Ruta des de Son Grua a Ariant
Cercant un “nou pas”, entre el Puig de Ternelles i el Pa de Figa.
Vídeo resumen:
CRÓNICA: Este sábado la ruta era “doble” o “muy larga”. Coyote i PMMP querían hacer la variante de subir o pasar cerca del Pa de Figa, y encontrar un “nuevo paso” que nos permitiera bajar a la finca de Ariant. Luego, la idea era continuar hasta la “Punta Beca”. Casi nada.
Inicio por Son Grua. La finca, para mi desconocida, merece volver y hacer varias fotos y vídeo. Por detrás de Son Grua arranca un camino, un poco perdido, con fuerte subida y pinos, que nos lleva al “coll de Tirapau”. Desde allí al Paraigo para hacer la “berenación”.
Seguimos subiendo la larga tirada hasta la parte alta de Ternelles. Nos hemos desviado y estamos demasiado cerca del Puig. Rectificamos y nos dirigimos hacia el suroesta en dirección a la “gran dolina” que se situa cerca del Pa de Figa.
Allí, sin dudarlo (montículo altura 653 del plano de Alpina), nos lanzamos hacia abajo, buscando la mejor bajada. Terreno muy irregular. Vamos bajando. Al final encontramos precipicio, pero hemos de ir desplazándonos a la izquierda bajando, hasta posicionarnos bajo una cima que vemos desde abajo que tiene “tres picos irregulares” muy estéticos. Bajo esta zona encontramos un paso “lateral” (punto clave) que nos permite bajar más, hasta encajarnos en una canal descompuesta que ya nos dejará muy abajo, cerca de Ariant i de la font de Ariant.
Desde abajo, se ve que el paso que hemos hecho es el único posible, a parte del que ya conocemos que está bajo el pa de figa. Toda la zona restante presenta un corte final, sobre la finca de Ariant, de unos 40-50 metros insuperables, salvo con rapel “serio”.
Llegada a Ariant. Algunos ya estamos “saciados” de terreno complicado y decidimos quedarnos por Ariant i como mucho ir a la Caseta Milicians.
A destacar el viento: En las zonas expuestas, pensamos que rozó los 100 km, pues literamente nos tiraba al suelo. Los otros compañeros también sufrieron las consecuencias y peligros del viento.
Los otros tres (trepador, coyote i PMMP) van a Punta Beca, pas Martorell (alto-carritxera), pasan sobre font Gallarda y finalmente pista y regreso por Ariant i pista asfaltada.
lunes, 10 de febrero de 2014
sábado, 8 de febrero de 2014
Puig de n´ALI
Caimari-cami vell de lluc-comellar de s´homo-pic de n´ali-comellar dels horts-caimari.
pic de n´ali
al fondo sa capella blava and friends
a la izquierda el comellar de s´homo , a la derecha el dels horts
tossals y masanella
tossals y masanellamiércoles, 5 de febrero de 2014
Udró de ses Ferles
Un nou èxit dels grimpadors-raconers.
Una vegada més l'artífex de que aquesta curolla arribàs a bon terma va ser en Bergant que estudiant a correcuita els mapes va "dissenyar" la millor ruta per accedir-hi. Hi ha que dir que és precisament més complicat arribar fins s'Udró que pujar-lo.
Pujarem des del llogaret de Sa Calobra entre marjades tot dret cap a unes penyes vermelloses que "amagaven" a darrera el Coll de Son Palou, passant per una canal plena de pins tombats i de mol mal caminar.
Després "Ruta enginyosa" des del comellar que baixa a la Cala de ses Ferles i després dos rapels de fortuna de 30 y 15 metres arribàrem fins la base de s'Udró. Roca bastant dolenta en alguns trams.
No trobàrem cap evidència de que hi hagués estat qualcú abans però qui sap. Després de remuntar enrevoltarem tota la Mola de Can Termes per terreny infame (que en Bergant digui que es terreny era dolent imaginau ;-) ) que les espectaculars vistes varen compensar.
Davallada pel Pas d'en Maiol novament fins a Sa Calobra i reunir-nos amb els nostres companys que havien baixat fins la cala.
Una nova jornada per enmarcar.
Una vegada més l'artífex de que aquesta curolla arribàs a bon terma va ser en Bergant que estudiant a correcuita els mapes va "dissenyar" la millor ruta per accedir-hi. Hi ha que dir que és precisament més complicat arribar fins s'Udró que pujar-lo.
