Quan comencem a pujar aferrats al cingle situat al costat Nord-est del Túnel de Monnàber, ja tenim els cossos calents i les cames estirades desprès del improvisat escalfament que hem acabat de fer. Sort que cap conductor ha tingut l’ocurrència de transitar per aquest lloc ja que, si no, haurien acabat tots dins una furgoneta de la força pública menant-nos a tota velocitat cap a l’hospital psiquiàtric. Quin espectacle, senyor Deu meu ! I es que no tenim un dit de coneixement, s’exclama Es Senyor de Sa Torre.
En Paw ens guia sota les parets farcides de xapes i claus que indiquen el seu us per part dels escaladors. Spiderfrau i El Coyote estiren el coll analitzant les possibilitats de les vies. Poc a poc, pam a pam, ara patines tu, ara ho faig jo, anem descobrint un pas extraordinari, una canal entre murades grises gegantines, endomassades amb heures i violetes de penyal, desconegut per molts, i que, amb elegància i subtilesa no mancada de esforç i el recurs a la beneïda carritxera, superem per anar a pegar a un replà a on veiem tota la carena de Sa Regana i Sa Coma de N’Arbona dormint a l’ombra, mentre el sol d’aquesta tardor estranya, seca i ventosa, batia Es Penyal des Migdia (1356 m ). Una mirada a la dreta ens permet destriar en la distancia, un marget entre dues penyes, sota un arbre amb les branques seques. A Guapeton se li activa el radar cercador de passos inversemblants i, mastegant fesols, l’hem de convèncer a seguir el camí en diagonal esquerra en direcció cap Es Coll des Puig (1035 m ), identificat per un marget amb un parell d’esglaons curosament encaixant entre les pedres. Canvi de vessant, de Tramuntana a Migjorn, canvi de roba. Dues mossegades i iniciem el recorregut per la Cresta de la Serra de Son Torrella. L’entrada inicial la formen dos passos que requereixen aptitud atlètica i habilitats escaladores per iniciar el transit per aquesta carena estreta i exposada a on hi ha timba a l’esquerra i l’abisme a la dreta. La roca mostra ocasionalment taques obscures que ens posen sobre avis, delatant la humitat amagada en la línia entre sol i ombra. Seny de bístia vella i moviments de afiliat al Imserso per evitar precipitacions i el precipici. El contrapunt el posa Spiderfrau i el seu crit favorit, “¡ Esto es la aventura !” ple de erres guturals impronunciables per gargamelles llatines, que va amunt i avall sobre un pam d’espai com si fos una Walkiria enfollida, mentre un parell li fan de claca. El embassament militar ens indica el inici de Sa Coma de Son Torrella. El obscur bosc de Monnàber, que no veurà el sol en mesos, encapçala la vall en la que Fornalutx, Sóller i el seu port reposen en tant que les cases de Montcaire i la Torre de Na Seca, gaudeixen del sol i la proximitat de la mar per l’altre vessant. La cresta apunta directament cap a les Antenes de la Serralada d’Alfàbia, mentre Sa Rateta, Na Franquesa i L’Ofre fan de murada improvisada sobre la Badia de Palma. La Serra de Cuber, mostra la seva esquena, empetitida enmig dels seus grans veïnats. Enmig d’aquest paisatge rocós, esquerp, vertical, només algunes alzines i quatre mates s’entesten en sobreviure aprofitant minses encletxes i cruis esquifits, sense terra ni matèria orgànica. Una repiseta construïda en una de les cimes prèvies al punt més alt de la cresta, possible base d’un vèrtex geodèsic i uns petits restes de camí en la zona superior del xaragall de Sa Camamil·la son els únics testimonis de presencia humana. Una penya que apunta al Port de Sóller, amb un paret situada sobre un precipici en avisa de la presencia del Penyal Xapat. Al seu costat, un comellar per el que es veu Fornalutx i, al extrem esquerra, un cigronet que els mascles alfa informen que es el nostre