domingo, 20 de junio de 2010

La darrera sortida primaveral; Talaia de Son Jaumell

En el caminar etern cap el Sud avui tocava explorar la costa gabellina. Cala Torta ens acull solitària, calma i grisa sota un cel que no presagia res de bo. El Faralló d’Aubarca es retalla sobre la mar, mentre en Sebastià compara el seu perfil amb el d’un animal mitològic. La torre de Cala Matzoc s’eleva sobre el seu promontori, mentre la punteta de Sa Talaia Moreia destaca en la llunyania. Girem cap a la dreta per seguir un caminoi còmode i sense complicacions vorera de mar. Avui disposem de Homo Graphicus, recentment recuperat d’unes feines de ferreteria fina i convé dur-lo en safata de plata, per tal de que ens regali les millors imatges. Arribem fins a la Punta des Boc per transitar per la Coma des Puig de Ses Camamil•les. Quan caminem per ací no coneixíem encara el nom, però la flaire i els color de les incomptables mates d’aquesta aromàtica herba ja ho palesava. Una torrentera plena de restes arrossegades per la mar es aprofitada per els més deixondits per improvisar un rai digne den Thor Heyerdahl i les seves expedicions transoceàniques. El capità Paw i la seva aguerrida tripulació semblen disposats a partir a l’aventura i la descoberta.

L’arribada a Cala Mesquida la fem per l’antic Escar den Ruiz, mentre el sol comença a guanyar la batalla. Amb l’esquena calenta fem un trànsit un pel exposat, gens perillós, damunt unes lloses inclinades sota les mirades encuriosides dels primers i matiners banyistes. Encapçalats per en Betubadeu, fugim de l’arena per anar a superar l’ample cala per els ponts i passarel•les de fusta que preserven el sistema dunar més important de la nostra illa. Sortim per el costat esquerra de la cala, seguint un camí que travessa un pareteta mig enrunada. Ens dirigim cap a un bosquet de pinets, a la cerca d’ombra per descansar i carregar energia. En partir, fem dos grups. Un trio es dirigirà directament a Sa Talaia, mentre en F S-C en guiarà fins a Sa Punta des Freu, el cap que separa Cala Agulla de Cala Mesquida i que mostra un xap gegantí a prop del seu extrem. Mentre ens dirigim cap allà, en Paw fa la troballa d’un forat. Una desgrimpada i ja hi som ! Una balconada prodigiosa sobre Es Corral de Ses Cabres, mentre a l’esquerra Sa Punta ja ens començar a mostrar les dents. No serà fàcil, no ho serà ! En tornar a caminar ens dirigim cap a un bosquet de pins per un sender clarament marcat. En F S-C en comptarà l’historia d’un vaixell embarrancat per aquestes costes, El Galea(vegeu entrada adicional), del que encara no fa massa anys encarà es treien restes i que esta incorporada a la petita historia de la Peninsula d’Arta com un fet extraordinari. Els Pins ens proporcionen la darrera ombra. El sol ens escalfa les esquenes, mentre baixem per un comellar rost però segur per la dreta. Aquest comunica amb un collet i, ara per la carena, ara per un costat, ara per l’altra, en anem atracant a la Punta. Els dos propietaris de la contrada, cabres i gavines, son perceptibles per la pestilència dels seus nius i restes. En qualque moment un parell de centenars de gavines emprenyades ens bombardegen amb dejeccions per fer-nos enfora. Fins i tot el que no l’han vista, recorden les escenes de LOS PAJAROS den Hitchkock. De mica en mica la cosa es complica i, desprès d’una darrera grimpada, un xap de més de 30 metres anomenat Es Prim de Penya Rotja ens separa de Sa Pedra de Na Blanca, l’extrem sobre la mar. Encara dels esforços de Christianna i Paw, la cosa no pinta bé. Una dotzena de corb marins prenen el sol sobre un illot anomenat Na Xaloc. Altre cosa seria si qualcun dels nostres escaladors titular hi fossin presents. Sense adonar-nos hem invertit molt de temps i els companys de Sa Talaia es deuen preocupar per la demora. Per amunt, s’ha dit. Mentre progressem per la carena del cap en direcció a la torre, el Far de Capdepera ens marca la presencia de Cala Agulla. Quan ens anem atracant al cap cucurull, es té la impressió de que una banda de tambors ens espera dalt de tot, del soroll que s’escolta. La camieta rosa de Unamas ens ve a rescatar en el nostre camí i ens guia en l’embranzida final. A dalt de tot, una mirada ho aclareix tot. S’ha format un tempesta amb un intens aparell elèctric que ve directament a per noltros. Un sostre de núvols foscos i baixos llança espurnes en forma de llamps seguit, seguit. No cal badar. Abandonem l’idea d’enllacar amb el Puig de Ses Àguiles i visitar les restes del poblat situat al seu cim. Per avall anem a tota pastilla, cames ajudeu-me ! En JMallorqui progressa amb més dificultats que la resta, però així i tot no es queda enrere. La negror i l’estampida sonora dels trons s’atraquen i ja cobreixen el cel entre Sa Talaia de Son Jaumell i Es Puig de Ses Aguiles. Sorprenentment Cala Mesquida apareix com una illa encara banyada per la llum del sol, mentre ens dirigim cap a ella. De sobta la cosa es capgirà. Un canvi en la direcció del vent, l’esgotament de la provisió elèctrica o jo que se, fa girar la tempesta que, en cosa de cinc minutets de res, s’esvaeix i passa de llarg sobre els nostres caps. Les aigües de sa cala ens conviden a celebrar l’esdeveniment amb un bany a veïnat de unes enrunades restes d’un pou de metralladores. La mar enceta la gana i ja tenim la taula parada ! En JMallorqui ens descobreix el secret del seu bon caminar (anar sense menjar) i va picant ara una galeta, ara un bocí de pa, vengui una fruita, no diré que no a un poc de formatge, com una abella feinera de flor en flor. Per acabar d’arrodonir el dinar, ens conviden a fer un cafè al xiringuito de la cala. Gràcies Sebastià. Gràcies F S-C. En caminar cap allà, ens adonem que hem estat al costat no tèxtil de la cala, mentre sostenim les mirades mig emprenyades mig sorpreses dels estirats a terra. Tampoc hi havia tant per mirar, no vos penseu !

