Expedició “raconera” a Pirineus.

Aprofitant el pont del Pilar, Bergant, Jmitch, Diego i Pmmp partirem el divendres 12 d'octubre cap a Benasque on ens reunirem amb Guapeton que ja duia uns dies trescant per la zona (ja ens mostrarà també les seves peripècies).

Les previsions meteorològiques pel cap de setmana no eren gaire esperançadores, però tot i haver de variar un poc els plans inicials, al final tenguerem sort i aconseguirem fer activitat tots els dies i esquivant la pluja.

El divendres horabaixa, tot i el temps amenaçador, i amb una aproximació una mica incerta amb les quatre gotes que ens varen caure partirem a fer la ferrata de Sacs. Aquestes quatre gotes i la cortina de precipitació que es veia cap el sud ens varen fer dubtar molt d'entrar a la via, sobretot Guapeton que estava a l'aguait de sentir un tro per partir escopetejat cap el cotxe.

Finalment despres d'una estona de “plou i fa sol” els nigulots varen passar de llarg i començarem la via. La primera part d'aquesta es fa per unes plaques inclinades i molt senzilles on haguerem d'anar un poc a remolc d'un grup que duiem a davant.

A la part final arribarem però al tram més interssant, on la paret es possava més vertical i on haguerem de superar uns quants trams desplomats i unes quantes travessies molt aèries. El desplomat final, molt feixuc posava la guinda a la via que tot i això s'ens va fer curta.

Preparats per començar la ferrata de Sacs.

"Señores, està lloviendo..."

Bergant i Diego a la part inicial de la via.

La primera part de plaques inclinades.

El tram final es posava més vertical i interessant.

Amb alguns trams desplomats fins i tot.

Contents després d'acabar. (Els altres dos ens havien fuit ja per avall)

La resta de l'horabaixa i bona part de la nit va estar ploguent. Les previsions ens donaven una finestra de bon temps per el dissabte però no sabiem quant duraria, de fet si matinavem tal vegada sortiriem ploguent i l'horabaixa ens tornaria a agafar la pluja.

Finalment va sortir un dia esplèndid. Es veien totes les estrelles en arribar al punt on començarem la pujada per la vall de Remuñé. Així i tot ens enredarem més del compte i ho acabariem pagant, ja que eren més de les 7 i quart del dematí quan començavem a pujar.

La pujada per Remuñe va ser llarga i feixuga, tenguent en tot moment la referència de la Forca de Remuñe al fons. Després d'una aturada per berenar a mitja pujada prosseguirem per el tram amb més pendent fins arribar al Portal de Remuñé, haguent d'anar amb molt de compte ja que hi havia verglas a les roques. A la fi arribarem al portal des d'on s'obria un fantàstica panràmica cap el Perdiguero i els Crabioules.

Pujada per la Vall de Remuñé.

Aturada per descansar a la Vall de Remuñé.

La Forca de Remuñé reflexada a un petit ibón.

Arribant al Portal de Remuñé.

Portal de Remuñé amb el Perdiguero al fons.

Continuarem pujant fins assolir el cim de la Tusse de Remuñé (3041m) Aquí deixarem les motxilles i crestejarem fins el proper Pico Rabadá (3045m) , haguent de fer alguna petita desgrimpada exposada amb neu i gel. Totes les cares nord tenien restes de la nevada dels dies anteriors i allà adalt tot i que encara brillava el sol feia bastant de fred.

Ens reagruparem novament a la Tusse de Remuñé. La pujada havia estat més llarga del que haviem calculat i era ja tard. Aquí ens dividrem i en Diego i en Pmmp decidirem intentar fer la cresta dels Crabioules a mem si ens donava temps mentre la resta començava a davallar cap e l'Ibon de Literola.

No acompanyava tampoc el temps que es començava a embrutar amb uns nigulots molt lletjos cap el Perdiguero. Finalment arribarem fins el cim de la Agulla Jean Garnier (3025m), després d'un pas d'escalada facil però molt exposat i vegent l'hora que era i que el temps no estava segur ens baixarem cap a l'Ibon de Literola rapelant de l'agulla.

Cim de la Tusse de Remuñé.

Crestejant.

Cim de Pico Rabadá.

Tornant a la Tusse de Remuñé.

Cresta de Crabioules.

Escalant l'Agulla Jean Garnier.

Arribant a l'Agulla Jean Garnier.

Després de dinar continuarem la davallada per Literola, llarga també però que a mi personalment s'em va fer més curta del que pensava. En arribar a la carretera ja ens esperaven els companys que havien anat a cercar ja la furgoneta a l'entrada de Remuñé.

Davallant cap a Literola.

Pel diumenge les previsions a Benasque eren molt dolentes, amb cel tapat i 80% de probabilitat de precipitació, així que després de matinar partirem cap a l'est on en teoria el mal temps havia d'arribar ja l'horabaixa.

Anarem fins Oliana per fer la ferrata Regina, una de les millors, sino la que més de tota Espanya. Jo ja l'havia feta tres pics però es com fer Sa Fosca que no cansa. Això si ens va sorprendre el delicat estat en que es troba l'equipament a molts de punts en que el cable de seguretat està romput i hi ha que assegurar-se directament als escalons.

La via es llarga i atlètica amb molt d'ambient i passos feixucs, desplomats, travessies aèries i passos curiosos com el “pas de la fe” en que es canvia de paret i el seu característic pont per atravessar d''una agulla a la resta de la paret. Aquí precisament s'han d'extremar les precacions ja que un parell de cables del pont estan romputs, tot i que els que donen seguretat a la instal·lació encara estan bé.

El grup preparat per fer la ferrata Regina.

El pont.

Bergant atravessant el pont.

Tot el grup a un dels esperons verticals.

Jmitch a l'espectacular primer despomat, mentre Guapeton es mira el "pati".

Diego al "Pas de fe"

Bergant superant el desplomat.

Satisfets després d'acabar la via.

La davallada no es que sigui tampoc com per anar-hi amb les mans dins les butxaques, amb trams molt verticals i fins i tot amb escalons de ferrata on ens varen embossar una mica uns que no tenien el “carnet de raconer” i baixaven "a pet de mula".

Davallada "raconera".

Aquesta via va posar la guinda a l'expedició que després d'un bon "hometage" a Oliana, va tornar el vespre novament cap a Barcelona i després cap a Palma.