Racons de Tramuntana: mayo 2016

domingo, 15 de mayo de 2016

Forats Grossos.

A la salida del segundo túnel de torrent de Pareis, se presentan ante nosotros algunos de los objetivos del día: Forats Grossos, Pas de ses Piquetes, Pas de s'Argamasa... i s'Olla. Nos vemos obligados a un vadeo de las aguas del torrente, con profundidad suficiente para vernos obligados a las más variadas piruetas para no mojar ropas y mochilas. Fallidas, en la mayoría de los casos. ¡Poseidon MkIII, te echamos de menos!. No importa, el día se presenta caluroso y la subida es potente por el pas de Ses Piquetes. Más deprisa de lo que se escribe, nos plantamos arriba, no en vano somos un grupo de élite formado por raconers comuns y malaltdecordensis.

La impresionante brecha del torrent de Pareis

Arriba, un océano de ronya se extiende ante nosotros. En ocasiones, de primera categoría, en ocasiones, HC (Hors Catégorie). Navegamos con pericia, pero todos los pellejos quedan maltrechos entre esas picadoras de carne humana que forman el roquedo kárstico. La concentración es máxima, el peligro también.

Guiados por Trepador y un Senyor de Sa Torre con la brújula un poco averiada, siguiendo algunas fitas de anteriores singladuras y probando nuevos pasos, llegamos hasta sa Verga des Bou, y después hasta la cima dels Forats, para descender vertiginosamente primero al más elevado (Forat Gros petit), y seguidamente al Forat Gros gros.

Forat Gros petit. Cosas del lenguaje.

Forat Gros gros.

Animada conversación irreproducible durante la opípara comida, volvemos por el camí des Morro de Sa Vaca hasta el pas de s'Argamassa. Nos abrimos paso a cabezazos entre las rocas bucando un paso alternativo al marcado por el cable de acero. Aún no sabemos por qué, cosas de nuestro macho Alfa de guardia, de pecho hiperdesarrollado a causa de las numerosas medallas que consigue.

Una manada de raconers dirigiéndose al Pas de s'Argamassa

A la izquierda se les ve chiquitillos

Vadeo rápido.

Finalmente, llegamos de vuelta al torrent de Pareis, cuyo vadeo apetece ahora, con los pies machacados, y tras una larga jornada en la que el GPS -una de las mayores amenazas para el raconer comú- nos indica que hemos recorrido apenas 6 km, constatamos que hemos avanzado a una velocidad muy inferior a 1km/h. Y es que el roquedo kárstico es para disfrutarlo, pero no para hacer via.

Forat Gros gros, en grande.

lunes, 2 de mayo de 2016

Pas den Gil i Pas del Candeler

Coma des Sarro

Agraïment a Socay per les indicacions recollides a la seva plana web que han inspirat aquest recorregut, ben igual que a www.toponimiamallorca.net i al seu autor

Gràcies!

La península d’Artà sempre ha tingut el regust d’allò distant i salvatge per aquells que, com nosaltres, son fills de la Tramuntana. Desprès de setmanes de preparació avui toca fer una incursió per trescar per les terres del antic districte islàmic de Yartán, com varen ser conegudes en la dominació musulmana de la illa gran de les Balears, per veure si podem visitar un indret relacionat amb la darrera i desesperada resistència d’aquells camperols esparverats per una violència imprevista; la Cova del Migdia (nota 1)

Pas den Gil

Arramblador al Pas den Gil

Amb els medis de transport arraconats just davant del desviament cap al nucli de població de Sa Colònia de Sant Pere (km. 4,300) agafem un carrer que apunta cap a la muntanya. Un gir a la esquerra, el següent a la dreta i novament a l’esquerra per, una mica abans de Can Martis, sortir per la dreta per una camí mig ocult però ample que, desprès de pegar a unes cases mig abandonades, mig enrunades, iniciar a caminar per Sa Coma de Sarro (nota 2). Al ben davant ja destriem la fesa per la qual desaigua la conca del Coll Faraig i per anar a alimentar el Torrent des Parral i en el que es situa el Pas den Gil, guardat per Es Niu des Falcó a la esquerra i la boca de Es Mirandò al altre costat. El jove pinar cedeix el pas als argelagars i carritxars en un terreny que requereix posar esment mentre guanya alçada.

