Avui fa cinc anys
en clau que un grup d’agosarats i brusquers va decidir que pagava la pena assumir
el risc i fer realitat un il·lusió; la reopertura de SA CRIVELLA.
S’ha publicat la
crònica original com a petit homenatge a
tots aquells que varen ser d’una manera o altra. I millor no pensar en el seu
estat actual que ens posarem malalts.
A finals de novembre havien retrobat l’entrada a Sa Crivella. Alguns talents havien, fins i tot, baixat fins a un centenar i poc més de metres de la mar, mentre s’endevinava la desitjada connexió amb un sortida per sota de Sa Carabassa, emprant el Pas de Ses Mars Fresques (segons Marcaró Pasarius) o S’Argelagar (IGN).
Algun despistat va suposar que l’intent es faria una vegada tombat l’any, en arribar-hi el bon temps i els dies llargs de la primavera. Però ca, barret! Alguna cosa es cuinava de mica en mica. Comentaris a mitja veu, telefonades a deshores, missatges de mòbil... Alguns ho duien dins el cap i no pensaven aturar fins posar les cames en marxa. Sobtadament, la cosa es concreta; aquest dissabte toca.
No començam bé. Tres dels protagonistes de la troballa inicial s’han d’absentar per diferents i poderoses raons. No podrem comptar amb la confiança i serenor d’en Toni Sinevé, amb l’alegria i el vi del Senyor de la Torre i l'intuició i saber fer den Bergant. Per acabar-ho d’adobar, Es Jefe es presenta en un procés de recuperació d’un refredat que ja dura un parell de dies. Encara no ha començat el partit i ja tenim baixes d’importància. El cel es presenta tapat i gris. No presagia res de bo per la resta de la jornada, mentre marxam cap a Mortitx recollint raconers i raconeres arribats de mitja Mallorca i, fins i tot, de l’altra banda de la mar.
Ens dirigim cap el Coll del Vent a tota pastilla per recuperar el temps perdut. Un sol prim, sense esma, ens acompanya en aquesta primera tirada, presidida per una parella de voltors que, sortits darrera el Puig de Ses Moles, orbita sobre els nostres caps. La serenor de L’Havanor es trencada per les converses i les ràpides passes que ens acompanyen. El descens cap a Ses Basses ens dóna una primera visió panoràmica de la mar i un conjunt de núvols baixos que presagien un canvi d’escenari climatològic. Una ràpida visita per gaudir de la rústica elegància de Ses Basses i el seu centenari arc d’ullastre són el preludi d’una carrera per assolir una línia de filferro que s’albirà a l’horitzó i que corre des del Collet de Ses Falgueresfins a la mar. Anem obrint el camí amb les nostres passes en un terreny esquerp i complicat. Arribats al filferro dues o tres fites ens marquen la direcció d’una canal que ens permetrà recorre la part superior de l’espectacular barranc de Sa Carabassa fins arribar a un comellar rost i molt brut que ens fa davallar fins al Torrent dels Porcs. Aprofitem el seu jaç per agafar-ho com improvisat camí en el moment en el que fa una corba cap a l’esquerra. Just després de superar el primer bot, l’abandonem tot sortint a l’esquerra per una canal que ens col·loca en una zona relativament planera, plena de càrritx i roques que en alguns mapes està marcada com S’Argelagar i en altres com Mars Fresques o Marsesques. Distingim al fons un conjunt de dos o tres petites elevacions del terreny, situades a prop del cingle. Els interessats en la geologia tenen l’oportunitat de examinar alguns exemples del que es podrien qualificar com engolidors, que ens recorden a petita escala els localitzats als Clots Carbons. La penya gegantina del Puig Roig ens acompanya des de la llunyania mentre ens atraquem a un punt situat enmig de les elevacions esmentades. Aquí trobem un collet que ens separa d’un altre putxet situat més a prop de la mar. Estam a l’entrada del que podem anomenar, de manera provisional i a l’espera de que algú ens aporti més informació, com Pas de Ses Marsesques. Quan comencem a descendir, observem que ho fem ajudats per unes pedres curosament col·locades. Tot d’una tombem a la dreta per un comellar estret i herbós que ens porta cap a una zona de roques llises que hem de superar en direcció cap a l’esquerra. La mar grisa, obscura, i el groc esmorteït de la punta del Cingle des Càrritx ens mostren el camí. Hem de fer una desgrimpada cap a una altre coll que torna a enviar-nos cap a la dreta per prosseguir la baixada. És en aquest moment que tenim la primera visió de Sa Crivella, marcada per un gran esllavissament que ha deixat exposada la pedra nova als seus peus, just damunt la línia de costa. El comellar s’amplia i s’inclina encara un poc més. Les parets pugen vertiginoses. Una peculiar cova amb una figuera a la seva entrada situada a la dreta del comellar, ben amunt, ens crida l’atenció i ens distreu de la feina d’anar perdent alçada ajudats pel càrritx. Anem amb tendència a circular sota els cingles en direcció diagonal cap a la mar anant a cercar una enorme pedra que agafem com a referència. Localitzem el roquissar que marca la caiguda de l’aigua del Torrent dels Porcs des d’un centenar de metres més amunt en la seva carrera fins a la mar. Arribats a la pedrota, el temps ha empitjorat definitivament. La temperatura ha baixat i el vent que agita la mar i llança ona darrera ona contra la batuda costa, porta el mal temps des de Tramuntana. És temps de decisions. Trepador i El Coyote tiren per amunt a la recerca del darrer punt on el primer va arribar fa molts mesos. Desprès d’una recerca intensa