lunes, 26 de noviembre de 2012

Forats Grossos i Cami des Morro de Sa Vaca


Una balconada amb vistes sobre el Torrent que corre 300 metres per sota ens permet berenar tranquil·lament. El renou d’una sirena talla en sec la conversa. Al cap d’una estona es repeteix. Mal rollo. El so prové de  Sa Fosca. I avui dematí hem deixat al equip del Capità Toni, Fosquer major del Regne de Mallorques i als amics de Doble Vuit, amb un grup de debutants a punt de baixar a Sa Fosca. Mira que si...? Uep, mira, una columna de fum. Uffff! Els bombers devén anar a apagar un foc que se li ha descontrolat a qualque pagès de cap de setmana.  Segur?

Una curolla del Senyor de Sa Torre ens fa partir a trenc d’alba en direcció al Port de Sa Calobra. Mitja dotzena mal comptada arribats d’arreu Mallorca començem a marxar en direcció al Torrent de Pareis amb la sola companyia del renou de les botes rebotant a les parets banyades per la primera llum. La mar aferrada, plana, planxada com la pell d’un  timbal  li dona sentit a la paraula aiguamarina.  El paisatge de S’Olla esta desconegut. Un bram brolla de la Font Salada formant un rierol que cerca la sortida a la mar, allà a on una avinguda ha excavat una espectacular trinxera. Anem botant per evitar els tolls i les lamines d’aigua que han deixat còdols i pedrolins lluents i relliscosos. Una berenada als peus de Sa Cova de Sa Pols al costat del Gorg Dolç, ens permet fer una primera ullada al objectiu. Els Forats Grossos semblen inabastables en el seu castell roquer. Amb passes petites i mesurades iniciem la pujada al Pas de S’Argamassa. Esment, esma i seny de bístia vella per negociar aquest històric recorregut que avui no conserva ni rastre del element que unia les pedres i que li va donar nom. Una mirada al altre costat revela la Cova de Ses Voltes i el elegant Camí  de S’Hortet que s’esvaeix enmig del càrritx a mida que guanya alçada cap al Coll de S’Obaga. El mascla alfa de la jornada s’entesta en recuperar el “autentic” recorregut, fora d’ajuts artificials i fites de nouvinguts. Superat el darrer filferro ens detenim per un instant per admirar el queixal del Turmàs, retallat amb la llum crua del matí. La part superior del pas veu una entretinguda lliçó de PMMP sobre les virtut i febleses de la fotografia digital. Encara no hem vist les copes dels gegants del Pla des Pi, quan ens sortim cap a la dreta en direcció a una collada poc més que intuïda, marcada per una imaginaria diagonal entre la boca del Torrent i la península de Sa Nau

Una mica més amunt, encara tombem més a la dreta, deixant justa a l’esquena el Turmàs i dirigint-nos cap a un collet amb una fita deixada per l’amic Trepador temps enrere i que marca el terreny que tant li agrada. Pujades, baixades, grimpades, roques inestables, encletxes herboses i ombrívoles, tapissades amb herbes i plantes d’un verd explosiu. Anem progressant per la carena que corona Es Cingle des Bolitx superant dolines, ponts de pedra, rellars i esquetllars més esmolats que les ganivetes den Treufoc(1). Les mans esgarrapades i alguns glutis exposats per la roba esqueixada son testimoni de la dificultat del recorregut, marcat de tant en tant, per solitàries fites. Tenim Sa Coma de Sa Mata a la esquerra i més enllà el Puig Roig ja fa estona que ens vetlla en el pujar i baixa, tots enfilats aquí. Arribats al punt més  alt de sa cresta, la claror tamisada que passa d’un costat al altre delata la presència del Forat Gros Superior. Cal no frissar i tota precaució es poca per esmunyir-se fins a la part que mira al Torrent.