destí. No sembla gaire cosa des de aquest passadís que es discorre a més de 1000 metres d’alçada. Baixem per l’esquerra fins arribar a un petit collet en el que es veuen restes d’una paret amb filferros rovellats que donen inici a restes de camí que s’esvaeixen ràpidament. Es tracta d’agafar la direcció d’un bosquet de pins situat en la vertical del Penyal. Arribats al mateix, desprès d’eixugar amb la nostra roba un prat de càrritx, veiem el xap que dona nom al lloc. A mida que baixem la moleta redona agafa volum i relleu. El tall deixa veure el cel a bocins, com clucales d’una atlota riallera. Seguint la vella tàctica raconera de l’escopetada (tu pega es tro, que els perdigons ja es repartiran tots solets) tirem pel dret cap a la seva base, enmig de roques banyades i relliscoses. El Coyote s’enfila per el hemisferi dret de la penya dividida per ben aviat, amb gràcia i elegància, arribar al cim. Maat i Follow_Me, com no plegats, arribem poc desprès. La canal que neix a un quer gegantí a la base ens mostra la pujada bona. Es més fàcil del que sembla i finalment tots, menys Trepador i Correcamins enfeinats en capturar en imatges la bellesa de la contrada, ens apleguem a un espai un xic més gros que el rebedor d’un pis de protecció oficial dels temps del caporal Paco. Sensacional, meravellós, excepcional, únic... els adjectius s’acaben. Zeus, aquell que diuen que habita en el Mont Olimp, a l’altra banda de la Mediterrània, i que es considera el rei dels deus, amo del cel i les tempestes, és deu morir d’enveja. Idó, pardal, ja t’ho faràs mirar! En Trepador arriba finalment i decideix pujar per l’altre hemisferi amb la facilitat i gràcia a la que ens te acostumat. Fins i tot mira de fixar una corda sobre el xap per intentar passar d’un costat a l’altra, davant del nostre estupor. En Bergant i en Guapeton li donen dos bons consells i ho deixa per millor ocasió (es a dir, per mai més). Ens quedaríem a viure ací dalt, però encara tenim deures pendents. Amb el mètode de les cinc extremitats (la cinquena es el cul, malpensats!) anem baixant per la canal que discorre al costat d’una placa en que dos claus rovellats encaixats en la pedra i de la que ningú es penjaria (bé, tal volta es cunyat i/o la sogra si la penjaríem, o no?)
Aviat, a topa metxa, desfem el camí per retornar a la cresta. Es temps de decidir. Ara toca seguir per la vessant de Sa Coma de Son Torrella, anant perdent alçada per assolir la pista que discorre al costat del tancat de Els Engolidors i passar, tant aviat com es pugui, al inici de la Serra de Cúber. Cadascú per allà a on ho veu millor, entre roquissar, esquerdes, encletxes, rellars i esquetllars, guanyem el senderoi que corre paral·lel a un tancat metàl·lic que ens separa d’una zona planera plena de pins joves. Una de les Bessones Roses Costitxeres recorda aquell dia en el que varen veure com un helicòpter dels civils baixava sobre elles en aquest mateix indret per tal de demanar-les els papers davant la sorpresa i incredulitat del propietari de la finca, espantat en veure els arbres que curosament havia sembrat esclafats per la sorollosa maquina. I es que no hi ha res millor que tenir els cabells rossos, la roba negra i un caminar elegant i rumbós per concitar l’atenció dels servidors del ordre públic. Un indicador ens marca el camí cap a la Collada del Ofre, mentre deixem per altra ocasió la visita al Portell de Sa Costa. Els renou que fan els nostres estomacs ens fa accelerar el ritme per tal de localitzar un lloc a on dinar. Deixant a la dreta Es Camins Nous, iniciem la carena de la Serra de Cuber a partir d’un paret de partió de grans dimensions. Darrera un turonet, un replà amb estora de herba verda i una visió sobre