Cingles de Deià.

En aquesta ocasió els 10 intrèpids “raconers” del dia sortim dels rentadors de Deià, guiats per en Bergant, a la recerca dels cingles des Jai i den Boi i una sèrie de passos inèdits que permeten ellaçar aquests cingles. El dia ha sortit molt lleig: tapadot, mala visibilitat i molt de vent, però molt calurós per l'època.

Anam pujant entre marjades pel mig perdut camí d'accés al Pas des Racó, però abans d'arribar a la rosseguera que hi ha abaix del pas, sortim de la ruta per l'esquerra i “començam l'excursió”. Feim la pujada en diagonal esquerra per fort pendent dins l'alzinar fins arribar al peu dels penyassegats i trobam una estreta repisa per on transitam. Aquí davant l'evident perill de caiguda de pedres des d'adalt ens posam el casc.

Començament de la ruta.

Camí del Pas des Racó.

Primer cingle del dia.

Atravessada la respisa seguim la mateixa direcció per dins el bosc fent una sèrie de pujades i baixades, per terreny amb molt de rost i relliscós. Atravessam la rosseguera que ve del Xaragall de Can Boqueta i un poc més envant feim l'aturada per berenar a un petit collet on fa una ventada.

A partir d'aquest punt el seguiment de l'itinerari es complica. Hi ha poques referències visuals dins el bosc. En Bergant intenta recordar els llocs per on transitarem però per moments no troba cap referència bona. Atravessam dues rossegueres més, una és la que baixa des del Pas d'en Fussimany.

Coyote guaitant sobre Deià.

Trepador atravessant una de les rossegueres del dia.

Ens acostam molt al Pas d'en Marc i veim que no anam bé. Estam a davant una canal amb molt de pendent on segons en Coyote ja havien pujat alguns raconers fa temps. Sabem que aquesta canal te sortida més amunt i deixa al Pas d'en Marc, però en Bergant no recorda haver pujat per allà. El track que duu en Jmitch diu també que no és per aquí que hauriem d'estar més amunt. Però aferrats als penyassegats el GPS perd precisió i no es bona eina.

Tot i no estar convençuts iniciam la pujada, però en Bergant segueix diguent que no es per allà. Toca davallar per trobar el “camí” bo però ja hem pujat a un lloc on fa mal davallar. Treim la corda i alguns rapelen. Es pot desgrimpar però la quantitat de terra no dona gaire seguretat.

Bergant i Guapeton segueixen cap a l'esquerra cercant el pas mentre en Coyote en Trepador i jo ens quedam per donar “suport tècnic” als altres per davallar d'on ens haviem enfilat. Quan tothom ha davallat seguim les seves passes però en vista de que no és per allà i de que ja hem passat per davall el Pas d'en Marc decidim tornar un altre pic enrera a veure si trobam per on ens hem despistat.

Bergant al capdavant cercant el pas de pujada.

Per on marca el track en Coyote diu que es impossible, així que ha de ser abans. Hi comença a haver dubtes i de per on pujar. Finalment sentim en Guapeton cridant. “Es por aquí, lo hemos encontrado”.

En un determinat punt veim una canal que puja en diagonal dreta. Fins i tot sembla que hi ha un parell de pedres compostes com comenta en Coyote. Més amunt giram a l'esquerra i trobam el primer “pas” amb corda fitxa. Després d'un “amago” d'abandonar d'uns quants membres de l'expedició pujen també fins a la canal.

Es una canal que no hauria de representar cap problema però està ple de terra i pedra solta. El problema precisament son les pedres que tiren els que van per damunt. Moment de “tensió” i nirvis quan en Miquel "Ferreret" que està per adalt es posa nerviós i necessita avançar i bombardeja involuntariament en Coyote que es dins la canal. Montam un passamans adalt per ajudar els que falten i superam el moment.

El primer "pas" amb corda fitxa.

