La Costera Deserta (*)

Massa temps sense visitar les terres de Andratx i Estellencs. Hi teníem deutes que liquidar i deures que fer. Bergant, Milano i Guapeton no han de fer massa feina per convèncer-nos. Cap allà anem !

Amb un record als que en aquells instants estan penjats de les parets vertiginoses de la Ferrata Regina, iniciem el nostre caminar baixant a tota velocitat per la coma que Es Torrent  de Sa Llova empra en el seu camí cap a la mar. A l’ombra de Sa Monja per la esquerra anem seguint una ampla pista, que esdevé tirany clar i marcat, entre ranxos de carboners i sitges. Un enorme forn de calç es fa present quan travessem la llera del torrent per anar per la seva dreta. La baixada es còmode, només entorpida per les argelagues que s’entesten en rapinyar-nos ja de tan dematí. Arribem a un punt en el que podrien anar cap a l’esquerra a cerca Sa Punta de Sa Llova. Baixem  a l’ombra d’una pedra gegantina fins a la Cala de Ses Artigues, molt a prop del seu extrem sud. Anem pegant bots entre pedres i arbres caiguts cap a l’extrem que s’obre al Nord, a on s’albiren els Esculls des Pas. La força de la natura es palesa en aquesta contrada. L’embat de la mar i la força dels elements va desgastant de mica en mica la costa, provocant esllavissaments que arrosseguen pedres, mates, arbres i tot al que al seu pas hi troben. L’objectiu es fer una visita a un petit escar denominat L’Alcova des Torrer que es troba just al davant d’una formació a pocs metres de la costa, denominada Pedra de Sa Galera. Aquesta construcció es el lloc triat per fer una berenada en aquest dia de cel estirat i mar plana. Un parell d’embarcacions dedicades a la pesca esportiva es destaquen en la difusa línia que separa cel i aigua. Encara que molts de noltros no hem estat mai aquí tenim una sensació de “deja vú” inquietant. El misteri es resolt per Bergant. Les Pedres de Sa Galera, son la portada de la afamada obra Mallorca Vora Mar, referència d’obligada consulta per qualsevol que vulgui conèixer la Costa de Tramuntana. Dues esperonades den Guapeton i ens posem en marxa. Continuant cap al Nord passem per sota unes formacions de pedres estratificades de extranys color i atractius, que son l’avantsala de Sa Cova de Na Beneta. Pugem seguint la costa fins albirar la Cova. Aquesta esta situada al fons d’una caleta estreta. Es veuen les colors que l’aigua ha creat en la pedra. Malauradament, no sembla haver pas per aquest lloc. Tornem enrera i pugem per un coster molt espenyat que requereix acció contundent i confiança, per superar les seves altures. Passem per damunt de la timba que es precipita sobre la caleta de la cova i baixem cap a una petita punta situada a la seva esquerra. Ja sentim els crits que presagien l’exit dels  capdavanters Bergant, Milano i Guapeton, que estan instal·lant un cordino en la part superior per superar un estret passadís damunt la mar. De forma no gens sorprenent uns esglaons tallats a la part més propera a la font, testimonien l’ús d’aquest indret. Seguint la vella tradició raconera, emprem tots els medis per arribar-hi. Per l’aire, els que decideixen anar per la part superior, per terra, els que trien unes encletxes vorera de mar, perfectament transitables avui que la mar esta en calma i, la més evident, per mar, quan en Betubadeu i Unamas decideixen que, al cap i a la fi, un bon bany en aquestes aigües de color turquesa es un regal dels Deus. El interior de la Cova  es d’una serena bellesa que fa que tornem sords als crits d’alegria i joia que de forma sincopada amollem. Formant uns cocons esglaonats, l’aigua dolça, pura, fresca, sorgida de la pedra, ha anant formant un conjunt que ens recorda immediatament a Sa Font Gallarda. Els colors verds, ocres, blaus, ... s’entremesclen oferint una paleta de colors amb la banda sonora de l’aigua de s’escapa d’aquestes piles baptismals inversemblants. No es un lloc gran en dimensions, però a partir d’aquest moment queda incorporat al llibre dels records de Racons.

