Vall d’en Marc i Vall de Can Aixartell, per el Puig de Ca de Miner i La Mola

Massa vegades haurem passat de llis per la Vall d’en Marc admirant les carenes que guarden el seu costat de migjorn. Avui era el dia que tocava apamar aquelles terres. Partint de les rodalies del Refugi des Pont Romà a Pollença, comença’m a caminar per el sender del GR221 fins que passat el Pas den Barqueta agafarem el primer desviament a la esquerra per anar a travessar un altre vegada el Torrent i ,deixant-lo a la nostra dreta, caminar fins a la finca de Can Huguet. Una imatge ens captivarà en aquestes primeres passes; l’aigua de la font de Llinás es precipita cap al fons de la vall a la dreta del conjunt de molins que al seu dia aprofitaven la seva força per moure els seus enginys. Es nota que les pluges de la setmana han estat profitoses i els camps son plens de basses i rierols per on camina l’aigua. Arribats a Can Huguet tenim ocasió per passar davant de la madona a la que saludem amb un bon dia i un somriure. Un poc mes amunt, unes cases en procés de reconstrucció ens permeten descansar i carregar forces per afrontar la pujada fins a Fartàritx Gran. Un parell de pomes, una grapada de bessons, un glopet d’aigua... i per amunt he dit ¡¡ El caminoi puja inicialment entre un bosquet de alzines a on els restes de l’industria carbonera son prou evidents. Poc a poc anem guanyant alçada i el camí es transforma en pista una vegada que superem un portell. Els arbres han desaparegut casi per complet, permetent-nos una visió de la Vall den Marc, Ternelles i la Serralada del Cavall Bernat que regala els sentits. El caminoi torna dolent a estones i pica per amunt amb força entre argelagues punxants i ullastres. Un ritme constant i ràpid ens permet arribar a la part superior de la vall en una cinquantena de minuts, pegant de dret a les cases de Fartàritx Gran al veïnat de les de Fartàritx den Roig. Un ramat d’ovelles i la solitut de la contrada ens reben com a unics testimonis. Les cases estan deixades de la ma de Déu i una rovellada maquina de batre posa el contrapunt modern. A partir d’ara l’aigua agafa protagonisme i entendrem com a l’altra vall, les Fonts Ufanes han tornat a brollar amb força tel·lúrica. Agafant un caminoi a la dreta, arribem aviat a fonteta de Fàrtaritx (també dita de L’obi, diu en Guapeton) que mana tranquil·lament. Un tirany corre entre terres grogues banyades en sentit cap a un conjunt d’arbres format per polls i pins que amaguen sota les seves ombres les restes de un sestadors que conformen Fartàritx den Vila. La seva presència es fa evident per l’aigua d’un torrentet innominat que hem de travessar per arribar a la contrada. A la seva part superior un fasser guarda un petit aljub que s’alimenta d’una fonteta que recull l’aigua de la Cuculla. Un hortet amb cireres i pruneres convida a visitar aquest lloc mes endavant per gaudir dels seus fruits. El Jefe em fa evident el Pas de l’all que s’observa com una canal entre la boira que, poc a poc, va baixant cap a la vall, mentre el Coll de Miner i la seva barrera es dibuixen com a partió entre els dos contraforts de la Cuculla i el Puig de Cà. El sender ha esdevingut pista ampla, enrajolada de verda herba, que ens porta fins a les cases de Fartàritx des Racò. La presencia de un parell de vehicles ens fan desistir de visitar les ruïnes del seu Talaiot Rectangular, veïnat a la part dreta de la pista. Superada la desviació cap a la esquerra que porta al Coll de Miner, prosseguim una estoneta fins arribar a les immediacions de la Font de La Roda. Inicialment ens dirigim cap a ella superant torrentets i rieretes que neixen al costat de Tramuntana dels costers del Puig. Ben aviat ens perdrem i nomes la presència del Coll de Fartàritx i la intuïció den Guapeton ens faran retrobar el bon camí. Poc a poc la cosa s’embruta, s’ha tancat el cel i encara que el desnivell es fort, la roba d’abric es necessària. Esbufegant i quan algun que altri demana, però encara no hem arribat ? fem un aplec a la casa de Neu del Pujol, també anomenada, de Fartàritx situada en una coma plena de càrritx, estepes i romeguers, una vegada superades les costes. Es moment per afrontar el darrer desnivell i patina que patinaràs, en 10 minutets de no res som al Coll que separa el Tomir del Puig de Ca. La situació climatològica ha canviat radicalment i la boira ens acarona amb la seva freda ma. Nomes la decisió des Jefe i en Betubedeu ens fan persistir amb l’intenció inicial de coronar el Puig de Ca. Des de el mateix coll un senderoi parteix a cercar els cingles inferiors del Puig de Ca en direcció a una paret de partió, passant al costat del Pas de les Tres Nous. Arribats al muret només queda resseguir un tiranyet mig esvaït per anar a cercar el pas que dona accés al replà superior. Unes restes de paret situades a la vessant de migjorn, unes desenes de metres per damunt de la pista que baixa cap a Miner, ens permeten descobrir l’ubicació (fins ara desconeguda per aquest que escriu) de la Casa de Neu de Ca de Miner o de Lo Avenc, avui arruïnada entre càrritx, estepes i pedres caigudes i abandonades ja des de meitat del segle XVIII. La canaleta que ens porta fins a la planura que separa es Mes alt del Puig de Ca del Coll de Fartàritx exigeix un cert