La tornada la fem per el mateix camí, però l’esperit competitiu es desferma quan destriem el Putxet de Ses Camamil•les, que assaltem a tota pastilla per un camí rost i desfet, just abans de tornar a Cala Torta, convertida en quelcom més semblant al aparcament d’un centre comercial que a la imatge encisadora de primera hora del mati. I es que no tenim remei !

I conte comptat, conte acabat !

Hora Inici = 09:45 Hora Final = 16:45

sábado, 19 de junio de 2010

viernes, 18 de junio de 2010

RECOMANACIÓ A SOLLER

A Soller fan una promoció de la taronja fins al 21 J. Un conjunt de restaurants ofereixen un menú per 15e + IVA. Jo he anat al Can Blau, a la terrassa del Gran Hotel i ha estat molt bé. Un lloc acollidor amb vista sobre les taulades, bon servei i bon menjar. Claven un poc en la beguda: aigua 2E, una canya,3. Però en conjunt, molt bona relació qualitat-preu

jueves, 17 de junio de 2010

SÁBADO 19 DE JUNIO

Este sábado algunos queremos ir desde el MIRADOR DE SES BARQUES al “Restaurant d’ESCORCA”, pasando por el TORRENT DE PAREIS.

Un pequeño (¡) paseo de 9 horas para poner a prueba nuestras piernas, con vistas a la ALTA RUTA CHAMONIX-ZERMATT que ya se aproxima.

Si alguien se apunta, bien venido será. Necesitamos 2 coches (para dejar uno en el restaurante). Si no hay 2 coches, el PLAN B sería, quizás, una vuelta circular desde el PORT DE SÓLLER, pasando NA MORA, CINGLES DE N’AMET, cima de MONTCAIRE y regreso ya veremos por dónde.