Pujarem des del llogaret de Sa Calobra entre marjades tot dret cap a unes penyes vermelloses que "amagaven" a darrera el Coll de Son Palou, passant per una canal plena de pins tombats i de mol mal caminar.
La canal de pujada.
Baixada cap a Ses Ferles.
Objectiu a la vista.
Després "Ruta enginyosa" des del comellar que baixa a la Cala de ses Ferles i després dos rapels de fortuna de 30 y 15 metres arribàrem fins la base de s'Udró. Roca bastant dolenta en alguns trams.
No trobàrem cap evidència de que hi hagués estat qualcú abans però qui sap. Després de remuntar enrevoltarem tota la Mola de Can Termes per terreny infame (que en Bergant digui que es terreny era dolent imaginau ;-) ) que les espectaculars vistes varen compensar.
Coyote rapelant la canal de baixada.
Escalant l'Udró.
Coyote i Pmmp dalt de l'Udró.
Bergant arribant adalt de l'Udró.
Rapel de baixada.
Ben contents després de remuntar la canal.
Davallada pel Pas d'en Maiol novament fins a Sa Calobra i reunir-nos amb els nostres companys que havien baixat fins la cala.
Fantàstiques vistes cap el Torrent de Pareis.
Pas den Maiol.
Una nova jornada per enmarcar.
domingo, 2 de febrero de 2014
S'Udró de Ses Ferles
 |
| Bergant, Coyote i PMMP al cap cucurull de S'Udro de Ses Ferles |
 |
| Una imatge més general |
 |
| Es Xap |
 |
| Paret i via a S'Udro de Ses Ferles |
 |
| Ses Ferles mirant capa Llevant |
 |
| Vall de Sa Calobra |
Enhorabona a tots tres !
En breu, es publicaran més imatges i, si toca, una petita crònica feta des de la distancia.
Per obrir boca, vos recomenem anar a la web www.toponimiamallorca.net per saber algunes coses més. Si voleu podeu clicar sobre el literal que segueix i vos enllaçarà tot d'una. Gaudiu-ne !
Ses Ferles - Descripció
S'Udro - Descripció
Sa
Calobra en aquest primer dia de febrer esta abandonat. Ni un vehicle hem trobat
en el llarg descens des de Es Coll de Cals Reis. Desfem una mica d’asfalt fins
a la pista que porta a ses cases de Sa Calobra i, de forma immediata, sortim
per la dreta per un portell obert. Anem seguint un camí que enllaça marjades i
que es perd fins desaparèixer. Una canal que recull les aigües d’una torrentera
es situa a la nostra esquerra fins localitzar una bassa a l’ombra d’una bona
mata. Ens dirigim en direcció a la collada situada més a l’esquerra. Arribats
al seu peu anem progressant deixant un penya punxeguda a la dreta fins assolir
un conjunt de replans que anem enllaçant anem aferrats a la penya. Restes d’alguns
enormes pins, caiguts ja fa temps, dificulten la progressió, obligant a
contorsions, pujades i baixades variades. A la sortida ja tenim a la vista la
paret mitgera del Coll de Son Palou, que seguim uns 100 metres cap a l’esquerra
fins localitzar una altra paret que baixa en direcció cap a Ses Ferles. Enmig d’un
càrritx crescut per l’acció de les darreres pluges anem descendint cercant el
camí més senzill a banda i banda de la murada pedrera. Arribats al punt a on aquesta desapareix fem
una aturada per planificar la resta de la jornada. No hem començat be. Bergant
ha deixat els queviures al cotxe i amb la excitació de lo queda, deixa marxar
redolant casc i arnés per avall... Decisió feta. Tres que no hem estat mai a
Ses Ferles baixarem a conèixer la contrada i tendrem ocasió de veure i
constatar la progressió del MDC en demanda del objectiu del dia; S’Udro de Ses
Ferles. Baixem plegats i ens separem a l’alçada d’una canal que sembla pujar en
diagonal dreta per un inclinat prat de càrritx en demanda d’un conjunt de pins
que podrien donar pas a una canal que propici el descens cap a S’Udró. Sort, encert
i coneixement. Els observem progressant completament equipats, liderats per el
inquiet Coyote. Bons muntanyers i bona gent. Els integrants del equip ISR (inútils
sense referències) anem perdent alçada mentre la mar, obscurament hivernal i aferrada omple l’espai entre els pilar que
tanquen la cala. Uns cingles barren el pas i en obliguen a baixar per l’esquerra
desprès d’abandonar un bosquet de pins. Allà sota es distingeixen els murs d’una
construcció. Abans d’arribar-hi peguem als restes gairebé irreconeixibles d’una
barraca enfilada a un lloc inversemblant. En arribar a la part baixa, descendim
cap a una torrentera per pujar la dotzena de metres que ens separen de la
caseta abans observada. Es tracta d’un exemplar que recorda a l’existent al
Descarregador de Lluc una mica més al nord. Uns espais obrats de forma exquisida
en els cantons de llevant palesen la mestria dels seus constructors. El espai
boscós al seu davant es un conjunt de trinxeres, clivelles i forats que fan perillós
el transit. Els efectes del moviments de la Serra cap a la mar son més que
evidents i les mostres de esllavissades, enderrocs i precipitacions de rocs i
pedres son evident i preocupadament no massa llunyans en el temps. Un cop d’ull
al camí dels MDC ens permet veure un casc blanc al inici de la canal de descens
cap a S’Udró. Son en el bon camí. Endavant, ja ho teniu a tocar de ma !
