Sa Talaia Moreia; una volta per Cap de Ferrutx

En el nostre viatge cap al Sud, desprès de Formentor i Cap Pinar, s’imposava una visita a les rodalies del Cap de Ferrutx. La pista que ens porta cap a Es Caló de Betlem acull les nostres primeres passes sota un cel gris, amb ganes de complir les previsions de pluja. Fem una berenada arrecerats a sotavent del mig destruït dic que tanca la caleta, mentre planifiquem la resta de la jornada. Sebastià i Betubadeu donen una passa al front i s’ofereixen a guiar-nos fins el Pas des Torrers, per accedir a Sa Talaia Moreia. Desfem un poc de camí fins arribar al pinar previ a la cala, per sortir a ma esquerra en direcció al Pla des Caló. Ben aviat destriem la llera del Torrent des Rossillers. Aquest baixa dividit en tres braços. Agafem el que es situa més a l’esquerra, als peus de les penyes de N’Espenya Turmells. El terreny es ple de càrritx, mates i garballons. Dins el torrent anem seguint un enfiloi de fites, que ens fa pensar que Es Senyor de Sa Torre ha passat per aquí no fa molt, per l’abundància i mida de les mateixes. Anem guanyant alçada, trobant ocasionalment alguna marca de pintura verda, mentre a l’esquena la Badia d’Alcúdia guanya presencia i espai. Una aturada per recuperar l’aler i restablir el equilibri hidrostàtic, i sortim per una carena empinada cap a la dreta, en direcció a Es Xibiu des Vent, previ a una collada evident al peus de uns cingles que semblen insuperables i que prenen el nom de Es Reclaus. El coll des Vent en permet contemplar la mar obscura, llaurada per un parell de embarcacions a la vela, amb els dits de Cap Pinar i Cap de Formentor que s’endinsen com puntes de llança gegantines. Ara anem seguint en direcció cap a Llevant la part baixa dels cingles, resseguint un tirany bastant evident marcat amb fites. El càrritx esta alt, esponerós, resultat d’aquesta primavera llarga i humida. El sol lluita per escalfar la terra, mentre els núvols gruixats, de sostre blanc i panxa grisa juguen a tocar i amagar, filtrant la llum. Anem progressant amb comoditat, passant per damunt de la no localitzada Font des Fusters, en direcció cap el comellar de Es Corrals Vells, un poc abans de la invisible Font des Torrers. En aquest punt, just abans de Es Triquet des Moro, en Betubadeu localitza un senderoi enmig d’una esllavissada de pedra que ens situa en un pla superior. Desprès només queda resseguir el cingle fins encertar amb Es Pas des Torrer, una encletxa que s’obri com un embut en la seva part superior. Mentre un parell admirem un esplet de didaleres i el paisatge, El Coyote i la seva deixeble germànica s’enfilen com a fures enrabiades per la cresta de l’esquerra sense donar-li importància al pati que s’obri al seus peus. La ja clàssica diversitat raconera fa que en un pas de no més enllà de 20 metres, fem fins a tres itineraris diferents per superar-ho. I es que ho som de complicats ! Sortim a Es Pla de Sa Torre, des de on ja s’albira la figura massiva del tronc de Sa Talaia Moreia (429 m). En arribar-hi, tot cerquem l’ombra amb la que ens acull aquesta vella edificació. Al cap de poc minuts toca pujar per l’escaleta que ens franqueja l’entrada a la seva part superior. Una cambra fresca i obscura es l’avantsala d’una pujada que obliga a fer us de tot el nostre esment per accedir a la terrasseta, una balconada prodigiosa, inimaginable. Tot el espai del Parc Natural de Llevant esta al abast del nostres ulls. Es Faralló d’Aubarca sembla la carena d’un vaixell desballestat enmig de la mar plana. Menorca i el Monte Toro sorgeixen inversemblants enmig d’una teranyina de núvols baixos. La vista es regala i el cap somia, identificant llocs que eren vigilats per el torrers. La comunicació amb la atalaia de Cala Matzocs s’havia de fer arribar fins a Sa Penya Rotja i d’allà a la Talaia d’Albercutx i a partir d’aquí... fins arribar a la llunyana ciutat de Mallorca. Qui deia que les telecomunicacions son cosa del segle XX ?

