Raconers a Pirineus: Maladetas

Aquest darrer cap de setmana del mes de maig, els raconers Guapeton i Pmmp partirem cap a Benasque, el Chamonix de Pirineus. L’objectiu principal era ascendir a la Maladeta (3308m), i tenint en compte les previsions meteorològiques incertes firmavem poder fer al manco aquest cim, la resta que vengués ja ho veuriem.

El dijous horabaixa arribaren a La Besurta, amb molta de calor, propia d’un dia de ple estiu i tenguerem la primera imatge de la cara nord del Massís de la Maladeta, ben carregat de neu. Per mi que era el primer cop va ser una imatge fantástica. Uns nigulots amenaçadors estaven a l’altre costat de la vall, sobre la zona del Perdiguero. Arribaren al  refugi amb el temps just per sopar. Erem només vuit persones dormint aquell dia allà i es va agraïr la tranquilitat.

Aparcament de La Besurta.

Pujant cap a la Renclusa.

La previsió per l’endemà era d’un dematí seré però amb formació de tormentes l’horabaixa, així que decidirem matinar i a les 5:15 sonava el despertador i a les 6 començavem a caminar (segur que l’amic Fter hauria partit una hora abans ;-) ).

D’entrada molt poc fred per ser de matinada i això es notava en l’estat de la neu, molt blana ja en aquelles hores del dematí i que feia que ens enfonsassem a cada passa. Es preveia una jornada molt dura.

Poc a poc anarem guanyant altura per pendents nevades i el sol va guaitar començánt a encalentir encara més l’ambient. Alguns esquiadors ens adelantaren ja que es puja molt més ràpid i més amb la neu blana.

6 del dematí preparats per l'ascenció.

Pujant cap el Glaciar de la Maladeta.

A mesura que guanyavem altura es començava a notar l’esforç i a la fi entrarem dins el glaciar de la Maladeta, tenguent ja a la nostra vista tota la cresta de les Maladetas. El nostre objectiu estava a l’esquerra, just per la dreta de la cresta dels Portillones i ja podiem veure la canal del Collado de la Rimaya per on haviem de pujar.

En sobrepasar l’alçada clau dels 3000 metres la neu es començava a trobar en més bones condicions i decidirem posar-nos els crampons. En aquest tram final d’aproximació a la canal avançarem més ràpidament.

Glaciar de la Maladeta.

Ja veiem la canal del Collado de la Rimaya.

Deixarem  a la base de la canal les raquetes i el material innecessari per no pujar tant de pes i començarem la pujada per la canal. La part baixa amb neu molt blana però a mesura que guanyava en verticalitat (a prop dels 50º) la neu es posava més dura.

Guapeton comentava “me has engañado esto es más difícil de lo que decías”. Jo era el primer sorprés en que tot i que de pujada i amb els crampons i piolet ho veia bé, pensant que la canal no havia d’agafar tanta inclinació.

Canal del Collado de la Rimaya.

Pujant per la canal.

En el tram final de pujada uns  inoportuns niguls començaven a cobrir-nos., Així aribarem a la cresta somnital, enmig de la boira. Continuava el meu etern idili amb la boira i les vistes nules als cims (Monte Perdido, Pica d’Estats…).

A la fi després d’una incomda cresta en trams en mitxte amb els crampons arribavem al cim de la Maladeta. Per moments le niguls ‘sobrien una mica i ens deixaven veure la fantástica panorámica cap a l’Aneto i el seu glaciar per on discorria una “processó” d’esquiadors. Ràpidament i abans de que el cel es tornàs tancar ens ferem la foto de cim.

Cim de la Maladeta. Al fons l'Aneto entre niguls.

Per moments el cel es tornava a tapar i en previsió de que empitjoràs iniciarem el descens. Per tal de baxiar més segurs decidirem encordar-nos i davallar un poc assegurats. En començar la davallada comprovarem com l’estat de la neu permetia baixar amb més confiança. Els esquiadors que havien pujat darrera nostre havien fet més petjada i la neu estava més blana

.

En ser abaix de la canal i per variar els niguls desaparegueren i el cim va quedar novament net de niguls. Ens esperava ara una llarga davallada primer pel Glaciar de la Maladeta. Com que el el dia no s’acabava d’espenyar decidirem davallar aferrats a la cresta i anar a guaitar al Portillón Superior cap a l’Aneto.

Pero a mesura que davallavem la neu es començava a posar cada cop més sopa. Primer amb pendent suau davallarem bé amb les raquetes però més abaix i amb més pendent les raquetes molestaven més que ajudar.

Davallant pel glaciar,

 Vaig renunciar a guaitarel Portillón. Mentres tant els esquiadors gaudien de la rápida davallada (qui pogués sebre esquiar).

El descens final es va convertir en un suplici. La neu estava tan blana que t’enfonsaves més enllà dels genolls i com que el lloc es un pedregarl inmund més d’una vegada acabarem dins un forat amb un bon cop a l’espinilla. En arribar  la Renclusa cervesa merescuda per celebrar l’èxit. L’horabaixa va estar amenaçant tot el temps èro no va acabar ploguent.

Celebrant l'exit.

Tocava pensar en el següent objectiu. Tot i que ens havien recomanat les Maladetas Occidentals (Cordier i Sayó) decirirem provar amb el Pico de Alba, en teoría més curt, ja que la previsió novament era de formació de tempestes a partir de migdia.

Aquest vespre es va acabar la tranquilitat ja que el refugi estava ple. Però no tendria perquè ser així si la gent fos com toca. Per començar hi havia dos grans grups de més d’una vintena de ¿muntanyencs? Que ja al sopar varen armar més bulla de la que desijtaria, però bé fins aquí tampoc es pot dir res.

