La reobertura de la carretera MA710, desprès d’arreglar el desplom de Turixant, ens dona l’oportunitat de visitar les terres de Tuent i les seves rodalies. A l’octubre varen deixar feines pendents d’acabar i com som mes caparruts que un porcell de llet, tornem i tornarem.
Iniciem el recorregut vora les cases de Son Lleig. Marxant per els marges situats al costat esquerre d’aquesta finca, arribem al seu hort que ens regalarà taronges d’un temps, petites, rodones, de pell prima, dolces, plenes de suc i aromes, que ens donaran forces per el difícil camí que es prepara. Ben aviat saltem entre les pedres que formen el Torrent de Can Real, ocasió que es aprofitada per Es Senyor de Sa Torre per començar a fer de les seves i desaparèixer amb companyia del Jefe. Els altres tenim ocasió de recórrer aquest indret a l’ombra dels penyals que marquen el desplom del Torrent de S’Atlot Mort. Ben aviat arribem al punt a on s’uneixen, per la esquerra el Torrent des Gorg dels Diners i S’Atlot Mort. Agafem el primer, per abandonar-ho ben aviat i agafar un enfiloi de fites que ens va portant cap a un tiranyet que tira per amunt enmig d’un xaragall gegantí. Les parets verticals per on s’estimben les aigües que venen de la Vall de Binis i el circ en el que ens situem deixen embadalits als nostres dos guies i un acòlit que no s’adonen de la desviació cap a la dreta clarament marcada. El sender ens porta, ara si, en direcció sud, per arribar a un replanet que constitueix el punt mes delicat del itinerari. Ocasió per que els aficionat a la fotografia donin testimoni del arriscat lloc, que ens dona accés a una praderia inclinada plena de càrritx i que, vorera els cingles, ens porta cap a la part superior del Torrent, al lloc a on aquest vessa el seu cabdal per damunt d’una cavitat de grans dimensions. Els ulls no saben si mirar davant o darrera. Si al front, les faldes del Puig Major emmarquen la Vall de Binis, a la nostra esquena la Mola de Tuent i les seves rodalies retallades sobre un cel blau captiven l’esperit. Uns minuts per el jaç i sortim a la dreta per ascendir per un caminoi mig amagat que pica per amunt amb força. Poc a poc anem superant els desnivells seguint algunes torrenteres i fites que ens porten a les rodalies del Penyal de Binis. A bona marxa i amb el sol primaveral que escalfa les esquenes, anem progressant, seguint ara una fita, desprès una marca de pintura vermella, un poc mes enllà restes de camí... fins arribar a un collet situat a les rodalies del anomenat Pas des Ruc. Decidim visitar les cases de Bini Petit i en silenci ens dirigim enllaçant amb les pistes que ens portaren a les mateixes. Tenim ocasió d’admirar la ruda, senzilla i alhora elegant construcció. Unes fotografies i marxem tot d’una per no trencar el silenci amb el que ens ha rebut. Desfem camí, i poc abans de retornar al collet, fem taula rodona per compartir queviures i xerrameca. Quan som a punt de marxar, dos companys del GEM apareixen. Casualment fan el mateix camí, però en l’altre sentit. Desfem el camí fins al collet junts i arribats al mateix, tenim ocasió de desitjar el millor camí als companys, desprès de rebre les seves indicacions per localitzar el anomenat com Pas des Marge I. Passarem al costat del Pas des Ruc, mentre seguim unes marques de pintura vermella que ens porten al costat esquerra d’una penya situada en direcció a la mar. Anem entre mates, argelagues, entre el roquissar fins localitzar una era de bones dimensions en un excel·lent estat de conservació. Ens consta imaginar que devien conrear les persones que varen construir aquesta obra, ja que el terreny que ens revolta sembla erm i incapaç de fer créixer alguna cosa comestible. Mentre el camí torna cada vegada mes evident, el paisatge s’obre com una immensa balconada sobre la Mediterrània. Un avenc de nom desconegut s’obre a l’esquerra poc abans d’arribar al Pas. Aquest s’obre en un lloc inversemblant, com a culminació d’un camí que encara conserva restes en bon estat, sobretot en la seva part superior. Quan un te ocasió de mirar per amunt, no aconsegueix distingir entre el inclinat coster amarat de càrritx cap resta de camí. Just a sota es comença a albirar el Camí de Sa Costera, que assolim en pocs minuts desprès d’examinar les possibilitats de pujar al Pa de Figa de Tuent. Arribats al Camí, una proposta interessant. Visitar les Cases de Electricitat, per veure com ha quedat l’afamada Font de Sa Costera, desprès de les obres per recollir el seu cabdal i portar-la a la llunyana ciutat de mallorques. A ritme ràpid, amb ganes de visitar un indret que per alguns forma part de la nostra historia personal, baixem a sac per el senderoi fins que el soroll de la mar batent la costa ens fa adonar que som a prop del objectiu. La visió de la mina i les seves rodalies, dominades per el enorme dipòsit construït per emmagatzemar el tresor líquid que brolla de les profunditats de la muntanya, ens conforta, refresca i reposa. Una visita a les cases de l’electricitat, a on tenim ocasió de visitar la sala a on encara es conserven les restes de la maquinaria que ja forma part del nostra patrimoni arqueològic industrial, son una bona oportunitat per xarrar una estoneta amb el amable guarda que vigila la contrada acompanyat de dos fidels amics de quatre cames. Sa Padrineta fa honor a la seva trajectòria i te ocasió de fer un cap fico dins les cristal·lines aigües del embassament de Sa Costera. Es hora de partir i la visió de lo que els germans Sastre batien encertadament com La Costa de les Meravelles, ens fan volar fins al Coll de Sa Polla, just a tocar de les primeres cases de Tuent. El amable propietari del restaurant Es Vergeret ens obre encara que ja havia tancat. Les begudes, fredes i calentes, i alguns bocins de pastis son el perfecte final per una jornada que aquest cronista (i ja van moltes ¡¡¡) guardarà en un raconet de la seva minvant memòria.
