El año nuevo suele traer deseos de cambio, moderación, ganas de vivir de forma tranquila, sin agobios ni preocupaciones, en perfecta armonia con el entorno y con uno mismo... con la excepción hecha, por supuesto, de los RACONERS y RACONERAS que decidieron inauguran el ejercicio con un pateo de (ay, que me da la risa Basilisa) más de 9 horas, con descenso por las laderas del Puig Gros de Ternellas a la luz de los frontales por un terreno que, en el mejor de los casos, es caotico.
Itinerario de enjundiaMA710-Cases d'Ariant-Font de Sa Senyora-Coll de Pollença-Font Solleric-Sa Ferradura Gran-PAS DEN BOTILLA-Es Pla de Ses Mates Velles-Font de les Creus-Es Paraigo-Coll d'Ariant
Un dia estirat ens convida a fer una visita a les estimades Terres d’Ariant. Desprès d’arreplegar als bons companys del Pla, iniciem la manifestació (som 17) per la pista asfaltada que neix a la carretera C-710 de Lluc a Pollença, vora les Cases de Son Grua. Deixant Ses Penyes Vermelles a la dreta, a bon ritme som al Coll d’Ariant a l’ombra del Puig de l’Esbaldregat (783 m). En poc mes de 5 minuts arriben a la Torre d’Ariant (o Ariant de Dalt). Tenim ocasió d’admirar la petita clastra, la capella situada a la dreta i alguns detalls arquitectònics d’interès, com ara el patiet que hi ha a l’ombra de la torre de defensa. Sortint fora pista descendim fins a la Font de la Mare de Deu, de la qual mana un extraordinari cabdal d’aigua fresca de la seva mina, que s’endinsa dins la roca. Pur Suc de Mallorca acabat de fer, que acompanya el ràpid berenar. Es temps per admirar el Pa de Figa (702 m) en tant fem camí per la seva part inferior entre boscos d’alzines i falgueres. Portell darrera portell arribem finalment a tornar a la pista, poc abans del Coll de Pollença. Ací topem amb el pastor del ramat d’Ariant (voltant de 300 ovelles) amb el que Es Senyor de Sa Torre te temps per comentar com va l’anyada, els xots i la previsió per el nou nat any. A partir d’aquest moment la massa imponent del Puig Gros de Ternelles (838 m) ens farà costat, en tant que la mar es presenta aferrada i plana amb la petita taula plana que constitueix el Castell del Rei al fons, sobre la Cambra de la Senyora. El camí va fent voltes a dreta i esquerra fins que destriem la Punta de la Sal, amb la seva característica piscina natural plena d’aigua. En deu minuts arribem al peu del Pas du Porc, una canal vertiginosa que portarà a un grupet fins al Puig de Ternelles. Altres 20 minuts passen abans d’arribar a la Font del Solleric, de la que mana un bram d’aigua extraordinari que suposarà el primer bany del dia. La música del aigua ens refresca i alegra. L’aigua s’escapa incontrolada entre les roques banyant la contrada coneguda com a S’Hort del Solleric, un esponerós prat d’un verd intens presidit per un quer gegantí.
Ha arribat l’hora d’abandonar la pista que ens portaria fins a la barraqueta de La Punta de la Sal, per sortir a la recerca del afamat Pas den Botilla. Comptem amb la col·laboració del seu redescobridor, Es Senyor de Sa Torre, i del impagable FER per l’empresa. No hi ha camí i es tracta d’anar en paral·lel a la costa, amb una certa alçada superant selves de pins, argelagars, càrritx i xiprells, botant per damunt pedres relliscoses i desgrimpant per torrenteres vertiginoses amb l’objectiu d’arribar a un comellar en el que un petit marge coronat per uns conjunt de pins, ens ha de portar a la part inicial del Pas. Arribats a aquest punt una desagradable sorpresa; el temporal de fa una setmana, va desfer la base de alguns pins, que s’han precipitat sobre el marge, desfent-ho per complet i quedant un tronc aferrat per les seves arrels travessat a la diagonal. Examinada la situació, es veu pas, però el perill de que la terra es mogui es prou evident i es decideix baixar fins a la costa i seguint la vorera per arribar fins a la Ferradura Gran. El descens es fa seguint el jaç de un torrent que mostra senyals mes que evidents de la gran quantitat d’aigua que ha conduït fa pocs dies. Arribats a la mar i en la nostra marxa costera, podem apreciar el efectes del temporal. Un seguit de enormes arbres, trencats com vulgars escuradents barren el pas i ens obliguen a contorsions de circ. També tenim l’oportunitat de veure el efectes dels moviments de terres en forma de esllavissades i macs roquers de bona mida, tot mesclat amb branques trencades i mates arrabassades. El contrapunt raconer el posaran dos valents que decideixen fer un bany en una piscineta d’aigües turquesa de cristal·lina condició. Un poc mes enllà, sortim a la dreta per anar a cercar la part superior de la Ferradura Gran, a on els restes d’una antiga era ens fan de referència. Situats sobre el circ que marca la forma de aquesta cala, tenim ocasió de contemplar les parets del Pas sobre els nostres caps. Sembla impossible que aquest penyasegats puguin ser superats sense ajudes i només l’experiència dels dos guies ens dona confiança.
