miércoles, 24 de julio de 2013

Silvretta 2013 - Una experiencia en el cor d'Europa

Primer dia
 Bludenz la ciutat situada en la intersecció de cinc valls i capital del districte de Voralberg, acull les nostres primeres passes alpines. Desprès d’una passejada per estirar cames gaudim dels productes de les dues principals industries de la vila; la xocolata Milka i la cervesa Fohrenburger. Hum, que bones ambdues !
 
Segona jornada
 El Lunersee ens ofereix una recepció digna dels reis; una convenció de tirolesos vinguts d’arreu del mon toquen els seus Alpenhorns fent tremolar les solides roques. Gracies per la musica... i sortim cames ajudau-me que avui tenim dues etapes. La pujada fins cap el Verajochli la fem per les pastures del Kirchlispitzen que aviat esdevenen clapes de neu i gel. Baixada espectacular cap al Schweitertor en cerca del Ofapass. Larg, bonic i exigent descens cap el Lindauer Hutte a l’ombra (es un dir) de les Drei Türme. Al refugi ens rebrà una orquestra a tota pastilla i el que serà, fora dubta, el millor Apfelstrudel del recorregut (qualificat unànimement com de categoria cinc pomes superior). Al horabaixa ens queda la duríssima i intensa pujada al Schwartzhorn que ens les farà passar de tots colors abans d’arribar al lloc de descans previst, Tilisuna Hutte.
 Lloc acollidor, menjar bo i abundant i, gracies senyor, aigua calenta a dojo !

Tercera jornada
 En berenar, plans per tots i per a tot. Un grup se’n va a fer un cop d’ull al Sulzfluh. Arribats a mitja alçada unes inoportunes butllofes fan tornar a una part del grup, que s’incorpora a la travessia en direcció sud-est cap a Gargellen.  Avui anirem jugant  entrant i sortint a Suïssa, anant a un costat de la frontera donat la volta al Weissplatte. Enllaça’m petites construccions que albergaven als guàrdies de fronteres que encalçaven als fugitius de la barbàrie nazi, afrontant el fred, la fam i el desconeixement del terreny. Una pedra ens recorda el lloc a on sis persones, a pocs metres de la llibertat, perderen la vida i l’esperança al Plasseggen Joch. Un caminoi penjant i reforçat en un parell de trams amb cadenes i cables ens mena fins al punt més alt, el Sarotla Joch. Una llarguíssima baixada que es perllongarà per més de 1000 metres ens deixarà a les portes de Gargellen, una població de muntanya enredoltada de boscos que ens acull solejada i solitària. Jornada que va començar com de recuperació i que ha esdevingut de pinyol vermell !

Quarta jornada 
 El matí s’aixeca net i solejat. La vall majestuosa del Vergalda ens permet apreciar les gegantines distancies alpines. Una aturada a un Alp ens permet refrescar-nos i gaudir de la conversa amb la madona, amb tots els estris preparats per fer el excel·lent formatge típic de la contrada. La pujada cap al Vergaldner Joch (2515 m) es una bona ocasió per donar-nos compte de com cos i motxilla ja han esdevingut una unitat. En la collada tenim ocasió de veure com uns guies fan la feina de marcar i equipar amb elements de seguretat la baixada, cosa que no els estirem mai tan agraïts com avui! La collada prèvia al Garnertal ens convida a fer una aturada per admirar el paisatge i carregar energia. L’arribada al Tubinger Hutte, al peu del Kessihorn i enmig d’unes praderies plens de flors alpines desprès de superar un caos de rocam, sensacional. El sopar, fastuós.  Cassola, saborós, abundant i servir amb cura i eima. El pa, just acabat de sortir del forn, una delícia.

Cinquena jornada
 Quatre decideixen connectar amb el Saarbrucker Hutte per la collada superior equipats amb els unics quatre parells de grampons que portem, desprès de rebre la recomanació dels  guardes. Gaudiran d’una jornada alpina inoblidable. Els altres ens decidir per la visita al Hochmaderer. La baixada cap a la Silvretta Stausee ens permet abandonar la grisor de la pedra i el blanc impactant del gel i la neu per tornar als tons de verd i marro de les praderies plenes de animals pasturant. Volta al enorme llac sota l’amenaça del mal temps que es va tancant de mica en mica per fer un sprint final per el inclinat i costerut camí que ens mena al Wiesbadener Hutte (2443 m). La boira s’empassa els cims bessons del Piz Buin mentre les darreres patrulles tornen de la glacera just a temps per que les portes del cel s’obrin i una tempesta elèctrica descarregui amb intensitat inusitada. Ens ha vingut de 20 minuts. A la hora de sopar tindrem ocasió de contemplar les evolucions i cucaveles de l’estol de cambreres croates que fan la vida més agradable als muntanyers. Una mescla de refugi de muntanya i table dance d’allò més interesant, si senyor.
 