Quan un es dirigeix cap a Migjorn en la negra nit, recorda com fa uns dies va llegir que per tal de que alguna emoció quedi fixada, ha de persistir al manco vuit minuts. Una ombra de somriure es dibuixa pensant que redimonis quedarà del dia d’avui, desprès de mes de vuit hores de pujar, baixar, xerrar, escoltar, mirar, admirar, relliscar... i sobretot compartir.
I es que, com diria el infalible i inefable Guapeton, avui ha estat “... otro éxito del senderismo mallorquín”.
Algunes imatges a http://s137.photobucket.com/albums/q235/fjsn/20090321PasSAtlotMort/?albumview=grid
Iniciem el recorregut vora les cases de Son Lleig. Marxant per els marges situats al costat esquerre d’aquesta finca, arribem al seu hort que ens regalarà taronges d’un temps, petites, rodones, de pell prima, dolces, plenes de suc i aromes, que ens donaran forces per el difícil camí que es prepara. Ben aviat saltem entre les pedres que formen el Torrent de Can Real, ocasió que es aprofitada per Es Senyor de Sa Torre per començar a fer de les seves i desaparèixer amb companyia del Jefe. Els altres tenim ocasió de recórrer aquest indret a l’ombra dels penyals que marquen el desplom del Torrent de S’Atlot Mort. Ben aviat arribem al punt a on s’uneixen, per la esquerra el Torrent des Gorg dels Diners i S’Atlot Mort. Agafem el primer, per abandonar-ho ben aviat i agafar un enfiloi de fites que ens va portant cap a un tiranyet que tira per amunt enmig d’un xaragall gegantí. Les parets verticals per on s’estimben les aigües que venen de la Vall de Binis i el circ en el que ens situem deixen embadalits als nostres dos guies i un acòlit que no s’adonen de la desviació cap a la dreta clarament marcada. El sender ens porta, ara si, en direcció sud, per arribar a un replanet que constitueix el punt mes delicat del itinerari. Ocasió per que els aficionat a la fotografia donin testimoni del arriscat lloc, que ens dona accés a una praderia inclinada plena de càrritx i que, vorera els cingles, ens porta cap a la part superior del Torrent, al lloc a on aquest vessa el seu cabdal per damunt d’una cavitat de grans dimensions. Els ulls no saben si mirar davant o darrera. Si al front, les faldes del Puig Major emmarquen la Vall de Binis, a la nostra esquena la Mola de Tuent i les seves rodalies retallades sobre un cel blau captiven l’esperit. Uns minuts per el jaç i sortim a la dreta per ascendir per un caminoi mig amagat que pica per amunt amb força. Poc a poc anem superant els desnivells seguint algunes torrenteres i fites que ens porten a les rodalies del Penyal de Binis. A bona marxa i amb el sol primaveral que escalfa les esquenes, anem progressant, seguint ara una fita, desprès una marca de pintura vermella, un poc mes enllà restes de camí... fins arribar a un collet situat a les rodalies del anomenat Pas des Ruc. Decidim visitar les cases de Bini Petit i en silenci ens dirigim enllaçant amb les pistes que ens portaren a les mateixes. Tenim ocasió d’admirar la ruda, senzilla i alhora elegant construcció. Unes fotografies i marxem tot d’una per no trencar el silenci amb el que ens ha rebut. Desfem camí, i poc abans de retornar al collet, fem taula rodona per compartir queviures i xerrameca. Quan som a punt de marxar, dos companys del GEM apareixen. Casualment fan el mateix camí, però en l’altre sentit. Desfem el camí fins al collet junts i arribats al mateix, tenim ocasió de desitjar el millor camí als companys, desprès de rebre les seves indicacions per localitzar el anomenat com Pas des Marge I. Passarem al costat del Pas des Ruc, mentre seguim unes marques de pintura vermella que ens porten al costat esquerra d’una penya situada en direcció a la mar. Anem entre mates, argelagues, entre el roquissar fins localitzar una era de bones dimensions en un excel·lent estat de conservació. Ens consta imaginar que