Formentor espectacular

En aquesta oocasió tocava anar a una de les “curolles” pendents d’en Bergant i això era sinònim de un lloc de difícil accés però a la vegada espectacular, i no va decebre gens ni mica: la Punta de ses Antenes.

La sortida va iniciar-se molt tard, més tard del que és habitual per diferents circumstàncies (no entrarem en detalls) i  la pujada cap el Coll de l’Home la vàrem fer ja baix un bater de sol. En Bergant que estava intranquil per arribar al lloc anava al capdavant i l’habitual grup “alfa” es va destacar un poc de la resta en aquesta pujada.

Bergant i Guapeton camí del Coll de l'Home.

En ser al coll, amb magnifiques vistes començarem a mirar cap on haviem de tirar i a l’ombra d’una petita balma aprofitarem per berenar, mentre esperavem l’arribada  dels altres membres del grup.

Aquí es va produïr la primera escissió del grup, i els més prudents vegent el “percal” que ens esperava decidiren anar cap el Morro de Catalunya i Cala Figuera. La resta iniciarem un vertiginós descens per terreny molt mal pla i ple de rossegueres. Les vistes cap a la Punta de les Fonts Salades i el Cingle de ses Bufaranyes eren espectaculars.

Al final de la rosseguera reagrupament davall d’unes balmes i inicarem una llarga travessia a peu dels penyassegats fent diferents pujades i davallades en dirección a un collet que s’apreciava a la dreta d’una punta rocosa (el “Naranjo” que comentava en Guapeton).A ma dreta i més amunt deixarem la Cova de s’Almangara que visitariem de tornada.

Coyote estudiant el camí a seguir.

Punta de les Fonts Salades.

Tot dret per avall.

En travessia al peu dels penyassegats.

En arribar al collet s’iniciava un vertiginós descens per una canal on hi havia que anar amb molt de compte amb les pedres. Aquesta canal acabava a un resalt des del qual ja es tenia una privilegiada vista de la Punta de ses Antenes.

Hora de preparar els ancoratges per rapelar, tot i que amb una primera impresió Coyote i jo creiem que es podría desgrimpar amb molt de compte. Toni Sinever s’ho mirava també des d’un costat. Aquí es produeix l’abandó d’una segona part del grup que considera que això ja és massa complicat i decideixen anar a reunir-se amb els altres. Jmitch no ho veu clar però l’acabam convencent de que baixi. Segur que no es va empenedir.

La canal de baixada.

Des del resalt ja veiem l'objectiu del dia.

Coyote preparant la corda.

Després de montar un ancoratge amb dos claus, llençarem la corda de 40 metres. Pareixia que ningú s'atrevia a davallar, així que vaig decidir provar la resistència de l'ancoratge i vaig iniciar el rapel el primer. No és un rapel vertical sinó que va fent successius resalts. Després de comprovar que la corda arribava vaig rapelar fins abaix de tot. Toni Sinever a la seva va baixar a pel mentre els altres van davallant.

A simple vista el que queda fins la punta no pareix fácil i semblava que necessitariem més corda, però a mesura que ens acostam es veu més factible. Abans d’arribar al gran forat (bufador)  que hi ha al principi haguerem de fer un pas en travessia molt interessant.

Bergant en ple rapel.

Toni Sinever al pas de travessia.

Des d’aquí ja només quedava seguir el traçat de la punta fent unes quantes grimpades amb compte perque a trams la roca no era molt bona. Bergant i Coyote son els primers a arribar a la punta on hi ha la fita que deixaren els companys del Grup d’Esporles ja fa uns anys. Senyals de victoria i alegría.Quan va arribar tot el grup vaig treure el trípode i varem fer les fotografies sobre la punta.

Darrers metres cap a la punta.

En Bergant exultant d'alegria en arribar a la punta.

El grup de "raconers" que arribarem a la Punta de ses Antenes.

Ara tocava retornar però abans d’iniciar la pujada decidirem davallar per dins un forat fins a nivel de la mar en el lloc on comença la punta. El lloc es meravellós. Abans Toni Sinever i Trepador fan un poc "psicobloc raconer” i es col·loquen damunt el forat del Bufador.

Iniciam la pujada, fent alguns una variant directa sense haver de fer el pas en travessia i en arribar on haviem deixat la corda Toni Sinever creu que es pot pujar sense corda per l’empinat coster de càrritx de la dreta i tots pujam per allà. El punt problemàtci ve en el darrer resalt on hi ha que fer una grimpada un poc exposada per situar-nos novament al lloc on haviem rapelat.  Allà i donat que estavem a l’ombra aprofitam per dinar.

Trepador i Toni Sinever fent "psicobloc raconer".

El bucòlic racó a ran de mar.

Trepador en plena grimpada de la "variant directa".

Tots pujarem a pel el resalt que haviem rapelat.

Seguim la marxa i en arribar al collet com que no en teniem prou, alguns ens enfilam a la punta de la dreta (el “naranjo” amb una grimpada ben interssant i sobre roca dubtosa a trams. Des d’allà adalt teniem una vista en picat sobre la punta d ses Antenes.

Després de davallar amb molt de compte seguim cap a la dreta desfent les passes del dematí però abans ens enfilam fins la Cova de s’Almàngara, una balma espectacular amb uns degotissos i estalactites fantàstiques. Fins i tot hi ha una columna formada.

Coyote i Spiderfrau grimpant el "naranjo"

Cova de s'Almàngara.

Ara toca decidir que feim si tornar per on haviem davallat o allargar la jornada cap el Cingle de ses Bufaranyes. Com que tret de Guapeton ningú l’haviem fet decidim aquesta segona opció. La pujada pel cingle es fa llarga i penosa, els únics conhorts varen ser per una banda que estavem a l’ombra i l’altra contemplar em meravellós espectacle de peionies que hi ha en aquest indret. Llàstima que ja en quedasen poques en flor, però fa un més allò devia ser un espectacle natural.

Adalt del cingle ens va rebre novament el bater de sol. Des d’aquest punt ja teniem una bona vista de la travessia que haviem de fer per davall els penyassegats de la Penya de sa Cova dels Morts. Al fons veiem el Colomer i la Serra des Cavall Bernat.

Cap el Cingle de ses Bufaranyes.

Peonia.

Al final de la travessia que es va fer llarga i feixuga per la calor, tocava pujar per un pas de grimpada interessant però que no era res comparat amb el que haviem fet. Un darrer esforç ens va deixar al coll d’adalt.

Iniciarem la davallada pel comellar de s’enfront seguint les fites, pensant ja tots amb la cervesa que ens esperava a Pollença i on ens reagruparem amb els companys que havien anat a Cala Figuera.

El darrer pas de grimpada.

Inici de la davallada.