Algunes clapes de neu bruta puntegen el bosc que s’obre entre Sa Font des Noguer i Es Collet, mentre ens atraquem a la pista que porta cap a la paret del embassament de Cúber. Deixem a la esquerra el camí que porta fins als voltants del Puig de Sa Font, per transitar per la pista asfaltada que porta a la ubicació de les antigues Cases de Cúber, avui davall del formigó gris que embassa les aigües de les Serres que tanquen Es Pla de Cúber. Sortim per l’esquerra en direcció al Pas de Sa Foradada, deixant a ma dreta el remor de les aigües que baixen per el Torrent en direcció al Clot d’Almandrá. Arribats a S’Estret de Sa Foradada, començem a pujar en direcció cap a un Cingle que discorre als peus de la Serra des Morro de Cúber, conegut amb el nom de Cingle de Na Perota. En trobem amb una heura que adorna com un domàs verd el espadat just desprès de localitzar una paret a ma dreta de no més de quatre metres de llarg. Bergant encapçala el grup, que s’enfila per els costers plens de càrritx aplanat per la neu ja fosa de forma continua. Anem examinant les alternatives que s’ofereixen per superar la vertical i assolir la carena, però no s’endevina cap que encaixi amb la descripció del Pas de Sa Romana. Un relectura curosa ens revela que la clau rau en la pareteta que hem deixat abans. Cap allà baixem, desprès de destacar un escamot de cinc que decideix intentar-ho per un díedre per el que s’enfila el segur Trepador de primer. Els altres baixem, superem el mur i seguim en suau descens per, just abans de precipitar-nos en el distant torrent, girar a l’esquerra per superar un parell d’esglaons. Just darrera un nas trobem l’objecte que dona nom al Pas. El ferro que conformava el braç d’aquest estri esta clavat a la pedra grisa, rovellada i orgullosa en aquest estret replà en el que convé no badar, car que el perill de precipitar-se es evident. Aconseguir el primer objectiu, ens regalem una aturada per berenar. Els companys que varem deixar encaramellats en Es Morro de Cúber, treuen el cap i saluden en la distància desprès de vèncer la resistència de la darrera paret. Han resseguit la cresta, localitzat el collet del Pas de Na Perota i ara, també, es dediquen a recuperar forces. A crits quedem citats en la distant Coma dels Ases, cadascun fent el seu camí, al seu ritme. Decidim mantenir la cota i, si de cas, anar pujant algun dels colls que tenim fins al nostre objectiu. No estam convençuts de no trobar-nos amb el pas barrat per un tallat amagat. Transitem per terreny desfet, pedregar enorme amb mates esquifides de boix, amb les fulles cremades per les nevades d’aquest hivern. Es Jefe i Guapeton en menen fins travessar el torrentó que discorre per Sa Coma dels Ases, més enllà de Sa Fonteta d’Abaix, fins arribar al Camí de Sa Coma, poc abans d’una petita construcció enrunada. Ací veiem com els companys es despengen de la Serra de Cúber en la nostra direcció. Posem messions de qui es presentarà primer. No tenim temps ni per dir Amen!. Es Senyor de Sa Torre, aquest al·lotot exuberant i extraordinari, de pipa i somriure etern, es presenta fent befa dels vells que l’intenten seguir les petjades sense aconseguir-ho. Mentre esperem la resta, la mirada cau en les parets que ens separen de Sa Coma des Cocó des Voltor i algú demana “No penseu que per aquí deu haver cosa?” Encara quan l’aire no sen ha portat les imprudents paraules, els mascles alfa agafen el sarró i sense encomanar-se a Déu o al diable pitgen fort en direcció a un comellar herbós de forma vagament triangular que semblà obrir la possibilitat de franquejar aquesta paret. El coster esta format per uns xaragalls inclinats per el que anem progressant amb fe de carboner. Els capdavanters ben aviat criden “Es veu una paret!”, lo que ens esperona per si encara feia falta. La part final d’aquesta ampla canal ens mena fins a un collet en el que es veu una paret mimetitzada en la grisa i magra coberta vegetal. Tres pals de gris ullastre coronen les pedres enllaçats per un filferro que ja era vell durant la guerra de Cuba. Una coveta a ma esquerra sembla una garita per els improbables guardians d’aquests indret. La panoràmica es excel·lent i tenim ocasió de destriar ja els queixals de S’Alcadena i Es Castell d’Alaró, amb una visió especial damunt la part posterior de Sa Rateta en lo que es coneix com Sa Serra des Puig des Moix, amb el Puig den Amos com a protagonista. El escamot perdut fa la seva aparició amb un atac en pinça. Mentre Trepador, Correcamins i JMallorqui despisten esbufegant fort per pujar el coster, Paw ens sorprèn amb una acció de boina verda despenjant-se per