les cases de Binimorat ens convida a desfer motxilles i traure queviures. El sincretisme del grup queda pales en la varietat de estils alimentaris. Llenties estofades, puré de llegums, brou de peix japonès, panets assortits, dolços de procedència i data de caducitat desconeguda, herència de les festes passades o preludi de les que estan a tocar... amb el toc final del te d’herbes llosetí i un Ron Amazones de bona anyada i millor tast. L’hòstia amb pebres, tu ! Com que es difícil fer una becaina com toca, ben viat reprenen el caminar per aquesta Serreta poc coneguda. De forma no gens sorprenent, es mostra esquerpa i exigent. Si la seva germana gran de Son Torrella ens ha mostrat les urpes, aquesta ens rapinya amb rancúnia. Si es possible, el passadís es més estret i difícil de transitar. Ens costa avançar i en dos ocasions veiem instal·lacions per rapelar. Ja me direu com estan les coses ! El camí nou del Ofre recorre la vall de la dreta en demanda del sorprenentment baix embassament de Cuber. Un cel blau, estirat, primaveral, regala els ulls i dispara els obturadors fotogràfics. Anem en direcció a un xap a on es preveu una possibilitat de sortida per la esquerra, cap a la Coma de Son Torrella. La dificultat creixent fa que optem per la divisió provisional del grup. El que no anem de “ronya per gratar” tirarem a la mala per la dreta a la cerca del coll situat als peus del xap, per veure si hi ha pas. Els altres seguiran encolomats allà dalt. Bona sort. Encapçalats per Es Senyor de Sa Torre baixem pel dret en demanda de un collet per plaques inclinades i xaragalls esmicolats. Arribats al collet es veu una comunicació amb un comellar que resseguim per el costat esquerra, al peus del extrem del xap des de el que sentim les veus dels nostres companys allà dalt. El comellar mor a un pas fitat amb estaques i filferro, situat als peus de la penya, just abans de Es Cingle Verd. De forma còmoda guanyem la planura de Sa Coma de Son Torrella. Un altre èxit del senderisme mallorquí. Els altres han hagut de fer marxa enrere i iniciar el destrepe per una canal inclinada en la que s’instal·la una corda per seguretat. Sense fer molta sang, els ajudem a baixar com moixets enfilats dalt d’un arbre.
A continuació segueix una estona en la que es succeeixen escenes dignes de les pel·lícules còmiques den Charles Chaplin. A la cerca de una cova amb restes arqueològiques, anem ara per amunt, ara per avall, ara a un costat de la tanca, ara passa per el botador, ara tura, ara no m’en record, ara sí... fins localitzar S’Avenc des Cunyat, a on tot el que queda son pedres escampades i estris abandonats de qualsevol manera. Abandonem la intenció de trobar S’Avenc de Son Torrella per millor ocasió. El retorn entre les ombres del bosc d’alzines que neix al peus del Sementer d’Emmig, el fem amb el sol de la tarda a l’esquena. En Paw, artista i ocurrent tot ell, comenta que avui no era una dia per gent amb Lithofobia, ja que només ens ha faltat menjar-ne de pedres de tantes com hem trepitjat. Un altra pensa, I fer-ne de ventre... i te raó !
Dins el cotxe, Chopin acarona l’oïda mentre una conversa sobre el primers pobladors de l’illa s’escolta quedament al fons. Al mati, dins aquesta mateixa maquina algú havia dit amb un punt de tristesa, “Se’ns estan acabant els objectius dins Mallorca. D’aquí a poc no sabrem que fer !” Equivocar-se no te preu, pot ser fantàstic i divertit. Per tota la resta, basta un grapat de raconers falaguers.
I compte comptat, compte acabat !
Hora Inici = 09:10 Hora Final = 16:30
Referències
Mascaro Pasarius, lamina 8
Mapa IGN 670-II Sóller
20 Itineraris Alternatius per la Serra de Tramuntana, Lluis Vallcaneras
No hay comentarios:
Publicar un comentario