Agafant
en diagonal esquerra tornem a la llera del torrentó i descendir cap a Ses
Ferles. Alguns restes gairebé esvaïts per el temps testimonien un antic camí.
Un blau obscur, profund pintat de explosions de color turquesa i esmaragda,
caracteritza l’aigua d’aquest espai que no tinc dubte en qualificar d’autèntic
tresor. Com atlots amb una joguina nova, anem amunt i
avall entre quers i rocs gegantins que mostren senyes d’haver estat moguts com
pedrolins per les tempestes d’aquest hivern. A un raco a mitja alçada un
degotissos ens donen senyal per localitzar una surgència d’aigua que recull una
petita bassa tancada amb quatre pedres. Aigua fresca, dolça i saborosa.
Sensacional ! Un esplèndid lloc per visitar per els amics de Fonts de
Tramuntana.
Amb inquietud
per saber a on han anat a pegar els MDC, desfem camí i ens situem al costat de
llevant de la barraca. Veiem cascs i figures que es mouen. El Coyote obre camí
i ja es al collet de S’Udró, darrera es qual desapareix. Els altres dos
descendeixen amb precaució. Nosaltres decidim remuntar per tenir millor
perspectiva i quan som a mitja alçada sentim un crit vibrant. Un casc blanc i
una camieta vermella son al cap damunt de S’Udró. Fita aconseguida. En PMMP
esta situat al collet i en Bergant gaudeix del espectacle una mica més amunt
per immortalitzar el moment. Tantes hores de planificació, estudi i preparació
han tingut èxit. Esperem a veurem com PMMP puja i finalment tenir la satisfacció
de fer la foto dels tres protagonistes al mugronet que corona S’Udro.
Contents
com un ca amb un os, desfem camí comentant la jugada fins arribar al collet.
Allà decidim que ens hem guanyat un descans i una mica d’alegria per la panxa. Bons
queviures i un xerrada distesa en un jornada per recordar. Unes gotes de pluja
i unes ratxes de vent fred del sud ens trauen la son i decidim retornar per el
pas de pujada. Plou a estones i la temperatura ha baixat sobtadament. Si pujar
amb el obstacle dels pinots esbaldregats ha estat complicat, baixar requereix
menys esforç i mes coneixement. A mitja alçada observem un collet a l’esquerra
i decidim fer una exploració. Es una bona decisió. Descobrim una ampla canal amb
vistes privilegiades, amagat de qualsevol mirada. En suau descens peguem a un
comellar a on localitzem un paset amb quatre pedres i un filferro que ens situa
en un rellar enorme que inicia un suau descens cap a Sa Cala. Enllaça’m un
parell de pins aïllats fins localitzar una paret mitgera fins a la qual
descendim amb dificultats car l’aigua ha deixat traïdorament relliscós el
terreny. Seguim la paret enmig d’un infern de argelagues i batzers fins arribar
a un pinar espès i brut en el que decidim emprar una torrentera com a camí. Al
final distingim una casa que es converteix en el quarter de la guardia civil
darrera el qual sortim. A menys de 20 metres del cotxe !!!
Al cap
d’un quartet compareixen els protas del dia que han baixat per el Pas den Majol
(cap problema) i han fet un intent al Cingle des Romani (sense èxit).
Tancada
final amb topada casual amb el històric Toni Sinever amb el que compartim la
jornada. La casualitat ha fet que aquest dia de premiere tinguem ocasió de
coincidir amb el descobridor del famós pas que portarà per sempre més el seu
nom.