esforç físic que no tècnic. Decidim resseguim les fites col·locades ací i allà fins arribar al caramull de pedres que corona el Puig de Ca. Una plaqueta fosca i rovellada certifica l’alçada i la ubicació. El vent fred i fort ens fan desistir de la primera intenció de fer la menjada forta ací dalt. Les fort bufades tenen com a resultat que la finestra del bon temps (com diu en Joan Bomber) s’obre i la nostra perseverança te el premi de unes visions espectaculars sobre tota la serralada que neix al Puig Major i acaba a la Serra de Sa Coma, amb les Dues Badies que constituiran a partir d’ara la nostra serena companyia. El descens per la carena ens portarà per un terreny càrstic, típic de aquesta terra. En uns minuts ens durem un bon esglai; una avenc profund s’obri de cop i volta, amb molta mala idea, ja que no veus el forat fins que ets al ben damunt. Una heura trepa per la seva part exterior, mentre el pou es perd entre la foscor. Na Cristianne casi hi pega dedins davant l’estupor de Sa Padrineta(1). Corpresos i amb seny de bístia vella anem baixant fins arribar al Coll de Miner. Dues fotos i la decisió de fer la menjada principal als voltants de les cases de La Mola, per aprofitar el sol que a la fi ha decidit fer prevaldre la seva condició de astre rei. Arrecerats en un collet que ens permet gaudir de la visió bucòlica de la vall de La Mola al peus de El Moletó i La Moleta, en el qual pasturen ovelles i cavalls, a prop del naixement del Torrent de Maçana que recull l’aigua de la Font de la Mola a la dreta, al Gorg dels Voltors fem us dels queviures i d’una ben guanyada horeta. Esperonats per els nostres guies, decidim apropar-nos fins a les cases. Es ben curiosa la seva conformació. Hi ha una sèrie de construccions modernes en bon estat que sembla es fan servir per donar aixopluc a les bísties i el seu menjar, fetes amb un sentit estètic horrorós, amb elements arreplegats d’ací i d’allà (com una porta d’ascensor i uns capitells dòrics propis del decorat d’una pel·lícula de baix cost). Un cavallet ens contempla sense por, mentre arriben a les cases principals. Això ja es una altre cosa. La comparació amb les imatges captades per el mestre J. Garcia Pastor es brutal. Nomes dos magnífics exemplars de Lledoner resten de lo que existia als anys 70 del segle passat. La resta ha estat modificada; això si amb gust i senyoriu que es lo que s’ha de tenir quan un te la butxaca plena. Un portalet ens dona pas a una camí mig esvaït que comunica amb la Rota de la Mola, una zona a la que trobem restes d’un ampli camí, una bassa i sitges per fer carbó a partir de les mates i ullastres que allà existeixen. Anem amb una certa tendència a la dreta per anar a cercar un promontori conegut amb el nom de Tossa del Llamp. Arribats a aquesta balconada prodigiosa, s’obre l’espectacle de la ciutat de Pollensa, la seva badia, Es Cavall Bernat, Formentor, l’albufereta, Alcudia, l’altra badia, Es Barcarés, Cap Pinar, ... en un començar i no acabar de noms evocadors. La mar ha agafat un color que presagia el millor de la estrenada primavera i el sol ha guanyat la partida definitivament. Una separació feta amb malla metàl·lica i postes vells del mateix material ens marquen el camí cap el nostre nou objectiu; un collet mig amagat entre pins que queda a la nostra dreta i que agafa el nom de Coll den Tibora. El descens es fa fora camí amb la troballa ocasional de restes de sitges enmig d’un terreny dur i exigent. La cosa esdevé complicada quan decidim seguir les indicacions del GPS des Jefe per localitzar la Cova de Can Sion, el nostre proper objectiu. La natura s’emprenya amb la tecnologia i no tenim mes remei que lluitar, ara et rapinyes un braç, desprès pegaràs amb els morros a una mata, mes enllà toparàs amb una arrel, amb lo que alguns anomenen el Mato Grosso de Mallorca. Betubadeu batia a la maquineta diabòlica com Grans Perdudes, aSsegurades poc abans de localitzar la pista que puja des de Can Terrassa i Can Sion. L’agafem en sentit ascendent, cap a l’esquerra, per arribar poc minuts desprès al seu final. Segueixen uns moments de desconcert, que son aprofitats per la majoria per prendre el sol i arreglar el mon amb una xarradeta. Enfrontats al fracàs, en Guapeton es rebel·là, no hi pot donar passada i dona un ultimàtum; si en 10 minuts no ha tornat, podem començar a baixar. No gens estranyament en cinc minutes sentim els seus crits que proclamen la troballa. Un grupet descendim cap a la boca d’entrada i ens enredem una estoneta en les seves primeres sales ja que nomes disposa’m de tres frontals de no massa capacitat. Convidats a tornar ben aviat, ben equipats i amb la topo amb la má, tornem al camí, deixant fites per als propers visitants. El descens a traves dels boscos d’alzines es fa per pistes amb un excel·lent estat de conservació, en ocasions construïdes sobre parets de mes de cinc metres d’alçada en una demostració de la capacitat constructiva dels nostres padrins. Ben aviat arribem a lo que en Guapeton proclama com l’aixopluc mes gran de Tramuntana (¡¡), vorera Can Sion, per agafar una pista que ens porta fins a la carretera a l’ombra del Puig de Caselles, a la qual arribem just al davant de l’entrada al agroturisme de Can Guilló, al ben mig del Vall de Aixartell.

