Jornada entre amics.

Aquest passat dissabte la sortida habitual "raconera" la varem fer amb els companys de Doblevuit. En aquesta ocasió l’itinerari era el manco important, sinó poder gaudir d’una jornada de germanor entre els dos grups i compartir les nostres experiències i projectes.

Ens varem trobar als rentadors de Biniaraix, on després de saludar-nos i coneixer-nos tots iniciarem el recorregut pel sempre fantàstic camí del Barranc de Biniaraix. El dia amenaçava bastant, ben tapat i amb els cims de la Serra ben coberts, però la previsió meteorológica no donava aigua fins l’horabaixa de tard.

Després d’atravessar el Torrent de Biniaraix, que estava actiu però amb poca aigua iniciarem la pujada sortint de del Camí des Barranc un poc més amunt per la primera desviació a la dreta.

Principi del recorregut.

Aquí començarem la llarga pujada que ens havia de dur fins el cim del Cornador Petit. El primer tram entre marjades, amb el Senyor de Sa Torre a davant i amb el seu habitual ritme infernal. En sortir de les marjades entrarem a la gran rosseguera del Xaragall de Can Ribera.

Ràpidament guanyarem altura per la rosseguera i les vistes sobre Biniaraix cada cop eren millors. Com que el grup era nombrós ens varem separar  bastant durant la dura i feixuga pujada per la rosseguera on haviem d’anar amb compte ja que si tiravem una pedra acabava provocant un autèntic caos. A la part superior de la rosseguera, i ja en terreny manco perillós ens reagruparem per berenar, que ja n’hi havia alguns que ho demanaven.

Pujant entre marjades.

Xaragall de Can Ribera.

Amb el dipòsit carregat reemprenguerem la marxa i s’em va ocorrer superar el pas rocós que teniem davant tot dret. En començar vaig veure que allò seria un “pas de parece fácil II” i ja vaig avisar que “qui no vulgui enmarronar-se que volti per la dreta”. El pas recte el ferem els habituals que cercam “ronya” i es veu que als amics de Doblevuit també els hi va i molt la “ronya” ;-)

Superat aquest resalt estavem ja a la base del Pas den Careta que era bufar i fer ampolles després de lo que haviem fet. Aquí a s’unic tram complicat unes clavilles de ferro i un escaló posat amb argamassa permeten superar-lo sense cap complicació.

A la base del Pas d'en Careta.

Pas den Careta.

Coster de càrritx després del pas.

Arribarem així fins un collet des don ja es veia la part final de la cresta que puja fins el Cornador Petit. Des d’aquí avançarem per davall de les parets d’aquest atravessant petites rossegueres anant a cercar la canal que el separa del Cornador Gran.

Ens plantarem així al Pas de s’Anglés, que s’inicia amb una curta grimpada i posterior travessia cap a la canal vertical. Aquí hi ha dues variants la que puja un poc més i arribar a la canal ja en terreny més còmode i la que segueix una repisa hortizontal un poc més abaix. Aquesta segona opció va ser la que triaren novaments els que lis va la “ronya”. Tampoc es gaire més complicada però obliga a fer una grimpada en oposición per salvar un gran bloc empotrat a la canal. Situats adalt de la canal la majoria va continuar fins el cim del Cornador Petit i on ens ferem la fotografia de rigor.

Travessia per davall del Cornador Petit.

Inici del Pas de s'Anglès.

Pas de s'Anglès.

Pas de s'Anglès.

En Toni Sinever i en Pep de Doblevuit adalt de la canal.

Cim del Cornador Petit.

Retorn cap el collet i posterior grimpada per anar a cercar el coll on acaba la repisa que atravessa la impresionant paret del Cornador Gran per davall. Des d’allà seguirem el camí que duu cap a s’Arrom fins una marcada canal a la dreta del qual hi ha un esperó on es situava el darrer “pas” de pujada, el més vertical de tots.

Mentre jo m’enfilava a la part d’adalt del Pas per assegurar-lo ja es sentiren veus de “per on puja en Pedro jo no pujaré” i es va separar novament el “grup de la ronya” dels que tenen un poc més de cap i prudència.

Amb el pas equipat amb una corda per ajudar a la progressió “fácil” però exposada els més agosarats superaren aquests vint metres verticals fins situar-se ja a l’altiplà final que permetia arribar novament al camí que ve de s’Arrom.

Grimpada cap el coll que separa els dos Cornadors.

El "pas" més vertical del dia.

En Pep i en Coyote grimpant el pas.

Després de passar pel Refugi dels Cornadors anarem a guaitar al Mirador den Xim Quesada on ens ferem novament foto de grup i retornarem  cap el Refugi per cercar un lloc a raser del fred vent per dinar. A l’hora del dinar tot tipus de luxes i delicatesen (galletes, xocolata, tè, licor…) i molt bon rollo.

Amb la panxa plena i ja amb un poc de fred al cos reemprenguerem la marxa, davallant cap a les Cases de l’Ofre. Meravellós el verd de les marjades gràcies a les pluges de les darreres setmanes. Situats ja al Camí des Barranc, amb una nova aturada per reagrupar-nos començarem a davallar. 

El grup al Mirador d'en Xim Quesada.

Baixant cap el pla de l'Ofre.

Arribada novament al Camí des Barranc.

Acostumbrats a transitar fora camí, per rossegueres i carritxeres, anar pel Camí des Barranc es gairebé com anar per l’autopista i va permetre relaxar-nos conversant uns amb els altres. Això va desencadenar posteriorment l’anècdota de la jornada a l’estar tots una mica despistats.

Hi havia que estar atents però en localitzar el punt on ens haviem de desviar cap a l’esquerra i començar la davallada per terreny empinat i molt brut a la recerca del Pas de ses Lloses. “Au, un poc més de ronya que sinó no ens agrada”.

Camí des Barranc.

Cap el Pas de ses Lloses.

Inici del Pas de ses Lloses.

Pas de ses Lloses.

Pas de ses Lloses.

Després d’atravessar el pas, amb el Torrent de Biniaraix actiu als nostres peus passarem cap a l’altre costat a la recerca de l’inici del Camí de s’Aladern. En aquells moments  ens adonarem compte de que falten dos membres del grup, per una banda en Diego de Doblevuit i per altra en Trepador dels Raconers.

Moments de nirvis, intentarem telefonar pel mòbil als “perduts” però ves per on tots dos se l’havien deixat al cotxe.  Estava clar que no ens havien vist quan agafavem el desviament i havien seguit Barranc de Biniaraix per avall. Com que ja no hi havia res a ver continuarem davallant pel Camí de s’Aladern i poc abans d’arribar al CAmí Vell des Barranc ens retrobarem amb els “perduts” que havien començat a pujar des del Gorg de Can Catí
.

Baixant pel Camí de s'Aladern.

Camí Vell des Barranc.

El darrer objectiu del dia era passar per la Cova de ses Alfàbies així que seguirem pel Camí Vell des Barranc i després de passar el Coll den Se i després de dubtar una mica trobarem el desviament correcte per anar fins la cova que visitarem la majoria.

Cova de ses Alfàbies.

Cova de ses Alfàbies.

Després de la vistia a la cova continuarem davallant pel Camí Vell fins arribar ja a la part d’abaix al Camí des Barranc que seguirem cap a l’esquerra, arribant a Biniaraix novament. Celebrarem aquesta gran jornada de muntanya entre amics amb una bona cervesa.

Arribant a Biniaraix.