Torre de Lluc i Cala Codolar

Desprès de derrotar una feble oposició de Es Jefe, el únic mascle alfa present, un cop d’estat incruent i desvergonyit ens porta en aquest dia que s’ha aixecat tapat, ventós i fresquet cap a Escorca, per fer un intent a la llunyana Torre de Lluc. Allà arribats altres raconers, uns preparats per fer Sa Fosca, altres ja en camí cap Els Forats Grossos, ens donen la benvinguda. Ens tapem aviat, el vent bufa fort i ens acompanya mentre transitem per l’alzinar que fa d’avantsala a la baixada pel Camí des Burgar. Cinquanta vegades haurem fet aquest recorregut i les cinquanta ens ha rebut de forma diferent. Avui toca admirar totes les tonalitats i varietats del gris dels núvols que, espitjats per la Tramuntana, venen de la mar per anar a intentar tapar Es Puig Roig, Sa Serra de Ses Farines i el macis central de la Serra, amb el Puig Gros de Son Torrella com el seu pilar central. El torrent de Lluc ens rebrà amb un respectable cabdal d’aigua que va minvat mica en mica, a ulls vista. Sense més demora que l’espera dels ressagats, iniciem l’escomesa al Pas des Torrent des Boverons. Animats per la fresca temperatura i les expectatives d’alguns que mai han anat a la Torre, anem seguint les fites a excel•lent ritme fins atrapar als companys en ruta cap Els Forats Grossos. S’imposa un berenar distès en bona companyia, amb temes habituals a les converses raconeres; a on hem anat, a on volem anar i a on anirem ! En tornar a posar-nos en marxa, cordial comiat i desitjos de bon camí per a tothom. En sortir cap es replà des de on ja es veu Es Quarter de Carabiners i Ses Cases de Cosconar, escoltem com la musica de part superior del Torrent, amb aigua que corre pausadament, sense frissar gens ni mica per agermanar-se amb la que ve de la Vall d’Aubarca. Els costers que defensen el Collet sobre els que esta situada la construcció des Quarter son superats amb decisió i precisió gairebé militar, mentre un afortunat te ocasió de rebre una més que interessant lliçó de dret civil i les diferencies jurídiques sobre el significat de les expressions possessió pacifica i bona fe. El crit habitual de “Au, partim” (ja registrat comercialment, ens informen fonts dignes de tot crèdit), ens amolla com una ramat de cabres boges per un coster a la cerca d’uns pinots situats a la part superior del Torrent dels Ferrerets. Superada la seva llera, anem resseguint restes d’antic camí desviant-nos progressivament cap a la dreta, emprant uns pins solitaris com a gegantines fites. Ja no tenim defensa contra el vent, que bufa i ens porta la frescor i humitat de la mar, que apareix clivellada de efímeres muntanyes blanques. Ara agafem un comellar presidit per un quer molt gran i just al darrera començarem a trobar fites que ens portaran cap al mig de una zona plana en la que una pareteta completament desfeta ja mostra el inici del antic camí dels Torrers. Aquest passa per el costat esquerre de Es Turmas, una petita elevació que oculta les dimensions del Morro den Bordils. Baixem aviat i fent xarrameca fins arribar a un coll a on ja veiem la primera imatge de Es Morro de Sa Vaca per l’esquerra i Es Morro den Llobera per la dreta. Es temps de decisions; la secció femenina tria anar per l’esquerra seguint un caminet que passa per esquetjars i rellars a on els antics habitants de la contrada varen col•locar lloses per facilitar el transit ocasional. S’ha de parar esment a mida que ens anem atracant al Collet, donat que la dificultat s’incrementa en tant que el pati i els xaps augmenten. Coneixement, vista, experiència... i la presencia, sempre, d’una ma amiga fa que el transit es faci agradable i divertit.

Ja som al Collet i l’esperit raconer es destapa. Un grupet descendirà per l’esquerra fins a Cala Porxo (també anomenat Es Descarregador de Lluc), mentre els altres seguirà la ruta tradicional que supera els a prop de 150 metres de desnivell que ens queden. Els decidits per la versió clàssica, comença’m a avançar seguint al inici restes d’un excel•lent camí que es va esvaint poc a poc fins desaparèixer a mida que la Torre es va posant al nostre abast. La part final suposa un parell de estirades i contorsions per obtenir el premi. De la construcció només queda la seva paret més occidental, la que mira cap Es Morro den Llobera. El seu estat es cada vegada més precari i un te la sensació de que el seu procés de degradació s’ha accelerat des de la darrera visita. La visió sobre la part oriental ens mostra una de les imatges més encisadores de la nostra costa;Cala Porxo, Sa Marjal de Lluc, la desembocadura del Torrent dels Ferrerets, Cala Capellans, la Punta de Capellans, Es Morro de Ses Bledes, Es Bancalet... per acabar amb l’estampa des Morro de Sa Vaca, sempre atraient i que fixem com a propera destinació en setmanes a venir. El vent bufa fort i sense descans i el cobejat dinar amb vistes, l’haurem de fer des de un punt inferior, a recer, i amb Cala Codolar i els espadats del Puig Roig com a referent visual. Ben aviat l’altre grup, encapçalat per en Paw i Trepador son de la partida i poder compartir aliments i histories. Bocins de pinya, galetes de mantega, amanida dolça, xocolata... fan la seva feina mentre escoltem embadalits les histories marroquines recents de Es Jefe. Quina (sana) enveja ! Sentim l’absència des vi des Senyor de Sa Torre i el te amb herbes (o herbes amb té, no ho tinc clar) de El Coyote.