Mentre esperem la tornada dels xofers amb els vehicles, tinc ocasió de gaudir de la benedicció del deu del sol a la cara i fer una amable mirada al companys; n’hi ha un que aprofita per agafar espàrrecs i plantes aromàtiques, dos a l’ombra que discuteixen avantatges i inconvenients dels diferents tipus d’habitatge; un poc mes a prop, dues estirades damunt el calent asfalt, tan valentes elles que per dues vegades estan a punt de sofrir un atropellament insòlit. Aferrats a una paret seca altres intentem trobar sentit a unes estranyes escultures de mida gegantina que estan escampades enmig dels camps de conreu o simplement sentim les frontisses cansades, rovellades, els peus calents i l’esquena humida. Hi ha temps per parlar de lo que hem fet i de lo que volem fer.

Si el mon hagués d’acabar avui, tampoc no seria mal final ¡¡¡

(1) En la estimable web http://www.esconatura.com/cavidades-pollenca.htm, hem pogut localitzar fins a cinc noms possibles a partir de la situació aproximada del avenc; com son Avenc de L’Eura UTM 495480/4410540-840, Avenc Gros de Miner UTM 495280/4410690-855, Avenc Molsós UTM 495510/4410550-840, Clot de Mina Gran UTM 495880/4410120-600 i Avenc de les Nines UTM 495060/4410470-830. Tenim per triar, encara que a jo m’agrada bastant el darrer, per el sentit poetic que te ¡

Algunes imatges a http://s137.photobucket.com/albums/q235/fjsn/20090404PuigdeCa/?albumview=grid

Hora Inici : 09:00 Hora Final: 18:00
Referències

Mascaro-Pasarius, làmines 5 i 6
Mapa Alpina Tramuntana Nord
Rutes Amagades de Mallorca, exemplar 11, 36 i 82 J. Garcia Pastor
Les Cases de Neu de Mallorca, Antoni Gorries