domingo, 8 de enero de 2017

Talaies de Mallorca: Torres de defensa pels Drets Humans

Talaia de Sa Torre de Lluc
 
El nostre inestimable amic Correcamins ens ha permès participar, ni que sigui com espectadors privilegiats, en la iniciativa Talaies de Mallorca: Torres de defensa pels Drets Humans, organitzada per el IES MARRATXI i  la Societat Balear de Matemàtiques SBM-XEIX.

Cert es que RACONS DE TRAMUNTANA va decidir cessar en les seves publicacions. Un  esdeveniment extraordinari com aquest sembla una bona manera de interrompre aquest silenci auto imposat, ni que sigui per una vegada. Ho farem talment com una rondalla.

                                                                  --------------------------------
  


Tinc el morro d’atzabeja, els ulls redons del color de la mel, les orelles dretes i sempre despertes. El coll curt, gruixat, al damunt d’una pitera ample, la part frontal d’un cos quadrat i musculós, amb anques arrodonides i quatre potes curtes, fortes i acabades en uns peuets de llebre, prims i delicats. De pell fina i aferrada al cos, un pel curt i llis me cobreix de negre, amb unes taques de foc a les galtes i una mica de blanc al naixement dels bigots. Soc un Ca Rater, me diuen Fosca i visc amb Matilde i Jaume. Amb ells he tingut l’ocasió de conèixer paisatges i territoris anant amunt i avall acompanyant-los en les seves excursions. 

Ara us vull contar la darrera i peculiar sortida.

En baixar del cotxe veig que avui no serà un dia normal. Fa fred i trèmol mentre vaig amunt i avall en el pati d’una vella construcció situada enmig de un paisatge a on no s’endevina cap altre animal. Uep!, avui hi nous animals de dues cames!  Als habituals FTER, el homo impertorbable i tranquil, Pedro, el somriure i l’alegria encarnada, i els meus estimats Matilde i Jaume, s’han afegit un grup de quatre nouvinguts. Per començar a fer coneixença aprofitaré les nirvioses carreres per fer les primeres ensumades. Com gairebé tots els humans que he conegut, s’entesten en passar-me la ma per el llom, xiuxiuejant en una gerigonsa incomprensible mentre creuen encaixades de mans i algunes expressions contentes. Sort que FTER arranca a caminar i comencem  a baixar entre una extensió inenarrable de càrritx en direcció cap a una torrentera amb uns pins aïllats al ben mig, amb la mar grisa al fons.
Ells caminen amb dificultats, lluitant contra els matolls i el terreny. Jo tinc la sort de que els meus avant-passats es varen criar entre marjals i canyissos, allà a les Albuferes del Llevant, als arrossars i hortes, i me’n desfaig be entre els túnels i els forats que queden entre els matolls. El no ho passen tan bé. Quina llàstima ser tan grans i maldestres! Això de caminar damunt només dues cames no es gens natural, ja m’ho deia la mare! Ells intenten seguir un vell camí gairebé esvaït, envaït de males herbes i pedres. Jo no tinc massa dificultats, ja que la flaire deixada per altres persones m’indica el bon camí. Ells no tenen tan bon nas però al manco hi ha bones cames i alegria, ja que la baixada es fa a bon ritme, entre converses i rialles. Per no avorrir-me massa, vaig amunt i avall, per marcar-los el bon camí però, ca barret, que et penses que fan cas d’un animaló de vuit lliures i dues unces que no aixeca dos pams del terra? No way, my friend!
 Arribem a una clariana de pedra des de la que es sent bategar a la mar allà baix. Ells senyalen cap a una punta punxeguda a la que el llum del sol comença a batiar. Sembla que es el objectiu d’avui. Ara comencem a baixar per uns costers de pedra grisa i freda. Soc valenta i disposta i ja m’he trobat en moltes d’aquestes curolles, però avui m’anirà be traure les ungles i aferrar-me fort. Ben aviat arribem a un conjunt de roques esmolades, amb un cert ambient i pati. Puc ensumar com els nirvis dels meus protegits de dues cames es disparen i he d’agafar el comandament. Ben valenta, vaig davant, davant, fent que m’ajudin a superar alguns buits en les que les meves cames, musculoses però curtes, no arribem. Finalment arribem a un coll en el que la mar es veu per ambdós costats. Una formació amb una forma de morro de rumiant peculiar destaca al fons, sobre la mar.  Damunt el cap cucurull de la punta a la que ens dirigim, mal que be, s’endevina una construcció feta malbé, de color rogent i amb esquerdes. En arribar he d’esperar-los i animar-los amb les meves corregudes per afrontar les darreres costes.
Tinc set i Matilde me proveeix d’aigua bona i fresca i una mica de menjar. M’ho he ben guanyat tirant d’aquesta colla de animalons poc hàbils i desmanyotats! Semblen tenir una fixació en un punt situat al damunt d’un turo distant al que senyalen i apunten amb les mans i un tubs negres que es van passant d’un al altre. Jo estic a la meva, atalaiant des de aquest punt en el que pocs dels meus congèneres hauran arribat. De sobte el grup s’esvalota i trauen uns objectes de colors llampants i olor a sofre. Puc notar com l’ambient es tensa i les emocions afloren. Fan la mateixa olor que aquella vegada que vaig anar al jardí d’infància a jugar amb els cadells d’aquesta espècie estranya. D’alegria i emoció continguda amb una descoberta. De cop algú pega un crit i, tot estirant una anella, un bot comença a treure un fum de un intens color de posta de sol. Al altre turonet una taca del mateix color guanya volum i alçada. Al cap d’una estona una maquina sorollosa que vola ens passa al damunt i un altre d’aquells maleits pots es encetat per produir més fum i més soroll. Quina creu, Déu meu! Una parella de voltors que fan niu pel redol, ens contemplen fent voltes al damunt dels nostres caps, amb tranquil·litat sorpresa. Ens mirem i coincidim; son ben estranys aquests animalons!
Torre de Son Palou encesa
Ara podria parlar de la divertida baixada cap a la collada, del dinar compartit en el que me’n vaig atipat de dolç i salat a balquena, de les expressions contentes i divertides de aquests peculiars companys de viatge, de la dificultosa i llarga sortida cap al punt de partida, mentre el sol es posava i la temperatura baixava ràpidament. De la lluna que sortia damunt una muntanya de color rogenc i or vell. De la majestuositat del paisatge que vàrem trobar, ben diferent al del mati.

Mes estic cansada i ho deixaré per un altre dia.

Però el que no puc acabar d’entendre es com, mentre jo anava en les faldes de Matilde, ben calenta i protegida dins el cotxe den Jaume, aquells  nouvinguts anaven a la caixa descoberta del tot terreny del guarda que ens havia vingut a cercar, ben contents i divertits, mentre el fred i els vent els fuetejava sense pietat, pegant bots i castigant les seves anques.
I mira que ho es d’estranya aquesta espècie “reina de la natura”.


Paraula d’un autèntic ca rater.