Quizás sea la última oportunidad de hacer una excursión larga e intensa antes de la llegada fuerte del calor.

martes, 15 de junio de 2010

dos más del finde pirenaico

Canoas en el congost; el camino arriba a la izquierda
Escuaín. La nube que se ve, cumplió, así que también nos mojamos, pero poco.

Castillo mayor (bis)




vistas desde la cumbre.. o casi cumbre, porque a saber donde estaba

de Bachimala a bachipeor

ahí que vamos
ahí que aún vamos

y por ahí bajamos...

Congost de Mont-Rebei

Puente metálico sobre el barranco de la Maçana
Río Noguera-Ribagorçana, frontera entre Aragón y Cataluña













Domingo 13. Despedida de los piri, con una matinal. Nos dirigimos a El Pont de la Montanyana, para hacer esta sencilla excursión, pero al menos disfrutamos de buenas vistas y un poquito de calor.





Castillo Mayor

Otro pico bonito para otra ocasión: la Peña Montañesa.
Los raconers en el llano del Castillo Mayor.

Una vez en el coche, vemos y nos despedimos del Castillo Mayor


Gargantas de Escuaín y rio Yaga



Cascadas de la norte del Castillo Mayor




El sábado 12, seguimos con la inestabilidad atmosferica. Dejamos el 3 mil para otro viaje, no nos queda más remedio! Optamos por el Castillo Mayor (2014 mts.), y ya veremos que pasa. Pero de nuevo mala suerte. Nos engullen las nubes. Al llegar arriba, en la cresta, cota 2000, no vemos nada, apenas 2o o 30 metros en la redonda, y en la cresta en el norte sabemos de unos abismos que no vemos, y según Guapetón tiene una vista fenomenal del Pirineo. Bueno, pues no lo imaginaremos y de vuelta para el coche. Una llovizna bajando, y una visita al pueblecito de Escuaín, y a su garganta y de nuevo carrera para llegar al coche porque vuelve a llover. Posteriormente visita turística más tranquila a l´Ainsa

Gran Bachimala


En las proximidades de la señal de Biadós

Momento de dar la vuelta. Que rabia!!!!!











Fin de semana pasado por agua en los Pirineos! No se han podido cumplir los objetivos iniciales, y es que con las previsiones de la meteo totalmente nefastas hemos ido improvisando un poco.





El pasado viernes 11, optamos por ascender al Gran Bachimala desde Biadós, por los Orrieles y la Señal de Biadós. La previsión es que en las horas centrales del dia ya tendremos lluvias. Y es que vamos subiendo, con nubes por todas partes, a ratos niebla, y no podemos gozar del paisaje. En las proximidades del cuello de la señal de Biadós, ya tenemos que ir cruzando neveros. El tiempo parece que aguanta, hasta que llegamos a la cota 3000 más o menos, momento en que por el sur tenemos unos abismos, y por los otros lados que tenemos?, pues "no lo sabemos" pues porque no vemos nada. Todo blanco entre la nieve y la niebla, ya tenemos bastante con que los 5 raconers no nos separemos. La prudencia nos dice que demos media vuelta. Bajamos por el barranco de Bachimala, para no repetir, ya que la niebla se ha disipado mucho más abajo, pero que finalmente fue un error, porque fue más largo y nos pilló la lluvia. Llegamos al vehículo empapados!