Deixant la Torre en la seva lluita perduda contra els elements, resistint en solitari i abandonada per els homes que la crearen i als que va donar protecció i aixopluc, descendim cap el Collet, per sortir per la seva esquerra i seguir la via fins el que anomenem (no sabem el seu nom real), Pas de Sa Cabra Boja. Enmig de pedres esmolades, romaní i càrritx anem a cercar un enfiloi de fites que ens porten en direcció a Cala Codolar sense perdre massa alçada i en un recorregut bellíssim. El passet, una curta travessia sobre la timba, no gens exposada ni perillosa, la superem sense adonar-nos abans de baixar fins a la Cala desgrimpant al costat d’una covota i acabar al tram final de un Torrent que baixa de Es Cingle Pla des Puig Roig. Una estona de descans per admirar la contrada, demanar-se el per que del nom de Es Armaris per una formació situada al darrera de Es Murteret (una obsessió per en Bergant i, ben aviat, per noltros). Sortim del Torrent per anar començant a guanyar alçada enmig d’un grup de pins en el que es destrien minsos i ocasionals restes de parets i tancats. Hem decidit progressar fins el final de la torrentera, deixant de banda l’opció habitual que ens portaria als peus del Es Turmás, desprès de passar a prop de Sa Cova de Ses Freixures, visitada anteriorment per Trepador i Correcamins. No hi ha camí i el desnivell es elevat. Ocasionalment botant de pedra en pedra, de vegades transitant per rossegueres i altres submergits entre el càrritx anem guanyant alçada, mentre la encara dreta Torre de Lluc ens guarda les esquenes i vigila la Porta de Mar. El més de 300 metres de desnivell fins arribar al final des Comellar son compensats per la visita a una coveta mig preparada en la que en Paw i Trepador ja agafen mides per fer un bivac i algú es pega una bufetada per mirar al terra enlloc de davant. Encara que hi ha ganes, no fem massa esforços per ubicar la Font des Nespler. Un descans damunt una de les innumerables pedres llises del recorregut ens serveix per poder dir fins a la propera a la nostra estimada Torre, amb el dubte de si la trobarem encara ferma en tornar-hi. Hem sortir darrera el Turmàs i just queda seguir un enfiloi de fites que ens porten al quer situat al comellar del mati. Per evitar fer el mateix camí, anem a cercar la part més alta del Comellar fins que destriem el Quarter i, mantenint alçada, anar a cercar la pista. De sobte un renou i un crit. Unamas ha caigut. Com una taca blanca sobre el càrritx s’aferra un turmell adolorit. Desprès d’una petita cura, aquesta valenta dona sense por (al cap i a la fi, esta acostumada a aguantar la dura mar del Sud d’Inglaterra i a nen JMallorqui. No sabem que impressiona més!) retorna a la lluita. Arribats al quarter es temps de decisions. Anem per la pista fins a la Font dels Polls per carregar aigua. Anem curts i falta camí. De pas acompanyarem a Unamas i TPippos, que es retiraran per la pista per assolir Lluc tranquil•lament, xino xano. La visió de l’aigua sortint de la canonada de la Font, omplint l’abeurador mentre les algues verdes es mouen en el seu fons, i el sol ens escalfa es d’aquestes que s’agraeixen i recorden. Els just cincs minutets que el nostre líder màxim (que ha tornat a agafar el comandament amb ma ferma) ens permet, acabem quan comença’m a desgrimpar a la mala per el costat dret del torrentet que neix a la Font i que s’uneix amb el seu cosí dels Ferrerets a la planura que veiem allà baix. El altiu i esquiu arc de la Serra de Ses Farines ens mira amb condescendència mentre baixem a mata de cavall cap el torrent. Una vegada a la vista, una sorpresa. Algú diu “Jo conec aquest culet. Es d’en Follow_Me”. Efectivament, els fosquers del matí ja han sortit del Torrent i s’estan estirant al sol mentre arribem. En arribar-hi es produeix una d’aquells moments que només la muntanya ens pot regalar; un grup d’amics compartint les experiències de la jornada, els ja més que escassos queviures, sense frissar, gaudint cada instant mentre el nostre astre rei ens escalfa i lleva els mals del cos atupat de l’esforç. Arrosegant els peus anem partint de retorn. Ara un grupet de quatre, desprès un per aquí, tres per allà, cadascun al seu ritme, segons li rota. El vent es fa present tot d’una que assolim una certa alçada i pentina el càrritx i els ullastres. La darrera mirada cap a S’Entreforc capta la llum del sol fent un contrallum meravellós en el Arc des Cingle des Niu des Voltor, sota Els Castellots. El darrer tram, quan ja sentim els renous de lo que anomenem civilització, ens divertim amb en Paw, fent una versió peculiar de algunes expressions de la nostre llengua (ca barret = perro sombrero, per exemple) i que fan anar de bòlid algunes eines informàtiques. En fem un panxó de riure !

Acabant de replegar aquestes quatre lletres, la vista es posa sobre un llibret recomanat per, qui si no, el inefable Guapeton ja fa uns anys i que s’ha convertit en una de les meves lectures favorites. Escrit per Walter Bonatti, el millor alpinista de la seva època, esta ple d’històries i aventures d’aquest escalador mític. El que m’emprenya es que aquest egocèntric i excèntric italià va tenir l’encert de trobar el millor títol que mai he pogut imaginar; Muntanyes d’una Vida. Malparit. A més d’escalar, sabia escriure com els àngels !

I conte comptat, conte acabat !

Hora Inici = 09:30 = Hora Final 18:10