Bufaranyes

Mi primera trescada por este remoto rincón. Algunos nervios particulares :o( en el dichoso forat cerca del Pal, pero he disfrutado un montón.

Cingles de N’Amet per Camí de Ses Cometes

Bàlitx d'Avall

Capella Bàlitx

Portal Forà

Una topada casual amb el mestre Chamorro ens proporciona la informació pertinent per arribar a Balitx d’Avall per el Camí de Ses Cometes. Aparcats al Mirador de Ses Barques, agafem camí cap a Balitx d’Amunt. A pocs metres del inici de la baixada cap a Balitx d’Avall, sortim per la esquerra i naveguem entre bancals i tiranyets per connectar amb la pista que enllaça amb la Tanca dels Bous. Ritme ràpid per el camí que discorre per Sa Esquena de Sa Fam, per damunt les cases de Balix d’Enmig. A la caseta de la Tanca dels Bous agafem un camí que parteix al costat d’un conjunt format per Bassa i Pou de curioses formes. El caminet, ben al costat de la pista, segueix un centenar de metres fins arribar a un replanet a on, senzillament, la espifiem ben grossa. El camí, ben clar i xalest, surt a la dreta i nosaltres, agosarats, tirem pel dret i ens fiquem en un bon trull. Despistats i cansats de pujar i baixar entre crits de “...per aquí sembla que hi ha camí” i “... crec que l’he trobat” puntejats per malediccions, imprecacions i Sants que pugen i baixen al cap de una hora tirem a la mala cap a la dreta i peguem a la part final del Camí de Ses Cometes.

 La torre de defensa de Na Seca s’ha pegat una panxada de riure veient les nostres desventures.

Niu de S'Aguila

Arribats al Torrent de Na Mora seguim el camí de la horta de Bàlitx d’Avall per arribar a les cases. Per moltes paraules que és puguin emprar, el senyoriu i potencia visual d’aquest conjunt de cases originals dels segle XIII atabalen al més pintat. Just ens queda gaudir de la seva bellesa i un fresc suc de taronja acabat de fer. La sortida la farem passant al davant de la capella, original del segle XVIIII, avui restaurada i oberta de pinta en ample per gaudi dels visitants.

Interior Sa Costera

Cases de Sa Costera

Cames ajudeu-me anem a agafar el camí del Coll de Biniamar passant per ses voltes de Na Cavallera i sortint per la dreta del Portell des Bosc. La temperatura es elevada i una brisa que creix a mesura que ens atraquem al Coll ens conforta i dona ànims. Ja som dins Escorca i baixem un parell o tres corbes abans de sortir per la esquerra a la cerca de les cases de Sa Costera. El blau de la mar es retalla entre la fullaraca del alzinar mentre anem perdent alçada a les totes. Per damunt el racó de S’Encruia ja es veu Es Tancat de Ses Cases amb les formes cubiques de la construcció. Unes veus delaten que hi ha gent. Tenim el plaer, i no es una expressió cortès, de gaudir de la hospitalitat i la companyia den Llorens, Maria  i Eulalia, que han vingut a obrir el casal i a veure quin es el seu estat. Ens regalen el privilegi de mostra-nos el seu interior. La llum entra a les cambres fresques, amb un regust de sal i pins, per que els nostres ulls puguin contemplar els mobles d’un temps ja llunyà i la sobrietat i elegància de les seves formes. Ni el rei Pepet tindrà mai un palau amb unes vistes com la d’aquestes cases.

Cingles de N'Amet

Tots plegat recordem aquell altre dissabte, un 26 d’abril de 2008, quan es varem trobar amb els propietaris de Sa Costera, l’amo Sebastià i la seva senyora Francisca, i el mateix Llorens, amic dels propietaris, ens va acompanyar en la primera descoberta per retrobar el pas del Cingle de N’Amet. Son instants per recordar al que, per desgracia, avui ja no son entre nosaltres.

