Recorregut equinoccial; Trio de guies, trio de passos.

Mallorca acomiada aquest darrer dia hivernal aixecant-se amb una boira que tapa la meitat del seu territori. Es Senyor de Sa Torre ens convida a compartir la seva darrera i recent descoberta per les terres de Sóller. Mentre esperem a plaça l’arribada del inquiet Guapetón i la seva tendra companya, comença a contar les meravelles que ens mostrarà; una balma emmurallada, una mina misteriosa i un pas inèdit. A bon ritme anem marxant per els solitaris carrers de Sóller en direcció al seu Cementiri, mentre la ciutat i els seus habitants es deixondeixen poc a poc en aquest mati enteranyinat. La carretera passa al peus de Son Bordils per seguir al costat del Torrent de Sa Coma. Poc més enllà el nas del Morro den Fiquet ens fa ombra per l’esquerra. El bon ritme i la xerrameca desfà el conjunt en grupuscles riallers, liderats per un bon conjunt de guies. Arribats al punt en el que abandonem el camí que ens portaria a la finca de S’Arrom per començar a endinsar-nos dins Sa Coma Carnissera, es produeixen les primeres divergències. El nom de la cavitat a la que ens dirigim ocasiona un foc creuat entre Es Jefe i Es Senyor de Sa Torre. Un dia que es tracta de Sa Cova des Negret, el segon que Sa Cova de Ses Mamelles. La ciència geogràfica dirà que cap dels dos te raó. Es diu Sa Mamalluda. I allà al fons, un poc a la dreta, es destria el vermell tall gegantí del cingle. Un camí en bon estat, que enllaça barraquetes d’olivar ens permet anar guanyat metres aviat, mentre el forat de la Covassa augmenta de mica en mica. La part final esta molt desfeta. La terra vermella i sorrenca forma un talús previ a la murada que tanca la part inferior de l’abisme. Costa pujar-hi fins a l’únic portell que permet accedir al seu interior. Les perfectes parets s’alineen rectes, massisses, testimoni dels seus autors, talment com si les haguessin acabat de fer just fa dos dies. Ens hem guanyat un berenar. Algunes cares mostren rosetes vermell encès que testimonien la duresa de l’empitada final. Entre el gris del cel, la Torre del Mirador de S’Arrom es destria un poc a l’esquerra, just davant el nas del Cornador Gran. A la dreta Es Senyor ens senyala una diagonal que, partint del centre de Sa Coma, mostra un camí ascendent que, de dreta a esquerra, ens deixarà sobre Els Cingles.

Desfem un poc de camí i agafem un sender que surt a la dreta i en que un esbucada barrera de fusta a l’ombra d’un garrover ens marca el recorregut. Anem marxant per la vessant dreta de Sa Coma Carnissera fins el seu fons, per travessar el torrent i començar a pujar per el clar camí en direcció a la part superior de Els Cingles. El mirador de S’Arrom serà a partir d’ara la nostra companyia fins ben dalt. Girem cap la dreta, deixant Sa Font de S’Obi i el seu cingle a l altra costat. Es a partir d’ara quan la feina del guia feta la setmana anterior es fa notar. Les fites plantades ens porten per un terreny en el que l’orientació es fa difícil. Es tracta de localitzar una zona de pedra menuda de color gris formada per el material extret de l’excavació. En poc més de 10 minuts hem arribat a la boca de la mina que s’anuncia amb una zona planera que fa de avantsala a la galeria. Aquesta es troba bloquejada al seu inici per una un safareig que recull l’aigua d’un degotis que es troba a mitja galeria i que es canalitzada amb l’ajuda de teules encaixades en un marget construït a un costat. Superar la bassa d’aigua dona lloc a alguns xops inesperats i més d’una rialla. Amb l’ajut dels frontals anem progressat per la galeria construïda en la dura pedra que encara mostra les ferides dels barrobins. Cal extremar les precaucions, donat que ens ha advertit que existeix un pou vertical. Abruptament la mina s’acaba i un abisme vertical s’obre als nostres peus. Ja tenim a bastament. En sortir, la llum del sol excita les converses. No sabem el nom de aquesta mostra d’activitat minera ni el tipus de material que es cercava. Cert es que a l’altra banda de la Serra d’Alfàbia es situa la notable mina de Son Creus, explotada des de epoca romana i de la que s’aconseguia mineral de galena, per obtenir plom i argent, però la nostra indigència geològica no es permet destriar el tipus de roca obtinguda. En honor a la qui ho mereix, li donam, a falta del definitiu, el nom de Mina de Na Teresa.