localitzem l’enorme fita construïda per Trepador i que marca el darrer punt per noltros conegut. A partir d’aquí Terra Incògnita, no trepitjada encara per cap Raconer. Mentre negociem una desgrimpada d’un parell de metres, podem veure com un grupet de tres o quatre cabres, alarmades per la nostra presència, agafen una canal que coincideix amb el nostre recorregut previst. Si les cabres pugen, els raconers també ho faran! La desgrimpada ens permet accedir a la part baixa de Sa Carabassa, l’enorme circ rocós que se situa damunt. Circulem de forma relativament còmoda pel que en ocasions semblen restes de tiranys molt desfets. La sortida de les aigües de l’olla de Sa Carabassa s’alça a la dreta marcant una possible via a aquesta contrada. Arribats al lloc on les cabres han agafat per amunt, comprovem que la via no és senzilla. El Coyote i Milano fan una investigació per la part baixa per veure si hi ha millors opcions. No les trobem. Follow_Me s’enfila per una canaleta empinada situada a l’esquerra d’uns pins morts i tombats, senyalada amb un exemplar enorme de Lletrera al seu inici. A partir d’aquest moment sols ens queda anar fent camí en situacions exposades i fent ús intens de tota quanta pressa i aferrada trobem. La cosa s’ha complicat de valent. Són la una i si no aconseguim enganxar amb Sa Crivella, sols quedarà baixar a la mala per desfer camí i tornar, casi amb seguretat, a la llum dels frontals, seguint les fites que, com a precaució, hem anat deixant. La roca està molt desfeta i punxeguda, castigant mans i roba i provocant petits incidents (ara una pedra que cau, ara una bota que trepitja un dit...). Mentre El Coyote agafa la responsabilitat d’anar cercant la millor alternativa, En Guapeton, Follow_Me i el sempre coratjós Jefe ens manen com una guarda de xotets de cordeta. La incertesa sobre el recorregut queda esvaït ocasionalment per restes inversemblants però més que evidents d’activitat humana. Aquí unes pedres col·locades per formar un esglaó, allà una pedra picada per facilitar la pressa. Qui redimonis s’haurà entretingut a fer-les en aquest lloc deixat de la mà de Déu? Sense renou, amb seny de bístia vella i el vent bufant a les nostres esquenes, anem fent camí cap al xap gegantí de Sa Crivella, mentre alguns imaginem com anirà si hem d’abandonar i retornar fosca negra. Finalment, a les catorze hores i nou minuts, algú crida des de dalt : “Ja hi som!” Sorpresos i amb un punt d’incredulitat les cames agafen ritme i en un minut de no res ho comprovem amb els nostres ulls. Som dins Sa Crivella, just en el punt exacte on els nostres companys ho varen deixar fa quinze dies en clau. Increïble! Amb l’alegria que ens ha agafat pujam amb força per guanyar una petita terrassa rocosa on, ara sí, toca dinar. Mai l’aliment ha estat tant sucós i ben aprofitat. El dia és gris i fred, però ningú hi pensa. En Trepador treu a passejar la senyera que sempre porta a la seva motxilla i que ha recorregut Tramuntana, coronant el dies més especials. I aquest ho és i de debò! Dolços, pastissos i un cafè calentet premien l’esforç fet i ens preparen perl que queda. En Guapetón ho posa fàcil. La realitat és caparruda i ens obliga a aprendre els rudiments de les tècniques de progressió en terreny rocós i esmicolat per la dura via de la pràctica constant. Ara un escaló de dos metres, desprès una canal inclinada i llisa sobre una timba, per seguir una travessa exposada i per acabar una grimpada en oposició ajudats per una corda de color rosa d’una de les nostres Bessones Rosses Costitxeres, per superar un cinglet de cinc metres. El Coyote ens guia fins una encletxa a la roca a la esquerra de Sa Crivella que marca un passadís estret i obscur, de poc més d’un metre i mig d’alçada i cinc metres de llarg, amb un poc de claror a la sortida. El foradet és estret i obliga a contorsions vàries fins superar-lo. Queda batiat com a Pas de Sa Tifa per una poderosa i olorosa raó. Quan els ulls s’han acostumat a la penombra de la cambra de sortida distingim restes de marge i camí. Estam a menys de una cinquantena de metres de la enorme mata que marca la sortida d’aquesta Capella Sixtina de Tramuntana. Toca fer les fotos protocol·làries i aprofitar el moment, retenint les sensacions i emocions que cadascun porta a dins.
El retorn és fa a bon ritme. No hi ha millor forma de desfer camí que quan un ha acabat les feines encomanades. La xerrameca i les rialles puntuen el ritme de les cansades cames. Tot ha sortit bé, però hem arriscat molt. Hem sortit tard, amb un grup nombrós, en una dia curt i amb una meteorologia que anunciava canvis sobtats per explorar un dels terrenys més exigents i inhòspits de Tramuntana. Per Sa Crivella s’ha confirmat que no es pot transitar sense portar casc de protecció (les pedres es mouen amb una facilitat extrema) i sols la tècnica, la confiança i la fe del carboner ens han mantingut en marxa. Fins i tot en Guapeton ha tingut qualque moment de dubte !
Els protas (per ordre alfabètic): Ana, Christianne, Correcamins, Elena, El Coyote, Follow Me, Guapeton, Es Jefe, Milano, Nomisx, Paco, Pau, Quita i Trepador.
I conte comptat, conte acabat !
Dedicat a totes les raconeres i raconers que en el mon ho son !
Hora Inici = 9:25 Hora Final = 17:10
Referències
La Costa d’Escorca, A. Ordinas, G. Ordinas i A. Reynes
Mascaro-Pasarius, làmina 1
Mapa Alpina Tramontana Nord
Mallorca Vora Mar (II), Germans Sastre