Un dinar d’hora suposa compartir coca de Sant Antoni, Pastis de Panses i Dàtils, Macarrons, Xaropet tep de Pastis de Figa, Pinya Tropical, galetes de xocolata... a l’ombra de la vella Torre de defensa, mentre gaudim de les vistes privilegiades.

Un parells de niguls de panxa arrodonida amenaçant pluja ens conviden a marxar alleugerint el ritme. Baixem per damunt de Ses Timbes d’en Puig, just al damunt de la Font des Tonedors, en direcció cap es Racó de Sa Paciència. Les antenes de Sa Tudosa son la següent i gegantina fita. En un terreny fàcil i amb tiranyets marcats ací i allà, ben aviat arribem a Es Cap de Sa Carretera, a on una pista completament desfeta va a morir a un indret adequadament denominat Es Tremolor de L’Infern. A aquest punt, nova i amistosa separació temporal. En Sebastià i Unamas tiraran per la pista per esperar-nos al Coll de Sa Vauma, mentre la resta iniciem la pujada per el comellar que neix al pont per on passa un dels braços del Torrent des Galleric. La pujada enmig d’una explosió de càrritx convida al trio calavera a posar en pràctica els seus coneixements d’escalada de forma totalment extemporània. El resultat, la frase del dia; "El peus, a terra!". La resta pugem per els costers de Ses Crostes d’en Xuia Nova, per anar a pegar a un collet que ens separa de Sa Tudosseta. Un darrer impuls i, alehop que ja hi som !, fent una salutació al solitari guarda que vigila tota la contrada des de aquest niu d’àguiles des Puig de Sa Tudosa (440 m) i que fa una estona que ens vigila amb els seus binocles. En començar a baixar per S’Esquena de Ses Caramutxes en direcció a Es Coll de Sa Vauma, al costat de la pista, la samarreta rosa de Unamas ens fa de far orientador. No ens esperen i comencen a desgrimpar per un pas constituït per un seguit de terrasses estretes i ple d’herbes i roques fins a un torrentet. Un poc més baix, una d’aquestes troballes que paguen tot l’esforç de la jornada. Una fonteta raja fresca aigua que es recollida per la llera del torrent i corre, sense frisar, tira tira, xino xano, per avall. Ens refresquen i alegrem, que la temperatura ja ha pujat a bastament. El Coyote ens ha promès una altre sorpresa i sota el seu guiatge seguim el torrent, eixut i erm. Sobtadament, sentim el renou de l’aigua, veiem unes mates de jonc i, miracle, un gorg profund ple d’aigua verda, pura i cristal•lina, emmarcada per falgueres i plantes aquàtiques. Encara sense acabar-s’ho de creure, mirem, fotografiem i registrem en la memòria aquest indret de nom desconegut i que batiem com Font de Ses Sangoneres, per la presència d’un parell d’aquest anèlids. Al costat del Gorg neix una pista que ens porta a veïnat del Torrent des Barracar, per les faldes de Ses Crestes des Gall Pintat, en direcció cap a Sa Caseta des Barracar. Abans d’arribar, un altre bram d’aigua ens surt de l’esquerra, segurament procedent de Sa Font des Barracar. El cabdal es tan elevat, que el camí es ple de Mates de Jonc, d’un verd intens i fosc.

La mar es va obrint i ens convida al bany. Arribats a la pista, girem per tornar cap a Sa Colònia de Sant Pere. Arribats a prop de Sa Font dels Porcs, en un indret baix de Ses Penyes den Capellà, fem la darrera i perillosa desgrimpada del dia per arribar a les roques i la mar. Una estona més tard, ens eixuguem al sol, menja’m les darreres fruites i pastissos, en tant que la figura d’en Sebastià presideix majestuosament la contrada, com un cappare afectuòs. Un recorda com, al mati, aquest es girà cap a mi i va dir, “Avui som el grup de les tres roses”, mentre un somriure rialler sorgia sota la blanca barba. I tant, Sebastià, i tant; una de anglesa, una d’alemanya i una altra de mallorquina. Qui en dona més ?

I conte comptat, conte acabat !

Hora Inici = 09:35 Hora Final = 17:15

Referencies
Mascaro-Pasarius làmines 13 i 13N