Cresta de Migjorn a la Mola de S’Esclop

Font de S'Obi

La caseta de Ca l’Amo En  Biel ens acull entre badalls i estiraments en aquest dematí fred i inclement. Les aigües del proper Torrent des Ratxo han fet dissabte de tota la brutor acumulada i els còdols son net i polits. Abandonem ben aviat la pista de les cases gran de Galatzó a la vista de la Caseta del Delme per sortir a l’esquerra i agafar el Camí de Sa Vinya. Una brigada neteja el sotabosc entre Ses Figuerasses i S’Hort Nou amb l’ajut del foc i les màquines. El soroll queda enrere mentre deixem a l’esquerra el tirany de la Caseta des Tramuntanal. Dues xerrades i quatre esplets de rialles més enllà arribem a la mina de Sa Font de S’Obi i el seu abeurador que s’obre a l’ombra d’una família de polls joves. A partir d’aquest moment la pista torna rosta i el bosquet de pins que ens ha acompanyat cedeix pas a comellars formats per mates, càrritx i garballons, tot el que queda desprès dels incendis. Unes taules a la vorera d’un ample rotllo de sitja amb un forn de pa i una barraqueta reconstruïdes es situen al final del camí.

Vall de Galatzo des de Cresta de S'Esclop

Puig Batiat i Coll des Vent

Cadira del Bisbe

 El vent i el fred no conviden a enredar-se massa i ens conviden a iniciar la pujada fins a Sa Mola de S’Esclop seguint la línea de demarcació entre els municipis de Andratx i Calvià. La cresta nua i exposada ens encamina cap Es Penyal des Migdia, amb el queixal de Sa Panada a la dreta. Una ullada al llunyà Port d’Andratx i, mira quina sorpresa, la costa de Eivissa es retalla clarament sobre el mirall de les aigües agitades de la mar sobresortint per damunt de l’oceà i la boira. Desgrimpada cap a la esquerra per assolir Es Coll Baix en el que un solitari pi en mostra el camí cap a Sa Coma d’Almangre. El vent castiga els cossos i refreda tota pell exposada i no protegida fent que cadascú tregui el millor del seu vestuari tècnic... o no tant. La carena torna a picar fort enmig d’un terreny miserable, carronyer i roquer fins a dir basta.

Costa Nord d'Eivissa

Atacant Moleta de S'Esclop des de Coll des Ciuronar

Caseta d'Aragò

 El cap cucurull del Puig Batiat (641 m) ens dona premi en forma de alguns febles raigs de llum. Fem petar la xerrada una estona i desgrimpem de nou cap a l’esquerra atracant-nos a una pista que baixa fins a Ses Figueroles sense arribar-hi i tornat tot d’una en direcció a Es Coll des Vent deixant a la dreta es Morro den Bartomeu. Ara toca afrontar un nou esglaó d’aquesta escala dels prodigis en demanda del cim de Sa Cadira del Bisbe (719 m).  El seus penyals s’eixamplen per acollir una barraca amb el portell obert cap a la Pitiusa Major, que atalaia sobre tot el quadrant sud occidental. En direcció al sentinella del Galatzó la vall des Torrent de Sa Pedrera talla la roca. Tal volta formi part del dispositiu muntat per el científic Francesc Aragó en la seva sensacional i accidentada aventura mallorquina en la persecució del meridià (1).  Deixem de banda el passat per afrontar la baixada per Es Pas des Bastó i descendir fins al Coll des Ciuronar.

Coll des Quer i Es Castellet

 Una parella veterana i avantatjada  decideix costejar per la dreta per anar fins a Sa Rota den Massot  i d’allà enganxar pel Collet de Ses Mates  arribant per S’Era de S’Esclop fins a la malmesa i oblidada Caseta de Sa Balau.  A l’esquerra del coll s’obre Sa Petjada des Bou que penetra en les barrades terres de Ses Alquerioles. La resta afrontem les grises roques que barren el pas a la part superior de S’Esclop (925 m). El vent esdevé el contrincant més exigent movent-nos a un costat i altre sense descans. La anomenada caseta d’Aragó ens dona una mica d’aixopluc just abans de la merescuda fotografia de grup al punt més alt. Ara hi ha gana i desitjos de fugir del aire inclement i emprenem un descens ràpid i sense incidències per Es Pas de S’Esclop fins arribar al Coll des Quer a on s’alça Es Castellet (778 m). Arrecerats darrere les enrunades parets de Sa Caseta de Sa Balau ens retrobem tots i fem acte ecumènic al compartir el pa i la sal de les nostres motxilles. Alguns bolets que varen botar dins les motxilles surten per acabar digna i sanament les seves vides alimentant les nostres. La proximitat del Nadal es manifesta en la profusió de dolços i queviures típics que son degustats amb talent i esment. Descans, parlar i arreglar el mon una vegada i una altre fins que... ara toca partir!  

