domingo, 10 de enero de 2016

El Esperó Aries i Montcaire


Vall de Son Torrella i Penyal des Migdia
Casa de Neu Sa Regana
Pas Sa Volta de Sa Coma de N'Arbona










Progressant cap Esperó Aries
Cuber i Serra d'Alfabia
La obaga de la Coma de N’Arbona ens acull en aquest mati de dissabte més primaveral que hivernal. La eixuta Font dels Coloms palesa la sequera extrema que regna a les terres de Mallorca ja fa mesos sense indicis de reparació. El camí de nevaters que corre aferrat als cingles de la Sa Regana ens mena fins a la primera casa de neu, un fenomenal buit obert als peus de dues heures que es projecten cap el cel blau d’aquest ventós dia. Un centenar de metres abans de la paret que marca el final del Comellar, sortim per la esquerra pujant per una coma que es va estrenyent fins que albirem dos margets que formen una escaleta. Ens situem per damunt de Sa Volta de Sa Coma de N’Arbona amb un vista privilegiada sobre tota la Vall de Son Torrella i les Serres de Massanella i dels Teixos.
Esperó Aries
 Una berenada per recuperar forces i tot d’una partim per amunt en demanda del cim secundari del Penyal del Migdia, el situat a ponent de la seva protuberància principal, La Reina. Un tirany mig esvaït i una dotzena de fites ens porten fins a una canal que ens situa a la cota 1376 m del Penyal i ens permet admirar tota la pujada que hem fet fins a la hora. El vent ha augmentat de forma evident i fueteja els cossos amb reiteració. Es temps de posar-se roba i coneixement per  progressar per la carena fins arribar a la creta de Ponent. Ara seguim la carena a pocs metres del abisme mentre gaudim del espectacle de la Vall de Binis a la dreta i Monnaber, Fortnalux i Sòller a la esquerra. El objectiu es el anomenat com Esperó Aries, una dels mítics penyals que varen marcar els inicis de la escalada a les nostres terres allà pels anys 70 del segle passat. Dificultat extrema i roca de qualitat més que dubtosa eren algunes de les seves característiques que la varen fer famosa, com indica Coyote, el nostre particular expert en vies impossibles. Darrera del Esperó hi ha el Pla des Migdia, una zona relativament planera enrajolada de càrritx. 
Cap es Pla des Migdia
Seguin el precipici, girem cap a Llevant, per arribar a una canal que es precipita cap al abisme. Es tracta de Sa Canal dels Rotabocs, un terreny just apte per Malats de Corda amb les botes ben fermades i el cap buit. Seguin la carena i, poc més enllà de 50 metres, topem amb les fites que ens menen cap el Pas. Es tracta d’anar enllaçant un conjunt de replans inclinats amb l’ajut de mans i càrritx per fixar millor la posició. No es un pas delicat però, en cap cas, per anar amb un grup amb gent poc avesada als gran espais. Com diu Es Senyor de Sa Torre, “Hi ha molt d’ambient!”. Finalment sortim darrera al vèrtex superior d’un xaragall que te a la seva part superior un conjunt ben curiós de prop d’una dotzena de mates de ginebró. Una baixada ràpida i decidida per pegar a un dens pinar i, pocs minuts desprès al Cami de Binis, just damunt Sa Roca Saltadora. Agafem la pista en direcció esquerra per anar a pegar al Coll dels Cards Colers a on dinem protegits com podem de les gotes de aigua i el fort vent darrera un porxo més que esbucat, mentre tenim discussions sobre la ubicació de Sa Font de S’Ermita i la Casa de Neu perduda de Binis.
Contrafort del Macis del Puig Major
Inici del Pas de Baixada. Complicat.
Tornem a caminar en demanda de Sa Font dels Joncs tot seguint el Camí de Na Cavaió(1), que s’inicia al mateix coll i que baixa tot seguint els primers passos d’un dels torrents mítics de Tramuntana; S’Atlot Mort. El descens ens permet apreciar la imatge corprenedora dels contraforts sobre els que se situa el conjunt del Puig Major de Son Torrella i Es Penyal del Migdia, amb les variades –i complicades- variants per ascendir-les. Sa Font dels Joncs brolla lentament, tot suant unes quantes gotes sobre el abeurador que les bísties empren per calmar la set. Nosaltres girem en direcció esquerra per seguir el camí dels Colls i topar-nos amb els primers dels innumerables coll de tords d’avui. A partir d’aquí s’esdevé el miracle de            Montcaire. Una pista que torna cada vegada millor i que gira i regira a l’ombra del Bosc Gran ens porta, sota els cingles de Es Carritxar i S’Esclestar, cap el fons de la vall. Quan les alzines donen pas a les marjades d’oliveres, veiem el principi del Torrent dels Cabulls(2) fent partió amb un rellar diabòlic previ a Es Clot de Sa Caldera. Ja veiem les cases als peus de S’Olivar Clar
Vall de Bàlitx des de Coll des Trenc
Amb discreció passem per la part dreta de Sa Vinya Gran per admirar la bonica composició de font i berenador i continuar per el coster de Sa Vinya Petita en direcció a Can Codony, unes boniques i rústiques cases de pagès amb xiprer i lledoner aferrats a les parets. La font de les cases esta a un centenar de metres abans. Les vistes son extraordinàries La Font de Na Cama, bellament adornada, ens regala una mica d’aigua i serenor.  Ara toca caminar a la ombra del Puig de Sa Bassa, sota S’Empeltada en demanda del Coll des Trenc al que arribem tot seguint una pista de factura senzillament extraordinària. Aquest topònim marca l divisòria entre Fortnalux i Sòller i, tot seguit, enllacem, amb millor o pitjor fortuna, un conjunt de pistes seguint Es Bosc de Bàlitx mentre admirem la posta de sol darrera Sa Galera. La llum ja s’ha esgotat quan les cansades cames ens atraquen fins al avui abandonat replà del Mirador de Ses Barques.
Vall de Montcaire

