ENMIG DEL BOSC

ENMIG DEL BOSC: Quan encara tenia recents les marques als braços fetes per les argelagues que ara adornen de groc els peus de Montcaire i viu el record dels meus companys grimpant, caient i maleint la seva gran rosseguera nord, ben poblada en el seu damunt per les misterioses Helleborus lividus, vaig anar al bosc profund d’Escorca, a un racó on viu l’aritja, la mare-selva, ambdues grimpant per damunt de l’arbocera, la murta i la mata. En aquell racó també hi havia un gran cirerer de pastor florit i olorós, prop d’una font cabalosa, on les petites falgueres i les lletreres feien pas a l’aigua que discorria per una canal que es perdia més avall, em vaig fixar molt a prop de l’arbre espinós, quina verdor tan lluent¡¡ El so de l’aigua suau, el cant persistent dels ocells en cel, la fragància de la murta i el cirerer, i el sol agradable, i jo allà enmig, tot sol, sentint-lo, pensant que allò era com un petit paradís. RACONS DE TRAMUNTANA.