hacia can Sion y el valle de Fangar donde tenemos el otro coche.

El Señor de Sa Torre

Un homenatge al señor que ens va dur a Botilla!

Mirant fotos i estudiant posibles rutes, em vaig sorprendre que tenia 2 idèntiques d´en Victoriano en dates diferentes. Estàn fetes a l´unica sitja que hi ha abans d´iniciar la baixada de Botilla. I com que m´ha fet gràcia ho vull compartir.

També coincideix l´hora de les fotos. Increible!:

23-04-05 a les 13'23 i

5-05-07 a les 13'23

VOLTA AL CLOT D'ALBARCA

El pasado sábado, tras las dudas sobre lo que hacer provocadas por la incipiente lluvia y la resistencia a la tentación del restaurante y otros abandonos, un minúsculo grupo de 3 Raconers hizo una estupenda vuelta alrededor del CLOT D’ALBARCA.

Una ruta, en gran parte desconocida por los tres, en la que progresivamente fue aumentando nuestro encanto, por los bellísimos rincones que fuimos "escaneando". Especialmente nos sorprendió la zona donde se unen el torrente de Binifaldó y el torrente de Alqueda y las inmediaciones a la finca de Sa Plana, donde trepamos y destrepamos a gusto y observamos un gran tramo de camino, en muy buen estado, que circunda el entreforc de dichos torrentes.

NOVEDADES EN EL PAS D´EN BOQUETA

Los seis componenetes de la matinal por Deia, hemos retado a la lluvia y con viento fuerte y calados hasta los huesos, hemos subido por completo el Pas des Racó, hasta el Pla de la Serp, (comentar al margen que el porpietario de la casa más alta de la inmediaciones del Pas des Racó, ha metido pala por la ladera de la montaña llegando hasta muy arriba con la idea de poder acceder a zonas en las que meter un vallado con comodidad y no se ha cortado un pelo, para poder llegar ha construido una nueva pista). ¿ Alguno de nuestros políticos de pacotilla, se ha procupado por el gran impacto de estas absurdas pistas, en las que el terrenos sufre una continua desfortestación?

Despues de pasar por el Puig des Vent (vientos fuertes y un trueno seco, que nos ha dejado callados) hemos comenzado a bajar por el Pas d´en Boqueta. En el paso han retirado todas las viejas alambres y las han sustituido por un cable de acero forrado y bien instalado, un trabajo impecable digno de profesionales de primer orden. Felicidades a los autores.

Por desgracia para nosotros al llegar a las casas, en la zona de la pista de tenis de Cán Boqueta, lo de siempre, barreras cerradas con candados y alambradas para persuadir del paso de los caminantes. HEMOS TENIDO QUE SALTAR TRES BARRERAS CON EL CONSIGUIENTE PELIGRO PARA NUESTRA INTEGRIDAD. Se siguen poniendo barreras. Por incleible que parezca en Baleares, en lugar de ganar espacios, los peredemos continuamente, en todo caso los pocos que se ganan es a base de pagar precios de escándalo a propietarios que viven en paraisos fiscales ó cuando menos en comunidades distinta de la nuestra. Lo peor es que el dinero con el que se paga es nuestro. Tenemos los políticos que nos merecemos y es hora de que podamos unidos dar un grito

""""!!!!!TRAMUNTANA LIBRE!!!!""""

No sería mala idea que de vez encuando, en nuestras excursiones, pudiesemos llevar a nuestros políticos atados del cuello con una cadena, para que como ellos hacen con nosotros, obligarles a saltar las barreras y las alambradas que permiten, instalan y fomentan continuamente con su nefasta gestión.

"" NUESTRA CONTINUA PRESENCIA EN TRAMUNTANA ES LO ÚNICO QUE IMPIDE QUE SE HAGAN MAYORES ABUSOS ""

Acabo con mi relato: ha sido una jornada deportiva de 3 horas y media en la que hemos subido a pleno pulmón, con el premio de ver una obra bien hecha en el pas d´en Boqueta. Enhorabuena por esa instalación de cable forrado. Gracias.