Amb les cireres ben “estibades” (dins sa panxa i dins els tappers), després, vindria la forta pujada per la “rosseguera” fins al “portell de sa costa”, però tira-tira, i sense forçar en cap moment la marxa.
I com aquell que diu, l’excursió començava, ja que faltava molt: caminar la coma de Son Torrella per assolir la cresta, fins a la zona del “Penyal Xapat”, que sempre s’agraeix pujar-lo. Però, sortosament, les boires anaren cobrint e inclús envoltant-nos, fins a sentir un poc de “frescor” (estàvem a 1.000 metres), i corria un aire humit.
Una vegada fet el cim del Penyal Xapat, aquí, el Senyor de sa Torre va recordar un “pas” per iniciar el vertiginós descens que ens esperava. El “pas” va resultar de lo més interesant. Un “racó d’heures” i endemismes, amb una “pedrotes” immenses col·locades, des de fa ... molt i molt temps.
Baixada per rossegueres i bosquet d’alzines, tot vertical fins Monnaber.
Ara l’objectiu era anar a “sa Pedrissa” evitant ser vistos des de les cases. Però, una errada en el punt de la ruta ens va posar a “vista” de l’amo en Joan. El qual ens va veure i va començar a cridar; crida que te crida. Fent-nos fora a crits. Que trist. Com si fóssim poc més que delinqüents, botarem apresuradament les reixetes espinoses amb els crits de fons d’una persona amenaçadora.
Ja dins la protecció del bosc, vora el “torrent des Racó”, tornarem a la tranquil·litat, a pesar de que quedaven un parell de punts pròxims a les “cases des clot”. Bota que te bota, fins al darrer portell, aquest pareixia l’entrada/sortida de Mauthausen.
I finalment, la baixada vertiginosa per la canal del torrent des racó, fins a Fornalutx.
Una bona cervesa i cafès per celebrar una jornada estupenda, plena de petites aventures i bon companyerisme.
No hay comentarios:
Publicar un comentario