Jornada dura, exigent, sense descans ni temps per collonades. Com diria un dels savis del grup, “una jornada per col·leccionistes”. La agresta bellesa de la part de Ponent del Penyal i les balconades del Esperó Aries ja paguen la pena. Si a això hi afegim el regal (gràcies!) de la vall amagada de Montcaire (un dels Xangri-La’s de Tramuntana) es difícil demanar més.

Can Codony i Penyal des Migdia






Agraiment a Socay per la descripción de la ruta fins al Esperó Aries i el Pas de baixada, que ens va inspirar en la primera part de la sortida. Gracies ! 



Per els interessats en la toponimia vos recomenam la entrada a TOPONIMIA MALLORCA referida a MONCAIRE 

Per a tots aquells que volgueu saber més de les primeres vies d'escalada del ESPERÓ ARIES, aqui teniu un enllaç a la web de FORACORDA.




(1)   Segurament una deformació de la paraula Cavalló, que defineix un conjunt de deu vencills per a lligar garbes o altres coses.


(2)   Cabull vol dir Nici, beneitot.

martes, 5 de enero de 2016

PUIG DES CASTELLOT

Salimos tarde ya que he trabajado de noche y me tienen que esperar mis sufridos compañeros.

Nos invaden buenos propósitos para este nuevo año. De entrada empezamos haciendo un amigo  en las cercanias del Gorg Blau.

Subiremos a la cota 995 en el extremo occidental de la " serralada" que viene del puig de ses Bassetes

Posteriormente encontraremos un  "cisterno" del que nunca habiamos oido hablar.

Subida por el mejor ( y quizás único) sitio a la cima del puig des Castellot .
 nuevo cisternó
 paso de subida al puig des castellot y vista desde la cima



sábado, 2 de enero de 2016

jueves, 31 de diciembre de 2015

Bon i feliç 2016!


De tot cor vos desitjem un Bon i profitòs any nou 2016!

I per començar, res millor que un regal del vostre amic Pau!

lunes, 28 de diciembre de 2015

martes, 22 de diciembre de 2015

Bon Nadal i Molts d'anys per a totes i tots!


´No es más quién más alto llega, 
sino aquel que influenciado por la belleza que le envuelve,
 más intensamente siente´

Maurice Herzog (1919-2012), el primer ser humá (amb Louis Lachenal) en pujar a un 8.000, el Annapurna, l'any 1950

Imatge cortesia de Marc Fornés (ATGMB)

lunes, 14 de diciembre de 2015

Tensa, Tensa!!!

Aquestes varen ser les paraules que varem sentir més durant la darrera activitat del grup MDC aquest passat dissabte, l'escalada de la via clàssica Albahida a l'esperó de sa Gubia.

Feia temps que en Toni Sinever ens havia comentat que tenia ganes de repetir-la. L'havia fet de jove fa 30 anys però no s'enrecordava molt bé del seu recorregut, així que Coyote i Pmmp s'encarregaren de dur-lo a repetir l'esperiència i també "batiaren" en una escalada com a tal a Trepador.

Com que erem 4 férem dues cordades. La primera Pmmp i Trepador i la segona Coyote i Sinever. Per optimitzar temps d'esperes a les reunions i complicacions a l'hora d'assegurar.