Seguim grimpant fins a un petit “collet” des d'on podem veure per on ens hem de moure. La grimpada segueix ben vertical i aprofitant unes pedres compostes que ens permeten guanyar una nova repisa ben estreta aferrats als penyassegats. Coyote descobreix una possible sortida per la dreta a investigar un altre dia però el nostre pas segueix la repisa cada cop més estreta.

Un passet en travessia permet guanyar una altra repisa on s'inicia una canal vertical i estreta. És hora de treure les cordes. Bergant va al capdavant montant les cordes mentre hi comença a haver dubtes en els manco “avesats” a n'aquests indrets. Novament el principal inconvenient es la poca solidesa de la roca i la terra solta.

El grup de "raconers" començant el tram més complicat.

Començant el "pas".

Quan està tot el pas montat en Coyote i jo ens quedam al pas en travessia ajudant. Trepador s'encarrega de progressar amb en Miquel "Ferreret" per donar-li confiança. Així i ajudats de les cordes i no sense qualque crid pujam a tothom fins adalt on la canal s'eixampla.

Quan encara estic pujant amb en Coyote recollint cordes ens criden d'es d'adalt. “Un escalador que monti sa corda”. El replà acaba de sobte i hi ha una travessia de sis o set metres molt exposada per arribar fins un pi on hi ha una corda fermada. Me toca passar i montar corda fins el pi.

A l'altre costat hi ha un altre pi per fermar però Guapeton i Jmitch es fan un embull amb els nusos hi ha de venir el Coyote al rescate. Amb el pas assegurat anam passant a tot el grup. Aquest tram des del meu punt de vista massa artificial com a pas ja que sense la corda fitxa es imprescidible sebre escalar i progressar assegurat.

Jmitch al primer pas amb corda.

Bergant superant la travessia més exposada.

Coyote desmontant el passmans.

Ara toca davallar i seguir en travessia incòmoda fins una darrera canal de grimpada on es fa necessari posar novament corda per els manco avesats. Aquí els grimpadors del grup feim la nostra variant per l'esperó de l'esquerra.

Aquesta darrera canal ens deixa ja al Pas d'en Marc que resulta “bufar i fer ampolles” després de tot el que hem fet. Novament en Coyote i jo feim la nostra pròpia variant del pas, passant de les cordes fitxes. Adalt de tot una ventada que gairebé ens toma a tots per terra. Cercam un lloc una mica a raser del vent i allà dinam i gaudim del cafè que en aquesta ocasió ha duit en Coyote.

JMallorquí a la darrera pujada amb corda.

Pas d'en Marc.

Pas d'en Marc.

Ara toca decidir cap on tiram. Alguns volen baixar ja cap el Xaragall de Can Boqueta, altres al Pas d'en Fussimany, altres com jo m'es igual seguir l'itinerari original cap el Pas des Falcó i baixar per la variant directa. Finalment i donat que s'ha fet tard i el dia s'està embrutant decidim baixar per Can Boqueta i d'es d'allà atravessar fins el lloc on hi ha la creu que recorda una al·lota alemanya morta.

Així doncs davallada pel Pas des Xaragall de Can Boqueta, i d'es d'alla seguim cap a l'esquerra on segons en Jmallorquí hi ha d'haver conexió amb la creu. Finalment Guapeton i Bergant tornen agafar “el mando” i troben el pas.

Baixant cap el Xaragall de Can Boqueta.

Baixant cap el Xaragall de Can Boqueta.

Des de la creu davallada tot per envant per unes canals molt descompostes i amb perill de caiguda de pedres. Hem de posar corda algunes vegades i hi torna haver moments delicats amb la caiguda de pedres. La davallada final per una llarga rosseguera ens deixa al camí que ve del Xaragall de Can Boqueta.

Baixada tot dret per avall.

Cercam l'accés per enllaçar novament el camí del Pas des Racó i ja sense complicacions arribam a Deià on acabam la jornada gaudint d'una refrescant cervesa i merescuda cervesa.