domingo, 13 de junio de 2010

Sa Talaia Moreia; una volta per Cap de Ferrutx


En el nostre viatge cap al Sud, desprès de Formentor i Cap Pinar, s’imposava una visita a les rodalies del Cap de Ferrutx. La pista que ens porta cap a Es Caló de Betlem acull les nostres primeres passes sota un cel gris, amb ganes de complir les previsions de pluja. Fem una berenada arrecerats a sotavent del mig destruït dic que tanca la caleta, mentre planifiquem la resta de la jornada. Sebastià i Betubadeu donen una passa al front i s’ofereixen a guiar-nos fins el Pas des Torrers, per accedir a Sa Talaia Moreia. Desfem un poc de camí fins arribar al pinar previ a la cala, per sortir a ma esquerra en direcció al Pla des Caló. Ben aviat destriem la llera del Torrent des Rossillers. Aquest baixa dividit en tres braços. Agafem el que es situa més a l’esquerra, als peus de les penyes de N’Espenya Turmells. El terreny es ple de càrritx, mates i garballons. Dins el torrent anem seguint un enfiloi de fites, que ens fa pensar que Es Senyor de Sa Torre ha passat per aquí no fa molt, per l’abundància i mida de les mateixes. Anem guanyant alçada, trobant ocasionalment alguna marca de pintura verda, mentre a l’esquena la Badia d’Alcúdia guanya presencia i espai. Una aturada per recuperar l’aler i restablir el equilibri hidrostàtic, i sortim per una carena empinada cap a la dreta, en direcció a Es Xibiu des Vent, previ a una collada evident al peus de uns cingles que semblen insuperables i que prenen el nom de Es Reclaus. El coll des Vent en permet contemplar la mar obscura, llaurada per un parell de embarcacions a la vela, amb els dits de Cap Pinar i Cap de Formentor que s’endinsen com puntes de llança gegantines. Ara anem seguint en direcció cap a Llevant la part baixa dels cingles, resseguint un tirany bastant evident marcat amb fites. El càrritx esta alt, esponerós, resultat d’aquesta primavera llarga i humida. El sol lluita per escalfar la terra, mentre els núvols gruixats, de sostre blanc i panxa grisa juguen a tocar i amagar, filtrant la llum. Anem progressant amb comoditat, passant per damunt de la no localitzada Font des Fusters, en direcció cap el comellar de Es Corrals Vells, un poc abans de la invisible Font des Torrers. En aquest punt, just abans de Es Triquet des Moro, en Betubadeu localitza un senderoi enmig d’una esllavissada de pedra que ens situa en un pla superior. Desprès només queda resseguir el cingle fins encertar amb Es Pas des Torrer, una encletxa que s’obri com un embut en la seva part superior. Mentre un parell admirem un esplet de didaleres i el paisatge, El Coyote i la seva deixeble germànica s’enfilen com a fures enrabiades per la cresta de l’esquerra sense donar-li importància al pati que s’obri al seus peus. La ja clàssica diversitat raconera fa que en un pas de no més enllà de 20 metres, fem fins a tres itineraris diferents per superar-ho. I es que ho som de complicats ! Sortim a Es Pla de Sa Torre, des de on ja s’albira la figura massiva del tronc de Sa Talaia Moreia (429 m). En arribar-hi, tot cerquem l’ombra amb la que ens acull aquesta vella edificació. Al cap de poc minuts toca pujar per l’escaleta que ens franqueja l’entrada a la seva part superior. Una cambra fresca i obscura es l’avantsala d’una pujada que obliga a fer us de tot el nostre esment per accedir a la terrasseta, una balconada prodigiosa, inimaginable. Tot el espai del Parc Natural de Llevant esta al abast del nostres ulls. Es Faralló d’Aubarca sembla la carena d’un vaixell desballestat enmig de la mar plana. Menorca i el Monte Toro sorgeixen inversemblants enmig d’una teranyina de núvols baixos. La vista es regala i el cap somia, identificant llocs que eren vigilats per el torrers. La comunicació amb la atalaia de Cala Matzocs s’havia de fer arribar fins a Sa Penya Rotja i d’allà a la Talaia d’Albercutx i a partir d’aquí... fins arribar a la llunyana ciutat de Mallorca. Qui deia que les telecomunicacions son cosa del segle XX ?

Un dinar d’hora suposa compartir coca de Sant Antoni, Pastis de Panses i Dàtils, Macarrons, Xaropet tep de Pastis de Figa, Pinya Tropical, galetes de xocolata... a l’ombra de la vella Torre de defensa, mentre gaudim de les vistes privilegiades.

