lunes, 27 de enero de 2014

Pas des Sinever

Xerrar del Pas des Sinever és sinònim d'aventura, i si demanan a tots aquells "raconers" que alguna ho altra vegada ho han fet ho podràn corroborar, encara que per aventura la del dia de l'obertura.

Una vegada més decidirem pegar un bot fins aquest indret salvatge de la costa de Tramuntana, perquè els nous raconers el poguessin "tastar" de primera ma i aquells que encara no havien tegut l'oportunitat també fer-ho. Els que ja el coneixiem a gaudir una vegada més d'aquest espectacular recorregut ara que el pas està ben equipat i assegurat. A títol personal he de dir que ha esta el pic que m'he trobat amb les condicions més delicades a causa de la roca banyada durant les grimpades d'accés fins el pas.

Partirem novament de Mortitx i aquesta vegada ferem una variant d'aproximació, davallant per les vinyes i el Torrent de Mortitx. En arribar a l'entreforc amb el Torrent de s'Hort des Molí primera sorpresa del dia el torrent duia aigua i ens va tocar sortejar els gorgs per damunt de les pedres i pels costats.

Aquí es va produir el primer "ensurt" del dia quan Bergant va patinar i va caure dins un gorg i va acabar completament xop. En arribar a Rafal d'Ariant aprofitarem per berenar i eixugar la roba d'en Bergant amb el foc que va encendre Coyote.

Començant el recorregut un cop més a Mortitx.


Sortejant els gorgs del Torrent de Mortitx.

Continuarem davallant cap a la Caleta d'Ariant on es comença a veure tot el recorregut que ens quedava pels penyassegats del Cingle Verd. Des de la font de la Caleta continuarem avançant cap el Pas des Pinetó, tot i que abans hi va haver el primer "aperitiu" del dia en la primera desgrimpada un poc delicada.

Després de passar el Pas des Pinetó arribarem a la vertical de la canal que puja al Pas de sa Roca Llisai seguirem pels costers de càrritx inclinats fins les proximitats del petit "refugi" de pescadors just als peus del Salt des Miracle que regalimava aigua.

Aturada al Rafal d'Ariant.


Davallant a la Caleta d'Ariant, al fons el nostre objectiu.

Primeres "emocions" del dia.


Bergant al Pas des Pinetó

Arribant al "refugi" de pescadors.

Ara començava en realitat l'excursió. Seguirem avançant en la mateixa direcció i després de passar pels peus de l'Udró iniciarem el recorregut per les repises de roca, clarament indicat per la gran fita col·locada per Trepador la darrera vegada que haviem vengut.

La primera part del recorregut era senzilla i encara estavem a pocs metres sobre el nivell de la mar. Un primer passet en travessia va posar "alerta" als manco avessats. Després d'un nou tram còmode arribarem als dos gorgs meravellosos que hi ha.

A mesura que ens acostavem al "tram clau" anava vegent que la roca estava bastant banyada. Des dels gorgs una travessia sobre roca banyada va marcar l'inici de les dificultats. Guaitant al que ens esperava, amb la roca negra i plena de degotissos vaig veure que la cosa seria complicada. Tothom a posar-se arnés per assegurar la progressio.

Una grimpada vertical amb roca humida iniciar el tram més compromés de la jornada. Una primera desgrimpada que amb la roca eixuta sempre haviem fet sense dificultat estava molt delicada. Col·locarem corda per primera vegada després de trobar un bon pont de roca per ajudar a la desgrimpada.


"Ara comença l'excursió"

Primeres grimpades a ran de mar.

Racó meravellós.


Començaven els problemes amb la roca banyada.


Però no acabaven aquí els "problemes". Acabaven de començar. La següent grimpada ja estava ben "banyada" i Coyote va haver de suar per pujar adalt i assegurar els altres amb la corda. I tot per veure que ens haviem equivocat i haviem de seguir per abaix... però aquest no era el problema, el problema era la grimpada que teniem a davant per una placa que no es que estàs humida es que regalimava aigua.

Moments de nirvis i indecisió. Més d'un ja pensava en tornar enrera i en fer de nit en arribar al cotxe. "Y si miramos de hacer travesía por arriba" comentava Coyote. "No, tiene que ser por la canal allí està la marca" li contesta Pmmp

Aleshores Pmmp va començar la delicada grimpada, que en eixut haviem fet sempre sense problemes. La part bona era que les preses de mans eren molt grans i tot i regalimar d'aigua em podia fiar. El passet de sortida el més complicat en tenir poca presa i adherència nula. Superat el pas un bon pont de roca serví per poder assegurar la pujada a la resta, uns amb Jumar, altres assegurats des d'adalt, altres per la corda. Encara no haviem sortir del "merder" però el que quedava la roca ja estava més eixuta, aixó si aquesta era de qualitat més dubtosa.
Arribavem al punt crític.

On començaren les maniobres amb corda.

El pas crític amb la roca "regalimant"

Correcamins superant el pas


Darreres grimpades.

Arribarem al collet des d'on ja es divisa Punta Beca i continuarem aproximant-nos al Pas des Sinever. Abans reposarem forces per afrontar-la amb energies renovades. Reemprenguerem la marxa que ja era entrat l'horabaixa tot i que anavem bé de temps a pesar del que haviem perdut als trams delicats.

Després de fer lo d'abaix el pas va ser pràcticament "bufar i fer ampolles" i més amb la seguretat que dona ara al cable, tot i que encara a més d'un segur que la impresió li va poder per uns moments. Els nous raconers i raconeres superaren la prova amb molt bona nota.

El llarg cingle de càrritx abans del Pas des Sinever


Agafant forces abans del pas.

Coyote iniciant el pas des Sinever


Bergant al punt clau.

Acabant de superar el pas.

Superat el pas partirem cap amunt per un coster ben dret i molt incòmode, cercant les millors opcions i intentant seguir les fites deixades les altres vegades. Al tram final ens desviarem cap el gran i espectacular coval que serveix de referència a la pujada (jo en desconec el topònim) , un altre racó de Tramuntana.

Ja amb els darrers rajos de sol, el dia ens va regalar un horabaixa espectacular a la meravellosa Vall d'Ariant, on ferem la darrera aturada a la Font de la Mare de Deu, per menjar un poc i omplir les cantimplores.

Per amunt s'ha dit.


Pujant al coval.

Ariant meravellosa com sempre.

Font de la Mare de Deu.

A l'alçada del Coll d'Ariant la darrera sorpresa agradable del dia en forma de posta de sol espectacular amb els niguls de vent ben encesos. Ja només quedava la llarga i interminable pista en la penombra fins als cotxes.

2 comentarios:

Anónimo dijo...

Brutal!!!
Enhorabona Raconers "motoristes"!
Tenc pendent fer-ho per abaix(recorregut original), pareix una passada.
Salut,
Diego Sans.

pmmp dijo...

Amb tu farem una "variant" Coyote-Pmmp-Diego en anar-hi ;-)