Coma den Vidal i Galatzó

Ràpidament ens dividim en dos grups. Un intentarà assolir el cap cucurull de Es Castellet i, desprès, descendirà per el Torrent de S’Esclop. L’altra baixarà fins al inici de la Serra dels Pinotells. Aquest darrers decideixen fer una recerca boletaire al inici de Sa Coma den Vidal, allà a on neix el Torrent dels Gorgs que baixa per estimbar-se a la mar al Corralet d’en Ximelis, just passat Cas Xocolater. Tenim varietat però poca quantitat; esclatasang (lactarius deliciosus), picornell pelut (hydnun repandum), girgola d’estepa (tricholoma terreum) i blavetes (lepista nuda). En Sebastià gaudirà d’una truiteta consistent avui !

Raconers al Torrent de S'Esclop

El cel ha quedat net i estirat i el macis de Galatzó queda banyat en la llum càlida del ocàs. El descens entre marjades, rotllos de sitja i pinots gegantins es fa fàcil i ràpidament mentre la llum minva a les totes. Un visita a les restes de Ses Navetes de Ses Sínies ens permet admirar als nostres companys negociant el darrer salt just enmig d’una zona feresta batiada encertadament com Ses Males Roques. Amb les puntes de la murada formada per la serreta de Es Castellot i Es Talaiot banyada en la llum taronja que anuncia la posta de sol, desfem camí al costat del Torrent de Galatzó que va recollint les aigües dels torrentons sorgits des Ses Planes, Es Collet de Ses Egos i Sa Cometa. La humil Caseta del Delme ens recorda els temps en el que el Compte Mal espoliava homes i patrimonis d’aquestes terres, vivint pel dret de la força i la violència i alimentant llegendes i pors ancestrals.  La fosca ens atrapa mentre les darreres passes ens atraquen al punt de partida. Un soroll agita sobtadament la contrada. Uep, que no serà el Compte Mal cavalcant de nou. Parem orelles i afinem la vista en la direcció del moribund sol. Passen uns segons eterns i queda identificat ben aviat; un altra vegada el soroll de vespa irritada del helicòpter. Un altra vegada més.

Serra de Es Castellot i Es Talaiot

La cinta d’asfalt ens permet recorre el camí que el Rei En Jaume i les seves hosts varen obrir a espasa i foc en aquestes mateixes dates del any de 1229 en minuts, enmig d’un paisatge que semblaria (i pot ser ho és) obra del maligne a aquell esforçats infants i cavallers. El cansament ha dictat pena de silenci. Radio 3 ens regala les oides, amb la profunda veu de un baix atacant la primera escena de l’opera Boris Godunov ...

Jeshchyo odno posledneye skazan'e,

i letopis' okonchena moya.

Okonchen trud, zaveshanni ot boga

mne, greshnomu (2)

L'artiste criat a l'ombra de les torres de la Catedral de Sant Basili somriu, els altres... també.

(1)      El 1808, les tropes de Napoleó envaïren la Península Ibèrica; a Mallorca, després dels successos del 2 de maig, hom va prendre Aragó per un espia francès, idea fonamentada en les seves activitats d'observació dalt del cim de la mola de l'Esclop. Dalt d'aquesta muntanya, en un petit observatori del qual encara se'n conserven les parets, Aragó triangulava entre Mallorca, Eivissa i Formentera per acabar d'estendre el meridià de París fins a les Illes. Aragó va evitar de ser linxat com ell mateix explica:  

	Damien, patró del mistic que el govern espanyol havia posat a la meva disposició, els va adelantar i em va portar un vestit amb l'ajuda del qual em vaig disfressar. Dirigint-me vers Palma, en companyia del valent marí, vam trobar els grups que m'anaven a buscar. No se'm va reconèixer, ja que jo parlava perfectament el mallorquí. Vaig encoratjar fortament els homes d'aquest destacament a continuar la seva ruta, i em vaig encaminar cap a Palma.
—Francesc Aragó

Un cop embarcat al mistic, va demanar a Manuel Vacaro, que comandava el vaixell, que el dugués a Barcelona pero aquest s'hi va negar i per evitar ser linxat, Aragó va haver de lliurar-se voluntàriament a les autoritats, que l'empresonaren al castell de Bellver el juny de 1808.^[8] El 28 de juliol de 1808 va aconseguir fugir de Mallorca en una barca de pescadors amb el qual va arribar a Alger.

(2)      Al fin he acabado la última historia de mi crónica. Ha terminado el trabajo encomendado por Dios a un pecador.