una canal situada més amunt del collet. Des de aquest es veu una paret situada més amunt, en progressió diagonal esquerra. Amb cura i ajuda dels càrritx, arribem a la partió. Es tracta d’una obra mestre de arquitectura popular; una paret cabrera en perfecta estat que, fins i tot, conserva en el seu extrem de ponent un portell per fer passar ses bísties d’una costat a l’altra. Un aplec un poc més enllà, just al inici de la cresta que es despenya al Salt dels Cans sobre el Torrent, abans d’iniciar la baixada cap a Sa Coma des Cocó des Voltor, per continuar per les restes del molt desfet camí que acompanya al Torrent des Coll dels Coloms fins al seu naixement. Ben aviat ens sortim per la dreta a on la rosta pendent afavoreix la ja clàssica estampida raconera en direcció al cap de Tossals Verds passant abans per Es Replans. Dues imatges en les que pensar mentre progressem; les grans zones que encara conserven neu i la manifestació que se esta produint en el cap cucurull del cim, vista la quantitat inversemblant de gent que hi ha allà dalt. Ajaguts als peus del erecte vèrtex geodèsic despatxem menjars, begudes, histories de fetes recents, evocacions de viatges passats, projectes inèdits ... en un anar i venir de riures i somriures amb el sol a la cara i Mallorca als peus. Amb remordiments per abandonar tan bon lloc i agradable situació, donem un darrer cop d’ull al Plat des Clot de Sa Neu i a la seva Casa de Neu, per iniciar la davallada cap a llevant a la cerca de la Casa de Neu errada de Tossals, aquella que prova que els antics també la espifiaven. El cas es que algú va decidir fer aquesta construcció... orientada al Sud, al punt a on més hores de sol hi ha... lo que per una Casa de Neu no sembla bona idea. Bergant i Guapeton fan anades i vengudes, crits d'allà i ací. No hi ha manera i acabem al Rellar den Miquelet, a la ombra de Ses Capelletes per baixar per un comellar poblat per velles alzines i punts i fletxes vermelles per anar a interceptar la antiga canaleta que portava l’aigua de Sa Font des Prat fins a Ses Cases de Tossals i, poc més baix, el camí que comunica amb Es Comellar des Prat. A partir d’aquí, desfeta, festa i disbauxa. Mentre un parell de dos van a cercar els gorgs plens d’aigua del Torrent des Corral Fals, altres s’encaminen a beure la fresca aigua de la Font des Prat. Els torrents baixen amb l’aigua que s’escorre de les zones ombries a on encara la neu s’amaga, mentre la terra amarada ens proporciona petites surgències espontànies que repliques les famoses Ufanes de Campanet. Visita a les cases de Sa Font des Prat, plenes de runa i records esvaïts, per enganxar per darrera amb el Comellar de la Font de Ses Mosques, a on neix el famós Torrent des Gorg Blau. Ja arribats al Coll dels Coloms, s’inicia una competició per veure qui arriba abans a la Font des Noguer aprofitant la excel·lent tarda que ha quedat i el planer camí veïnat a la canaleta que porta l’aigua del Gorg Blau fins a Cúber. Es Jefe i Es Senyor de Sa Torre fan primers (qui si no), lo que no serveix més que per engrandir el temps d’espera d’un estol de raconers perduts a la cerca de la Font des Fonoll. Unes galetes de mariner, formatge de pagès i fuet alleugereixen la demora dels absents, mentre gaudim amb el sol a l’esquena d’aquest horabaixa rodo.
Alguns pensen que un no és mort definitivament fins que la darrera persona que ens recorda i es capaç de evocar el seu nom, el seu record, desapareix de la faç de la terra. Fins i tot pot ser sigui veritat, no ho se. Un fred divendres del llunyà 19 de març de 1971, el Pare Rafel Joan, arxiver del Monastir de Lluc, entrevistà Antoni Martorell, Pastor de Cúber, per demanar-li pels topònims dels llocs que s’atalaiaven des de el lloc a on estaven, al costat de S’Hort de Ses Cases de Cúber. Un per un els va recordar i descriure, amb paraules senzilles. Fins i tot recordà el exquisit gust de les pomes conrades al hort. Les fitxes a on es recollia el nom del Pas de Sa Romana i la seva historia varen ser recuperades per la inestimable web http://www.toponimiamallorca.net/ lo que va disparar la curiositat de Bergant i va inspirar aquest fantàstic trescar.
Toca recordar i agrair, sense escarafalls ni sentimentalismes, a la gent que ens vincula al nostre territori, a la nostra realitat, a la nostra passió, que no fa part dels llibres d’història ni punyetera falta que li fa. Gràcies, Pare Rafel. Però, per damunt tot, Gràcies a Antoni Martorell, Pastor de Cúber. Que al cel ens veiem tots... sempre i quant hi hagi muntanyes !
Hora d’inici= 09:20 Hora Final=17:10
Referències
Diccionari Alcover-Moll