Grimpada al Pas den Gil

Anem per el costat esquerre del torrentó fins passar al altre costat entre dos quers de gran mida. Alguna vegada destriem les fites que algun amable senderista ha tingut a be col·locar per guiar-nos per aquest terreny esquerp i agrest. El temps ha empitjorat definitivament i les mirades al cel constaten com els núvols grisos amb la panxa plena d’aigua baixen de mica en mica. Un parell de fletxes vermelles del nostre estimat decorador de muntanyes i torrents ens situen al peu de un petit cingle. Al costat dret hi ha una cornisa estreta que desemboca en un punt exposat però en el que es disposa de càrritx i bones presses de cames i mans. Tres metres de emoció i ja som a la segona part, consistent en unes grimpades enllaçades sense més problemes per sortir a la part superior. Caminem una mica per la llera dins sortir a la dreta. La pluja es fa present de forma suau i persistent. Es un ploure amb gotes menudes, gairebé imperceptibles. Cama d’aranya deia el meu padrí en una deliciosa expressió.

Carritx ajudau-me al Pas den Gil

El to gris s’apodera de la coma i dona un aspecte fantasmagòric a la contrada, formada per un monòton conjunt de càrritx i pedra grisa motejada amb alguns valents garballons. Progressem en direcció cap a llebeig (sud-oest) pujant cap el cim pla de En Xoroi (403 m). Aquest cim seria un balco privilegiat si no fos per que la boira ens atrapa i engoleix. Des de aquest punt un soldat de la host den Pere Maça es va amollar fermat a una corda subjecte a mitja dotzena de bísties per llançar foc als refugiats musulmans que s’havien agrupat de forma precària a la Cova del Migdia. Al cap de pocs dies es rendien i entregaven per esdevenirs esclaus. Això era al abril de 1230.

Ara agafem cap a Xaloc per anar faldejant i pujant per la part interior del penya-segat en direcció cap es Coll Faraig que apareix com un petit espai en el que un tirany i unes fites ens guien. A la collada boira tancada que ens convida a transitar plegats. Hem de marcar rumb sud-est per localitzar el camí que condueix al Coll Pelat. Amb certes dificultats localitzem el camí i baixem cap a la depressió que ens separa de Ferrutx i el seu Bec, avui amagats darrera una banyada flassada blanquinosa. Arribats al coll decidim no intentar la pujada al pic. Anem banyats i la prudència ens recomana descendir. A la collada agafem a la dreta per seguir un conjunt de fites que ens fiquen dins el Torrent des Castellet que neix al mateix coll. A la dreta deixem Ses Mates Mosqueres. En el punt en el que es comença a estimbar sortim per la esquerra baixant per un conjunt de plaques llises que no suposarien cap problema en condicions normals però que avui en banyat requereixen cap, mans i precaució. Superat el Pas den Candeler que agafa el nom de una herba bastant abundant a la contrada (nota 3). Seguim ara per un tiranyet aferrat a les parets del Bec conegudes com es Recingles d’en Ferrutx sentint com l’aigua xopa les cames i omple les botes. Una costitxera d’adopció proclama que te “ferrerets” ficats dins les sabates. I no es la única!

Bon Camí i Bona Companyia!

El camí es perd en arribar als primers pins i arguelagues obligant-nos a agafar com a referencia el carrer al qual volem arribar, situat a la dreta de Sa Devesa. Una mica a la mala arribem al nostre objectiu desprès de superar un parell (o tres) dificultats en forma de barreres i reixetes, eludides amb discreció.

Pas den Candeler

Afuats per la invasió d’una host de ciclistes que amenacen en assetjar-nos per hores desfem camí ràpidament. Pasaren als peus de la balma de la Cova des Migdia, el lloc en el que el 21 de març de 1230 un grupet de devers una quarantena de pagesos musulmans i les seves famílies es reteren a les tropes den Pere Maça, un dels cavallers del Rei En Jaume, per unir-se, una vegada despullats dels pocs ben que s’en havien portat de les seves llars, als seus veïnats que, en nombre de més de 2000 just a les rodalies, varen ser venuts com a esclaus per tota la Mediterrània. Temps d’infortuni i desfeta. Darrera quedaren alguns minses restes materials, les restes inhumades d’una jove que no va resistir el setge i tres claus amagades davall una pedra, mostra de l’esperança de tornar a la seva vida. Avui no toca per les condicions del terreny. Aixi tenim ocasió de tornar i descobrir alguns indrets de nom evocador; Pas de Sa Figuera Borda, Pas des Parral, Serral de Sa Lluna, Pas de Sa Cabra, ... Del cert que tornarem!