Un renou de vespa emprenyada trenca la conversa. Els caps giren cap el seu origen,  allà sota Els Castellots. Els ulls destrien l’helicòpter de color verd que sobrevola la zona aveïnada de Sa Fosca i es capfica darrera unes penyes. Al cap d’uns minuts s’enlaira i es perd ràpidament darrere les penyes del Puig Major amb un renou sibilant. Un accident? A Sa Fosca? Bé, de vegades fan maniobres i tal volta s’han coordinat amb els bombers que hem sentit abans. Si, segur, del cert que això es el que esta passant. Segur?
 
El cansament i la tremolor de l’esforç desapareixen de cop amb l’espectacle que s’obre en aquesta balconada. Al fons la mar omple el Port de Sa Calobra mentre la llera puntejada pels miralls dels gorgs plens d’aigua es mante a l’ombra d’aquest hivern inversemblant calorós. Es Senyor de Sa Torre enllesteix la feina pendent i tria lloc er l’eternitat, quedant registrada la seva decisió adequadament. Panxes buides, motxilles obertes, menjar a taula i sol a la cara. Alegria assegurada que es confirma quan El Coyote trau a passejar uns crespells llosetins, banyats en el cafè que PMMP prepara curosament, tot regat amb licor de les terres del Compte Dràcula i Hidromel de Llubí.  Tot desprès de cruspir-nos un parell de peces de formatge Pecorino de Còrsega i una mica de Spanakopita grega. I desprès venen a renyar-nos els del Nord, tot entestant-se en ensenyar-nos a viure! Ja m’afaitaràs! Amb un record per el enyorat Benet Taberner, present per sempre més a aquesta contrada (2), descendim de forma acrobàtica fins al segons forat, el inferior,  que s’obre esplendorós sota el cel d’aquest dia que ha començat d’hivern però vol acabar primaveral. Aquest arc gegantí te una balconada curta i estreta que convé negociar amb cura.
 Una vegada que hem donat resposta a l’endevinalla infantil que deia “Què és una una cosa que, com més n´hi ha, manco pesa?” es temps de decisions. Deixarem el Túnel del Mussol per una altra ocasió i baixarem fins a la Coma de Sa Mata, per anar a la dreta cap al seu final a mirar quines possibilitats a futur ofereix. Baixada complicada, tècnica i divertida alhora a on alguns deixen clar que no ha perdut l’alegria i l’agilitat de fa uns anys. Alleugerits de les nostres motxilles anem a cercar el final d’aquesta coma, allà a on s’estimba sobre el Torrent. Primer trobem un dolina de bona mida en la que el ull privilegiat de Paw identifica una pedra que recorda la cara d’un homo rialler. Sota una penya localitzem un petit cercle de pedres que recullen l’aigua i, alhora, eviten l’accés al animals. La llegenda del Soldat Pelut surt aviat car el Salt del mateix nom situat al punt més estret del Torrent esta a veïnat. Amb una vista privilegiada sobre el Comellar del Infern que s’obre al altre costat arribem al extrem i deixem un parell de deures al aire. Ja tornarem.

M’estic canviant les botes. Una figura es retalla a la llum de la lluna. S’atura a dues passes i demana. “Vienen ustedes del Torrente? Son los últimos o había alguien más?” Li expliquem d’on venim. Quan se me atraca veiem que es un Guardia Civil. Ens confirma que hi ha hagut un accident a Sa Fosca i que el helicòpter ha evacuat al ferit. No sap res més. Li agraïm la informació i partim amb el cor estret. .
 
