Sa Costa del Contraban

Pedrera de Sa Plana

Cova dels Dracs

Pedrera dels Buits

Cova del Cingle de Sa Pedrera dels Buits

Punta des Bauç

Sa Cova des Sant

Cala S'Almonia

D'esquerra a dreta; Secret de Sa Pedrera de Sa Plana, Cala Figuereta, Paw a Sa Cova dels Dracs i Secret de La Pedrera dels Buits

La torre del Far des Cap Salines  ens veu passar tremolant sota el vent fresc d’aquest mati de clima incert i variable.  Els caminals del Racó de Na Bàrbara ens ajuden a escalfar-nos i anar planificant la jornada. La mar pega fort i Cabrera sols s’endevina a estones, entre nuvolades que van i venen. La primera clau del dia  Es Pou Salat, una humil construcció maltractada per caminants sense esma, ens permet dirigir-nos cap a les instal·lacions de l’antiga bateria de costa de Na Gosta. De forma discreta arribem al indret, que va ser l’allotjament d’una bateria completa de 4 canons Schneider-Canet 140/45 fabricats en l’any 1898 i que tingueren cert paper en fets que relacionen la guerra civil i l’arxipèlag de Cabrera. La discreció convida a no escriure massa, més enllà de que gaudirem de un merescut berenar just allà a on la superioritat es regalava la vista, mentre els soldadets rapaven, feinejant amunt i avall. En la represa anem transitant per indrets amb noms plens d’història i encant; Sa Punta des Torpedo, Punta de Na Malfanera, Es Torrent den Barragot, Es Barret des Capellà... Sa Cova de Sa Plana ens alerta del següent objectiu; la Pedrera de Sa Plana. Per uns escalons mig amagats anem baixant al costat dels precipicis cap a la mar per arribar a les sales polièdriques excavades per els cànters primer i per la mar ara. Descobrim un secret de contraban obrada per mans expertes en el marès, testimoni d’una activitat no gaire llunyana en el temps. L’espectacle de la mar enfurismada, omplint i buidant els racons excavats per els picapedrers es un regal esplèndid. Toca progressar fins al Caló dels Màrmols, un dels llocs més coneguts i visitats de aquesta contrada. Abans tenim ocasió d’admirar i transitar per les estretes i primes plataformes a veïnat de la encinglada Olla dels Bastons, una enorme cavitat plena de deixalles transportades per la mar.      

Es Caló ens ofereix la seva fina i banyada arena, mentre les ones agranen a banda i banda.  Unes gavines esperen inquietes a que deixem el lloc per cruspir-se les escorrialles del dinar. Agafem la empitada pista que surt de la cala per trencar a ma dreta tot d’una es veu un caminoi que ens torna a menar vora costa. Unes construccions ens criden l’atenció i no acabem de destriar si son celtoromanes, bizantines o del Rei Pepet. Chi lo sa ! La pedrera de S’Aprés tanca per la dreta Cala Figuereta, una endinsada en la que desemboca un torrent que ha tallat un bon xap en la roca i que ofereix bots de cert interès enmig dels batzers. Ací i allà s’insinuen senderois que comuniquen la mar amb la part alta dels cingles que devien conduir a talladors de marès, pescadors i altres oficis a les seves feines. Paw s’endinsa en unes cavitats situades a l’esquerra i que mostren signes evidents de la seva ocupació des de l’antigor. El espoli es evident per la terra remoguda, els ossos malbaratats i les restes d’eines escampades. Amb un poc de mal cos per l’espectacle passem a veïnat del monòlit blanc que marca la zona de reserva marina de Cap Salines. Amb tanta pedra com hi ha no han tingut altra idea que transportar quatre enormes canonades de ciment, col·locar-les una damunt l’altre i pintar-les de blanc. D’això s’en diu respectar l’entorn i els oficis tradicionals !

