La Cel·la Vella

Amb motiu de l´alegria per haver arribat al Forat de Mallorca tenc el plaer de compartir amb vosaltres unes linies d´un llibre dit "La Vida ermitana a Mallorca. Epoca anacorètica" de Bartomeu Guasp Gelabert, Prevere, editat l´any 1969.
Descriu una excursió que va fer el 12 de maig de 1934 per Ternelles:

 Creu pintada a una roca devora la font

 Fonteta.

Beneïm aquell jorn primaveral d´excursió inoblidable . Partíem del poble a les 10 i mitja del matí, prenint el camí que atravessa la frescal Horta de Pollensa. El freu de Ternelles, obert entre dos enormes vessants de penya per on s´aferren arduament migrades alzines penjant sobre el buit, nos introduí dins la gran vall que caracteritza dita possessió, acanalant-se, llegües enllà, vers el Castell del Rei que, exhalant aroma de somnis, es va desfent com un niu vell de voltors sobre l´abisme, com digué Mn. M. Costa i Llobera. No era, però, el fort roquer el nostre objectiu. Volíem, sí, rebre la impresió directa d´un lloc particular, d´entre aquells paratges meravellosos de la costa Nort, cantat pel gran poeta:

Amunt, al cingle del Castell,

un noble ab hàbit de burell

resant habita.

Entre penyals hi té una ermita

i humil capella,

vora d´un broll de fontanella,

que sens profit

queya a la mar, i un hort florit

ara nodreix.

D´allà damunt no es descobreix

res de la terra,

més que el vessant d´aquella serra

que apar que inclina

sos caps de roca gegantina

per adorar

a Déu inmens sobre la mar.

En tal paratge

troba´l bon vell un dolç estatge

per lo cor seu:

oblit del món, repós en Déu.

D´aquella altura

se veu davant tanta planura

de mar oberta,

que´s ponta en arc la forma certa

del horitzó...

Amunt! Després de reposar una estoneta a un pedriç de “La Cel·la de Ternelles”, prenguérem el rost esquerre de la vall, per un caminoi atiranyat, tirany de cabrer, esborradís, que passa pel “coll dels coloms”; seguírem enfilant capamuntes i canant mon, sempre en petjes males... A la 1 i mitja ja tocàvem mare, es a dir, arribàvem in desertum locum , al “cingle del castell”,lloc designat per la tradició amb el nom de “la cel·la vella”, l´antiga ermita.¡Oh la salvatge solitut, asprament alterosa, guaitant sobre el mar!¡Quin allunyament del món! ¡Quin indret més propici per a la contemplació de les coses divinals! Encar se veuen confuses ruïnes entre la vegetació vària: l´aljup fet trossos, teules i enderroc de parets. El fontinyol qui sense gens de saluet regalima d´un clivell de penya, regant una mica de fenàs, prop d´unes etzevares...