Ara desfem camí a tal ritme que casi ens deixem les motxilles en demanda del Pla de Ses Mates a on Es Senyor de Sa Torre fa memòria d’un encontre situat al primers anys 60 amb el Pare Rafel Joan i Mestre(1908-1989), arxiver de Lluc i incansable excursionista i documentalista d’aquestes contrades. A instancies d’aquest anem cinc minuts seguim el Camí des Morro de Sa Vaca en direcció cap Es Cocó de Sa Murtera per localitzar una d’extraordinària, localitzada no fa massa anys de forma casual. La caminada ret i paga la pena la visita a un monument de senzilla i bella factura, testimoni del saber fer dels habitants de l’antigor.  Ara toca anar en direcció a la posta de Sol seguint el camí que carrabiners, contrabandistes i qualque persona de bé empraven per comunicar amb Es Pla des Pi. La Marina de Lluc és un dels darrers indrets a on el paisatge, les construccions i la natura ens permeten sentir quelcom d’aquella pagesia de muntanya llargament esvaïda. La factura del sender es extraordinària, la visió de Sa Punta dels Capellans, l’amagada Cala Es TestsEs Morro de Bordils ens conviden a detenir la marxa i captar la llum minvant il·luminant les parets gairebé desaparegudes de Sa Torre de Lluc i els cingles pintats amb almàngara del Puig Roig sobre el que surt una lluna en camí de rellevar al astre rei. PMMP trau i amaga el trípode i òptiques de la mida d’un bazuca. En un punt a on el camí fa una volta cap a l’esquerra, tenim l’oportunitat de veure simultàniament les Torres de Lluc, del Bosc o Sa Calobra, de Tuent i de Na Seca. Increïble.
De cop i volta ens adonem que ens queda una hora justeta de llum i encara molt de ranxo per fer. Descartem la prevista baixada pel Pas de Ses Piquetes. Massa arriscat a les fosques. Ens toca començar la carrera contra el sol que vol descansar desprès de regalar-nos aquest dia esplèndid. Anem fent veta fins tombar sobre Es Morro de Ses Bledes per, sense baixar al pinots sota Es Turmàs, cercar la via més directa al Pas de S’Argamassa. En arribar al inici del Pas ens queden 25 minuts de claror. Justet, justet vindrà. Amb l’atenció centrada en assegurar cada passa i no fer malbé als companys, descendim a bon ritme mentre la llum desapareix més aviat del que voldríem. Quan les botes trepitgen de nou els pedrolins del Torrent, girem la vista cap els forats per admirar la claror de la lluna banyant-los curosament. La nit ens atrapa completament mentre desfem camí i els pilars rocosos que fan costat a la sortida del Torrent emmarquen la darrera llum del dia sobre l’aigua.

 Assumint el risc de ser anatemitzat, me reiter en el neotopònim de La Porta del Cel.  O així ens ho ha semblat avui a nosaltres.  

La cafeteria sembla més obscura i freda que mai. Hem vist el cotxe de la gent de Doble Vuit i ens atraquem amb recança. Ells semblen contents i alegres. Aviat tenim les noves que cercàvem. Hi ha hagut un accident just davant els ulls del escamot del Capità Toni i els seus valents. Hi han donat una mà i en comprovar que la cosa estava sota control i el ferit en bones mans i fora perill, han tirat endavant. Tots, sans, estalvis i  a casa. Ara ja podem gaudir tranqui-la i relaxadament de las sensacions de la jornada en la companyia d’una bona xocolata calenta ! Segur? Ara si, refotudament segur.        





(1)   Antoni Gibert, conegut pel sobrenom de Treufoc fou un bandejat mallorquí de principis del segle XVII. Membre de la colla de bandejats del capellà Mateu Ferragut "Boda" fou l'assassí de l'oïdor de la Reial Audiència Jaume Joan de Berga.
(2)   El Grup ELS XOTS va situar una discreta placa en memoria d’aquest destacat muntanyer, mestre i amic de tants i tants trescadors de Tramuntana. Al cel el trobem tots.

4 comentarios:

pmmp dijo...

Fabulós Xisco.

Cada dia et superes amb ses cròniques.

arni dijo...

Innovadora crònica guardant se tradició que tan be te identifica. En hora bona, ja les enyorava.

Emilio Alonso Sarmiento dijo...

Fantástico reportaje Xisco.
Un abrazo,

Correcamins dijo...

Excel•lent crònica, com sempre.