Ara cal anar amb esment. Hem de localitzar una paret que ens manarà fins a Sa Cova dels Dracs. En silenci i precaució anem transitant enmig de savines, argelagues, mates i altres males herbes fins arribar a una caseta de bones dimensions. El seu interior enrunat amb el sostre desfet encara alberga una enorme maquina que es feia servir per extraure l’aigua del llac que hi ha al fons de Sa Cova. Desprès d’un primer intent , localitzem l’ull de Sa Cova que s’obre a 15 metres més avall. Cerquem una entrada lateral que no requereixi mitjans artificials i la trobem a una desena de metres en la forma d’uns esglaons picats en la pedra que van a pegar a un forat estret. L’espectacle del interior de la cova es sensacional. Som al interior d’una cavitat d’uns 50 metres d’ample, amb un monticle al seu centre damunt el que s’obre en posició zenital el ull per el que entre la llum que ens il·lumina. Passant per el costat dret del pinacle central iniciem la davallada per un tiranyet embarrat i relliscós cap a la part més baixa, situada a un 50 metres de fondària i en la que existeix un petit llac en el que la gent es proveïa d’aigua dolça. La finesa i qualitat de les seves aigües va fer que fos coneguda des de l’antigor, com certifiquen les àmfores i contenidors de fang sencers localitzats aquí i pertanyent a totes les cultures des de els nostres besavis talaiòtics. Es tracta d’un lloc que te quelcom especial, per la sorprenent existència d’un lloc humit, ombrívol, fresc, ... en un de les zones més seques de Mallorca i a pocs centenars de metres dels cingles marins. Una rampellada sobtada porta al cap la forma i la majestuositat del Panteó construit a la ciutat de Roma. Si non è vero, e ben trobato !

Ens dirigim cap a una altra localització propera a on identifiquem S’Avenc dels Coloms, un pou enorme que s’obre en la terra a veïnat d’un camp de conreu i que es precipita més de 40 metres. Encara que pensaven que podríem baixar no localitzem la bona via i optem per una prudent retirada. Mentre ens dirigim per Ses Guàrdies cap a Sa Punta des Bauç, enmig de l’esplendor primaveral dels gegantins camps de blat verd, patim un incident. Un filferro mal alletat ocasiona una seriosa caiguda amb conseqüències importants per un genoll. La protagonista aguanta el mal i fins i tot fa befa, però el caminar irregular i alguns gestes delaten que no ha estat una rapinyada. Ara toca anar fins a sa pedrera des Buits. El nostre guia ens assegura que podrem gaudir d’un espectacle que pagarà la pena. Descens per els cingles amb precaució i coneixement per arribar vorera la mar. Una barraqueta d’arquitectura exquisida ens dona la benvinguda a una vertadera folia de formes i colors. La extracció de la pedra ha anat deixant buits i contorns que la mar i el vent han anat esmolant fins adoptar formes fantàstiques i capritxoses.  El diferents gruixos dels sediments i la seva composició donen color i destaquen els perfils. La mar embravida penetra en força formant petites basses amb l’aigua de color turquesa. Una altra vegada la presència de la industria del transport irregular de mercaderies es fa notar amb un notable exemple de secret. Amb la ferma promesa de tornar-hi ben aviat per gaudir-ne una altre vegada, aquesta vegada amb bany, enfilem per amunt per el caminet que porta cap a la Caseta dels Carabiners de S’Atalaia des Bauç. Aquesta construcció es una cosina germana de les conegudes Casetes dels Milicians i Quarter dels Carabiners situades a Escorca i Pollença, amb l’avantatge  del seu estat de conservació. Aquest cap ha estat habitat de fa milers d’anys. El veí poblat talaiotic de Ses Talaies den Bauç i el seu Talaiot de forma quadrada ho palesen. Enfilats a lo queda de la torre es destria de Cap Salines fins a Cala Llombarts, amb la presència poderosa del buc de Sa Torre de S’Amonia presidint els conreus del interior. La blanca Cova des Sant recorda les mandíbules de Moby Dick mig obertes. El genoll i el temps han empitjorat i convé anar fent veta. La passejada fins a Cala S’Almonia amb aturada al Caló dels Macs te el premi final de l’admiració d’Es Caló des Moró, un racó memorable per alguns dels presents que expliquen histories i contarelles. La pluja fa acte de presència i ens avisa que toca desfer camí.

Avui hem estat al extrem de migjorn de Mallorca. Terra eixuta, erma, dura,  habitada des de que hi ha memòria, plena d’històries petites i grans entre les que destaca la dels contrabandistes. Els visitants d’ara quedem aturats per la seva bellesa salvatge, les retallades costes i les amagades endinsades mentre supliquem per un lloc a l’ombra els dies de sol. No prestem atenció als caminets, barraques, amagatalls, embarcadors ocults, escaletes picades, petits munts de pedra, casetes de milicians, ... que testimonien el perillós lloc de lladres i serenos que no fa encara massa temps tenia aquestes terres per escenari. I es que, com me va dir un vell saliner d’ulls vius, espabilats, encara amb imatges de les cases de Alger i Liorna; “La fam no te cames, però fa caminar!”