Anem ara a cercar el costat esquerra de la timba que ens separa de Sa Coma Carnissera, seguint una diagonal invisible que uniria el Mirador de S’Arrom amb la Mina. En la progressió, En Guapetón destria una canal que intueix que podria comunicar amb Sa Coma Carnissera. Avui no toca, ja tenim feines per altra ocasió. Ja veien una de les antenes situades al més alt d’Alfàbia, quan girem bruscament a l’esquerra per seguir la part inferior d’unes parets verticals que ens conduirien cap Es Cingle de S’Aumangre. Amb seny de bístia vella, Es Senyor ens condueix fins l’únic punt feble de la roca. Anem resseguint les fites fins que trobem el Pas. Es tracta d’una zona de roques en les que a l’esquerra es veu una pareteta coronada amb dos pal metàl•lics i un parells de filferros, precedits d’una zona de roques inclinades i llises en el que es pot transitar amb comoditat. Un barrobí clavat a la pedra facilita l’accés a la part final de la pareteta. Just al darrera una balconada sobre la Vall de Sòller amb el seu port i la seva Badiola. Un porxet construït sobre El Pla des Alboni s’enfila al altre costat de Sa Coma. Som al Pas Llis i toca satisfer l’ego des Senyor de Sa Torre amb una afectuosa felicitació. Per sempre, Victoriano. La sortida del pas enganxa amb una canal amplia i còmoda que va guanyat alçada fins sortir a Sa Planella un 50 metres mes amunt. Ja tenim el conjunt de antenes situades al cap cucurull de la Serra a la vista i anem a cercar el camí que connecta Ses cases de Sa Serra amb S’Arrom, a la part baixa de Ses Juanoies. Localitzat aquest i mentre anem cap a Ses Cases i la temperatura s’incrementa (en Sebastià estrena tapament a la moda bereber), en Guapetón i en Bergant decideixen que volen pujar l’aposta i que avui toca enganxar amb el Pas dels Porcs. Aviat agafen el maneig i ens porten per una pista que primer passa per Es Sementer de Ses Cases, per seguir per el Camí de S’Era Vella, per girar a prop de Sa Casa de Neu cap a l’esquerra i començar a baixar cap el Pla des Pins. Arribats allà, els dos guies redueixen el fort ritme per localitzar l’inici. No cal esperar massa. Els crits de “Ja hi som” es senten ben aviat. Les restes del primer pal tombades en terra i amb un parell de aïllants de vidre mig esmicolats son testimoni del començament del Pas. Comença’m una baixada de més de 125 metres de desnivell per un terreny inclinat i relliscós. Alguns postes encara es mantenen drets. Molts més han caigut tombats per el pas del temps i la força de la natura, que ha amollats arbres i roques sobre ells. Hem de posar esment. La roca es mou aviat i hem d’evitar que les que roden per avall puguin ferir algú. Els cables tirats per terra serveixen com improvisats passamans que no eviten alguna que altre batculada. Al final d’una rosseguera, sortim cap a la dreta. Una creu pintada a una roca amb les inicials JVR, ens indiquen que son al bon camí... per dir alguna cosa. Es tracta de seguir un senderoi mig perdut sense perdre massa alçada. De cop i volta, girem i, sorpresa !, som a una corba de la carretera que uneix el Coll de Sóller amb les Antenes. El sol es ben amunt en l’horitzó i ens convida a alleugerir el pas. Seguim la carretera per amunt, passant per davall del Pas Morisc (encarà no transitat, més deures pendents) i anant a cercar la connexió amb el camí del Pas den Topa, que surt un poc abans de Sa Tanca de Corrons, uns 10 minuts a partir de la corba. Sortim fora de la carretera i comença’m a seguir les fites que ens condueixen cap al Camí de Can Topa, clarament marcat al altre costat del Comellar per el que marxa el Torrent dels Diables i on s’enfila una línea de postes metàl•lics. Una sitja precedeix en un parell de minuts el inici del Pas den Topa, un