Després del primer llarg d'encalentiment venia la primera prova de foc sobretot per Trepador. El segon llarg de placa bastant mantinguda i on no hi ha grans preses de mans i hi ha que tirar un poc de tècnica i equilibri. "Tensa Pedro, Tensa!!" no aturava de dir en els passos més tècnics.

"Es que no estoy en mi terreno Coyote" "Ah amigo. Cada uno tiene el suyo. Vosotros teneis el vuestro en Sa Fosca y aquí es el míó" Respongué Coyote.

L'escalada va ser una disfrutada una vegada més i tots quatre ens ho passàrem molt bé. Una gran jornada!

Esperó a la vista.


Pmmp obrint la placa del segon llarg.


Coyote arribant a la segona reunió.

Contrallum.


Toni Sinever al tercer llarg.


Quarta reunió.


Pmmp al pas clau de la via.


Coyote i Sinever a la quarta reunió.

Coyote seguint les passes de Trepador.


Trepador arribant a la sisena reunió.


Inici del darrer llarg.


Setena reunió.

Trepador acabant la via.


En Toni Sinever acabant també.


Quadern de registre.


Foto de cim.


domingo, 13 de diciembre de 2015

Mortitx dona per molt !

Avenc des Llorers
Cota 371 (Puig de la Corda) i Cota 474 (Serra Mitjana de La Malè) 