Pero a l’hora d’anar a dormir allò es va convertir en un autèntic galliner, enlloc de mirar de fer el manco renou possible, rialles i crits fins gairebé mitja nit. Això és el que passa per estar al refugi de la “normal” de l’Aneto on per descomptat anava tota aquesta marabunta.El dematí mateixa historia, no va fer falta que sonàs el despertador, ja s’encarregaren de fer-ho els nostres “companys” d’habitació.

El dia va sortir bastant més ennigulat que l’anterior, no era bon presagi però a mesura que començavem a pujar cap el Collado de la Paderna, en solitari i enmig d’un grandiós ambient d’alta muntanya i lluny de la processió i el rebombori que partia cap a l’Aneto els nigusl s’anaren desfent poc a poc.

Es notava i bastant l’esforç del dia anterior en la dura pujada cap el Collado de la Paderna sobretot perquè la neu estava tant o més blana que el dia anterior. En superar el coll el pendent va disminuir però va seguir essent feixua la pujada.

Pujant cap el Collado de la Paderna.

Cap el Collado de la Paderna.

Collado de la Paderna, al fons les Maladetas Occidentales.

Seguint les petjades del dia anterior ens plantarem a la base d’una canal que permetia accedir a la cresta del Pico de Alba. Allà novament deixarem les raquestes per reduir pes. En aquesta ocasió la neu estava tan blana que no ens posarem els crampons, únicament progressarem amb el piolet com element de seguretat ja que el pendent era novament important, rondant els 40 graus.

Així passarem a l’atre costat de la cresta des d’on ja veiem la pujada final per una pala de neu bastant inclinada i a més a l’ombra, senyal de que segurament estaría gelada. Aquí per “peresa” de posar-nos els crampons decidim tirar cap a la cresta i tenguerem “mitja embarcada” ja que no duiem la corda. Al final tocava baixar fins la pala de neu i posar-se els crampons.

La pala de neu efecitament estava bastant dura però hi havia petjada del dia anterior cosa que va facilitar la pujada. Ai´xi arribarem a l’avantcim del Pico de Alba, amb fantàstiques vistes cap a les Maladetas Occidentales. Només ens quedava l’esmolada aresta de 10 metres  fins el cim.

Canal d'accés a la cresta del Pico de Alba.

Pala final.

Cim del Pico de Alba.

Fotografia de cim i per avall, creuant-nos amb un parell d’esquiadors bascs. La davallada sense cap problema amb la petjada que ja haviem fet entre tots. Anàrem davallant per neu fins el pas que abans haviem fet en pujada.

Aquí la neu estava ja tan blana que era el principal inconvenient però baixarem sense problemes fins el lloc on haviem deixat les raquetes que ara ens havien d’anar bé en el tram de suau davallada.

Haviem pensat de pujar fins el Pico de la Paderna però en qüestió de minuts el temps havia canviat radicalment i uns nigulots molt lletjos començaven a  tapar les Maladetas. Era hora de baixar ràpidament per tal de no banyar-nos.

Davallant cap a La Paderna.

La davallada no va ser tan incòmoda com la del dia anterior tot i que la neu estava igual de blana. Finalment tot i amenaçar el temps ens va aguantar fins el Refugi de La Renclusa. Hora de recollir tot el material, pagar i baixar cap a Benasque. Finalment es va posar a ploure just en arribar a l’aparcament de La Besurta que estava ple a reventar. El vespre un bon sopar d’homenatge per celebrar l’èxit.

El viatge havia estat ja un èxit però encara ens quedava el diumenge dematí per fer una cosa curta, el problema era que des d’abaix hi havia poca cosa.  L’encarregat de l’albergue El Run on dormirém l’horabaixa ens va recomanar la ferrata de Foradada del Toscar i cap allà partirem.

A les 7 i mitja del dematí  ja erem a peu de ferrata cosa que va anar bé per iuna banda per no passar calor i per altra per ser els primers i no haver de “fer cua”. La ferrata ens va sorprendre gratament per la seva verticalitat i traçat. Es pot dir que la millor que he fet des de que vaig anar  la Regina.

Inicialment guanya metres per un esperó ben vertical i després d’aficar-se a una canal arribava a un primer descans. L’equipament excel·lent  en tot moment. Després d’un nou tram vertical i en travessia arribavem a un primer pont tibetá bastant curt.

Primera part vertical de la ferrata.

Travessia amb un bon "pati".

Pont tibetà.

Des d’aquí s’enfilava a la part superior d’una agulla des de la qual hi havia unes vistes i un pati espectaculars. Ara tocava desgrimpar precisament l’agulla i fer una llarga travessia per terreny vertical que va ser el tram més estètic de tota la via des del meu punt de vista.

Passada la travessia desgrimpada per terreny una mica descompost i arribarem a un llarg pont penjat on acabava la primera part i la millor de tota la ferrata. A partid a’quí perdia verticalitat i anava superant diferents resalts amb més vegetació i a trams amb roca descomposta. Aquí era tan senzilla a trams que fins i tot vaig anar “·escalant” utilitzant unicament les preses de roca.

Arribant adalt de l'agulla.

Travessia amb molt d'ambient.

Final de la via.

En ser adalt tocava baixar per una empinada canal una mica descomposta. Ens havien assustat amb aquesta davallada però es veu que per la Península no coneixen els llocs per on ens aficam els “raconers” i per on baixam a pel. Va ser un autèntic passeig de cabres.

Un èxit total de viatge.