dels clàssics de Tramuntana. Un pi amb dos cimals que es retalla sobre el Coll amb les instal•lacions de l’embotelladora d’aigua, marca la desgrimpada i serveix per ancorar el filferro que ens serveix de assegurament. Més tard l’ajut de la tecnologia ens permetrà saber que, just sota el Pas den Topa, passa, enterrat a uns centenars de metres el Túnel del Ferrocarril de Sóller que uneix Bunyola i la Vall. Amb coneixement i esment el superem i tirem per avall enmig d’un bosc d’alzines enrajolat amb fullaca que amortiu passes i caigudes. Anem a cercar la propera Font de La Reina, cap a la qual ens guien unes petites fletxes vermelles que quelcom ha dibuixat curosament sobre les roques, seguint un conjunt de pistes en sentit cap a la dreta. Una barraqueta amb sostre fet amb xapa de bidons reciclat es el preludi de la Font. Es Jefe arriba primer i obre la porta de la mina de la que raja un bon raig d’aigua. El terra blanet ens permet descansar mentre carreguem forces i planifiquem la resta de la jornada. Pensem en el Cami de Sa Volada i Es Pas des Pinot, però ho deixarem per altra dia. Seguirem per la part dreta de la vall, fins connectar amb la sortida del Túnel del Ferrocarril. Per arribar allà seguirem una pista que aviat es transforma en tirany per acabar desfeta i que connecta algunes antigues pedreres. Arribats a la part baixa dels Cingles des Porxo des Bisbe, als peus des Pla de Sa Maquina, baixem a la mala cap a la carretera per sortir al portell de la finca de Es Coll, a prop de la sortida del Túnel Llarg. Anem a cercar les vies, que ens acull amb una bafarada de humida frescor sortida de la seva boca, i la seguim acompanyats del Torrent Major, que ha rebut les aportacions del Torrent des Teix un poc més amunt. Anem ara per un costat, ara per l’altre, ara pel ben mig en direcció a la Vila mentre Sa Coma Negra a l’altre costat ens mostra la seva poderosa imatge. A banda i banda sorgeixen indrets amb noms del més curiós; Ses Llimoneres, Sa Boca de S’Ase, ... fins i tot el Camí Vell de Ciutat ens acompanya a bocins per la dreta. Travessant el llarg Túnel dels Hostalets, El Coyote fa un parell de bromes sobre la proximitat del Tren. Amb un riure fluixet i nerviós, estrenyem el culet i allarguem el pas per si de cas. En sortir de nou a la llum, arribem amb una carretera que puja fins dalt des Pujol den Banya. Mentre decidim cap a on tirar, El Coyote amolla “S’atraca el tren!”. Els caps es giren i, ara si, allà al fons es destria el fanal de la màquina del tren. A tota marxa baixa cap a la vall i en obrir i tancar d’ulls ha travessat el túnel que acabem, no fa ni cinc minutes de res, de superar a palpentes i rodolons. Ens ha vingut més just que la pell des nas ! Seguim un poc més enllà, però ja no estem per més collonades i decidim sortir per un senderoi. La sort fa que anem a pegar a enmig d’un olivar a on una amabilíssima i encantadora parella de sollerics en franqueja el pas, desprès d’advertir-nos (i tenen raó) que no es tracta d’un camí públic. Ara som al Camí Vell de Ciutat que baixa amb un fort desnivell, mig asfaltat, mig encimentat, enmig d’olivar i construccions de pedra fins arribar a la carretera a prop de l’església dels Sagrats Cors.

Unes begudes fresques i un sol coratjós ens relaxen i conforten a Can Lluis. Uns i altres discuteixen el mèrits d’Es Senyor) d’un costat i Bergant i Guapeton a l’altre com a guies sota la mirada divertida de la resta. No tinc ni punyetera idea de qui es millor, pero ben segur que no hi havia millor forma d’acomiadar l’hivern i donar la benvinguda a la primavera, que aquest peculiar, estrany i, sobretot, bellíssim recorregut. Gracies mestres !

I conte comptat, conte acabat !

Hora Inici = 09:15 Hora Final =16:15