El retornat Correcamins ens acompanyarà aquesta jornada en una trescada de descoberta per les amples terres de Mortitx.
Corda al Pas
Negociant el Pas amb l'ajut de la Corda Blanca
La vinya de Llevant en mostra els ceps encara amb els sarments per eixermar d’un color vermell amb sabor de tardor. Agafem el camí en direcció al Sementer de Sa Coma baixant tot seguint la paret que ens separa per la esquerra de la serreta del Avenc dels Portuguesos. Arribats als primer pins de Sa Coma de Mortitx, l’amiga Diana, fent honor al seu referent mitològic –la deessa de la caça i protectora de la natura- al primer cop d’ull ja destria un bonic esclata-sang, el primer de la jornada. Esperonats per la troballa, ens dirigim a visitar el Avenc de S’Aigo. En aquest fondal és precipiten les aigües de tres torrenteres per la seva boca de vuit per quinze metres fins arribar als 133 metres de profunditat. Una gran sala lateral de més de 1000 metres quadrats d’extensió s’obri en un lateral a uns 40 metres de profunditat. En la ineludible obra de Mascaró Pasarius s’esmenta com Avenc Fonda.
Puig de la Corda i Coma del Torrent de Mortitx
La difícil visita a aquest prodigi ens convida a atracar-nos a una altre de més senzill accés i espectacularitat assegurada molt a veïnat; el Avenc des Llorers. Per això superem un portell, passem per el costat dret per damunt un crui al camí i, ben seguit, ens desviem a la esquerra tot seguint unes fites que ens conduiran a un collet amb una paret que el marca i, darrera aquest, la depressió que pregona la boca del pou, endomassada de heures, llorers i figueres amb les fulles de color d’or vell. La curiositat ens fa adonar d’un encletxa a la que s’arriba fent travessia per la dreta tot seguint unes rapisses que just exigeixen una grimpada còmoda. El collet descendeix una mica i un adelantat s’aventura per veure com continua, trobant-se amb el abisme ben aviat. De retorn, amb la cua entre les cames, una veu surt del grup: “I aquesta corda, a on deu dur?” Una corda dinàmica de color blanc penja de la paret per damunt unes mates. Ja ho diuen els clàssics, “Veure no es mirar” .La pregunta del perquè de la presència de la corda just es pot contestar pujant-la. Desprès de verificar la seva consistència el més lleuger i valent del grup s’enfila. La corda just assegura una passat de tres-quatre metres que disposa de bones presses. Un trio s’encaramel·la i assoleix la cota 371 que es el putxet situat damunt la boca del avenc i que domina S’Estret des Torrent i el inici del Torrent de Mortitx. Una més d’aquestes elevacions sense nom ni historia que ens proporcionen extraordinàries i inèdites vistes de terres llargament conegudes. Queda batiat, modestament i sempre a l’espera de millor i superior opinió, com el Puig de la Corda.
Vista des de Puig de Sa Corda
Tornem al camí de Es Rafal d’Ariant i, arribats a la zona més planera, sortim a la mala per la dreta per anar, tot superant un pas clarament marcat, a pegar a una coma estreta i terrosa poc enclotada que va guanyant alçada de forma suau enmig d’una mar de càrritx. Es tracta de la Vall de Llebeig de La Malè més coneguda amb el neotopònim de Sa Coma de S’Indi. Una vegada superada una serreta que la xapa per la dreta, ja veurem la Cova de Sant Canut, penjada a unes penyes del costat nord, en les faldes de la Serra Mitjana. Com que encara es prest decidim enfilar-nos fins a la carena que neix darrera la cova i intentar arribar al més alt de aquest Serra Mitjana. Un parell de grimpades no gaire exigent i un itinerari sinuós però efectiu ens col·loquen en pocs minuts en el punt culminat, situat en la cota 474, estranyament ample. Descriure la visió des de aquesta talaia seria pervers i avorrit per el lector que ha tingut la paciència d’arribar fins a aquest punt de la crònica. Just convidem a la contemplació de les imatges i esmentem alguns topònims per tal que els descobriu vosaltres mateixos. Puig dels Moros, Pa de Figa de Pedruixella, Puig Gros de Ternelles, Les Dents del Diable, Puig de Son Massot, Es Tel de Ceba, ...
Ara tornem a la cova per tal de retrobar i agafar forces. El modest espai que ha donat cobro des de l’antigor als habitats de la nostra illa ens acull rialler. Un bon foc ens reuneix a taula per compartir queviures i contarelles. Els bolets agafats al mati son apreciats per la seva finesa i tast. Les llepolies i la xocolata acompanyen la crònica del somni del nou senyor de Morneta. Enhorabona, Correcamins i per molts d’anys!
Vista des de Serra Mitjana de La Malè
Ara hem de fer veta. Des de la cota 474 hem vist un parell d’alternatives per tirar pel dret en direcció cap al Pas des Garrover superant un roquissar ple a vessar de rellars i esquetjars. Lapiaz i carst de qualitat optima a trencar. D’aquell que allisa les soles com la millor de les pedres tosques. Cap allà ens dirigim i tenir la sort de cara en superar un collet sense molta dificultat. La baixada cap el comellar paral·lel a La Malè es més complicat. Pedra solta, inestable i doblega turmells. Amb calma i una mica de sort arribem al inici de la coma que pica per amunt a la dreta. El terra esta banyat i ple de estepa. En la empitada pendent observem un xap en el cingle que puja sense problemes. Cap allà ens dirigim. De mica en mica s’estreny i complica fins que ofereix una sortida cap a la esquerra amb una fàcil grimpada.
Vista des de Cota 474
Cota 474 i La Malè
 Ara som a poc més d’un centenar de metres de Pas del Garrover però es ben igual que si fossin a mil quilometres. El terreny es complicadíssim i les heures que pugen per aquí i per allà ens fan ensumar que els forats son profunds i perillosos. Decidim seguin en direcció cap a Ponent, relativament a prop del cingle, fent pujades i baixades de no massa exigència tècnica fins arribar a un punt en el que localitzem una encletxa que ens dona una fàcil sortida cap a la part superior del Pas, a pocs metres d’una enorme fita. Deu minutes d’emoció i d’anar per feina. En aquest tràngol i en les ocasions en que pensem que no ens en sortirem sempre surt una veu alegre que crida “Aixo ès el que ens agrada!” que ens encoratja i esperona. Gràcies, Pau.
Bec d'Oca
Baixada ràpida i sense entrebancs cap a Sa Coma de Mortix, tot intentant –i aconseguint- destria Sa Balma de Llebeix i Sa Balma de S’Olivera, per arribar a la Vinya amb la llum tenebrosa de la posta de sol embellint la silueta poderosa del Tomir.

Quan les botes trepitgen de nou el negre asfalt algú s’atraca i me comenta fluixet, fluixet; “T’has adonat? No hem vist ni hem topat amb ningú en tot el dia. Que et sembla company?  I és que Mortitx dona per molt!” mentre un somriure de nin dolentó aflora.

Te raó... i per molts d’anys!

Posem senyals de pedra pels camins,
senyals concrets, de fonda plenitud.
Compartirem misteris i desigs
d'arrel molt noble i secreta, en l'espai
de temps que algú permetrà que visquem.
Compartirem projectes i neguits,
plaers i dols amb dignitat extrema,
l'aigua i la set, l'amor i el desamor.

Tot això junt, i més, ha de donar-nos
l'aplom secret, la claredat volguda.
Convertirem el vell dolor en amor
i el llegarem, solemnes, a la història

Miquel Martí i Pol

Xap accès Rellar sobre Pas des Garrover
Ell ho va intentar i no ha va aconseguir...
I a la fi trobem sortida!

Enmarronats al Rellars...



Vinya de Mortitx