La ment
te el poder de crear coses. Es energia. Es capacitat per visualitzar somnis,
objectius que ens emocionen i que esdevenen reals. Tots els somnis, però,
requereixen d’una darrera passa. Tal volta el més important, el que culmina tot
el procés. Hem de menester voluntat per aconseguir-ho, per assolir, amb esforç,
el repte, ple d’emoció, entrega i, sobre tot, vida. Avui hem tingut el
privilegi de veure com uns amics ha assolit el seu somni. Beneïda jornada. I ja
n’hi ha prou.
 |
| Recollint Suc de Mallorca de la Font de Ses Ferles |
 |
| Es Turmàs des de la sortida del Pas des Xap |
 |
| Caseta de la Guardia Secreta |
 |
| Possibles rebosts de l'antigor ? |
 |
| Font de Ses Ferles |
sábado, 1 de febrero de 2014
DE ORIENT AL OFRE
Subida por el camino del paso de na Maria y bajada por el camino dels barrancons.
Cielo cubierto.
Fuimos a ver el acueducto cercano a Comasema
martes, 28 de enero de 2014
CLOT DE MINER
lunes, 27 de enero de 2014
Pas des Sinever
Xerrar del Pas des Sinever és sinònim d'aventura, i si demanan a tots aquells "raconers" que alguna ho altra vegada ho han fet ho podràn corroborar, encara que per aventura la del dia de l'obertura.
Una vegada més decidirem pegar un bot fins aquest indret salvatge de la costa de Tramuntana, perquè els nous raconers el poguessin "tastar" de primera ma i aquells que encara no havien tegut l'oportunitat també fer-ho. Els que ja el coneixiem a gaudir una vegada més d'aquest espectacular recorregut ara que el pas està ben equipat i assegurat. A títol personal he de dir que ha esta el pic que m'he trobat amb les condicions més delicades a causa de la roca banyada durant les grimpades d'accés fins el pas.
Partirem novament de Mortitx i aquesta vegada ferem una variant d'aproximació, davallant per les vinyes i el Torrent de Mortitx. En arribar a l'entreforc amb el Torrent de s'Hort des Molí primera sorpresa del dia el torrent duia aigua i ens va tocar sortejar els gorgs per damunt de les pedres i pels costats.
Aquí es va produir el primer "ensurt" del dia quan Bergant va patinar i va caure dins un gorg i va acabar completament xop. En arribar a Rafal d'Ariant aprofitarem per berenar i eixugar la roba d'en Bergant amb el foc que va encendre Coyote.
Continuarem davallant cap a la Caleta d'Ariant on es comença a veure tot el recorregut que ens quedava pels penyassegats del Cingle Verd. Des de la font de la Caleta continuarem avançant cap el Pas des Pinetó, tot i que abans hi va haver el primer "aperitiu" del dia en la primera desgrimpada un poc delicada.
Després de passar el Pas des Pinetó arribarem a la vertical de la canal que puja al Pas de sa Roca Llisai seguirem pels costers de càrritx inclinats fins les proximitats del petit "refugi" de pescadors just als peus del Salt des Miracle que regalimava aigua.
Ara començava en realitat l'excursió. Seguirem avançant en la mateixa direcció i després de passar pels peus de l'Udró iniciarem el recorregut per les repises de roca, clarament indicat per la gran fita col·locada per Trepador la darrera vegada que haviem vengut.
La primera part del recorregut era senzilla i encara estavem a pocs metres sobre el nivell de la mar. Un primer passet en travessia va posar "alerta" als manco avessats. Després d'un nou tram còmode arribarem als dos gorgs meravellosos que hi ha.
A mesura que ens acostavem al "tram clau" anava vegent que la roca estava bastant banyada. Des dels gorgs una travessia sobre roca banyada va marcar l'inici de les dificultats. Guaitant al que ens esperava, amb la roca negra i plena de degotissos vaig veure que la cosa seria complicada. Tothom a posar-se arnés per assegurar la progressio.
Una grimpada vertical amb roca humida iniciar el tram més compromés de la jornada. Una primera desgrimpada que amb la roca eixuta sempre haviem fet sense dificultat estava molt delicada. Col·locarem corda per primera vegada després de trobar un bon pont de roca per ajudar a la desgrimpada.
