Avui dissabte, plujós i ventós, 7 raconers (més tard fórem “7 ratoners” per uns moments), hem desafiat al mal temps i hem fet una volta per Escorca.
La nostra ruta té com objectiu pujar al PUIG DE GALILEU, per la banda de llevant, des del “coll de sa bataia”. Des dels cotxes, ens endinsem tot d’una dins el preciós alzinar, amb forta pendent, i al poc superem un pas (passet) senzill, que segons veig per Internet –Emilio Alonso dixit- es diu “pas de sa rebollada”. Seguim pujant a la zona anomenada “la Criança” i finalment a la “Criança d’Alt”, que ens deixarà per damunt dels 1.000 metres.
Seguim pujant - per terreny rocós i crestejant per la carena- en direcció oest - sur oest, sense massa dificultat fins arribar al Puig de Galileu.
Avui no hi havia visibilitat. Molt de vent i pluja fina persistent. Aquí el vent pitja fort i la temperatura és freda. Fa aigua neu. Estem a 1.181 metres damunt la mar.
Ara seguim en suau descens, agafem uns minuts el GR fins a les cases de neu restaurades, i sense casi aturar (pareix que els “camins o senders mos escarrufen”), seguim cercant “alguna coseta raconera”, això vol dir, està clar, abandonar el camí i baixar pel pitjor lloc possible. A tal efecte, trobem el final o capçalera d’un comellar, que al principi presenta dubtes, ja que s’ha de fer un petit pas, amb des grimpada i roca humida. Però una oportuna corda ho facilitarà.
Ara descendim pel comellar, que és una gran rosseguera, de les moltes que hi ha a la cara nord del Galileu i proximitats. Aquest comellar és l’inici del que més a baix es coneix como “torrent de s’Espinal”. Arribats a baix, a peu de carretera, la creuem, i seguim baixant tot recte, ara ja vorera el torrent de s’Espinal, entre alzines i molta humitat. També passem junt a la humil fonteta que també li dona nom al torrent de s’Espinal.
Aturada per dinar: Baix una petita balma que fa el mateix torrent, on hi ha passa una vella/bella canaleta i on hi ha una gran figuera, fem aturada per menjar. El fred, però especialment la humitat, precipita els postres, i frissem de tornar a caminar i cercar qualque cosa calenta (aviat la trobarem).
Ara anem per un camí/pista, entre belles/velles alzines, en direcció a Son Macip. Es tracta una zona privada, com la majoria i hem tingut que botar un parell de barreres.
Ara ve la part negativa del dia: Dins ja la finca de “Son Macip”, trobem una persona major, que ens atura e increpa tot d’una. La conversa, més que conversa, la “bronca” en majúscules, si inicia dient-nos que “botar una barrera és un delicte”. A partir d’aquí, el seu to de veu va en augment, arribant als insults. Per la nostra part, fem un gran esforç per “endolcir” la situació, i parem atenció, respecte i comprensió a les seves queixes, que passen per tota la casta política i administrativa del país, des dels temps de la dictadura franquista, fins ara; així com records de multes imposades a ell fa 50 anys. Denota molt de rancor contra tot. Pareix que la seva vida ha estat “desgraciada”. Li vull fer entendre que la privacitat d’una casa, no és lo mateix que la privacitat d’una finca de més 200.000 m2, i que només volem passar discretament, sense provocar cap disturbi, ni faltar al respecte a la seva propietat. A més, que no hi ha alternativa, excepte anar per l’asfalt. Però, res de res: es mostra totalment intransigent, i encara que podria fer una excepció, diu -en to amenaçador- que “si deixo passar una RATA, en vindran ALTRES RATES”. Des del seu punt de vista, som rates. I els excursionistes en general, també son rates. És evident, que la seva “raó” com a propietari -que la té- ahir la va perdre amb les seves males formes, com també, pareix, que en tota la seva vida s’ha perdut moltes coses bones, més bones, que la miserable esclavitud de guardar una finca, que ja no produeix res.