Sisena jornada
 La  visió del Piz Buin sota la primera llum del matí paga la pena per tot el viatge. Amb perspectives de mal temps a partir del migdia ens hi posem d’hora per negociar la pujada fins a la collada del Radsattel. D’allà visita al cim del Piz Buin 6R i, els més decidits, al Hohes Rad per continuar amb una baixada llarga i tècnica en demanda del rierol situat davall del Radsee. Gir brutal a la dreta i inici de la pujada cap a la  Getschener Scharte en la que hem de fer feina en grup per progressar adequadament en la contundent pendent nevada i glaçada. Si interessant la pujada, espectacular, gloriosa, abracadabrant el descens amb pendents que s’esmicolen de mirar-les mentre el mal temps s’anava tancant. Marxa ràpida una vegada arribada al verd per progressar a ritme de càrrega al Jamtal Hutte. Va començar a ploure a bots i barrals mitja horeta desprès d’arribar-hi.

Setena Jornada
 Sàviament varen decidir-nos a no prendre la via prevista (20 kilometres de camí, més de 7 hores de marxa, un desnivell acumulat de més de 2600 metres) i fer una baixada per la vall cap a Gartum la capçalera del vall. Camí còmode que ens permet gaudir de la admiració de la fauna i flora alpina sense més problemes. Jornada distesa que, en arribar a Ischgl, permetrà fer una volta en bicicleta a alguns, fer compres a altres i gaudir d’un bon descans a tots. Fer el turisme de tant en quant no es mala idea. Sopar de cine al Hotel Arnika, a on la cosa va tan be que fen sortir al cuiner per fer -li un bon aplaudiment i rebre les nostres felicitacions. Uns bons licors cortesia de la casa varen tancar la brillant jornada.


Reunit en sessió única i en decisió unànime i inapel·lable el jurat ha decidit atorgar les següents recompenses:

Premi al millor refugi
Jamtal Hutte. Per les seves instal·lacions –netes i impecables-, les seves habitacions i llits –comodes i ben distribuïts- i, sobretot, per la bellesa i simpatia d’Ania que va aixecar passions entre alguns.

Premi al millor menjar
El que ens varen oferir al Tubinger Hutte. Sopa de tomatiga amb un punt de nata casolana. Rostli de patata, amb ous i speck i per acabar, pastis de xocolata i crema. Sensacional !

Premi al millor ApfelStrudel
Fora dubta al que ens varen proposar al Lindauer Hutte. Un escàndol de fruita melosa, tendre amb el punt de acidesa just i banyat en suau crema de vainilla i canella. Digne de una visita per part del insigne Guapeton.

Premi a l’acció més humanitària, categoria Henri Dunant
Als companys que es varen trobar amb una família en la que un dels fills havia pegat al terra i s’havia obert un trenc al cap. Les gràcies den Pau varen fer aturar en sec els plors de la nina i va permetre fer-li una avaluació i una embenatge de fortuna. La figura poderosa den Joan carregada de motxilles per totes bandes mentre el grup progressava cap el refugi, sensacional. L’escena final, amb la mare donant la ma a cadascun del herois de la jornada i pronunciant amb accent gutural  “Muchas, muchas gracias” amb la veu agitada per els nirvis, d’aquelles que omplen el cor.

Enhorabona cracks !


1 comentario:

Fernando A dijo...

Excelente resumen Xisco. Cortito y afinado, como toca. Dos lecciones me llevo de este viaje

1. Que, salvo muy puntuales, breves y hasta cierto punto previsibles desavenencias, la convivencia ha sido muy buena en un grupo en el que no todos nos conocíamos. Primaron las ganas de disfrutar la montaña y disfrutar las vacaciones, que era el objetivo primario (al menos el mio) del viaje.

2. Que hay otros -muchos- Alpes, sin las agobiantes aglomeraciones de Chamonix o Zermatt, sin picos muy altos o muy famosos, pero igual de bellos. Otros -muchos- Alpes para gente que siente de verdad la montaña. No coleccionistas de cumbres o turistas fugaces tipo 'si hoy es martes, esto es el Cervino'.