Però no acabaven aquí els "problemes". Acabaven de començar. La següent grimpada ja estava ben "banyada" i Coyote va haver de suar per pujar adalt i assegurar els altres amb la corda. I tot per veure que ens haviem equivocat i haviem de seguir per abaix... però aquest no era el problema, el problema era la grimpada que teniem a davant per una placa que no es que estàs humida es que regalimava aigua.
Moments de nirvis i indecisió. Més d'un ja pensava en tornar enrera i en fer de nit en arribar al cotxe. "Y si miramos de hacer travesía por arriba" comentava Coyote. "No, tiene que ser por la canal allí està la marca" li contesta Pmmp
Aleshores Pmmp va començar la delicada grimpada, que en eixut haviem fet sempre sense problemes. La part bona era que les preses de mans eren molt grans i tot i regalimar d'aigua em podia fiar. El passet de sortida el més complicat en tenir poca presa i adherència nula. Superat el pas un bon pont de roca serví per poder assegurar la pujada a la resta, uns amb Jumar, altres assegurats des d'adalt, altres per la corda. Encara no haviem sortir del "merder" però el que quedava la roca ja estava més eixuta, aixó si aquesta era de qualitat més dubtosa.
Arribarem al collet des d'on ja es divisa Punta Beca i continuarem aproximant-nos al Pas des Sinever. Abans reposarem forces per afrontar-la amb energies renovades. Reemprenguerem la marxa que ja era entrat l'horabaixa tot i que anavem bé de temps a pesar del que haviem perdut als trams delicats.
Després de fer lo d'abaix el pas va ser pràcticament "bufar i fer ampolles" i més amb la seguretat que dona ara al cable, tot i que encara a més d'un segur que la impresió li va poder per uns moments. Els nous raconers i raconeres superaren la prova amb molt bona nota.
Superat el pas partirem cap amunt per un coster ben dret i molt incòmode, cercant les millors opcions i intentant seguir les fites deixades les altres vegades. Al tram final ens desviarem cap el gran i espectacular coval que serveix de referència a la pujada (jo en desconec el topònim) , un altre racó de Tramuntana.
Ja amb els darrers rajos de sol, el dia ens va regalar un horabaixa espectacular a la meravellosa Vall d'Ariant, on ferem la darrera aturada a la Font de la Mare de Deu, per menjar un poc i omplir les cantimplores.
A l'alçada del Coll d'Ariant la darrera sorpresa agradable del dia en forma de posta de sol espectacular amb els niguls de vent ben encesos. Ja només quedava la llarga i interminable pista en la penombra fins als cotxes.
Una vegada més decidirem pegar un bot fins aquest indret salvatge de la costa de Tramuntana, perquè els nous raconers el poguessin "tastar" de primera ma i aquells que encara no havien tegut l'oportunitat també fer-ho. Els que ja el coneixiem a gaudir una vegada més d'aquest espectacular recorregut ara que el pas està ben equipat i assegurat. A títol personal he de dir que ha esta el pic que m'he trobat amb les condicions més delicades a causa de la roca banyada durant les grimpades d'accés fins el pas.
Partirem novament de Mortitx i aquesta vegada ferem una variant d'aproximació, davallant per les vinyes i el Torrent de Mortitx. En arribar a l'entreforc amb el Torrent de s'Hort des Molí primera sorpresa del dia el torrent duia aigua i ens va tocar sortejar els gorgs per damunt de les pedres i pels costats.
Aquí es va produir el primer "ensurt" del dia quan Bergant va patinar i va caure dins un gorg i va acabar completament xop. En arribar a Rafal d'Ariant aprofitarem per berenar i eixugar la roba d'en Bergant amb el foc que va encendre Coyote.
Començant el recorregut un cop més a Mortitx.
Sortejant els gorgs del Torrent de Mortitx.
Continuarem davallant cap a la Caleta d'Ariant on es comença a veure tot el recorregut que ens quedava pels penyassegats del Cingle Verd. Des de la font de la Caleta continuarem avançant cap el Pas des Pinetó, tot i que abans hi va haver el primer "aperitiu" del dia en la primera desgrimpada un poc delicada.
Després de passar el Pas des Pinetó arribarem a la vertical de la canal que puja al Pas de sa Roca Llisai seguirem pels costers de càrritx inclinats fins les proximitats del petit "refugi" de pescadors just als peus del Salt des Miracle que regalimava aigua.
Aturada al Rafal d'Ariant.
Davallant a la Caleta d'Ariant, al fons el nostre objectiu.