Un parells de niguls de panxa arrodonida amenaçant pluja ens conviden a marxar alleugerint el ritme. Baixem per damunt de Ses Timbes d’en Puig, just al damunt de la Font des Tonedors, en direcció cap es Racó de Sa Paciència. Les antenes de Sa Tudosa son la següent i gegantina fita. En un terreny fàcil i amb tiranyets marcats ací i allà, ben aviat arribem a Es Cap de Sa Carretera, a on una pista completament desfeta va a morir a un indret adequadament denominat Es Tremolor de L’Infern. A aquest punt, nova i amistosa separació temporal. En Sebastià i Unamas tiraran per la pista per esperar-nos al Coll de Sa Vauma, mentre la resta iniciem la pujada per el comellar que neix al pont per on passa un dels braços del Torrent des Galleric. La pujada enmig d’una explosió de càrritx convida al trio calavera a posar en pràctica els seus coneixements d’escalada de forma totalment extemporània. El resultat, la frase del dia; "El peus, a terra!". La resta pugem per els costers de Ses Crostes d’en Xuia Nova, per anar a pegar a un collet que ens separa de Sa Tudosseta. Un darrer impuls i, alehop que ja hi som !, fent una salutació al solitari guarda que vigila tota la contrada des de aquest niu d’àguiles des Puig de Sa Tudosa (440 m) i que fa una estona que ens vigila amb els seus binocles. En començar a baixar per S’Esquena de Ses Caramutxes en direcció a Es Coll de Sa Vauma, al costat de la pista, la samarreta rosa de Unamas ens fa de far orientador. No ens esperen i comencen a desgrimpar per un pas constituït per un seguit de terrasses estretes i ple d’herbes i roques fins a un torrentet. Un poc més baix, una d’aquestes troballes que paguen tot l’esforç de la jornada. Una fonteta raja fresca aigua que es recollida per la llera del torrent i corre, sense frisar, tira tira, xino xano, per avall. Ens refresquen i alegrem, que la temperatura ja ha pujat a bastament. El Coyote ens ha promès una altre sorpresa i sota el seu guiatge seguim el torrent, eixut i erm. Sobtadament, sentim el renou de l’aigua, veiem unes mates de jonc i, miracle, un gorg profund ple d’aigua verda, pura i cristal•lina, emmarcada per falgueres i plantes aquàtiques. Encara sense acabar-s’ho de creure, mirem, fotografiem i registrem en la memòria aquest indret de nom desconegut i que batiem com Font de Ses Sangoneres, per la presència d’un parell d’aquest anèlids. Al costat del Gorg neix una pista que ens porta a veïnat del Torrent des Barracar, per les faldes de Ses Crestes des Gall Pintat, en direcció cap a Sa Caseta des Barracar. Abans d’arribar, un altre bram d’aigua ens surt de l’esquerra, segurament procedent de Sa Font des Barracar. El cabdal es tan elevat, que el camí es ple de Mates de Jonc, d’un verd intens i fosc.

La mar es va obrint i ens convida al bany. Arribats a la pista, girem per tornar cap a Sa Colònia de Sant Pere. Arribats a prop de Sa Font dels Porcs, en un indret baix de Ses Penyes den Capellà, fem la darrera i perillosa desgrimpada del dia per arribar a les roques i la mar. Una estona més tard, ens eixuguem al sol, menja’m les darreres fruites i pastissos, en tant que la figura d’en Sebastià presideix majestuosament la contrada, com un cappare afectuòs. Un recorda com, al mati, aquest es girà cap a mi i va dir, “Avui som el grup de les tres roses”, mentre un somriure rialler sorgia sota la blanca barba. I tant, Sebastià, i tant; una de anglesa, una d’alemanya i una altra de mallorquina. Qui en dona més ?

I conte comptat, conte acabat !

Hora Inici = 09:35 Hora Final = 17:15

Referencies
Mascaro-Pasarius làmines 13 i 13N