devien conrear les persones que varen construir aquesta obra, ja que el terreny que ens revolta sembla erm i incapaç de fer créixer alguna cosa comestible. Mentre el camí torna cada vegada mes evident, el paisatge s’obre com una immensa balconada sobre la Mediterrània. Un avenc de nom desconegut s’obre a l’esquerra poc abans d’arribar al Pas. Aquest s’obre en un lloc inversemblant, com a culminació d’un camí que encara conserva restes en bon estat, sobretot en la seva part superior. Quan un te ocasió de mirar per amunt, no aconsegueix distingir entre el inclinat coster amarat de càrritx cap resta de camí. Just a sota es comença a albirar el Camí de Sa Costera, que assolim en pocs minuts desprès d’examinar les possibilitats de pujar al Pa de Figa de Tuent. Arribats al Camí, una proposta interessant. Visitar les Cases de Electricitat, per veure com ha quedat l’afamada Font de Sa Costera, desprès de les obres per recollir el seu cabdal i portar-la a la llunyana ciutat de mallorques. A ritme ràpid, amb ganes de visitar un indret que per alguns forma part de la nostra historia personal, baixem a sac per el senderoi fins que el soroll de la mar batent la costa ens fa adonar que som a prop del objectiu. La visió de la mina i les seves rodalies, dominades per el enorme dipòsit construït per emmagatzemar el tresor líquid que brolla de les profunditats de la muntanya, ens conforta, refresca i reposa. Una visita a les cases de l’electricitat, a on tenim ocasió de visitar la sala a on encara es conserven les restes de la maquinaria que ja forma part del nostra patrimoni arqueològic industrial, son una bona oportunitat per xarrar una estoneta amb el amable guarda que vigila la contrada acompanyat de dos fidels amics de quatre cames. Sa Padrineta fa honor a la seva trajectòria i te ocasió de fer un cap fico dins les cristal·lines aigües del embassament de Sa Costera. Es hora de partir i la visió de lo que els germans Sastre batien encertadament com La Costa de les Meravelles, ens fan volar fins al Coll de Sa Polla, just a tocar de les primeres cases de Tuent. El amable propietari del restaurant Es Vergeret ens obre encara que ja havia tancat. Les begudes, fredes i calentes, i alguns bocins de pastis son el perfecte final per una jornada que aquest cronista (i ja van moltes ¡¡¡) guardarà en un raconet de la seva minvant memòria.
Quan un es dirigeix cap a Migjorn en la negra nit, recorda com fa uns dies va llegir que per tal de que alguna emoció quedi fixada, ha de persistir al manco vuit minuts. Una ombra de somriure es dibuixa pensant que redimonis quedarà del dia d’avui, desprès de mes de vuit hores de pujar, baixar, xerrar, escoltar, mirar, admirar, relliscar... i sobretot compartir.
I es que, com diria el infalible i inefable Guapeton, avui ha estat “... otro éxito del senderismo mallorquín”.
Algunes imatges a http://s137.photobucket.com/albums/q235/fjsn/20090321PasSAtlotMort/?albumview=grid
Hora Inici : 09:20 Hora Final: 18:00
Referències
Mascaro-Pasarius, làmines 4
Mapa Alpina Tramuntana Central
Mallorca Vora Mar II , Marines de Tramuntana, Germans Sastre
4 comentarios:
Me ha gustado tu crónica ,encantadora y evocadora como siempre!... solo un pequeño error en la descripción : cuando superamos el pas de s´al.lot mort , vamos unos minutos por el lecho del torrente y después salimos a la DERECHA ( no a la izquierda como has puesto en la linea 23)...
Ya esta corregido. Pido disculpas, son consecuencias de mis problemas de lateralidad, cosas de un zurdo contrariado (que no cabreado).
Apreciado Nomisx:
Si mis informaciones son correctas, el nombre de ese avenc, que mencionas bajando al Pas des Marge (I), es el de Avenc de sa Donzella.
Un abrazo,
l'avenc desconegut es diu avenc de na donzella, topografiat pel SCM fa molts anys i amb restes de Myotragus.
Publicar un comentario