Quina sort pel puig de Bàlitx

Dimecres 15 em vaig topar amb la sort.

Aquell día, just  en fa vuit, vaig anar amb l´amic raconer Ramiro a mostrar-li un nou pas que havíem trobat dies abans: el pas des marge de s´Illeta. http://www.raconstramuntana.blogspot.com.es/2015/03/puig-de-balitx.html
Com era d´esperar ho trobam, però ho feim a la inversa, de baix cap adalt. El pas a la part baixa va resultar exposat en alguns punts, ja que el terreny està mot desfet. Tal vegada no encertàrem bé la pujada? Crec que ho fèrem com tocava...

Després de pasar per un fil ferro a mitjan coster, més amunt trobam els marges del pas.       

Una vegada dalt la carena del puig de Bàlitx, decidim anar cap al pas de na Cordellina, per mal terreny, fora camí, ...ja esteim acostumats i va ser quan em vaig dur l´ensurt: una mala passa, una caiguda absurda, que encara no se com ho vaig fer, una caiguda de devers un metro, però sense poder-me agafar, caiguent amb la mà torta, i amb tot el pes damunt. Sabía que la pifiava!!!! En Ramiro venía darrera.  No s´imaginava en principi la gravetat, però quan me vol donar la mà, veu el que tenc: braç trencat.
Estic bé. He tengut sort. Si hagués caigut amb el cap, o amb l´esquena... Cert que en aquell moment deia el contrari: merda de caiguda.
En Ramiro es posa en marxa: després de l´ensurt inicial, truca al 112. després a en Joan Miquel. Activada l´emergència, li dic a en Ramiro, que vull intentar caminar. Me posa la seva jaqueta en el braç quedant "subjecte", i començam a caminar per terreny complicat. Me té que ajudar, perquè per molts de punts es necesiten les dues mans. Anam bastant lentos. Després de no se quant de temps, 20 minuts? amb bastant de mal i de rebre algunes telefonades d´emergències, me vé al cap una idea.
Dic a en Ramiro que tregui el meu móvil de la motxilla i crid al meu amic Tomàs (bomber de Sóller).
Una altra sort! En Tomàs me contesta. Està de servei. Ja estava de camí a cercar-me, sense sabre que venía a auxiliar a l´amic. Més sort encara! Vé amb l´amic Toni Josep que es coneix la contrada amb els ulls tancats. I més sort, acompanyats per l´altre Toni, que no coneixía, però que també es solleric. En Toni Josep me diu per teléfon que en 20 minuts arriben al meu punt. I així va ser. Quina alegría de que me venguin a cercar els amics. Me donen una pastilla pel mal, me posen una ferula al braç, quedant perfectament inmovilitzat, i com puc seguir, reiniciam la marxa, lenta i pausada, cap al cotxo que teníen devers les pistes de Bàlitx d´Amunt. No se que va durar l´excursioneta, no record, una horeta, més, ..? Els amics bombers es varen portar genial. De ben segur que ho fan sempre! Me varen facilitar la marxa i va ser d´allò ben entretinguda. Arribats al cotxo, un alè.

El passeig amb el cotxo no va ser gens agradable per aquelles pistes, i a en Toni Josep li sabia greu els bots. Eren inevitables. En arribar al mirador de ses barques ja m´esperava l´ambulància. Me despedesc dels meus amics bombers i d´en Ramiro i viatge en ambulància cap a la Rotger, temps per fer-me amic del tècnic d´ambulàncies (Atila) el qual també es portà genial i temps per parlar amb la meva dona per informar,  li explic l´accident i no s´enfada i amb en Joan Miquel.
A urgències me traten fenomenal, pero ja veuen que hi ha mala ferida. He de passar per quirofano. El dijous m´operen i queda això per fora:

El susto que tenc és molt gros. El disgust, la por,....Però tenc sort. Una pluja de cridades, missatges, publicacions, visites a la clinica (germans, amics, companys de feina), visites a casa, cafès,... I una molt agradable. l´amic raconer Sebastià se presenta a la clínica amb un llibre que va escriure ell: "De quin color és la sort".
Quina meravella de llibre. Quin regal! Per descomptat el cap de setmana ja l´he llegit.
....La pedra amb la qual ensopeguem pot servir per tapar un clot. La sort és trobar el caire foguer al que la vida ens dóna....
El día del trencament tenc això:

Una setmana després, amb visita al metge, i amb la bona noticia que tot ha anat bé, tenc això:

Una plaqueta i uns perns. Tal vegada algún día m´ho llevaran. Ara vé la feina de treballar-me els dits, la mà, el canell, braç. Tot està dolorit. S´ha acabat la meva temporada de cercar passos...Deixam els deures per la propera.
Gràcies a tots. Quina sort!