Continuem el nostre camí per la costa en demanda del nou objectiu; Sa Punta de Na Foradada. Anem resseguint la esquerpa costa mentre el sol s’amaga una estoneta. Una parella de corbs marins ens observa damunt un escull en el nostre lent i accidentant progressar. Algú ens assegura que la Torre Nova  esta al damunt dels penya-segats que ens tanquen el pas a la dreta. Una altra tasca per apuntar al llibre dels deures pendents.  La badiola la tanca lo que sembla una petita península de poca alçada i pedra fosca, castigada per les tempestes i l’oratge. Poc a poc l’espectacle de, primer un, desprès un altre,  forats en la part baixa s’ofereix als nostres ulls. Esperonats per la visió, fem les passes un poc més llargues. La cosa es complica en la paret anterior. Després d’unes grimpades que farien contenta Spiderfrau i el seu mestre, ens trobem bloquejats en una timba sobre la mar, en la que es veu una maroma precàriament aferrada a la pedra amb uns esglaons de ferro rovellat i espenyat. Com serà la cosa que els mascles alfa giren cua i ens dirigeixen cap el comellar anterior. Aquest esta format per un conjunt de pedres inestables, pobrament unides amb un dues grapades de terra i arena en un coster molt inclinat. No hi ha millor opció... i es dolenta de collons. JMallorqui ho passa pillo... i no és l’únic. Una passada a baixa alçada del helicòpter del SAR li porta mals records en un terreny similar, ara farà un any. Com xots fora corda els guies ja son al damunt de la illeta de Na Foradada quan la resta encara negociem la baixada cap a la mar. Esta situada molt a prop de la costa, separada nomes per uns metres que es poden fer en eixut botant de pedra en pedra si la mar, com avui, esta en calma. Forma una barrera que crea una badiola poc profunda en el que el fons de la mar sembla a tocar de mà. Les dues obertures bessones, una al costat de l’altra conformen dues finestres al blau de la mar, la grisor dels llunyans núvols i el cel brillant en aquest dia de tardor. Segurament tots els veïnats d’aquestes contrades deuen haver gaudit d’aquesta petita meravella, però per aquells que venim per primera vegada, no ens podem més que quedar embadalits. Fotos, més fotos... i encara un parell més.  No ens aniríem mai i quan arrosseguem els peus cap a les motxilles deixades damunt les penyes, algú ens fa el regal de una estoneta de sol per poder veure el espectacle de la llum sobre aquest vertader Racó de Tramuntana.

El sol fuig i el vent entra i ens refresca. Ara toca anar fins a S’Algueret a on esta previst el dinar. Al fons es distingueixen Els Faraions, un escull enmig de la mar que en Bergant ens indica que esta situat al davant del nostre objectiu. Es succeeixen un conjunt de platgetes i codolars als peus de Es Serral des Pi des de el que es precipiten els torrentets de Sa Rota Fonda i Ses Morisques. Ocasionalment hem de fer us de certes habilitats escaladores per evitar que la mar ens banyi, encara que n’hi ha que, ben deixondits, decideixen provar les qualitats hidrofugues de les seves botes de muntanya. Nomès un boc enorme acompanyat de dues cabres ben negres son testimoni de les nostres passes. Ja hi ha gana i no veiem l’hora d’arribar a S’Algeret per fer una menjada. Els Faraions es constitueixen en gegantina i marina fita. La darrera punta abans de la platja es un vertader caos de roques enormes i pins arrabassats no fa gaire. El color terrós de les pedres i les branques amb fulles a mig assecar ens acompanyen durant uns minuts que es fan interminables. Finalment ja hi som ! Alguns ens deixem portar per el entusiasme i amollem calcetins i botes per refrescar el escalfats peus dins la Mediterrània. Poc a poc, en silenci només puntejat per el remor de les curtes ones en trencar sobre els còdols, anem recuperant forces i reviscolant. Una embarcació de vigilància duanera va a fondejar darrera Els Faraions, segurament per rememorar el joc de conions que des de temps immemorial han practicat contrabandistes i agents de l’autoritat, lladres i serenos, els dolents i els més dolents...