Primeres "emocions" del dia.
Bergant al Pas des Pinetó
Arribant al "refugi" de pescadors.
Ara començava en realitat l'excursió. Seguirem avançant en la mateixa direcció i després de passar pels peus de l'Udró iniciarem el recorregut per les repises de roca, clarament indicat per la gran fita col·locada per Trepador la darrera vegada que haviem vengut.
La primera part del recorregut era senzilla i encara estavem a pocs metres sobre el nivell de la mar. Un primer passet en travessia va posar "alerta" als manco avessats. Després d'un nou tram còmode arribarem als dos gorgs meravellosos que hi ha.
A mesura que ens acostavem al "tram clau" anava vegent que la roca estava bastant banyada. Des dels gorgs una travessia sobre roca banyada va marcar l'inici de les dificultats. Guaitant al que ens esperava, amb la roca negra i plena de degotissos vaig veure que la cosa seria complicada. Tothom a posar-se arnés per assegurar la progressio.
Una grimpada vertical amb roca humida iniciar el tram més compromés de la jornada. Una primera desgrimpada que amb la roca eixuta sempre haviem fet sense dificultat estava molt delicada. Col·locarem corda per primera vegada després de trobar un bon pont de roca per ajudar a la desgrimpada.
"Ara comença l'excursió"
Primeres grimpades a ran de mar.
Racó meravellós.
Començaven els problemes amb la roca banyada.
Però no acabaven aquí els "problemes". Acabaven de començar. La següent grimpada ja estava ben "banyada" i Coyote va haver de suar per pujar adalt i assegurar els altres amb la corda. I tot per veure que ens haviem equivocat i haviem de seguir per abaix... però aquest no era el problema, el problema era la grimpada que teniem a davant per una placa que no es que estàs humida es que regalimava aigua.
Moments de nirvis i indecisió. Més d'un ja pensava en tornar enrera i en fer de nit en arribar al cotxe. "Y si miramos de hacer travesía por arriba" comentava Coyote. "No, tiene que ser por la canal allí està la marca" li contesta Pmmp
Aleshores Pmmp va començar la delicada grimpada, que en eixut haviem fet sempre sense problemes. La part bona era que les preses de mans eren molt grans i tot i regalimar d'aigua em podia fiar. El passet de sortida el més complicat en tenir poca presa i adherència nula. Superat el pas un bon pont de roca serví per poder assegurar la pujada a la resta, uns amb Jumar, altres assegurats des d'adalt, altres per la corda. Encara no haviem sortir del "merder" però el que quedava la roca ja estava més eixuta, aixó si aquesta era de qualitat més dubtosa.
Arribavem al punt crític.
On començaren les maniobres amb corda.
El pas crític amb la roca "regalimant"
Correcamins superant el pas
Darreres grimpades.
Arribarem al collet des d'on ja es divisa Punta Beca i continuarem aproximant-nos al Pas des Sinever. Abans reposarem forces per afrontar-la amb energies renovades. Reemprenguerem la marxa que ja era entrat l'horabaixa tot i que anavem bé de temps a pesar del que haviem perdut als trams delicats.
Després de fer lo d'abaix el pas va ser pràcticament "bufar i fer ampolles" i més amb la seguretat que dona ara al cable, tot i que encara a més d'un segur que la impresió li va poder per uns moments. Els nous raconers i raconeres superaren la prova amb molt bona nota.
El llarg cingle de càrritx abans del Pas des Sinever
Agafant forces abans del pas.
Coyote iniciant el pas des Sinever
Bergant al punt clau.
Acabant de superar el pas.
Superat el pas partirem cap amunt per un coster ben dret i molt incòmode, cercant les millors opcions i intentant seguir les fites deixades les altres vegades. Al tram final ens desviarem cap el gran i espectacular coval que serveix de referència a la pujada (jo en desconec el topònim) , un altre racó de Tramuntana.
Ja amb els darrers rajos de sol, el dia ens va regalar un horabaixa espectacular a la meravellosa Vall d'Ariant, on ferem la darrera aturada a la Font de la Mare de Deu, per menjar un poc i omplir les cantimplores.
Per amunt s'ha dit.
Pujant al coval.
Ariant meravellosa com sempre.
Font de la Mare de Deu.
A l'alçada del Coll d'Ariant la darrera sorpresa agradable del dia en forma de posta de sol espectacular amb els niguls de vent ben encesos. Ja només quedava la llarga i interminable pista en la penombra fins als cotxes.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)