Es hora d’iniciar la pujada del casi 600 metres de desnivell. Des de el cercle que forma l’era abans esmentada, iniciem la marxa en diagonal cap a la dreta, a la recerca de una torrentera que xapa la penya i es que l’únic punt feble del mur que forma el massís de Ternelles. Arribats a la torrentera només queda progressar ajudats per els càrritx i les mates, ben juntets per evitar les pedres que mouen els que progressen capdavanters. Arribats a la paret que forma el circ a on neix el torrentet que seguim, nomes queda girar cap a l’esquerra per un coster per arribat a un collet que esta situat al ben damunt de les dues Ferradures. Aquest punt dona accés a un altre comellar a on es destria la primera part del Pas. Una penya tallada en angle de 45 graus sembla barrar el pas però, una vegada que ens atraquem, veiem una canal que corre de dreta a esquerra, i la supera en forma còmoda entre mates de romaní i argelagues. El sol pareix recompensar el nostre esforç i surt amb poca força, la suficient per il·luminar la punta daurada de La Sal. A partir d’aquest moment anem enllaçant collet rere collet, salvant estretes terrasses plenes de herba que ens van portar en continua pujada fins a superar un xaragall de pedra i un empinat coll en el que progressarem aferrats a les mates mes que ajudats per les cames. Som arribats a un lloc amb vista privilegiada i convé agafar forces per l’atac final.
La visió dels companys que han assolit el Puig Gros de Ternelles, per el Pas du Porc, ens alegra i conforta. No convé refredar-se massa i aviat partim cap a la sortida. A partir d’ara es tracta de avançar entre roques i plantes col·locades amb molta mala llet per assolir finalment un coll a l’esquerra d’una cova, des de on podem destriar el que seria la sortida normal per enllaçar amb la part superior que ens portaria fins al Coll dels Coloms i una passa rere l’altra, fins a la possessió Ternelles. No es el cas, ja que s’ha decidit optar per una canal estreta entre el collet i la cova que ens porta fins a la part superior del Coll de la Roteta, estirant-se al Pla de les Mates Velles. Aquí es produeix un fet que tindrà conseqüències. En Correcamins ha oblidat la funda de la seva càmera i, acompanyat per Trepador i Es Senyor, han baixat fins al lloc a on hem dinat per recuperar-la. Decidim esperar als companys un poc mes enllà de la Canal dels Boixos, en tant que la temperatura i la claror van de baixada. La imatge del majestuós Tomir, amb un capellet boirós, mentre el sol es posa darrera el Massanella i Puig Major encara amb les faldes plenes de neu, son d’aquelles que agrada retenir. Un te ocasió de contemplar el mapa del extraordinari PAS DEN BOTILLA en les mans plenes de rapinyades, pues i vermellors.
La vista dels nostres companys amb l’estri recuperat desferma l’activitat. Amb en FER al capdavant marcant camí i la resta fent de relleus perquè els companys endarrerits no perdin la pista s’inicia la carrera frenètica fins a la Font de les Creus (a on la seva aigua miraculosa calma la set de mes d’un) i el Paraigo. Ens adonem ben aviat que no podrem arribar a la pista d’Ariant amb claror i es que es tracta de augmentar, si cal, un poc mes el ritme. Quan iniciem el descens cap el jaç del Torrent de Sant Jordi entre bots i rodolons, es temps de que els que portem frontal facin us d’aquest estri. Amb la vermella senyal lluminosa den FER marcant camí, intuïm mes que veiem les fites improvisades. Els darrers metres que ens separen de la pista es fan interminables; pins caiguts que hem de superar en la foscor, terreny fangós i brut que, a plena llum del dia, ja seria complicat ens posen una darrera barrera. Però, al cap i a la fi, som raconers i comptem amb (modestament) la millor gent. La maleïda pista asfaltada del matí resulta ara un regal per els nostres cansats cossos.
Quan aquest cronista tenia ocasió de baixar a tota marxa cap al punt de partida, rodejat de fosca negra i dels renous del bosc de Pedruixella, anava repassant els fets de la jornada; les fonts ufanes de Ternelles, la mar aferrada i obscura, la llunyania, no sols física, de la contrada, l’ambició esportiva mes l’esperit de superació que el Pas suposava, els acudits d’en Toni, les jotes d’en Pau, els “vamos, vamos ...” d’en Fer, les pipades des Senyor... i tantes altres coses.
Per acabar, cal emprar les paraules d’un il·lustre raconer, present i atent en la distància;
“Un nuevo exito del senderismo Mallorquín”
