Punta Beca

Aquesta setmana no hi havia recorregut amb cordes ni en principi cap lloc tècnicament complicat, però en canvi la ruta proposada era d'envergadura, molt llarga (com a tres excursions en una) i amb bones dosis de "ronya raconera": Terreny dur, càrritx a voler, grimpades i desgrimpades i un element amb el que no comptaven que faria encara molt més dura la ruta: el vent.

Els sis raconers del dia partiem des de Son Grua per iniciar la pujada cap el Coll de Tirapau, on començarem a patir els efectes del protagonista del dia, el fortíssim vent de Llebeig-Ponent. En arribar al Paraigo ens resguardàrem al vessant de gregal, on poguerem berenar al soleiet i gaudint de les espectaculars vistes cap a la Vall de Ternelles.

Començant a Son Grua.

Pujada al Coll de Tirapau.

Arribant al Paraigo.

"Ara comença l'excursió" comentà en Coyote". La intenció era pujar fins la carena del Puig Gros més o manco entre el seu cim i el Pa de Figa d'Ariant. Coyote marcava el ritme seguint de tant en tant algunes fites pensant que eren les bones.

En arribar adalt ens adonàrem que haviem seguit les que duen al cim del Puig Gros que no era objectiu aquest dia. En arribar adalt els efectes del vent es varen començar a intensificar. Cercarem el millor pas per iniciar la baixada. La idea era trobar una canal de baixada que Coyote tenia ullada des de feia temps, en comptes de fer la baixada "classica" als peus del Pa de Figa.

La primera part de baixada fins a la gran dolina que domina aquest sector la realitzarem sense gaire problemes. Terreny "raconer" però al qual estàm ja acostumbrats. El que no sabiem era el que ens trobariem al següent resalt.

Raconers pujant cap el Puig Gros de Ternelles.

Arribant a la dolina de la cara nord.

Guiats per Coyote sortirem a la dreta d'unes agulles característiques i iniciarem el vertiginós descens cap a Ariant, de qual ja en teniem unes fantàstiques vistes. Després d'un primer moment de dubte desgrimparem la primera canal i ferem un estétic i aeri pas en travessia.

Però en arribar sobre la vertical d'Ariant verem que era impossible davallar sense fer un rapel molt llarg. Coyote no es va rendir i seguirem en direcció al Pa de Figa fins que donarem amb la canal "bona". Coyote va baixar uns metres i després  de comprovar que era factible iniciarem el descens. Enmig del pas trobarem un marge als peus d'un coval (refugi per bestiar?). Medalles per Coyote.

Cercant la davallada cap Ariant.

El passet en travessia.

Coyote iniciant la baixada "bona".

Ja estavem novament a la meravellosa Ariant. Aquí es va fer la "selecció natural" i els que ja n'havien tengut prou amb el terreny recorregut decidiren anar fins la Caseta de Milicians, mentre Coyote, Trepador i Pmmp seguien cap a Punta Beca.

Ariant.

Passant el botador de sortida.

 Eren més de la una del migdia i per tant iniciarem un descens contrarellotge a la mala. Després d'equivocar-nos de baixada i haver de fer una maniobra poc ortodoxa amb un cordino d'estendre roba que duia Trepador ens amollarem per l'espés coster de càrritx en direcció a Punta Beca.

A mesura que ens acostarem les ráfegues de vent es varen fer més fortes fins al punt que en arribar al collet previ eren gairebé huracanades i no podiem caminar, haguent de fer un tram a 4 potes. Aquí no teniem ja res que ens protegís i el vent venia ferotge des de la mar.

Coyote gairebé ba sortir volant amb una ràfega i Trepador el va haver d'agafar. Dubtavem de si podriem arribar però no ens rendirem i arribarem a la fita proposada. Una llàstima no poder gaudir del tot del lloc a causa del vent.

De retorn trobarem un magnífic coval a recer del vent on poguerem dinar i gaudir de varis luxes (cafe, crespells i coca). Quedava un llarg retorn així que iniciarem la pujada novament.

Començant la baixada a Punta Beca.

L'espés coster de càrritx.

Darrers metres entre ráfegues huracanades de vent.

Punta Beca.

Hora de reposar forces.

Atravessarem el coster per damunt el Racó d'en Martorell i anarem a cercar el Pas den Martorell (nou), una enclexta a la roca per la qual s'arriba per un coster de càrritx molt inclinat. Lloc d'aquests per on no podriem passar si no hi hagués càrritx.

Cap el Pas d'en Martorell.

Cercant el pas.

Pas den Martorell.

Fet el pas ja només quedava davallar fins la pista de la Punta de la Sal on s'acabaven les dificultats però començava el llarg retorn per pista. Aturada a la Font de Solleric per recuperar un poc les forces abans d'arribar novament a Ariant.

En direcció a la Punta de la Sal.

Pujada per la pista.

Novament a Ariant.

Retorn una vegada més per la infernal pista on gaudirem de la companyia i  compartirem impresions amb en Miquel Angel de Toponimiamallorca.