La contrada esta solitària desprès del temporal de la setmana passada. Una repassada a les despulles  que la mar ha trabucat sobre les roques porta alguna sorpresa. Com redimonis haurà arribat a aquest lloc un pot de un producte fabricat a les Illes Filipines, a l’altra punta de mon? Coses de la globalització !

Remuntem els cingle per un rost comellar amb l’ajut de càrritx i mates. Complicat, complicat. Després un replà ple de vegetació i xapat per la meitat per la paret que marca la separació de Andratx de Estellencs, en veu transitar flastomant en arameu amb totes les punyeteres varietats de herbes i mates punxants atacant-nos sense pietat. Anem remuntant el comellar per el que corre Es Torrent de Sa Clota, que neix més amunt amb el nom de Torrent des Quer, nascut a la Font del mateix nom, propera a S’Esclop. Ara no tenim temps per aquestes disquisicions toponímiques. Fins i tot en Guapeton troba horrorós el terreny. En Bergant ha de traure el xorrac un parell de vegades per obrir-nos pas. El més estrany es que, de tant en tant, veiem rotlos de sitja i marques de camí gairebé imperceptibles que testimonien l’explotació humana d’aquest lloc. Un marge ens marca el Camí Vell d’Estellencs a Andratx entre Can Pep Vicens i Es Pla des Vicari.  Emprenyats i marcats, arribem al Camí per el que començen a transitar a fort ritme en direcció a Cas Torrer. Algunes cases com Can Rafelot, Can Batleta... precedeixen la esplèndida, ara si la podem veure, Torre Nova.  Poc abans de arribar a la carretera asfaltada tenim una agradable trobada amb un personatge ben curiós amb el que tenim l’ocasió de practicar la conversa i intercanviar divertides histories. Que enyorem de molt a Es Senyor de Sa Torre en aquestes ocasions ! El comiat es fa desprès de visitar a una senyora que, ben mudada ella, fa badar boca i ulls al mascles (els alfa, els beta... a tots). Tota una madona, si senyor !!

La tornada la fem fosca negra. Dins el cotxe cadascun va pensant en lo seu, quan no directament fen una becadeta reparadora. La musica ens acarona i allibera. Hi ha hagut bones noticies de la Ferrata Regina. Tots sans i estalvis, de camí cap a Mallorques amb la motxilla plena d’històries emocionants. Als que varen partir els hi haurem de donar les gràcies per facilitar-nos la visita a aquesta costa brava, esquerpa, hostil de vegades, en el que el paisatge es llança sobre la mar amb força abassegadora. Els fils de la crònica es van entreteixint dins el cap. De vegades es difícil narrar com han anat les coses. Avui no serà particularment complicat. Ja sortirà alguna cosa. De totes maneres, no tinc ni idea de com punyetes podré descriure la imatge d’una sirena rossa provinent de la bromosa Albió, nedant amb tota la tranquil·litat del mon, pell blanca i boca ben tancada a la cerca de la Font de Na Beneta. Ni idea de per on començar.  Algú ha fet que l’expressió “Keep your mouth shut and your clothes dry” tingui una nova dimensió.

I compte contat, compte acabat !

Hora d’inici= 09:00 Hora Final=16:30

Referències

Mascaro Pasarius, lamina 15

Mallorca Vora Mar, Marines de Tramuntana(I) Joan i Vicens Sastre

(*) Titol agafat del capitol 4 de Mallorca Vora Mar