Cresta del Gourgs Blancs

Just davallar de l'autobus al Plan de la Senarta ja començarem a fer les motxilles per pujar fins el Refugi d'Estós. Per l'activitat de l'endemà si que ja necessitavem més material ja que voliem fer tota la cresta dels Seil derra Baquo - Portillón de Oô. Així que casc, arnés, cordes i material de protecció entraren dins la motxilla.

La pujada per la Vall d'Estós preciosa amb la llum de l'horabaixa, però llarga, molt llarga. I més amb el cansament acumulat de la pujada als Russell i el pes extra a la motxilla. A mesura que ens acostavem al refugi pogurem veure el recorregut previst per l'endemà. Jo ja dubtava de si podriem fer-lo amb el cansament del dia anterior al ser un recorregut més tècnic.

Arribarem al refugi d'Estós ja amb el primer torn del sopar. El refugi era ple de gom a gom i ens tocava el segon torn. Esperarem a la terrassa gaudint d'una cervesa i intentant que no ens menjassin els moscards.

Preparats per pujar cap a Estós.

Pujant a Estós.

L'endemà començavem també prest, a les 6 del dematí amb les primeres clarors del crepuscle. Es veien totes les estrelles. Es presentava un dia radiant, perfecte pel recorregut que teniem previst.

Ben carregats iniciàrem la pujada cap el Puerto de Oô, don ens separaven més de 1000 metres de desnivell. Poc a poc i a mesura que guayàvem metres els primers rajos de sol començaven a il·luminar els cims més alts.

Aixecant els caps es presentaven imponents els Caps dera Baquo, objectius inicials, pero un poc més amunt també il·luminats pels primers rajos de sol, els cims de la zona del Gourgs Blancs, destacant la piràmide del Jean Arlaud i la seva imponent cara est.

Primeres llums del dia sobre la cresta del Bardamina.

Pujant cap el Puerto de Oô.

La piràmide del Pico Jean Arlaud.

Ja feia temps que haviem deixat el terreny herbós i ens moviem entre blocs de pedra evitant els nevers. Sortirem així a la cresta que des del Puerto de Oô cap a la dreta ens havia de dur al Pic d'Audoubert. Hora de posar-se el casc i els arnesos. La cresta es mostrava ben esmolada i després d'una primera part cercant la millor opció arribarem a un pas molt exposat on haviem de cavalcar un bloc bastant descompost. I se suposava que això era l tram fàcil. Si haguessim duit els crampons hauriem pogut pujar pel never de la cara nord fins un poc més envant al cim per continuar la cresta però no els duiem.

Per la cresta cap el Pic d'Audoubert.

Decidirem doncs retrocedir per la cresta i anar a pujar el Gourgs Blancs. El tram de cresta fins el Puerto de Oô va ser també interessant però sense complicacions, amb algunes desgrimapdes aèries i amb bones vistes cap al nord al Gourdon i Spijoules.

Ara teniem a davant la imponent cara est del Pico Jean Arlaud. Allà ens trobàrem amb dos muntanyecs valenciasns que no sabien molt bé per on tirar. Encara que duien el track no teniem per mi molt clares les dificultats que es trobarien. Ens demanaren tot d'una per on era i quan em veren a mi preparant cordes i material s'asustaren un poc.

Vaig començar la grimpada fins arribar al pas clau, un diedre de III amb molt bona roca. Adalt vaig assegurar als dos valencians i en Ramiro i ja des d'aquí continuarem la grimpada fàcil però aèria fins el cim del Jean Arlaud. Primer tres mil de la jornada.

Adalt vistes espectaculars amb el dia que feia. Jo menjant-me les ungles en veure que el Corredor Estasen de l'Aneto encara era pràcticable.

Desgrimpada amb vistes.

Pujant al Jean Arlaud.

Grimpada aèria.

Cim del Jean Arlaud.

Des del Jean Arlaud desgrimparem amb compte al coll que el separa del Gourgs Blancs (se pot rapelar, pero la instalació no era gaire bona i la desgrimpada tampoc la verem molt complicada). Des del coll continuarem caminant fins el cim del Gourgs Blancs en companyia dels valencians. Adalt la placa dedicada a Jean Arlaud ja gairebé no es pot llegir ja que està xapada en uns quants bocins.

Desgrimpada al coll.

Cim del Gourgs Blancs, ambl els companys de València

Els niguls començaven a creixer i ara tocava el tram més complicat on haguerem de treure l'instint raconer per cercar els millors llocs per evitar el tram de cresta on va morir Jean Arlaud el 1938. Les fites van indicant però hi ha un poc de desgavell i el terreny és molt abrupte i vertical.

Per una canal bastant vertical i seguint algunes fites ens enfilarem a la Torre Armengaud, estreta i aèria. Ja teniem el tercer tres milr de la jornada. Ja només ens faltava continuar per la cresta fins a la Punta Lourde-Rocheblave, el quart de la jornada i amb vistes impresionants cap a la cara nord.

Torre Armengaud.

Punta Lourde-Rocheblave.

S'havia fet bastant tard sobretot amb el temps perdut a la cresta cap el Seil dera Baquo així que des d'aquí decidirem ja començar la davallada, despedint-nos dels valencians que continuaven cap el Camboué. Ens agraïren l'ajuda per haver-lis fet "de guia" al tram més complicat.

Des del Puerto de Gías començàrem la llarga i eterna davallada fins Estós, passant primer per l'Ibón de Gias. El dia cada vegada s'estava ennigulant més i no sabiem si ens acabaríem banyant.

Baixant a l'Ibón de Gías.

Davallada a Estós.

Arribant al refugi.

Després d'una breu aturada a Estós per beure i reposar forces continuarem la suau i llarga davallada fins a Benasque, ja amb el cel ben tapat i amenaçant sobre la zona del Perdiguero. La jornada no acabava aquí sinó que encara haviem d'anar amb cotxe fins a VAlle de Tena.

Davant la Cabaña de Turmo (si la dels Celtas Cortos ;-) )

Baixant cap a Benasque.