Decidits a recuperar velles sensacions ens dirigim tots de camí cap el cingle sota l’ombra de Es Putxot. Arribats al Niu de S’Aguila ens acomiadem del nostres acompanyant que encara tenen una bona estona de caminar fins a Cala Tuent. Gràcies de tot cor.

El pas de baixada el fem amb precaució. Avui no tenim mascles alfa que encapçalin el grup i anem gestionant els passos amb esment. Finalment just dos valent assoleixen el objectiu de fotografiar les peònies en flor, poques però polides.

La caminada ha pagat la pena. Ara toca desfer traça. Ens aturem de nou a Bàlitx per gaudir del seu patiet a l’ombra i el portal forà obert de pinta en ample. La llum del horabaixa ens agafarà, ara sí que l’hem encertat, en el vertader Camí de Ses Cometes, amb el seus esplèndids trams envaïts per les males herbes que encarà destil·len la saviesa dels seus constructors.

Clastra de Bàlitx

Ja amb el fosquet, a una hora que el profeta va anomenar com el negre fil del dia, arribem mal que be a cases amb la pols del camí aferrada a les botes i el objectiu assolit; la imatge i la flaire de les peònies.

Dedicat a l’amo Sebastià, propietari, ànima i cuidador de les cases de SA COSTERA.

La llum de SA COSTERA

El Regal de Sa Costera;les seves vistes

Al cel el veiem tots.  In memoriam! 

El Raconer Fluvial.

Racons de s'Entreforc

En una mañana gélida, pero bajo promesas de buen tiempo, nos dirigimos a s'Entreforc con nuestro amigo Marc, para su bautismo de Pareis. Las lluvias del día anterior -nieve en el Puig Major- podían poner en peligro la ruta prevista, por lo que fletamos el carguero Atlantic y el fiel Poseidon MkIII, más vale prevenir.
Efectivamente, en el pas "Ara s'embruta" no había manera de bajar sin remojarse, cosa que no apetecía debido al frío, así que activamos el plan B.

Volvemos a s'Entreforc y preparamos el Atlantic -fue el elegido por su mayor calado y eslora, mientras el Poseidon MkIII quedó esta vez en la mochila para eventuales rescates- para su primera singladura en el canal de Sa Fosca. Hubo que ir esquivando gente que iba saliendo a puñados del torrente, incluidos algunos ilustres Raconers (de la variedad malaltdecordensis), que se lamentaron de que el Atlantic no fuera convenientemente estibado de cerveza. ¡Nos podríamos haber forrado!

Hormiguitas en s'Entreforc

Pmmp y Trepador, una agradable sorpresa al final de Sa Fosca

El patrón del Atlantic, perfectamente equipado para la vida fluvial

Tras unas panzadas de reir, retrocedemos hacia el torrent de Lluc dispuestos a remontarlo hasta el Pas de Sa Mata. Aparece el Sol prometido y apetecen las sigladuras. Arribamos a una roca convenientemente soleada junto a una cascada, y amarramos el Atlantic para disponernos al avituallamiento. Algunos intentos de baño, rápidamente rectificados por la temperatura del agua.
Tras la comida, nos adentramos en terreno de largos gorgs.
Al usar una sola embarcación para todos, realizamos la compleja maniobra de zarpar sin soltar amarras, compuestas estas de tres cordinos enlazados para aumentar la autonomía del Atlantic y su capitán. Con esta logística conseguimos con éxito la recuperación del Atlantic y su remo por parte de los grumetes, que en sucesivas oleadas arribarán a buen puerto en todos los gorgs.

LLegados al Pas de Sa Mata, y apremiados por la sombra que empezaba a cubrir el torrente, localizamos con dificultad -falta de costumbre de verlo inundado- el Pas de Ses Costitxeres, donde en un visto y no visto mudamos de Raconers fluviales a Raconers comuns (salvo por el remo adosado a una de las mochilas), y nos dirigimos con paso firme de vuelta a Escorca. Una mirada atrás nos permite localizar en el Paso Elegante a una manada de Raconers comuns que volvían de la Torre de Lluc. Al parecer, la especie, amenazada de extinción, es todavía abundante en los alrededores del torrente de torrentes.